Sèries: Modern Love

A mesura que entrem a la vida adulta de debò, no la legal, sinó la que ens fa acumular responsabilitats, sobretot durant la paternitat o maternitat, veiem com el temps lliure se'ns escapa com sorra entre els dits, i el poc que tenim s'esmicola i es transforma en estonetes ben curtes repartides al llarg del dia. Ja no hi ha temps per fer coses que durin gaire, ni per comprometre's a llegir gaires llibres, veure gaires pel·lícules ni seguir sèries gaire llargues.

És per això que, igual que amb els videojocs, m'encaparro amb continuar l'estil de vida d'abans, però cada cop soc més conscient que és millor que em centri en experiències més breus, i per això agraeixo que existeixin els videojocs curts i les minisèries, històries tancades que requereixen una inversió de temps raonable, com la recentment ressenyada Sharp Objects. O les sèries de pocs episodis, i curtets, com la que vaig descobrir navegant per Amazon Prime Video i, veient-ne el repartiment i el tema, va passar a formar part de la meva llista immediatament, i ara en vull parlar. 

Amb un títol aparentment tan ensucrat com Modern Love, que sembla una barreja de les ja acabades Modern Family i Love, el que tenim aquí és una sèrie antològica de vuit episodis autoconclusius i un tema en comú. Per cert, mentre escric això he descobert que està prevista una segona temporada, però això no treu que sigui un producte que no té res a veure amb les grans sèries de més de 20 episodis i un mínim de tres quarts d'hora de durada que ens comprometen durant anys. 

Escrita i dirigida per John Carney (Once, Begin Again, Sing Street...), i basada en casos reals dels quals es parlava en una columna del diari de The New York Times, la sèrie explora l'amor en diverses formes. Dit així continua semblant ensucrat, però en realitat no ho és gens. Almenys, tal com ho veig jo.

Sí que són històries boniques, entranyables, com la de la noia (Cristin Milioti) que té en el conserge de l'edifici on viu (Laurentiu Possa) un àngel de la guarda i un amic que alhora és una figura paternal. Això, sense ser romàntic, és amor. 

Que també n'hi ha, d'episodis que exploren l'amor de parella, és clar. De fet, són majoria. Però sempre són casos diferents, amb algun tema que els fa especials i que ens convida a reflexionar. 

Un dels punts atractius de la sèrie, com deia a la introducció, són algunes cares molt conegudes, com és el cas de l'Anne Hathaway, que al seu episodi interpreta una noia amb transtorn bipolar, i com això afecta a les seves relacions amb els homes. 

És un dels que ens poden fer reflexionar, i és que després d'una primera cita, si no se'n produeix una segona i una de les persones s'ha comportat d'una manera estranya o il·lògica, no sabem què hi ha al darrere d'això, i de vegades pot ser una cosa greu que no pot controlar i de la qual no tenim ni idea.

També d'amor de parella, però en una etapa diferent de la vida, tenim la història d'un matrimoni interpretat per dues cares també molt conegudes, la de la Tina Fey i la d'en John Slattery, que s'està fent miques i va a teràpia per veure si hi ha alguna cosa a fer. 

No és fàcil, i si un dels dos no creu gaire en la teràpia encara menys, però la solució pot sorgir de la proposta més absurda. 

Un altre tipus d'amor és el que veiem en la família que es crea entre la parella formada pels personatges de l'Andrew Scott i en Brandon Kyle Goodman i l'Olivia Cooke, una sense sostre que està embarassada però no es considera preparada per ser mare i ells estan desesperats per aconseguir l'adopció, que no arriba mai, d'un nadó. 

La vida de tots plegats canvia des que es coneixen, perquè s'està amb ells durant la recta final de la gestació, i s'estableixen uns vincles que aniran més enllà del que inicialment s'imaginaven.

En Dev Patel i la Catherine Keener protagonitzen la història d'una reportera que entrevista el creador d'una app per trobar parella, i intercanvien experiències personals en què, en els seus casos i per motius diferents, però ben plausibles i amb què ens podem identificar, algun gran amor no va ser possible per algun malentès o un error. 

El seu, el segon, és el meu episodi preferit, i el que menys m'agrada és el d'una noia que comença a quedar amb el seu cap amb intencions molt diferents de les que semblaria, i no m'agrada perquè, tot i estar basada teòricament en fets reals, la trobo poc versemblant. També hi veiem una bonica i trista història d'amor en la vellesa i una altra, que segurament és la segona que menys em convenç, sobre una inesperada i accidentada primera cita entre un paio normal i una noia que se suposa que està, per dir-ho ràpid i malament, per sobre d'ell pel que fa a l'aspecte físic. 

Són, en total i fins que no arribi la segona temporada, vuit històries d'amor en diverses formes, amb interpretacions convincents i històries amb les que ens podem identificar segons les experiències que hàgim tingut. Totes amb molt bon gust, amb la dosi adequada de drama i humor i, hi insisteixo, gens d'ensucrament. Ja tinc ganes de saber què ens espera a la segona tongada, sense data quan escric això.