Sèries: Love

Fa uns anys vaig descobrir l'univers Apatow, un seguit de sèries de televisió i pel·lícules amb un humor característic i un repartiment recurrent, almenys parcialment, al llarg de diversos productes d'entreteniment. 

Tots giraven al voltant d'en Judd Apatow, que és director, productor i guionista, tot i que no sempre fa les tres tasques, sinó que hi ha diverses combinacions, i els títols més destacats en aquest sentit són films com The 40-Year-Old Virgin (2005), Embolic compromès (2007) o Funny People (2009), i sèries com Freaks & Geeks (1999-2000) i Undeclared (2000-2001). Com que m'agrada el que fa, quan m'assabento que ha creat alguna cosa nova (o l'ha apadrinat, com Girls) la miro, i aquí és on cau la sèrie de què parlo avui.

Es tracta de Love, una sèrie de Neflix que ha durat 3 temporades entre 2016 i 2018, amb un total de 34 episodis i que he acabat de veure fa poc, perquè tot i que m'agradava força la vida no em permet dedicar-me a tot al ritme que voldria, però bé, també penso que hi ha moltes coses que són atemporals i que fins i tot, si hi arribéssim tard de debò, almenys ens servirien per recordar com eren altres temps. 

Creada per l'esmentat Apatow, però també per la Lesley Arfin i en Paul Rust, amb aquest ambiciós títol ens mostra una visió quotidiana, realista i actual de les relacions romàntiques, amb un particular humor que fuig de l'histrionisme i l'absurd i que se centra en unes situacions que poden esdevenir còmiques -sense que sigui una comèdia pura- però d'una manera natural i versemblant. 

Els seus protagonistes són el mateix Paul Rust, que fa de Gus Cruikshank, professor d'actors adolescents en un set de rodatge amb el somni d'esdevenir guionista algun dia, i la Gillian Jacobs, que interpreta el paper de la Mickey Dobbs, que treballa en una ràdio i ha d'empassar-se tot allò que no li agrada al seu entorn laboral per arribar a final de mes.

Es coneixen a partir d'un gest d'amabilitat d'ell i surten, en ambdós casos, de relacions tòxiques -en més d'un sentit-. Poc a poc van quedant, es fan amics i més endavant inicien una relació sentimental, amb una sèrie d'entrebancs com ara els clàssics xocs entre caràcters, però també les inseguretats, les decepcions laborals o l'alcoholisme d'ella.

A mesura que avancen els episodis veiem en Gus i la Mickey enfrontar-se a problemes quotidians, però també tenir malentesos, iniciar diverses vegades -i de manera accidentada i marcada per les pors- una relació sentimental normal, discutir força i anar-se ajustant amb flexibilitat diversa a les necessitats de l'altre, tot plegat una mostra ben plausible de com són les relacions romàntiques actuals entre persones normals, ordinàries.

Les interpretacions del repartiment són d'allò més convincents, naturals, gairebé transmeten la sensació d'improvisació en alguns moments, cosa que els dona realisme i ajuda a fer creïble el que ens expliquen gràcies a la manera amb què ens ho expliquen.

Dins d'aquest repartiment els acompanyen secundaris que podem veure a la foto com la Bertie (Claudia O'Doherty), la companya de pis australiana de la Mickey, i el seu xicot Randy (Mike Mitchell), un home tan corpulent com immadur i dependent del qual ella no sap ben bé com desempallegar-se sense ferir-lo, però també en Chris (Chris Czajkowski), amic d'en Gus, l'actriu adolescent i alumna d'en Gus, l'Arya (Iris Apatow, filla d'en Judd), i altres papers més o menys petits entre els que hi ha els de dos veïns d'en Gus, que són interpretats per l'Steve Bannos i en Dave Gruber Allen, picades d'ullet per als fans de Freaks & Geeks, perquè hi feien de professors de l'institut.

Tots plegats són personatges ben humans, amb defectes, que cometen errors, que mostren els seu egoisme en molts moments, i que en definitiva són com nosaltres, lluny de la imatge estereotipada que estem acostumats a veure en pràcticament qualsevol retrat fictici tant de l'amor com de temes més diversos. Tots tenen matisos, ombres, misèries, però també són capaços del millor. Aquest és un dels grans atractius de Love, més enllà de la història en si, i fa que valgui la pena.

Final de Girls

Fa gairebé 5 anys vaig dedicar una entrada a la primera temporada d'una sèrie que llavors havia vist finalitzar la primera tongada d'episodis, però el temps passa més ràpid del que ens pensem -tot i que en teoria en som conscients- i resulta que ja s'ha acabat, aquella sèrie. 

Han estat 6 temporades d'una proposta diferent, d'una sèrie de comèdia amb força tocs dramàtics iun estil propi, inspirada pel subgènere del cinema independent conegut com a mumblecore, caracteritzat per les interpretacions naturals, les improvisacions, el baix pressupost -o aparença de-, la gran quantitat de diàlegs i temàticament el reflex de les relacions interpersonals de la gent de la vintena i la trentena. 

La mena de gent que a l'època en què vivim es classifica amb l'etiqueta millennials o Generació Y, gent nascuda en un entorn privilegiat, amb un nivell educatiu molt alt i ganes de dedicar-se a allò que ha estudiat, i per això convençuda que la vida és més fàcil del que és en realitat -i que a sobre li "deu" alguna cosa-, amb molts problemes per sortir-se'n al món laboral i marxar de casa per culpa de la crisi econòmica mundial i les seves conseqüències, i interessada i mobilitzada en qüestions polítiques.  

Aquesta generació és la protagonista de Girls, que va començar mostrant un grup de noies d'entre 20 i 25 anys que intentaven sobreviure a Nova York i acaba amb cadascuna d'elles en un punt diferent de la vida, o del que se suposa que cal fer a la vida, però sens dubte havent madurat i evolucionat, per bé o per mal.

És clar que al llarg de tota la sèrie, i l'última temporada no ha estat diferent en aquest sentit, com correspon a la generació que representen els seus problemes són els anomenats "problemes del Primer Món", i tenen tendències egoistes, en alguns casos més marcats que en d'altres, que fan que anem agafant mania a alguns dels personatges, o que en canviem l'opinió respecte a la primera temporada.

En aquella entrada, per exemple, vaig dir que la Shoshanna m'agradava molt, però la vaig avorrir ben ràpid, procés que es va culminar quan es va transformar de pobreta necessitada en una paia altiva i insuportable. La Marnie ja no m'agradava gaire, i el pas de les temporades no ho ha arreglat.

El cas contrari és el de la Jessa, que em provocava rebuig per la seva filosofia hippie, despreocupada i marcadament egoista, també, però que al final s'ha revelat com un personatge tràgic, fràgil i trobo que s'ha redimit -no ho sembla pas, però, amb una de les coses que fa i que viola el codi no escrit de l'amistat-. 

El meu personatge preferit masculí, per altra banda, és en Ray, més gran que els altres i sorrut, però noble i savi, amb què m'identifico bastant. No pas per la part de savi. Potser només per la de sorrut.

L'estrany i interessant secundari Adam s'ha mantingut en el seu misteriós i breu però important paper, i no s'ha volgut perdre tampoc l'última temporada, tot i que el seu intèrpret, l'Adam Driver, està triomfant al cinema, entre altres coses amb el seu paper de Kylo Ren, nét d'en Darth Vader, a la nova trilogia d'Star Wars. 

Pel que fa a la Hannah, la protagonista, tot i les seves manies el cert és que es fa estimar, i sobretot respectar, perquè no deixa mai de lluitar pel seu somni de guanyar-se la vida escrivint i fer el que li surt dels ovaris, sempre sense perjudicar els altres si és possible. I això és d'admirar. 

S'ha criticat, però, el gir de guió que té lloc amb el seu personatge a la sisena temporada, perquè representa que és caure en un tòpic malgrat el to clarament feminista i alliberador de la sèrie en general, però trobo que se'n fa un gra massa. És clar que darrerament en aquest tema tot és exagerat i catastrofista -i per aquests dos adjectius hi ha qui em clavaria en una creu-, de manera que no em sorprèn.

S'ha acabat, doncs, una sèrie feta a la mida de la Lena Dunham, creada per ella mateixa i apadrinada pel productor i director Judd Apatow, i val a dir que ha estat un experiment interessant, altrament no hauria durat 6 temporades.

A mi m'ha deixat un bon regust, trobaré a faltar els seus personatges i les seves cabòries de privilegiades, un reflex trobo que força fidel del caràcter de la joventut actual, amb les seves virtuts i els seus defectes.

No és per a tots els públics, però, i no em refereixo al vocabulari groller i els nus integrals. Si sou dels que preferiu l'acció, la tensió i les sorpreses, però us cansen la verborrea, el realisme i el ritme lent... segurament Girls no és per a vosaltres. En cas contrari, per què no?

Sèries: Girls

Ara ja feia un temps que no parlava de sèries. Bé, no gaire, però les últimes entrades han estat totes de lectures. I fa poc he acabat de veure una producció (la seva primera temporada, almenys) que des que vaig saber que existia em va cridar l'atenció, tot perquè un dels seus productors era el senyor Judd Apatow, responsable de diverses pel·lícules d'èxit i de dues sèries de culte (és a dir, bones però amb poc èxit d'audiència) que ja vaig ressenyar aquí i que són Freaks & Geeks i Undeclared.

Girls, que emet la prestigiosa cadena HBO (The Sopranos, Six Feet Under, Sexe a Nova York i tantes altres), és tot i així un producte de la senyoreta Lena Dunham, una sèrie feta per ella, a la seva mida: n'és la creadora, la directora (de gairebé tots els 10 episodis de la seva primera temporada), la guionista i la protagonista. 

La sèrie, en certa manera semblant a les que he esmentat abans d'en Judd Apatow (i probablement per això hi ha volgut participar), ens explica la vida diària, amb un to realista, de tres amigues que miren de tirar endavant a Nova York, amb tot el que això representa.

A la Gran Poma poden anar a festes i conèixer gent, però també s'adonaran, especialment la seva protagonista —que és al voltant de qui gira tot plegat—, que no tot és tan bonic com ens ho pinten a les pel·lícules i que de problemes en poden sorgir de tota mena, principalment el de la dificultat de trobar el nostre lloc a la vida. Molt millennial, tot plegat.

 

La Hannah Horvath (Lena Dunham) comença la sèrie amb una mala notícia per part dels seus pares: accepten que se'n vagi a viure a Nova York però li tanquen l'aixeta i s'haurà d'espavilar sola. Vol ser escriptora i treballa com a becària en una editorial, cosa que vol dir que no cobra ni un centau. 

La Hannah és una tia natural, massa i tot, fins al punt que sovint fica la pota o fa els pitjors comentaris possibles en els moments més delicats, i té un gust força especial a l'hora de vestir. En resum, una persona d'aquelles que sovint ens poden fer sentir vergonya aliena.

Viu amb la Marnie Michaels (Allison Williams), que treballa en una galeria d'art i que econòmicament té força més èxit i sort que no pas la Hannah. És la seva millor amiga, però està tipa que no l'escolti quan li parla dels seus problemes, que consisteixen en no saber com acabar relació amb un bon noi que no l'omple. 

Sembla que abans vivien amb la Jessa Johansson, una hippie britànica que al primer episodi torna a Nova York després de viatjar pel món i se'n va a viure amb la seva cosina, però passa la major part del temps amb la Hannah i la Marnie. 

La Jessa és una tia estranya, és bastant impredictible i promíscua, però de tant en tant demostra que en el fons també té les seves preocupacions i cabòries i que és tan fràgil com qualsevol altra persona. No li han faltat mai els diners, però ara s'ha d'espavilar i es dedica a fer de mainadera.

Com dèiem se'n va a viure amb la seva cosina, que és nord-americana i que respon al nom de Shoshanna Shapiro (Zosia Mamet, vista a Mad Men). És el meu personatge preferit: extremament innocent, qualsevol cosa la deixa estupefacta, estudia a la Universitat de Nova York i és fan declarada de Sexe a Nova York, "casualment" de l'HBO. Adorable, però per desgràcia és secundària i és la que surt menys.

De la sèrie, que ha triomfat entre la crítica i el públic (sense arribar a obtenir grans audiències ha estat renovada per a una segona temporada de 10 episodis més), s'ha criticat que no hi hagi personatges d'altres ètnies com ara la negra o l'asiàtica, però sí que hi ha homes, i el més destacat és l'Adam Sackler (Adam Driver).

L'Adam és un paio que poques vegades veurem amb samarreta i que dedica el seu temps lliure a fer exercici, i també a la fusteria i a la interpretació artística, com a aficionat. De cara és força lleig, però té el cos treballat, i és el noi amb qui la Hannah s'entén, sense que arribin a ser parella. La tracta força malament —i ella es deixa tractar així—, però a la segona meitat de la temporada veurem que potser no l'havíem interpretat bé, i en general té una evolució interessant. Tot i així és un paio estrany i té uns gustos sexuals força curiosos.

Acabem el repàs de personatges amb en Ray Ploshansky (Alex Karpovsky, a l'esquerra), que és el propietari d'un cafè, i el seu millor amic, en Charlie (Christopher Abbott, a la dreta), que és el xicot de la Marnie. Tots dos tenen un petit grup de música en comú. 

Aquests són els personatges principals, però també n'hi ha de categoria terciària, podríem dir, que com sempre contribueixen a enriquir la sèrie. Destaquen els pares de la Hannah, interpretats per en Peter Scolari i la Becky Ann Baker, que feia de mare dels protagonistes de Freaks & Geeks.

Què us puc dir de Girls un cop acabada de veure la seva primera temporada? Doncs que tingueu paciència durant els seus primers episodis, perquè té un ritme lent i no hi passen gaires coses, però més endavant es va animant i té moments d'humor força bons, sense deixar de fer un retrat, aparentment fidel, de la vida dels novaiorquesos de vint-i-tants anys d'edat -i millennials- al món actual, on trobarem referències amb què ens podrem sentir identificats encara que sigui en petites dosis i repartides entre els seus personatges.

He de dir, malgrat tot, que trobo que de moment està massa centrada en la seva protagonista i que s'ha aprofundit poc en les vides inviduals de les seves tres amigues, però espero que de cara a la següent temporada se solucioni aquesta mancança. No puc dir que sigui absolutament recomanable, però sí que val la pena donar-li una oportunitat.

Per als amants de les curiositats, aquesta imatge correspon a la pel·lícula Tiny Furniture, dirigida, escrita i protagonitzada per la Lena Dunham el 2010, on estava acompanyada entre altres actors i actrius per la Jemima Kirke (la Jessa) i l'Alex Karpovsky (en Ray). Tot queda en família. Es va endur el premi al millor guió debutant als Independent Spirit Awards d'aquell any i, sens dubte, hi podem trobar la llavor del que després seria Girls.

Undeclared

Ja fa un parell de setmanes que vaig acabar de veure aquesta sèrie, però n'havia posposat la ressenya perquè volia fer-la bé i amb calma, i a més havia estat ocupat. Abans de començar he de dir que sí, que recomano Undeclared, i tant, però sobretot si heu vist abans Freaks & Geeks i si, en general, coneixeu l'univers del productor Judd Apatow. Més que res perquè en gaudireu més, ja que és un home que acostuma a repetir actors en les seves diverses obres i els va donant més o menys pes en cada ocasió. 

Aquesta sèrie es va emetre entre 2001 i 2002 amb un total de 17 episodis, perquè igual que la seva predecessora va ser tan bona com poc seguida pel públic, almenys segons la Fox, que ja sabem que és una cadena que té la tisora llarga, i si no que els ho preguntin als creadors de Futurama. 

Hi veurem alguns actors, especialment en papers petits, que ja sortien a Freaks & Geeks (i que, repeteixo, podem anar veient en diverses de les recomanables pel·lícules dirigides i/o produïdes per en Judd Apatow, el creador de les dues sèries) i això és una cosa que sempre agrada als seguidors fidels d'un creador o d'un grup d'actors, i exclamarem més d'un "hòstiaaaaa... mira'l!", però aquí s'acaben les semblances amb Freaks & Geeks.  

Per començar, tot i que aquesta sèrie es va fer un any després de Freaks & Geeks, els seus capítols duren la meitat (uns 22 minuts) i tenen un to molt més humorístic, sense moments filosòfics i sense un missatge com sí que hi havia en aquella primera sèrie. Ni tan sols hi surten tant els temes acadèmics, per no dir que pràcticament no hi surten gens. A més, Undeclared s'ambienta a la universitat, no a l'institut, i el més important: aquí no són els primers anys 80, sinó que se suposa que l'acció té lloc a la mateixa època en què es va emetre la sèrie, a principis dels 2000.

Argumentalment narra la vida diària d'uns universitaris de primer curs que l'únic que volen és lligar i passar-s'ho bé, si bé tots ells tindran problemes en algun moment, com és natural. Són joves i entusiastes però això de descobrir les coses de la vida implica tant les bones com els dolentes.

El títol fa referència a que el protagonista, l'Steven, encara no ha decidit quina carrera farà i, de moment, ha marcat "undeclared", que vol dir que ja ho decidirà. Pel que he pogut veure en algunes sèries, sembla que el sistema educatiu dels Estats Units permet començar la universitat i anar fent assignatures per acabar-te de decidir per la carrera, l'especialitat que seguiràs (la "major"), més endavant.

A Undeclared hi ha evolució en els personatges i les seves relacions, i és una sèrie que enganxa bastant, però ni la sèrie és tan profunda ni l'esmentada evolució és tan evident com a Freaks & Geeks. Això no significa que els seus personatges no siguin interessants, així que en repassarem els principals, als que s'agafa simpatia ben aviat.

L'Steven Karp (Jay Baruchel) és, a banda del doble del meu cosí Eric, el clar protagonista de la sèrie. Arriba a la universitat amb ganes de menjar-se el món malgrat el seu aspecte esquifit (això sí, bastant alt) i la seva nul·la experiència amb les noies.

Aviat s'enamora de la Lizzie Exley (Carla Gallo, vista com a secundària a Californication), que també se sent atreta per ell, però té un problema: està sortint amb l'Eric, un personatge que repassarem més avall perquè és secundari i que no va a la universitat. Ella se suposa que estudia Psicologia.

En Ron Garner (Seth Rogen, un dels intocables de l'Apatow) és un dels companys d'habitació de l'Steven, i és el que sempre està muntant activitats i té alguna conya preparada per fer. És també el personatge que més burxa l'Steven, però en el fons és bon paio. La seva especialitat són els negocis.

Aquí en Seth Rogen, que també escriu alguns dels capítols, té un paper més gran que a Freaks & Geeks, on ja vaig comentar que feia la sensació que no havia tingut més importància per culpa de la prematura cancel·lació de la sèrie. Suposo que no és casual que aquí tingui més minuts.

En Lloyd Hathe (Charlie Hunnam) és també company de l'Steven i és el guaperes de la sèrie, de fort accent britànic precisament perquè és anglès. En el seu cas, a banda de lligar-se totes les noies que pot i fer que les seves relacions durin, intencionadament, com a màxim una nit, el que l'apassiona és el teatre, que de retruc li serveix a l'hora d'entabanar les noies.

En Marshall Nesbitt (Timm Sharp) és el quart company d'habitació, vol ser músic i té la mateixa experiència amb les noies que l'Steven: zero. A diferència d'ell, però, no sembla que atregui l'atenció de cap noia i a més acostuma a quedar en ridícul i en situacions que el fan més aviat poc atractiu. Està penjat de la Rachel...

...que de cognom es diu Lindquist i que és la companya d'habitació de la Lizzie. Igual que l'Steven, encara no ha decidit especialitat. És interpretada per la Monica Keena i és la "tia bona" de la sèrie, desitjada per bona part dels novells de la residència, tot i que és un aspecte que no acostuma a explotar.

Segurament el secundari més recurrent és en Hal Karp (Loudon Wainwright III), el pare de l'Steven, que s'ha separat i l'està visitant cada dos per tres, i es porta d'allò més bé amb els col·legues del seu fill, cosa que a l'Steven no li fa cap gràcia.

El que sí que és un secundari de luxe és en Jason Segel (Freaks & Geeks, How I met your mother), que fa d'Eric, el xicot pesadíssim i obsessiu (però molt) de la Lizzie, i per tant l'enemic natural de l'Steven. Ja havia fet de pesat a la sèrie anterior, i sembla que el paper li està molt bé. 

Repassats els personatges més importants, com sempre he de dir que també n'hi ha que no he esmentat aquí però que ajuden a donar vida a la sèrie, i com ja passava a Freaks & Geeks fins i tot hi ha aparicions estel·lars d'actors bastant importants (més ara que fa 10 anys), en algun cas fent d'ells mateixos, com ara... no, no ho diré o perdrà la gràcia. Un petit vídeo abans d'entrar a la recta final de l'article:

Segurament, si us ha cridat l'atenció el que he anat dient de la sèrie, us preguntareu com la podríeu seguir. Doncs bé, és una mica complicat. Hi ha diverses maneres de descarregar-se els capítols o de veure'ls en línia, però la primera emissió televisiva als Estats Units va ser un desastre en termes d'ordre (i això afectava la continuïtat), i també serà un desastre si la seguiu a través de segons quins llocs, perquè dependrà de si els han col·locat segons l'ordre d'emissió o de producció (el correcte i disponible al DVD, exclusiu dels Estats Units per desgràcia). 

A sobre, n'hi va haver un que no es va emetre i que només va sortir en DVD, cosa que també contribueix al caos que comento. Però en fi, si voleu seguir-la bé podeu fer-ho per Series Yonkis (on la tenen subtitulada i en format RMVB però amb una mala qualitat d'imatge gens pròpia d'aquest format) o buscant els vídeos en diferents portals (no trobareu tots els subtítols, ja us aviso), o bé a Youtube, on està penjada sencera (allà, però, l'haureu de mirar en anglès sense subtítols, que he de dir que tampoc no costa tant d'entendre, en aquest cas). 

Sigui com sigui, la meva recomanació és que us els baixeu d'on pugueu i que els mireu seguint aquesta llista. Per tal de saber si el capítol que heu obert és el bo o no, l'ordre que hi ha a Youtube és correcte, i encara que no la mireu per allà sí que hi podreu comprovar que aneu bé. I quan acabeu mireu almenys la pel·lícula Embolic Compromès (Knocked Up, 2007), molt bon film on veureu, a més, unes quantes cares conegudes d'Undeclared i Freaks & Geeks. Jo la penso tornar a veure per fixar-m'hi, ara que ja conec el grup. 

Una llàstima que s'acabés amb tan pocs capítols, entre altres coses perquè hi havia planejada l'aparició de la Linda Cardellini, protagonista de Freaks & Geeks, al que hauria estat el 18è episodi, però bé, ja se sap: de vegades les coses són encara més bones si són breus. 

Freaks and Geeks

Avui parlaré d'una sèrie que vaig acabar de veure la setmana passada i que em va recomanar fa temps un noi el criteri del qual cada cop respecto més: Freaks and Geeks. Una sèrie de 1999-2000 bastant desconeguda (aquí es va emetre en un canal de pagament amb el títol d'Instituto McKinley), de només 18 capítols per allò que passa amb els productes "de culte" (molta qualitat, poca audiència) però que val la pena veure. Almenys a mi m'ha agradat moltíssim.

Freaks and Geeks és una sèrie d'institut, però no com les típiques d'humor o d'embolics sentimentals, sinó de to seriós i realista. Està ambientada a principis de la dècada dels 80 del segle XX (ho notarem per unes quantes referències a anys concrets que s'hi fan, però ens podem sentir igualment identificats amb els problemes que es toquen) i retrata les vides de dos grups d'estudiants, uns de 14 anys (els geeks) i uns altres de 16 (els freaks). Els apel·latius fan reflexionar sobre com hem canviat el significat d'aquestes paraules, sobretot a Europa: a la sèrie els freaks són els passotes, els que fan campanes, fumen porros i no estudien. Els grans, vaja. I els geeks són els que ara anomenaríem "frikis", o "nerds", que són els petits, aficionats als jocs de rol i a Star Wars i amb poques habilitats socials.

Són dos grups molt diferents, però no pas enemics. Senzillament no es relacionen, i les poques vegades que ho fan hi ha un respecte mutu. De fet, cadascun d'ells té un enemic. Els geeks són objecte de mofes i abusos diversos per parts dels seus coetanis "normals", mentre que els freaks tenen com a "enemics" uns professors i uns pares molt estrictes, massa segons ells. Ara repassarem els personatges, però abans de res s'ha de dir que la sèrie gira al voltant dels germans Weir, la Lindsay i en Sam, que vénen d'una família de classe mitjana i força carrinclona, i la seva relació amb els companys d'institut, que tenen menys protagonisme que ells.

Si hem de dir que un dels dos és més protagonista, potser guanyaria per un pèl la Lindsay (Linda Cardellini), una noia que des del principi de la sèrie veiem que intenta entrar al grup dels freaks perquè està cansada de ser la bona nena estudiosa i matatleta (atleta de les matemàtiques) que ha estat fins ara. Decideix, doncs, provar el "costat fosc", alliberar-se de tot allò que no li agrada, i això tindrà unes conseqüències en el seu entorn familiar, a més de canviar-li les amistats. Una d'aquestes conseqüències és, en realitat, positiva, perquè gràcies a la seva pertanyença al grup dels freaks, aquests respecten i de vegades fins i tot protegeixen els geeks del seu germà.

En repassem tres alhora i així estalviem espai. De dreta a esquerra tenim en Sam Weir, en Bill Haverchuck i en Neal Schweiber, els geeks. En Sam (John Francis Daley) és el germà de la Lindsay i és el més "normal" dins els geeks, però està acomplexat perquè tot i tenir 14 anys (i l'actor els tenia quan feia la sèrie) té un aspecte i una veu més infantils que els dels seus companys. Sovint es nota que voldria no ser considerat un geek, perquè està enamorat d'una companya de classe, la Cindy, i creu que tal com és no té cap possibilitat amb ella.

En Bill (Martin Starr), per la seva banda, és el més alt i desmanegat, té una manera de parlar que fa que sembli mig retardat, i és força tossut. També és el típic de les al·lèrgies que sempre hi ha als grups de geeks. I en Neal (Samm Levine) és el baixet, un nano jueu (si hi ha l'Apatow ficat, després en parlarem, sempre hi surt un jueu) que parla com un adult i que va una mica de coneixedor de la vida, però que també les diu molt grosses. Les converses entre aquests tres personatges són gairebé totes inoblidables, i de fet ja en vaig parlar un dia, fa poc.

Passem als freaks, i aquí és on hi ha els tres actors més coneguts del repartiment. En primer lloc tenim en Daniel Desario (James Franco, un actor prou conegut i que fa uns mesos va estar nominat als Oscar per la seva interpretació a 127 Hours), el guapo de la colla. Un tio guai que, en el fons i com sabrem més endavant, té problemes existencials i li agradaria ser d'una altra manera, encara que sigui el líder del grup i sempre inciti els altres a fer el brètol.

La Kim Kelly (Busy Philipps) és la xicota d'en Daniel i al principi li fa la vida impossible a la Lindsay, perquè no li agrada que hi hagi una altra noia a la colla, i és que en Daniel és força faldiller. Anirem veient que la Kim és tan humana com els altres, ve d'una llar destrossada i acaba desenvolupant una forta amistat amb la Lindsay.

En Nick Andopolis (Jason Segel, en Marshall de How I met your mother) és un fumeta, parla arrossegant les paraules per culpa d'això i somia amb ser bateria d'una banda de rock. Es penja de la Lindsay i aquest serà el tema recurrent de la seva subtrama argumental. Té un historial d'aclaparar les seves xicotes que no li fa cap favor, i un pare exmilitar molt estricte que no pot suportar la mena de vida que duu el seu fill.

En Ken Miller (Seth Rogen, l'actor que en Judd Apatow ha fet servir més de tot el repartiment en les seves posteriors produccions, per bé que en aquesta sèrie és el que té el paper més petit) és el més callat del grup, però quan en diu alguna deixa anar el seu humor àcid i cruel. Realment sembla que no tingui cor, però cap al final veurem que sí. Com que l'aprofundiment en els personatges es produïa de manera escalonada, em fa l'efecte que en el cas d'en Ken el que va fallar va ser la cancel·lació de la sèrie, perquè sí que cap al final s'hi aprofundeix una mica, però no sembla suficient.

En Harold i la Jean Weir, Joe Flaherty i Becky Ann Baker respectivament, són els carrinclons pares de la Lindsay i en Sam, una parella ben avinguda i feta a l'antiga (ell té una botiga d'esports i és un paranoic de dretes i ella és la típica mestressa de casa servicial) que provoca el riure dels seus propis fills, que sovint se n'avergonyeixen, però també l'enveja dels amics d'aquests que tenen, sense excepció, situacions molt pitjors a casa seva.

A l'institut també hi ha professors i personal no docent, però només destacaré en Jeff Rosso (Dave "Gruber" Allen), un exhippy que fa de conseller dels estudiants i els intenta ajudar sincerament, però que no acaba de guanyar-se la confiança dels nanos, que el veuen com un paio estrany. Es preocupa de debò per la Lindsay, especialment, en veure com llença per la borda tota la bona feina que havia estat fent fins llavors.

Deixo de repassar aquí els personatges, ja he tocat els principals, però evidentment n'hi ha més, encara que amb papers més petits. Hi ha els típics jugadors de l'equip de futbol americà, les animadores que sembla que no es dediquin a res més, els altres professors (que tornarem a veure de tant en tant en produccions de l'esmentat Apatow fent papers petitíssims) i els estudiants normals i corrents. També hi ha petites aparicions d'actors coneguts (als Estats Units) o que després es farien més famosos, la majoria desconeguts per a nosaltres, però no en alguns casos, com un que no puc revelar perquè perdria la gràcia i un altre que no havia detectat fins que ho he llegit avui: en Shia Laboeuf surt, per exemple, fent de mascota de l'equip de futbol americà en un episodi.

La sèrie és una creació d'en Paul Feig i als seus crèdits tenim com a productor executiu el mateix Feig i també en Judd Apatow, que és el director de 40-year-old virgin, Embolic compromès (Knocked Up) i Funny People (que, per cert, vaig veure ahir), pel·lícules on apareixen alguns dels actors d'aquesta sèrie. De fet, aquest és un dels paral·lelismes que té amb el meu admirat Kevin Smith, perquè hi ha una mena d'univers Apatow on, a través d'Apatow Productions i com a director, guionista i/o simplement productor, ha recorregut repetidament a alguns actors i els podem veure junts en més d'una pel·lícula. 

L'altre paral·lelisme és l'humor bandarra, el vocabulari pujadíssim de to (no pas a Freaks and Geeks, però) i el retrat de la vida quotidiana amb realisme i amb missatge. En fi, que ja li estic seguint la pista i ho continuaré fent, per exemple, a la sèrie Undeclared, de 17 episodis, que també va ser aclamada per la crítica (i, per desgràcia, també va durar poc), protagonitzada per en Seth Rogen i que tenia uns quants dels actors de Freaks and Geeks com a recurrents.