dimarts, 20 d’agost de 2019

Cinema: Once Upon a Time in Hollywood

Si em diguessin, sense donar-me més dades, que s'ha d'estrenar una pel·lícula sobre el Hollywood de finals dels seixanta, que dura 169 minuts -segons la font també trobarem 165 i fins i tot 161- i que hi surt en Leonardo DiCaprio pensaria immediatament que es tracta del nou film d'en Martin Scorsese.

Però no ho és. Té un to humorístic, hi surt també en Brad Pitt i es publicita com la novena pel·lícula d'en Quentin Tarantino. Aquest últim fet ja seria prou per fer-m'hi anar -al capdavall, Pulp Fiction és una de les meves pel·lícules preferides-, però quan vaig descobrir, fa mesos, que s'estava rodant, i que la dirigia ell amb un repartiment ple de cares conegudes, a més del seu context històric (de què parlaré més avall), de sobte vaig desitjar que s'estrenés d'una vegada, i per tant no hauria de sorprendre ningú que l'anés a veure el dia de l'estrena i, a més, a la primera projecció. 


Once Upon a Time in Hollywood fa olor d'homenatge des del mateix títol. No se'ns podria escapar la referència a Once Upon a Time in the West i Once Upon a Time in America, del desaparegut Sergio Leone, el mestre de l'anomenat Spaghetti Western, responsable també de l'emblemàtica Trilogia del Dòlar. 

Que en Quentin Tarantino adora aquell gènere i concretament aquell director no és pas nou, ja es notava a Kill Bill sense ser western, i les seves últimes pel·lícules, Django Unchained (2012) i The Hateful Eight (2015) directament ho eren. Ara, però, fa un homenatge al Hollywood dels anys 60 amb una presència del western més tangencial, però evident.


El seu protagonista és en Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), un actor conegut especialment per un western televisiu que ja va veure passar el seu moment àlgid i que ara fa de convidat especial en episodis d'altres sèries, sempre fent de dolent que perd contra les noves estrelles del mitjà, després de fracassar en l'intent de fer un pas més en la seva carrera tot saltant al cinema.

Veiem com ara té un nou projecte, però els baixos nivells d'autoestima i confiança en si mateix, a més d'una vida d'excessos, li passen factura, cosa que dona lloc a alguns dels moments més còmics de la pel·lícula, en què el senyor DiCaprio brilla com era d'esperar d'aquest actor tan admirat des de fa anys.


L'acompanya a tot arreu en Cliff Booth (Brad Pitt), el seu doble d'acció des de fa anys i també amic íntim, una autèntica bèstia quan es tracta de lluitar i que, malgrat el que tothom pensa que hauria d'haver fet, ha treballat a Hollywood des d'aquest segon pla, gairebé mai reconegut, en comptes d'actuar. 

No sembla, però, que senti enveja d'en Rick, ni cap ressentiment, tot i que al capdavall és el seu cap i sovint li fa fer d'home dels encàrrecs. Res que no es pugui solucionar amb una sessió de begudes i porros a casa de l'actor quan arriba el vespre.


La tercera cara principal del repartiment és la de la Margot Robbie, que fa de Sharon Tate, la dona d'en Roman Polanski (director, per cert, aquí interpretat de jove per l'Emile Hirsch) que va ser assassinada l'agost de 1969, fa per tant 50 anys, per membres de la secta coneguda com a "família Manson" i liderada per l'icònic Charles Manson. 

Tot i que la pel·lícula té un to marcadament humorístic i tarantinià, el context històric és real i ben fosc, com podem veure, i conèixer aquells tràgics i esgarrifosos fets fa que ens ensumem la tragèdia i estiguem preparats per patir en qualsevol moment. 

La incògnita és com tracta en Tarantino aquesta part si el to és de comèdia, i si hi aplicarà les elevades dosis de violència, gairebé gore, a què ens té acostumats des dels inicis de la seva carrera. La resposta... me l'estalvio, perquè és una sorpresa i no traeix en absolut la resta del film. Per a mi, genial.


Once Upon a Time in Hollywood ens parla del cinema vist des de darrere de les càmeres, de la lluita d'un actor per tornar a ser rellevant, d'una època i uns personatges, alguns de més coneguts que d'altres -els dos protagonistes masculins, per cert, són ficticis, tot i que es basen en diversos personatges reals de l'època-, i ho fa amb l'habitual estil Tarantino.

Converses llargues sobre temes irrellevants, cotxes (una curiositat: el que fa servir el protagonista és el mateix que duia el personatge Mr. Blonde a Reservoir Dogs, propietat d'en Michael Madsen, l'actor que va interpretar aquell personatge i que aquí apareix breument), molta música, moltes paraulotes, peus de dona, i els també habituals cameos, tot i que més que fer aparèixer actors i actrius fent d'ells mateixos, el que fa és donar petitíssims papers a intèrprets que han sortit en films anteriors, com és el cas d'en Kurt Russell o l'esmentat Madsen, per posar només un parell d'exemples, i no oblidem que en Brad Pitt i en Leonardo DiCaprio ja havien sortit respectivament a Inglorious Basterds i Django Unchained.

En el repartiment veiem noms importants que també apareixen molt poca estona, però que segur que no es volien perdre l'oportunitat de sortir en una cinta d'en Tarantino, una afirmació basada en fets com ara que en DiCaprio va acceptar rebre menys calés per la seva feina per poder tornar a treballar amb l'home que el va dirigir a Django: hi veiem, entre altres, el gran Al Pacino, en Timothy Oliphant, la Dakota Fanning, en Bruce Dern, en Damian Lewis, la Lena Dunham o el desaparegut Luke Perry en el seu últim paper, pòstum.  


Una pel·lícula excel·lent, diferent del que el director havia fet fins ara però alhora fidel al seu estil, els seus temes i el seu humor, i que com he dit abans es remarca que és la novena que dirigeix. Pel que sembla, algun cop ha dit que pensava fer 10 films i retirar-se, així que és una mena d'avís que això s'acaba, com també s'acaba rodar en pel·lícula de 35 mm per donar pas a un món del cinema totalment digital, cosa que a ell no li agrada gens i per això es resisteix a abandonar aquest suport per a les seves propostes cinematogràfiques. 

Once Upon a Time in Hollywood, doncs, és un homenatge a una època i a una manera de fer cinema, en el contingut i en el format, i manté la qualitat de l'obra d'en Quentin Tarantino, sembla que tristament poc prolífica, però que sens dubte és història del cinema. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails