dimarts, 13 d’agost de 2019

Lectures: Bermudillo, volum 1

Jo em vaig iniciar en el còmic amb en Tintín, que llegeixo des de ben menut, encara que en els darrers anys -fins i tot diria que en les darreres dues dècades- l'hagi tingut molt abandonat. Però bé, entre aquestes aventures i les de l'Astèrix vaig créixer amb el còmic anomenat francobelga, que defineix una escola, un estil de línia clara, colors vius i escenaris més aviat realistes, que comparteix importància amb la nord-americana i la japonesa, encara que no s'exporti tant, ni de bon tros.

A més dels esmentats, podem assignar a aquesta escola altres títols destacats com ara Spirou, Lucky Luke, Els Barrufets, Titeuf Marsupilami, entre molts altres. Però el còmic de què parlo avui pertany a una altra escola, molt menys coneguda però en certa manera similar -tant gràficament com en la publicació original en àlbums d'entre 40 i 60 pàgines i els colors vius-, que és la neerlandesa.


Bermudillo, que en versió original es diu Douwe Dabbert, és un clàssic del còmic neerlandès signat pel dibuixant Piet Wijn (1929-2010) i el guionista Thom Roep (1952), i protagonitzat per un simpàtic i menut ancià que viatja amb un farcellet màgic d'on pot treure qualsevol cosa, però sempre el que necessiti en cada moment.

A l'estat espanyol la col·lecció s'havia publicat per part de Bruguera de manera incompleta i una mica desordenada, i van ser només 6 entregues, en format grapa, de les 9 que hi havia disponibles en aquell moment, l'any 1982. Des de 2015, però, Dolmen Editorial en treu àlbums recopilatoris de tapa dura, cuidades edicions amb nova traducció -que de vegades, poques, té alguna coseta que no acaba de sonar bé, tot s'ha de dir- i tres àlbums originals a cada entrega, i ara que he acabat de llegir el primer llibre és hora de fer-ne la ressenya.


A la història de debut, La princesa mimada (1977), el nostre protagonista triga unes quantes pàgines a aparèixer, i ho fa com a candidat a fer de tutor d'una princesa tremendament consentida que el rei necessita que algú redreci, perquè fins i tot ha provocat un conflicte "internacional" amb el seu comportament.

Amb aquesta primera aventura ja ens fem una idea de la mena de còmic amb què ens trobem: recorda certament el còmic francobelga, però sí que és veritat que el dibuix és més elaborat i que té un missatge, concretament d'optimisme, respecte i superació personal. Tot i així, no s'hi produeixen girs sorprenents ni hi acaba de passar gran cosa, més enllà del conflicte amb el que ja veiem que és l'enemic habitual d'en Bermudillo, en Ludovico de Malaespina, el clàssic dolent una mica sapastre.


A El reino secreto de los animales (1977) en Bermudillo es troba, en un dels seus viatges, un país ocult poblat per animals antropomòrfics que viuen en una societat pacífica, sense conflictes, fins que hi arriba l'humà.

Si fos només el protagonista no hi hauria cap problema, perquè és un bon jan i els animals de seguida se n'adonen i li donen la benvinguda amb una gran festa, però com que l'esmentat Ludovico de Malaespina el perseguia, la trama adquireix un to lleugerament fosc, amb algun moment xocant i tot, que es podria llegir com una denúncia de les catastròfiques conseqüències de l'aparició d'humans en entorns prèviament dominats pels altres animals.


La tercera història del recopilatori és El falso médico (1978), i hi tornem a veure en Bermudillo arribant a un indret, tot i que altre cop triga en aparèixer perquè se'ns explica, abans de res, la situació d'aquell regne, i sense embuts ni subterfugis: el metge del rei l'està drogant per aconseguir que li cedeixi poders de tota mena, tot dins la legalitat, per tal d'acabar esdevenint ell mateix el rei i casar-se amb la filla del monarca actual.

En Bermudillo, justicier per naturalesa, després de veure que la població té por d'aquest baró (sí, metge i baró) que actua en nom del rei des de fa un temps, decideix endinsar-se al castell i investigar què està passant, cosa que dona lloc a una aventura plena de persecucions en un entorn tancat.


Són històries lleugeres, senzilles, d'allò més amenes i amb un dibuix exquisit, que van perfilant en Bermudillo com un ésser astut, especialista en resoldre conflictes de manera pacífica tot emprant el seu enginy i l'ajuda inestimable del seu farcell màgic, però també vulnerable: sovint el deixen inconscient o el capturen, però la seva bonhomia fa que les persones que va coneixent lluitin per ell de la mateixa manera que ell ho fa pels altres.

Tot plegat té, com deia abans, un missatge optimista i alegre, i es llegeix amb ganes. A més, és per a tots els públics, sense complexitats argumentals ni subtextos enterrats. Ja tinc ganes de llegir els volums que segueixen aquest primer recopilatori.

I tinc ganes, concretament, d'arribar la tercer, on hi ha la història que jo de petit tenia en el format antic i que recordava vagament, sobretot una escena colpidora. Esmento això perquè un dia de 2015, intentant aprofitar internet per trobar com es deia el còmic on sortia aquella escena -en aquell moment pensava que l'havia perdut, però va resultar que no-, vaig descobrir que es deia així, Bermudillo, i casualment que Dolmen pensava començar a reeditar, al cap de pocs mesos, en aquests integrals i amb la intenció de llançar el total de 23 àlbums holandesos (originalment serialitzats a la revista Donald Duck abans de passar a ser àlbums, per cert), aquell còmic que jo enyorava sense recordar-ne gaires detalls. Una gran alegria que de moment ja he començat a gaudir de debò.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails