dimecres, 28 d’agost de 2019

Sèries: Black Mirror (cinquena temporada)

Fa poc -bé, un parell de mesos tirant a tres- s'estrenava la temporada més recent de Black Mirror, la sèrie sobre el mal ús de la tecnologia i els resultats que podria tenir en un futur no gaire llunyà, o fins i tot en el present, en alguns casos. I fins ara n'he anat repassant les temporades, així com algun episodi especial, de manera que ara no pararé de fer-ho.

Però sí que avanço que la cinquena tongada d'episodis, encara que ha tornat al format de només tres entregues de l'època britànica (recordem que ara la produeix la mateixa Netflix, nord-americana), no m'ha agradat gaire, o si més no crec que ha presentat unes històries fluixes, sense element sorpresa, com si se'ls haguessin acabat les idees.


En el primer episodi, tot i que es poden mirar en qualsevol ordre, com acostuma a passar en aquesta sèrie antològica, és a dir d'històries independents, i anomenat Striking Vipers, el protagonista és un videojoc de lluita que fa ús d'una tecnologia de realitat virtual més avançada del que tenim actualment, però tampoc no tant.

El tema, però, és la interacció amb altres persones a través dels avatars, i en aquest cas els personatges interpretats per l'Anthony Mackie (el Falcó de l'Univers Cinemàtic Marvel) i en Yahya Abdul-Mateen II (The Get Down) descobreixen una addicció que amaguen a la resta de la gent, però no per motius purament videojoquístics, i fins aquí puc llegir.

En tot cas, ni l'excusa tecnològica ni el tema principal són en absolut sorprenents ni aporten res argumentalment parlant. Per cert, també hi apareix la Pom Klementieff (Guardians of the Galaxy).


Més interessant trobo Smithereens, l'únic episodi britànic dels tres que formen la temporada. Aquí el tema és l'addicció a les xarxes socials, i la rebuscada i desesperada manera que té el protagonista del capítol, interpretat per un immens Andrew Scott (en Moriarty a Sherlock), de contactar amb el creador d'una d'aquestes xarxes, un Topher Grace que sens dubte és una versió del Mark Zuckerberg de la vida real, amb un objectiu que sabrem en el seu moment.

És el que més m'ha agradat, perquè trobo que recupera l'esperit de Black Mirror, amb una trama que ens manté en tensió i un personatge que no s'està de res per fer arribar el seu missatge. Tot i així, és un missatge que no acaba tenint gaire força. Sembla, més aviat, un anunci d'aquells de conscienciació social dels que fan els governs, però en forma de capítol de la sèrie.


A la tercera proposta, anomenada Rachel, Jack and Ashley Too, també es parla d'un tema molt actual, però que no és nou i que alhora difícilment passarà de moda: la idolatria, l'adoració o amor excessius cap als famosos.

La protagonista de l'episodi és una adolescent interpretada per l'Angourie Rice (la Betty Brandt de les noves pel·lícules de l'Spider-man), que viu amb el seu pare i la seva germana i que és molt fan d'una cantant de pop, i quan se n'anuncia una nina amb intel·ligència artificial basada en la seva personalitat no dubta a demanar-la per l'aniversari i tractar-la gairebé com si fos la seva ídol en persona.

Una ídol, interpretada per la Miley Cyrus, que se sent atrapada per la mena de música que li fan fer, tot i que desitjaria fer un canvi de rumb a la seva carrera (reflex del que li va passar en realitat quan era una noia Disney, potser?), i la vida de la qual anem descobrint que és molt més fosca que no ens pensàvem i, sobretot, que no es pensen els seus fans. Una contraposició entre la imatge de cara al públic dels famosos i la realitat de la seva vida quotidiana.


El problema d'aquesta temporada no és que els temes que toca siguin poc de ciència-ficció i força de situacions que podrien estar passant ja a la vida real. Al capdavall, en general Black Mirror ja és així, i és part de la gràcia: ciència-nogaireficció, problemes que ja es podrien estar produint o que s'acabaran produint d'aquí a no gaire.

El que passa és que les històries que ens explica, tot i estar escrites pel mateix Charlie Brooker, creador de la sèrie, no tenen girs sorprenents, són força previsibles i les lliçons que intenten donar fan ferum d'això, de lliçons, però a més no són lliçons noves, que no ens hagin donat -o intentat donar- ja diverses vegades, des de diverses fonts i de diverses maneres.

Així, l'última temporada de Black Mirror m'ha entretingut, m'ha distret, però no m'ha colpit i no m'ha fet reflexionar, a diferència de totes les altres vegades.






3 comentaris:

  1. Com sempre, la teva anàlisi és ben acurada i majoritàriament encertada, et torno a felicitar per aquestes cròniques que fas. Sobre la descripció dels capítols, molt d'acord amb tot. De 'Rachel, Jack and Ashley Too' destacaria que el punt fort del capítol és un altre a més dels que dius, potser no ho has posat per no fer spoilers, però trobo gens menyspreable el fet que puguin extreure-li la música directament del cervell mentre ella està inconscient. Aquí va la part més científica del capítol, a banda de la nina, és clar.

    Pel que fa a la valoració general, m'estic quedant sol a defensar aquesta temporada. Cap dels capítols els posaríem al top five, d'acord. Però no són pitjors que d'altres que hem vist. Penses que aquests tres són pitjors que 'Metal Head' o 'Men against fire', per exemple? Jo penso que no. Mantenen el nivell, però ja estem perdent la capacitat de sorprendre'ns amb Black Mirror. Ens han donat tantes puntades de peu al fetge que ens estan immunitzant. I sí que és cert que toquen temes que ja s'havien vist, xarxes socials, videojocs, realitats virtuals, consciència transferida, etc. Però sempre des d'angles diferents. Personalment, no se m'acudeixen sectors tecnològics que encara no hagin tocat, potser sí encara alguns dilemes morals.

    Bé, tot plegat, és la meva opinió. No estic en desacord amb tot el que expliques, al contrari, coincidim força. Però sense colpir-me gaire, potser, la temporada tampoc em va decebre. I on segur que coincidim és que, si hi ha sisena temporada, la mirarem segur!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari! Efectivament, no és mala temporada, potser vaig transmetre aquesta idea i no era la meva intenció. Només que la vaig trobar menys punyent que les anteriors, no tan sorprenent. Però no tant perquè fossin temes repetits, sinó perquè no hi ha girs que et destrossin per dins, no sé si m'explico. I es veuen venir, de tota manera, els girs que hi ha.

      Recordo episodis que em van deixar fred, ara no me'n preguntis el nom, així que no crec que siguin els pitjors. Però és això, que trobo que han estat poc originals.

      Gairebé tots els capítols tenen coses que tecnològicament encara no han passat, però que en molts casos no trigaran gaire, o que ho faran de manera similar. I sí, no vaig entrar en detalls per no fer spoilers xD

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails