Sèries: Girls

Ara ja feia un temps que no parlava de sèries. Bé, no gaire, però les últimes entrades han estat totes de lectures. I fa poc he acabat de veure una producció (la seva primera temporada, almenys) que des que vaig saber que existia em va cridar l'atenció, tot perquè un dels seus productors era el senyor Judd Apatow, responsable de diverses pel·lícules d'èxit i de dues sèries de culte (és a dir, bones però amb poc èxit d'audiència) que ja vaig ressenyar aquí i que són Freaks & Geeks i Undeclared.

Girls, que emet la prestigiosa cadena HBO (The Sopranos, Six Feet Under, Sexe a Nova York i tantes altres), és tot i així un producte de la senyoreta Lena Dunham, una sèrie feta per ella, a la seva mida: n'és la creadora, la directora (de gairebé tots els 10 episodis de la seva primera temporada), la guionista i la protagonista. 

La sèrie, en certa manera semblant a les que he esmentat abans d'en Judd Apatow (i probablement per això hi ha volgut participar), ens explica la vida diària, amb un to costumista, de tres amigues que miren de tirar endavant a Nova York, amb tot el que això representa.

A la Gran Poma poden anar a festes i conèixer gent, però també s'adonaran, especialment la seva protagonista —que és al voltant de qui gira tot plegat—, que no tot és tan bonic com ens ho pinten a les pel·lícules i que de problemes en poden sorgir de tota mena, principalment el de la dificultat de trobar el nostre lloc a la vida. Molt millennial, tot plegat.

 

La Hannah Horvath (Lena Dunham) comença la sèrie amb una mala notícia per part dels seus pares: accepten que se'n vagi a viure a Nova York però li tanquen l'aixeta i s'haurà d'espavilar sola. Vol ser escriptora i treballa com a becària en una editorial, cosa que vol dir que no cobra ni un centau. 

La Hannah és una tia natural, massa i tot, fins al punt que sovint fica la pota o fa els pitjors comentaris possibles en els moments més delicats, i té un gust força especial a l'hora de vestir. En resum, una persona d'aquelles que sovint ens poden fer sentir vergonya aliena.

Viu amb la Marnie Michaels (Allison Williams), que treballa en una galeria d'art i que econòmicament té força més èxit i sort que no pas la Hannah. És la seva millor amiga, però està tipa que no l'escolti quan li parla dels seus problemes, que consisteixen en no saber com acabar relació amb un bon noi que no l'omple. 

Sembla que abans vivien amb la Jessa Johansson, una hippie britànica que al primer episodi torna a Nova York després de viatjar pel món i se'n va a viure amb la seva cosina, però passa la major part del temps amb la Hannah i la Marnie. 

La Jessa és una tia estranya, és bastant impredictible i promíscua, però de tant en tant demostra que en el fons també té les seves preocupacions i cabòries i que és tan fràgil com qualsevol altra persona. No li han faltat mai els diners, però ara s'ha d'espavilar i es dedica a fer de mainadera.

Com dèiem se'n va a viure amb la seva cosina, que és nord-americana i que respon al nom de Shoshanna Shapiro (Zosia Mamet, vista a Mad Men). És el meu personatge preferit: extremament innocent, qualsevol cosa la deixa estupefacta, estudia a la Universitat de Nova York i és fan declarada de Sexe a Nova York, "casualment" de l'HBO. Adorable, però per desgràcia és secundària i és la que surt menys.

De la sèrie, que ha triomfat entre la crítica i el públic (sense arribar a obtenir grans audiències ha estat renovada per a una segona temporada de 10 episodis més), s'ha criticat que no hi hagi personatges d'altres ètnies com ara la negra o l'asiàtica, però sí que hi ha homes, i el més destacat és l'Adam Sackler (Adam Driver).

L'Adam és un paio que poques vegades veurem amb samarreta i que dedica el seu temps lliure a fer exercici, i també a la fusteria i a la interpretació artística, com a aficionat. De cara és força lleig, però té el cos treballat, i és el noi amb qui la Hannah s'entén, sense que arribin a ser parella. La tracta força malament —i ella es deixa tractar així—, però a la segona meitat de la temporada veurem que potser no l'havíem interpretat bé, i en general té una evolució interessant. Tot i així és un paio estrany i té uns gustos sexuals força curiosos.

Acabem el repàs de personatges amb en Ray Ploshansky (Alex Karpovsky, a l'esquerra), que és el propietari d'un cafè, i el seu millor amic, en Charlie (Christopher Abbott, a la dreta), que és el xicot de la Marnie. Tots dos tenen un petit grup de música en comú. 

Aquests són els personatges principals, però també n'hi ha de categoria terciària, podríem dir, que com sempre contribueixen a enriquir la sèrie. Destaquen els pares de la Hannah, interpretats per en Peter Scolari i la Becky Ann Baker, que feia de mare dels protagonistes de Freaks & Geeks.

Què us puc dir de Girls un cop acabada de veure la seva primera temporada? Doncs que tingueu paciència durant els seus primers episodis, perquè té un ritme lent i no hi passen gaires coses, però més endavant es va animant i té moments d'humor força bons, sense deixar de fer un retrat, aparentment fidel, de la vida dels novaiorquesos de vint-i-tants anys d'edat -i millennials- al món actual, on trobarem referències amb què ens podrem sentir identificats encara que sigui en petites dosis i repartides entre els seus personatges.

He de dir, malgrat tot, que trobo que de moment està massa centrada en la seva protagonista i que s'ha aprofundit poc en les vides inviduals de les seves tres amigues, però espero que de cara a la següent temporada se solucioni aquesta mancança. No puc dir que sigui absolutament recomanable, però sí que val la pena donar-li una oportunitat.

Per als amants de les curiositats, aquesta imatge correspon a la pel·lícula Tiny Furniture, dirigida, escrita i protagonitzada per la Lena Dunham el 2010, on estava acompanyada entre altres actors i actrius per la Jemima Kirke (la Jessa) i l'Alex Karpovsky (en Ray). Tot queda en família. Es va endur el premi al millor guió debutant als Independent Spirit Awards d'aquell any i, sens dubte, hi podem trobar la llavor del que després seria Girls.