Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Sèries: Black Mirror (sisena temporada)

Potser perquè no se la continuï acusant d'haver-se americanitzat amb el pas a Netflix, Black Mirror és una sèrie de periodicitat irregular, agafant el pitjor que tenen les per altra banda magnífiques sèries britàniques: pocs episodis i moltíssim temps d'espera entre temporades.

He de reconèixer que, des de la cinquena temporada i la pel·lícula interactiva Bandersnatch, no havia tornat a pensar en la sèrie, i em va sorprendre gratament que aparegués la seva sisena temporada a Netflix no fa gaire, però quatre anys després del darrer senyal de vida, si bé s'ha de dir que els esdeveniments prou coneguts de 2020 han contribuït a agreujar la situació.

Black Mirror sempre s'ha caracteritzat per ser una sèrie antològica, amb capítols autoconclusius però sobre un mateix tema, en aquest cas el de l'ètica de la tecnologia. Normalment han estat episodis ambientats en un futur proper però indeterminat en què s'exploraven les conseqüències del mal ús o l'abús d'un avenç tecnològic, unes prediccions plausibles si analitzem com funciona la nostra societat.

A la sisena temporada, però, notem una diferència respecte al que havíem vist fins ara: ja no anem cap al futur, ni tan sols una mica. Parlem-ne repassant breument sobre les premisses de cadascun dels 5 episodis que té. 

El primer, Joan is Awful, ens presenta una situació de les que podrien passar de debò, i potser la tecnologia ja ho permet i tot: la protagonista, la Joan (Annie Murphy), veu com a la sèrie que mira a Netflix aquell vespre es relaten les coses que li han passat a ella mateixa aquell dia, amb les misèries incloses i, és clar, aquesta situació de trobar-se a si mateixa retratada a la tele -perquè és això, ella mateixa- també li passa a la Joan de la tele, interpretada per la Salma Hayek.

A partir d'aquesta premissa es parla d'intel·ligència artificial, drets d'imatge i altres qüestions que estan d'actualitat, precisament ara més que mai amb la vaga d'actors i guionistes que hi ha en marxa a Hollywood entre altres coses per aquest tema.

A Loch Henry les noves tecnologies no tenen res a veure amb la trama, cosa que no és habitual a la sèrie: hi trobem un estudiant de cinema que va de visita al seu poble natal a Escòcia per fer un documental no excessivament apassionant, acompanyat per la seva xicota, que presentarà a la seva mare.

El que es trobaran tots dos després de fer un canvi de tema del reportatge serà quelcom esgarrifós i es travessarà la línia de la implicació personal en la matèria amb què es treballa. Poca cosa més en puc dir, i tot i que és un capítol interessant, potser és "poc Black Mirror". 

El meu preferit és Beyond the Sea, un capítol protagonitzat per pesos pesants com són l'Aaron Paul i en Josh Hartnett que ens porta a un 1969 alternatiu en què la tecnologia està prou avançada per permetre que uns astronautes establerts a l'espai transfereixin la seva consciència a unes rèpliques seves que hi ha a la Terra a l'hora de dormir, de manera que no han d'enyorar la seva família.

És una interessant contradicció: el capítol de la sèrie ambientat més en el passat és el que es basa, potser, en la tecnologia menys viable avui en dia. A banda d'això, tenim un trepidant thriller ètic que encaixa perfectament a l'univers de la sèrie.

D'ètica va especialment l'episodi Mazey Day, en què una paparazza lluita per sobreviure el 2006 aconseguint les fotos que li encarreguen, peti qui peti i passant per sobre de la intimitat de les celebritats que esdevenen els objectius de les càmeres en els seus moments més vulnerables.

El pa de cada dia a la professió, vaja. Però quan sembla que ens estan explicant una història normal i corrent i ens preguntem què té a veure això amb Black Mirror té lloc un gir sobrenatural que... tampoc és propi de la sèrie. Un capítol estrany a causa d'això, però no dolent, en absolut.

D'ètica també va -de fet, és el denominador comú de bona part de la sèrie i sens dubte d'aquesta temporada- el capítol Demon 79, en què una treballadora de grans magatzems al Regne Unit de 1979 ha de fer front al racisme imperant -ella és d'origen indi- i un bon dia es troba un talismà que fa aparèixer un dimoni amb la forma de l'ara desaparegut Bobby Farrell, cantant dels Boney M. 

Ell li diu que s'acosta la fi del món i que, per evitar-ho, ha de matar tres persones, cosa que en un primer moment no convenç la noia, que és una persona normal, però si s'hi negués i prou no hi hauria episodi.

Són cinc capítols que en general encaixen a Black Mirror, ben fets i amb molt bones interpretacions, però s'arrisquen amb l'aposta clara que fan amb situar-se en èpoques passades -en els casos en què es fa- i, sobretot, amb la introducció en alguns episodis de l'element sobrenatural. Sigui com sigui, els continua escrivint el seu creador, Charlie Brooker, i a mi és una temporada que m'ha agradat més que la cinquena.

Sèries: Made for Love

Com si no hi hagués prou sèries apuntades a l'apartat "La meva llista" o equivalent de diverses plataformes d'streaming, i que sovint acabo oblidant que tenia marcades per mirar més endavant, de vegades la mateixa promoció dins d'aquestes plataformes acaba fent que em fixi en més produccions i, per les raons que siguin, passen al davant.

Va ser el cas de la sèrie que porto avui, que em va cridar l'atenció per la seva sinopsi i perquè en coneixia l'actriu protagonista d'haver-la vist fer de secundària en altres bandes. Doncs bé, només té dues temporades de 8 episodis casascuna, ja les he vist i en parlaré una mica.

Made for Love és una sèrie de l'HBO creada per Dean Bakopoulos, Patrick Somerville, Christina Lee i Alissa Nutling i basada en una novel·la d'aquesta última publicada el 2017. 

Es tracta d'una comèdia negra de ciència-ficció, tot i que amb tocs dramàtics, protagonitzada per una dona que aconsegueix escapar-se de la gàbia d'or on ha viscut durant 10 anys amb el seu marit, el multimilionari propietari de l'empresa tecnològica més gran del món, Gogol (picada d'ullet).

És la Hazel Gogol (Cristin Milioti, vista a How I met your mother, Fargo...), aparentment la dona d'un home ric que es passa el dia amb totes les necessitats cobertes i sense cap motiu per queixar-se, però a través de flashbacks i flashforwards veiem que no tot són flors i violes i que, en el present de la trama, arrisca la vida per escapar-se del que a la sèrie es coneix com a The Hub, un complex de realitat virtual ubicat en un lloc desconegut -però als Estats Units-, aïllat del món i preparat per oferir als seus habitants i treballadors tot allò que necessiten.

El seu marit, en Byron Gogol (Billy Magnussen, amb qui la Cristin Milioti va coincidir al capítol USS Callister de Black Mirror), està caracteritzat com una barreja dels empresaris tecnològics multimilionaris més típics, i com una mena de dictador d'aparença atractiva i amable.

El seu nou projecte és un xip que permet a les parelles sincronitzar-se i compartir tota la informació i el coneixement l'un de l'altre, fet que al final acabaria creant una mateixa persona en dos cossos diferents, i per alguna raó que ell no acaba d'entendre la Hazel no en vol sentir ni parlar.

En escapar-se, la Hazel torna a cal seu pare, en Herbert (Ray Romano, el mític protagonista de Tothom estima en Raymond), que viu en una barraca en un petit poble, i com que no l'ha vist en 10 anys -el que deia de la gàbia d'or, perquè no tenia permís per sortir de The Hub, com tampoc els seus treballadors, que han de signar un contracte vitalici amb l'empresa i de cara al món són oficialment morts- tenen força coses per explicar-se, com ara que ell, després d'uns anys sent vidu, ara té una relació sentimental amb una nina sexual anomenada Diane, i les circumstàncies d'ella i d'ell, que està malalt, fan que a mesura que avança la sèrie arreglin els antics malentesos en el que és una de les subtrames més entranyables de Made for Love.

També tenim personatges secundaris interessants, com l'agent infiltrat de l'FBI Jasper (Sarunas J. Jackson), l'assistent personal d'en Byron, en Bennett (Caleb Foote), la dofina Zelda (veu d'Ashley Madewke), la monja Judiff (Kym Whitley) o els empleats d'en Byron Herringbone (Dan Bakkedahl, que feia el meu personatge preferit de la meva enyorada Life in Pieces) i Fiffany (Noma Dumezweni), a la foto.

Tots plegats contribueixen a les situacions divertides que es produeixen dins d'un context que presentat d'una altra manera podria ser un capítol de l'esmentada Black Mirror perfectament, però en aquest cas s'ha optat per la comèdia (negra, com he dit al principi, amb violència i fins i tot alguna amputació). 

No és una comèdia que faci riure en veu alta, però algun somriure sí que ens arrenca i en tot cas, a més de convidar-nos a reflexionar, com de costum, sobre els perills de la tecnologia en males mans, és refrescant, aquesta aproximació a la ciència-ficció, i concretament a aquesta tendència creixent a situar històries en un futur no gaire llunyà amb els avenços (o retrocessos) com a protagonistes. 

I també és interessant veure com els personatges evolucionen i deixen de ser blancs o negres com semblava al principi. Malauradament, la trama es torna més complexa i confusa a la segona temporada, i no sé si estaven avisats sobre que no n'hi hauria cap més, però fa l'efecte que tot plegat acaba molt de pressa i que hi ha coses que es podrien haver desenvolupat més i millor. Sigui com sigui, com a mínim queda tancada i d'una manera trobo que adequada.

 

 

Sèries: Soulmates

A la recerca de sèries de no gaire durada que puguem compaginar amb el seguiment d'altres de molta més llargada i per no saturar-nos del tot de sèries basades en còmics, de tant en tant navego pels menús de les plataformes de streaming que tenim i m'apunto coses que em criden l'atenció.

Un dels meus tipus preferits és el de les sèries antològiques, aquelles que tenen un tema, però que estan formades per episodis independents entre si. Sempre ha estat un encert, i el cas de la sèrie que us porto avui, trobat a Amazon Prime Video, no és diferent.

Parlo de Soulmates, una sèrie cocreada per William Bridges i Brett Goldstein que es va estrenar l'octubre de 2020 i que de moment només té una temporada, però que es considera oberta i amb una segona part prevista, sembla ser, per a la propera tardor.

De moment, però, són 6 episodis ambientats en uns 15 anys en el futur i amb una premissa que sempre té a veure amb una revolucionària tecnologia que permet que, qui se sotmeti al test corresponent -pagant, és clar- pot saber qui és la seva ànima bessona.

El primer capítol, Watershed, té com a protagonistes el matrimoni format per la Nikki (Sarah Snook) i en Franklin (Kingsley Ben-Adir, vist a Peaky Blinders), una parella exemplar amb fills que, veient que al seu voltant tothom està fent el test de Soul Connex i fotent enlaire les seves relacions vigents, veuen trontollar el seu propi matrimoni quan un dels dos sent cada cop més la temptació de conèixer qui és, en realitat, la seva ànima bessona.

A The Lovers, el professor universitari David Maddox (David Costabile, vist a Breaking Bad) està a punt d'aconseguir la càtedra a la universitat on treballa, i on té com a cap el seu sogre. Està enamorat de la seva dona, més jove, però un dia se li acosta l'Allison Jones (Sonya Cassidy), que diu que ell li ha sortit com a coincidència a Soul Connex. La veritat, però, és més complexa i pertorbadora.

A Little Adventures deixem el thriller i tornem a una cosa més senzilla i típicament romàntica, perquè els seus protagonistes tornen a ser els membres d'un matrimoni exemplar i envejat, la Libby (Laia Costa, vista a Polseres vermelles) i l'Adam (Shamier Anderson). 

En aquest cas tenen una relació semioberta, que significa que poden veure's amb altres persones però amb dues condicions molt clares: han de ser d'una aplicació, mai conegudes més enllà d'això, i no poden repetir. Què passa, però, quan arriben els resultats del test que un dels dos es va fer fa anys, en una pausa que s'havien agafat?

Al quart episodi, Layover, la premissa és diferent però, com sempre, es basa en la mateixa tecnologia fictícia: en Mateo (Bill Skarsgård, el protagonista d'It) viatja a Mèxic per trobar-se amb en Miguel, que Soul Connex diu que és la seva ànima bessona, però allà comet l'error (o no) d'embolicar-se amb en Jonah (Nathan Stewart-Jarrett, vist a Misfits), que li roba el passaport per vendre'l a una trama criminal.

Com que en el fons no és mala persona, en veure la desesperació d'en Mateo el vol ajudar a recuperar el passaport perquè pugui continuar el seu viatge, i en aquesta petita odissea tan intensa els punts de vista poden canviar...

Break on Through ens situa al sud dels Estats Units, en una comunitat conservadora i molt religiosa d'un petit poble, tot plegat molt tòpic. Però el punt de partida fa un gir interessant: què passa quan la persona que Soul Connex ens ha dit que és la nostra mitja taronja mor abans que l'hàgim conegut?

És el que els passa a en Kurt Shepard (Charlie Heaton, vist a Stranger Things) i la Martha (Malin Åkerman, vista a la pel·lícula de Watchmen), que es coneixen en un bar i es tornen a veure en una reunió d'una secta que promet a totes aquestes persones que es podran trobar, per fi, amb les seves difuntes ànimes bessones. Força pertorbador, però no tan allunyat de coses que passen amb aquesta mena d'organitzacions religioses no oficials.

Acabem amb The (Power) Ballad of Caitlin Jones, protagonitzada per la Caitlin del títol (Betsy Brandt, vista a Breaking Bad i Life in Pieces), una dona que encadena relacions tòxiques i que ara ha conegut la seva ànima bessona, en Nathan (J.J. Feild), un metge aparentment perfecte, però que, com ens avança al principi de l'episodi -que en realitat és gairebé tot un flashback-, amagava una part molt fosca. El que es pregunta durant bona part de l'episodi, però, és per què Soul Connex la va emparellar amb algú així, i aquest és el punt fort de la trama, que té un gir final meravellós.

Soulmates recorda molt Black Mirror, no soc el primer que ho diu, però sí que ho vaig pensar abans de saber que era una sensació estesa. Potser perquè un dels seus cocreadors, en William Bridges, va escriure alguns dels episodis d'aquella, però també pel caràcter antològic compartit i el paper de la tecnologia com a revulsiu de la vida de les persones, en aquest cas centrada en les relacions de parella. 

La sèrie, de la qual espero poder gaudir de nous episodis quan aquests arribin, convida a reflexionar: tan important és saber qui és la nostra teòrica ànima bessona? Ho deixaríem tot per conèixer-la? Estem segurs que funcionaria? És, de fet, l'amor una cosa que realment es pugui mesurar, quantificar, científicament? 
 

Sèries: Black Mirror (cinquena temporada)

Fa poc -bé, un parell de mesos tirant a tres- s'estrenava la temporada més recent de Black Mirror, la sèrie sobre el mal ús de la tecnologia i els resultats que podria tenir en un futur no gaire llunyà, o fins i tot en el present, en alguns casos. I fins ara n'he anat repassant les temporades, així com algun episodi especial, de manera que ara no pararé de fer-ho.

Però sí que avanço que la cinquena tongada d'episodis, encara que ha tornat al format de només tres entregues de l'època britànica (recordem que ara la produeix la mateixa Netflix, nord-americana), no m'ha agradat gaire, o si més no crec que ha presentat unes històries fluixes, sense element sorpresa, com si se'ls haguessin acabat les idees.

En el primer episodi, tot i que es poden mirar en qualsevol ordre, com acostuma a passar en aquesta sèrie antològica, és a dir d'històries independents, i anomenat Striking Vipers, el protagonista és un videojoc de lluita que fa ús d'una tecnologia de realitat virtual més avançada del que tenim actualment, però tampoc no tant.

El tema, però, és la interacció amb altres persones a través dels avatars, i en aquest cas els personatges interpretats per l'Anthony Mackie (el Falcó de l'Univers Cinemàtic Marvel) i en Yahya Abdul-Mateen II (The Get Down) descobreixen una addicció que amaguen a la resta de la gent, però no per motius purament videojoquístics, i fins aquí puc llegir.

En tot cas, ni l'excusa tecnològica ni el tema principal són en absolut sorprenents ni aporten res argumentalment parlant. Per cert, també hi apareix la Pom Klementieff (Guardians of the Galaxy).

Més interessant trobo Smithereens, l'únic episodi britànic dels tres que formen la temporada. Aquí el tema és l'addicció a les xarxes socials, i la rebuscada i desesperada manera que té el protagonista del capítol, interpretat per un immens Andrew Scott (en Moriarty a Sherlock), de contactar amb el creador d'una d'aquestes xarxes, un Topher Grace que sens dubte és una versió del Mark Zuckerberg de la vida real, amb un objectiu que sabrem en el seu moment.

És el que més m'ha agradat, perquè trobo que recupera l'esperit de Black Mirror, amb una trama que ens manté en tensió i un personatge que no s'està de res per fer arribar el seu missatge. Tot i així, és un missatge que no acaba tenint gaire força. Sembla, més aviat, un anunci d'aquells de conscienciació social dels que fan els governs, però en forma de capítol de la sèrie.

A la tercera proposta, anomenada Rachel, Jack and Ashley Too, també es parla d'un tema molt actual, però que no és nou i que alhora difícilment passarà de moda: la idolatria, l'adoració o amor excessius cap als famosos.

La protagonista de l'episodi és una adolescent interpretada per l'Angourie Rice (la Betty Brandt de les noves pel·lícules de l'Spider-man), que viu amb el seu pare i la seva germana i que és molt fan d'una cantant de pop, i quan se n'anuncia una nina amb intel·ligència artificial basada en la seva personalitat no dubta a demanar-la per l'aniversari i tractar-la gairebé com si fos la seva ídol en persona.

Una ídol, interpretada per la Miley Cyrus, que se sent atrapada per la mena de música que li fan fer, tot i que desitjaria fer un canvi de rumb a la seva carrera (reflex del que li va passar en realitat quan era una noia Disney, potser?), i la vida de la qual anem descobrint que és molt més fosca que no ens pensàvem i, sobretot, que no es pensen els seus fans. Una contraposició entre la imatge de cara al públic dels famosos i la realitat de la seva vida quotidiana.

El problema d'aquesta temporada no és que els temes que toca siguin poc de ciència-ficció i força de situacions que podrien estar passant ja a la vida real. Al capdavall, en general Black Mirror ja és així, i és part de la gràcia: ciència-nogaireficció, problemes que ja es podrien estar produint o que s'acabaran produint d'aquí a no gaire.

El que passa és que les històries que ens explica, tot i estar escrites pel mateix Charlie Brooker, creador de la sèrie, no tenen girs sorprenents, són força previsibles i les lliçons que intenten donar fan ferum d'això, de lliçons, però a més no són lliçons noves, que no ens hagin donat -o intentat donar- ja diverses vegades, des de diverses fonts i de diverses maneres.

Així, l'última temporada de Black Mirror m'ha entretingut, m'ha distret, però no m'ha colpit i no m'ha fet reflexionar, a diferència de totes les altres vegades.

Visionats: Black Mirror - Bandersnatch

Quan parlo d'una sèrie ho faig a la secció Sèries, però en aquest cas la nova entrega de Black Mirror ha arribat en format pel·lícula, i en no ser al cinema va a Visionats. Però és una pel·lícula amb un format diferent, que ha fet embogir els seus seguidors, i que tot i així encaixa bé en aquesta proposta televisiva que reflexiona sobre la tecnologia i el seu ús i abús per part de les persones.

Black Mirror: Bandersnatch és una pel·lícula, doncs, dirigida per David Slate, que es presentava al desembre com el típic episodi especial nadalenc de la sèrie, però del qual la gent va començar a parlar més que de costum per la seva naturalesa.

I és que permet a l'espectador prendre decisions amb el comandament del televisor -suposo que en d'altres dispositius es pot fer d'una altra manera- que afectaran el desenvolupament de la història.

Una mena de Tria la teva aventura, saga de llibres juvenils a la qual recorda de manera constant i inevitable, però en format audiovisual, que ens arrenca un somriure i ens fa voler veure si hem triat bé o no, i sentir curiositat per com hauria estat si haguéssim triat diferent.

La trama ja està pensada perquè ens equivoquem en alguns punts, la història retrocedeixi -convertint el que hem vist en un somni del protagonista, per exemple- i puguem veure el camí alternatiu, de vegades fins i tot veurem cap a on ens vol orientar i d'altres descobrirem com ho feia per acabar-nos portant a un altre carreró sense sortida, però ens hi divertim des del primer moment, en què hem de decidir quins cereals pren el protagonista.

Que és un noi, l'Stefan Butler (Fionn Whitehead) que viu amb al seu pare (Craig Parkinson) i que és programador aficionat de videojocs l'any 1984, a Anglaterra, bon moment per a la retroinformàtica en aquell país. Doncs bé, resulta que presenta un projecte de videojoc anomenat com la pel·lícula, basat en un llibre que tenia la seva mare, i la companyia Tuckersoft, per a la qual desenvolupa jocs també el seu ídol, en Colin Ritman (Will Poulter), es compromet a publicar-lo.

Davant la decisió de fer-ho a casa o a les oficines trobem la primera dicotomia important, perquè tindrà conseqüències cabdals, i anirem jugant amb una trama amb moments realment pertorbadors mentre experimentem aquesta manera diferent -no totalment original, perquè ja s'havia fet, i hi ha moltíssims videojocs que plantegen coses similars- el consum d'un film.

Bandersnatch, pel que fa a la trama, mostra principalment les dificultats que l'Stefan té amb la finalització del seu projecte, assessorat sovint pel misteriós Ritman, i pel camí gaudim de les típiques picades d'ullet a altres episodis de Black Mirror, algunes de més evidents que les altres, a més d'una ambientació visual i sonora vuitantera que trenca amb el difús "futur proper" habitual de la sèrie, però enllaça una mica amb el celebrat episodi San Junipero, que al seu torn no estava ambientat en realitat als anys 80, però ja se m'entén.

Val a dir, però, que la gràcia del capítol o la pel·lícula -depèn de què considerem que és- rau en la interactivitat de tot plegat, però com a història potser no és res de l'altre món.

Tanmateix, els seguidors de la sèrie (i els que no ho són també, per què no?) gaudim amb la proposta i ens ho passem bé intentant trobar el final "correcte" entre els que es poden generar, perquè n'hi ha més d'un. Això fa que no sapiguem quanta estona trigarem en acabar Bandersnatch, i aquest cop Netflix evita mostrar-nos-ho a la pantalla.

El que també ens arrencarà un somriure és el trencament de la quarta paret, com se sol dir, en alguns moments de la trama, en un exercici autorreferencial i metarreferencial que fa d'aquest film interactiu quelcom una mica diferent de propostes similars.



Com a curiositat per acabar, llegeixo -perquè no em vaig quedar a veure-ho- que els crèdits d'un dels finals contenen uns sorolls que recorden molt els que feien les cintes dels microordinadors de 8 bits si es posaven en un reproductor de so en comptes de l'aparell lector que els convertia en dades, i es va descobrir que en un emulador del ZX Spectrum creava un codi QR... que porta a una pàgina web creada expressament per a l'ocasió, d'on es pot descarregar el Nohzdyve, un dels jocs ficticis que apareixen a Bandersnatch, per tal de jugar-hi en un emulador d'Spectrum o un Spectrum real. Genial.

Potser és l'episodi menys Black Mirror de la franquícia, potser no és la història més interessant ni ens fa reflexionar sobre l'ús de la tecnologia aquesta vegada, però per tot el que he explicat és evident que val la pena provar-lo, i aviat ens hi enganxarem i, si cal, hi tornarem.

Sèries: Black Mirror (quarta temporada)

Ja fa més d'un any de l'entrada sobre la tercera temporada de Black Mirror, una de les millors sèries de què disposem actualment, i ara que he pogut veure la nova tongada de 6 episodis, estrenada a Netflix el 29 de desembre de 2017, em disposo a compartir les meves impressions sobre els capítols més recents d'aquesta excel·lent sèrie televisiva.

Igual que la tercera temporada, la quarta està formada per 6 episodis que, com sempre, giren al voltant dels possibles usos de la tecnologia en un futur no tan llunyà ni impossible, generalment abusius, poc ètics i amb final infeliç en molts casos.

El primer, USS Callister, és el que té més cares conegudes. Hi veiem en Jesse Plemons fent de dissenyador d'experiències de realitat virtual en una empresa on també treballen en Jimmi Simpson (Westworld) i la Cristin Millioti (How I met your mother, segona temporada de Fargo, on també sortia en Jesse Plemons...).

Després d'un inici d'episodi força estrany, o almenys sorprenent en la seva escenificació ben allunyada del que consideraríem el to futurista habitual de la sèrie, se'ns explica una pertorbadora història sobre les identitats virtuals, o els avatars, i com de diferents són algunes persones quan es poden aprofitar de l'anonimat que ofereixen les xarxes.

A Arkangel, dirigit per la Jodie Foster, una innovadora tecnologia de seguiment permet a la protagonista seguir, a través d'un implant i una tablet, la seva filla. Veu tot el que ella veu i fins i tot li pot censurar visual o auditivament allò que no li interessa que rebi.

És un mecanisme de protecció nascut d'un ensurt que van tenir quan la nena era molt petita, però a mesura que la nena creix esdevé una clara violació del dret a la intimitat, amb conseqüències terribles en el clímax del conflicte.

Crocodile és, per a mi, el capítol més fluix de la temporada i segurament un dels pitjors de la sèrie.

Una màquina que permet llegir la memòria de la gent esdevé extremament útil a l'hora de resoldre crims, i la protagonista intenta fugir del moment inevitable en què, pel fet d'haver estat testimoni d'un atropellament, s'acabarà descobrint la seva implicació en un altre crim del passat. Malgrat el curiós gir final, trobo que la història és poc original i sorprenent. No és del tot digna de Black Mirror.

En canvi el quart, Hang the DJ, és el meu preferit. He llegit que se'l compara amb el cèlebre i premiat San Junipero de la tercera temporada, pel seu to més optimista i pel fet que narra una història d'amor.

A banda d'això no tenen res a veure, però. En aquest cas el tema és una aplicació per a trobar parella que, tot donant estrictes directrius, indica també el temps de què es disposa, que pot ser curtíssim, d'unes hores, uns dies o uns mesos o anys i fins i tot la vida sencera, tot plegat amb l'objectiu de recollir dades per fer els millors emparellaments possibles.

La parella protagonista, amb una gran química, té una durada prevista de 12 hores, però serà una trobada que mai més podran oblidar. Una història ben bonica que, a més, té un final, ara sí, sorprenent i molt Black Mirror.

Metalhead és un dels episodis més estranys de la sèrie. Per al meu gust també dels més fluixos, i és que senzillament reflexiona sobre els perills dels robots amb una proposta en blanc i negre que ens mostra una dona que fuig d'un gos robòtic que la persegueix amb la tenacitat d'un Terminator -és inevitable pensar-hi-.

La història no té gaires més lectures, no és gens original, i s'inspira en els gossos robot de Boston Dynamics, com el creador de la sèrie, Charlie Brooker, reconeix.

Finalment, Black Museum es presenta com una antologia dins l'antologia, un recull d'històries curtes que podrien haver generat episodis sencers de Black Mirror, que tenen en comú diversos estadis de la transferència de dades cerebrals. I com que temàticament hi tenen relació, hi ha alguna referència a l'esmentat San Junipero.

Molt interessants en si mateixes, però l'excusa per a explicar-nos-les és un museu del crim perdut al mig del no-res en què té lloc també una història amb l'impacte final típic de la sèrie, tot plegat força rodó.

Així, la quarta temporada de Black Mirror té alts i baixos pel que fa a l'interès dels seus episodis, com a mínim més del que és habitual -segurament són símptomes de cansament i esgotament de la fórmula-, i sempre des del meu punt de vista, però en general satisfà i té moments memorables, aterridors en la versemblança i la proximitat temporal del que plantegen, marca de la casa en aquesta sèrie, que per tant continua fent reflexionar, com deia al principi, sobre els usos que donem a la tecnologia i els perills de no posar-hi controls més estrictes, sobretot des del vessant ètic.

Sèries: Black Mirror (tercera temporada)

Pràcticament un any i mig després de fer l'entrada sobre Black Mirror torno, igual que ha tornat la sèrie, per parlar de la seva tercera temporada. Ja sabem que les sèries britàniques van així, a batzegades, sense cap periodicitat promesa per a les seves temporades. 

Doncs bé, per si hi ha cap despistat, aquesta sèrie de Charlie Brooker reflexiona, en un format antològic en el sentit més estricte de la paraula, amb renovació total d'actors i premisses a cada episodi, sobre els perills de dur la tecnologia massa lluny.

Repasso directament, doncs, els episodis d'aquesta tercera temporada, de 2016, que ha canviat el Channel 4 anglès per la plataforma Netflix nord-americana, i segurament per això la proporció d'actors estatunidencs i britànics ha canviat dràsticament.

Ho podem veure al primer episodi, Nosedive, protagonitzat per la Bryce Dallas Howard, una paròdia de l'obsessió que tenim amb fer fotos de tot i compartir-les a Instagram, barrejada amb el sistema de puntuació de productes online, que aplicada a les persones podria donar lloc a situacions com les que es veuen a l'episodi.

Al segon, Playtest, un guaperes interpretat per en Wyatt Russell (fill d'en Kurt Russell i la Goldie Hawn) fa una última parada a Londres després de viatjar pel món i per tal de fer uns calerons s'apunta a provar un nou videojoc de terror amb realitat virtual que li esborrarà el somriure impertinent.

No cal esforçar-se gaire per veure que és un episodi sobre els límits del realisme als videojocs i, de manera secundària, dels perills d'oferir-se a fer de conillet d'Índies en qualsevol cosa.

L'episodi següent, Shut Up and Dance, té un estil i una ambientació molt més britànics i aquella aura de les sèries angleses que triomfen últimament. Hi trobem el jove Alex Lawther i el més veterà Jerome Flynn (Game of Thrones) com a víctimes d'un xantatge electrònic.

Com és habitual en aquesta sèrie, al principi anem fent conjectures sobre com es desenvoluparan les coses, i aquest episodi sembla que ens faci reflexionar sobre la vulnerabilitat de la nostra vida privada amb l'ús d'internet, i en part és així, però té un brutal gir final que ens deixa amb un pam de nas.

El meu preferit, San Junipero, aquest molt nord-americà per interpretacions i ambientació, és segurament el més "diferent" de tota la temporada, i sembla que es considera el millor. Ens trobem en una discoteca als anys 80 amb les actrius Gugu Mbatha-Raw i Mackenzie Davis i l'ambientació és tan nostàlgica en tots els sentits que és impossible que no se'ns encomani.

La banda sonora, formada per cançons reals d'aquella època i per composicions instrumentals de nova creació -però respectant l'estil- per a la música de fons, em sembla espectacular.



Ara bé, és el capítol que despista més de tots, sabem que d'alguna manera no és un escenari normal, perquè Black Mirror és una sèrie relativament futurista. El que no sabem és què està passant exactament. El desenllaç, no tan sorprenent ni complicat, fa que sigui una història més comuna, no tan trencadora com altres, però sí que segurament és més bonica.

A Men Against Fire sembla que estiguem veient una pel·lícula bèl·lica, amb en Malachi Kirby, la Madeline Brewer (Orange is the New Black) i la Sarah Snook, amb el convidat estel·lar Michael Kelly (House of Cards), i ja suposem que ens parlaran dels avenços tecnològics de la guerra.

Això era segur, però el que no esperem és quins són exactament, més enllà del que és evident i, com sempre, ens agafen a contrapeu.

A l'últim episodi (encara que amb Netflix, que els llança tots alhora, això deixa de tenir sentit) tenim ben bé una pel·lícula, gairebé una hora i mitja en què es barregen diferents temes, un episodi ambiciós anomenat Hated in the Nation que lliga un avenç tecnològic ben possible, com és la invenció d'abelles robòtiques per tal de substituir les reals, en perill d'extinció, i evitar un desastre mediambiental, amb el problema de l'assetjament cibernètic.

Ens parla, doncs, de l'ús de la tecnologia per fer el mal, tant físic com psicològic, i de la impunitat amb què tenen lloc campanyes de desprestigi i odi aprofitant la facilitat d'ús de les xarxes socials i la llibertat d'expressió portada a l'extrem. Hi veiem cares conegudes com la Kelly McDonald (Boardwalk Empire), en Benedict Wong (Dr. Strange) o la Holli Dempsey (Derek).

En resum, una nova temporada plena de propostes interessants, amb tots els episodis escrits pel senyor Brooker, creador de la sèrie, però un canvi d'emissora que segur que ha estat el motiu de l'americanització de Black Mirror.

Afortunadament no ha perdut qualitat ni ha canviat l'estil, i ens continua fent reflexionar amb una ciència-ficció que no és tan fictícia ni llunyana en el temps. Absolutament recomanable.

Sèries: Black Mirror

N'havia sentit coses molt bones, de Black Mirror. Entre altres, que era colpidora, i que reflexionava sobre els perills del progrés tecnològic. Però la vaig anar deixant i deixant, fins que un dia m'hi vaig posar. I sort que ho he fet, perquè és una meravella.

Creada per en Charlie Brooker, és una sèrie britànica que té com a tema central les conseqüències dels avenços tecnològics i com n'hem arribat a dependre a la societat actual. Segons el senyor Brooker, el mirall negre del títol és precisament la pantalla del televisor, del mòbil, de l'ordinador o de qualsevol aparell que ens passem tantes i tantes hores mirant cada dia, mes a mes, any rere any.

 
L'originalitat de la sèrie, però, rau en el seu format: cada temporada té pocs capítols, 3 concretament, i això no és pas nou sinó una característica de la ficció televisiva del Regne Unit, però en aquest cas cadascun dels episodis té un argument, uns personatges i una localització diferents.

És el que es coneix com a sèrie antològica, però dut fins a l'extrem, perquè si bé a American Horror Story el tema canvia cada temporada i els personatges també, però no els intèrprets, a Black Mirror es comença des de zero després de cada entrega.

El primer episodi, National Anthem, amb Rory Kinnear (Penny Dreadful), és una obra mestra que reflexiona, mitjançant una amenaça terrorista tan absurda com perfectament possible, sobre el paper dels mitjans de comunicació en la cobertura de crisis que potser per sentit comú no s'haurien de fer públiques, o si més no haurien de ser conegudes un cop s'haguessin solucionat, i sobre com el món del periodisme en general posa el seu propi interès, bàsicament els índexs d'audiència, per sobre de qualsevol altra cosa.

Però també retrata la naturalesa morbosa de l'ésser humà que, tingui l'opinió que tingui sobre qualsevol cosa, mentre tingui la possibilitat de ser-ne testimoni via televisió, internet o qualsevol altre mitjà no vol perdre l'ocasió de presenciar la Història en directe, encara que després se'n penedeixi, encara que hi hagi en joc la vida o l'honor d'una persona.

Al segon, Fifteen Million Merits, on veiem entre altres la Jessica Brown Findlay (Misfits, Downton Abbey...), tenim una metàfora —no tan exagerada com sembla— sobre com als països desenvolupats els joves vivim gairebé literalment per al món de l'espectacle (aquí concretat en un talent show), tot gràcies a —o per culpa de— la nostra dependència de la tecnologia en una societat en què cada cop més es produeix una digitalització de la vida quotidiana que en aquest episodi arriba a uns extrems que semblarien ridículs si no fos perquè, si ens aturem a pensar-hi, podrien acabar fent-se realitat, tan aviat com la tecnologia ho permeti, si no anem amb compte.

Oi que estaria bé, poder enregistrar tot allò que veiem i sentim, tots els nostres records, i poder-hi accedir en qualsevol moment? Seria quelcom força útil, però què passaria si les autoritats o la gent que ha de decidir si ens dóna una feina hi poden accedir, també? Què passaria si poguéssim fer servir aquests records per a resoldre una discussió? Seria positiu? O potser hi ha veritats que val més no conèixer?

Aquest és el tema de The Entire History of You, el tercer episodi i l'últim de la primera temporada, si és que té sentit anomenar temporada un conjunt de capítols que no comparteixen argument ni personatges. I ens fa pensar, com tots els episodis. En aquest cas, el que pensem és que no estem tan lluny del que ens planteja aquest producte de ciència-ficció, atesa la nostra dèria de compartir a Internet tota mena de detalls de les nostres vides. Que les coses vagin com en aquest capítol és només qüestió de polir tecnologies i projectes que ja existeixen i perdre la poca vergonya que encara ens queda.


S'havia emès a finals de 2011, i la segona no arribaria fins a principis de 2013, quelcom també típic de les sèries de televisió britàniques, no aptes per a impacients, que acostumen a tenir un format que garanteix als seus creadors el control sobre el desenvolupament de les produccions, de manera que la gent implicada en tots els episodis sigui la mateixa i hi hagi la màxima coherència estilística.

I Black Mirror no deixa de ser Black Mirror a la segona temporada, que comença amb Be Right Back, una emotiva reflexió sobre la pervivència de les persones més enllà de la mort gràcies a la tecnologia, un fenomen que, altre cop, no ens queda tan lluny pel que fa a possibilitats tecnològiques, i que proposa un debat sobre la necessitat que això es faci o no realitat. Ens conformaríem amb la versió virtual d'un ésser estimat que ha mort?

Ens ho expliquen la Hayley Atwell (la Peggy Carter de les pel·lícules del Capità Amèrica i la sèrie Marvel's Agent Carter, a més de la Lady Aliena de The Pillars of the Earth) i en Domhnall Gleeson (About Time, i en Billy Weasley de les dues parts de Harry Potter i les Relíquies de la Mort).

A White Bear ens plantegen una angoixant situació i no ens en donen gaire informació d'entrada, de manera que fem les nostres conjectures i quan ens pensem que aquesta vegada l'hem vist venir, que hem estat prou intel·ligents, ens trobem que el matís ens canvia la idea inicial.

Tanmateix, sense voler dir-vos res que rebenti la sorpresa —i en aquest cas això em deixa amb molt poques opcions—, aprofita per a criticar el voyeurisme mediàtic del públic i ho fa amb una mena de versió retorçada de The Truman Show que ens fa reflexionar aquest cop sobre temes que van més enllà dels mitjans de comunicació i la tecnologia. 

Finalment, la segona temporada es tancaria amb The Waldo Moment, més fluix i decididament menys impactant que tots els anteriors, en què es toca un tema gens de ciència-ficció com és la frivolització de la política a través d'un personatge de ficció irreverent que presenta la seva candidatura tot recollint el vot de protesta, en el que és en realitat una manera de promocionar un nou programa televisiu.

Així, és una nova crítica a les possibilitats més perverses dels mitjans de comunicació, encara que l'episodi, com deia, no té tanta força com els cinc anteriors. Ens hauríem d'esperar dos anys més per tal de veure la tercera temporada de Black Mirror, que ja està confirmada?

Potser sí, però abans, el desembre de 2014, hi va haver l'especial White Christmas, amb en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, i també dues actrius de Game of Thrones, Oona Chaplin i Natalia Tena. Més experimental, perquè aquest cop entrellaça diverses històries, torna a ser un dels bons i en el fons funciona com un episodi més, però de durada superior.

En aquesta entrega, com no podia ser d'una altra manera, es tornen a mostrar els dos vessants de la tecnologia, que ens pot fer molt més còmoda la vida i té el potencial de crear noves professions o facilitar el desenvolupament de les que ja existeixen, però a un preu —no econòmic— altíssim.

El tema és més o menys el de sempre, sí, però concretament reflexiona sobre els perills de possibles tecnologies que emmagatzemen les dades del nostre cervell. Quan permetem a una altra persona, o a un programa, tenir tota la nostra informació i saber exactament el que pensem, on s'acaba la comoditat i comença el malson? Pot arribar la tecnologia a un nivell de desenvolupament que que no sapiguem que som esclaus d'allò que pensàvem que estava al nostre servei? Segur que sí.