Sèries: Pam & Tommy

Us en recordeu, del famós vídeo domèstic de la Pamela Anderson i en Tommy Lee? Jo no el vaig arribar a veure, perquè en aquella època (1995) amb prou feines tenia un PC per primer cop des de feia un any, com per a sobre tenir internet abans que es popularitzés al nostre territori... Però el cas és que recordo que se'n va parlar, del fet que s'havia filtrat. Va ser una d'aquelles coses que passen als famosos i que acaba sabent tothom.

Doncs bé, basada en un article de la revista Rolling Stone de 2014, se n'ha fet una minisèrie de 8 episodis que podeu trobar a Disney+ i que he volgut veure perquè m'agraden les històries basades en fets reals i perquè els intèrprets que la protagonitzen em cridaven l'atenció, i ara en parlaré.

Pam & Tommy va ser dirigida per Craig Gillespie (I, Tonya i Cruella) i els seus 8 episodis es van afegir a la plataforma Hulu dels Estats Units entre febrer i març d'aquest 2022, i se situa temporalment en el període entre 1995 i 1998, el que va durar el matrimoni entre la vigilant de la platja Pamela Anderson (Lily James, vista a Downton Abbey, Mamma Mia! Here We Go Again...) i el bateria de Mötley Crüe, en Tommy Lee (Sebastian Stan, el Soldat d'Hivern de l'Univers Cinematogràfic (i ara televisiu) Marvel).

No parla únicament de la turbulenta història d'aquella cinta, encara que sigui el motiu principal pel qual existeix la pròpia sèrie, sinó també de com es van enamorar els dos protagonistes i, amb la impulsivitat que els caracteritzava, van anar cremant etapes encara més ràpid del que ens tenen acostumats els estatunidencs -ella és canadenca, però se m'entén- pel que fa a les relacions sentimentals. 

Tot plegat arrenca quan el fuster Rand Gauthier (Seth Rogen, també productor executiu que havia de col·laborar amb el seu col·lega James Franco, que es va desvincular d'un projecte que també havia de protagonitzar), emprenyat legítimament amb les males maneres amb què el tracta en Tommy Lee quan li està reformant la casa, decideix robar-li una caixa forta per cobrar-se els calés que li deu, però hi troba una cosa potencialment molt més valuosa.

Resulta que la parella havia gravat en una cinta vídeos domèstics amb les seves relacions íntimes i el fuster, aficionat al porno i amb contactes en aquest sector, la mostra a un director conegut seu, l'Uncle Miltie (Nick Offerman), i junts la posen en circulació per tal de treure'n profit econòmic.

La cinta es va obrint camí al mercat clandestí dels VHS mentre internet va traient el nas i les regulacions pel que fa als drets comercials sembla que encara no existeixin, però els que la protagonitzen continuen les seves frenètiques vides i mantenen intactes els seus somnis d'èxit, que els fan fins i tot entranyables malgrat el despotisme d'ell respecte a qualsevol que no sigui la seva dona, i anem coneixent facetes de l'actriu que probablement desconeixíem per culpa de l'encasellament en el seu personatge televisiu, en el que és una construcció de personatges trobo que excel·lent.

Però les coses, amb el temps, es van complicant en tots els sentits: com tantes altres parelles d'aquell àmbit geogràfic, i especialment les de famosos, els ha faltat un període de coneixença pausada i hi ha força diferències entre ells; per altra banda, les coses per a en Rand es van emmerdant perquè voler fer diners ràpidament normalment no és bona idea, i a partir d'aquí la sèrie abandona el seu to d'humor negre -amb algun moment televisivament delirant, sobretot el de la primera trobada íntima entre la Pam i en Tommy- i passa al drama.

És probable que ens hagi atret, d'aquesta història, el morbo de conèixer la història real del que va passar amb aquell vídeo, com va circular i quines en van ser les conseqüències. Això ens ho dona, és clar, però també es parla de com afecta cadascun dels personatges implicats, i en particular una Pamela Anderson que, en ser dona en una indústria com la del cinema i la televisió, pateix més que ningú sense tenir-ne cap culpa, perquè al capdavall tot és una venjança d'un fuster envers un mal client que se surt de mare i esquitxa més gent de la que hauria d'haver patit els efectes d'aquella acció.

Veurem com la nostra simpatia inicial amb el personatge secundari ultratjat vira cap a la indiferència pel que li passi, i és que tot i que les seves víctimes són celebritats que sembla que estiguin per damunt de tot, no deixen de ser persones i tenen, com tothom, i encara que siguin rostres públics, dret a la intimitat i a fer el que vulguin en la seva vida privada sense que se n'assabenti tothom. 

Recomano aquesta sèrie per la història real que explica i també, no volia estar-me d'esmentar-ho, les interpretacions de la parella protagonista -no tant la d'un Seth Rogen que, tot i ser un actor que segueixo, aquí no m'ha convençut com a personatge dramàtic-, que a més va passar per un procés de caracterització brutal per assemblar-se al màxim a les persones reals que encarnaven, ell amb un munt de tatuatges col·locats i ella amb pròtesis dentals, mamàries i fins i tot al front. Però que aquest aspecte no ens distregui: les seves actuacions valen molt la pena. 

Undeclared

Ja fa un parell de setmanes que vaig acabar de veure aquesta sèrie, però n'havia posposat la ressenya perquè volia fer-la bé i amb calma, i a més havia estat ocupat. Abans de començar he de dir que sí, que recomano Undeclared, i tant, però sobretot si heu vist abans Freaks & Geeks i si, en general, coneixeu l'univers del productor Judd Apatow. Més que res perquè en gaudireu més, ja que és un home que acostuma a repetir actors en les seves diverses obres i els va donant més o menys pes en cada ocasió. 

Aquesta sèrie es va emetre entre 2001 i 2002 amb un total de 17 episodis, perquè igual que la seva predecessora va ser tan bona com poc seguida pel públic, almenys segons la Fox, que ja sabem que és una cadena que té la tisora llarga, i si no que els ho preguntin als creadors de Futurama. 

Hi veurem alguns actors, especialment en papers petits, que ja sortien a Freaks & Geeks (i que, repeteixo, podem anar veient en diverses de les recomanables pel·lícules dirigides i/o produïdes per en Judd Apatow, el creador de les dues sèries) i això és una cosa que sempre agrada als seguidors fidels d'un creador o d'un grup d'actors, i exclamarem més d'un "hòstiaaaaa... mira'l!", però aquí s'acaben les semblances amb Freaks & Geeks.  

Per començar, tot i que aquesta sèrie es va fer un any després de Freaks & Geeks, els seus capítols duren la meitat (uns 22 minuts) i tenen un to molt més humorístic, sense moments filosòfics i sense un missatge com sí que hi havia en aquella primera sèrie. Ni tan sols hi surten tant els temes acadèmics, per no dir que pràcticament no hi surten gens. A més, Undeclared s'ambienta a la universitat, no a l'institut, i el més important: aquí no són els primers anys 80, sinó que se suposa que l'acció té lloc a la mateixa època en què es va emetre la sèrie, a principis dels 2000.

Argumentalment narra la vida diària d'uns universitaris de primer curs que l'únic que volen és lligar i passar-s'ho bé, si bé tots ells tindran problemes en algun moment, com és natural. Són joves i entusiastes però això de descobrir les coses de la vida implica tant les bones com els dolentes.

El títol fa referència a que el protagonista, l'Steven, encara no ha decidit quina carrera farà i, de moment, ha marcat "undeclared", que vol dir que ja ho decidirà. Pel que he pogut veure en algunes sèries, sembla que el sistema educatiu dels Estats Units permet començar la universitat i anar fent assignatures per acabar-te de decidir per la carrera, l'especialitat que seguiràs (la "major"), més endavant.

A Undeclared hi ha evolució en els personatges i les seves relacions, i és una sèrie que enganxa bastant, però ni la sèrie és tan profunda ni l'esmentada evolució és tan evident com a Freaks & Geeks. Això no significa que els seus personatges no siguin interessants, així que en repassarem els principals, als que s'agafa simpatia ben aviat.

L'Steven Karp (Jay Baruchel) és, a banda del doble del meu cosí Eric, el clar protagonista de la sèrie. Arriba a la universitat amb ganes de menjar-se el món malgrat el seu aspecte esquifit (això sí, bastant alt) i la seva nul·la experiència amb les noies.

Aviat s'enamora de la Lizzie Exley (Carla Gallo, vista com a secundària a Californication), que també se sent atreta per ell, però té un problema: està sortint amb l'Eric, un personatge que repassarem més avall perquè és secundari i que no va a la universitat. Ella se suposa que estudia Psicologia.

En Ron Garner (Seth Rogen, un dels intocables de l'Apatow) és un dels companys d'habitació de l'Steven, i és el que sempre està muntant activitats i té alguna conya preparada per fer. És també el personatge que més burxa l'Steven, però en el fons és bon paio. La seva especialitat són els negocis.

Aquí en Seth Rogen, que també escriu alguns dels capítols, té un paper més gran que a Freaks & Geeks, on ja vaig comentar que feia la sensació que no havia tingut més importància per culpa de la prematura cancel·lació de la sèrie. Suposo que no és casual que aquí tingui més minuts.

En Lloyd Hathe (Charlie Hunnam) és també company de l'Steven i és el guaperes de la sèrie, de fort accent britànic precisament perquè és anglès. En el seu cas, a banda de lligar-se totes les noies que pot i fer que les seves relacions durin, intencionadament, com a màxim una nit, el que l'apassiona és el teatre, que de retruc li serveix a l'hora d'entabanar les noies.

En Marshall Nesbitt (Timm Sharp) és el quart company d'habitació, vol ser músic i té la mateixa experiència amb les noies que l'Steven: zero. A diferència d'ell, però, no sembla que atregui l'atenció de cap noia i a més acostuma a quedar en ridícul i en situacions que el fan més aviat poc atractiu. Està penjat de la Rachel...

...que de cognom es diu Lindquist i que és la companya d'habitació de la Lizzie. Igual que l'Steven, encara no ha decidit especialitat. És interpretada per la Monica Keena i és la "tia bona" de la sèrie, desitjada per bona part dels novells de la residència, tot i que és un aspecte que no acostuma a explotar.

Segurament el secundari més recurrent és en Hal Karp (Loudon Wainwright III), el pare de l'Steven, que s'ha separat i l'està visitant cada dos per tres, i es porta d'allò més bé amb els col·legues del seu fill, cosa que a l'Steven no li fa cap gràcia.

El que sí que és un secundari de luxe és en Jason Segel (Freaks & Geeks, How I met your mother), que fa d'Eric, el xicot pesadíssim i obsessiu (però molt) de la Lizzie, i per tant l'enemic natural de l'Steven. Ja havia fet de pesat a la sèrie anterior, i sembla que el paper li està molt bé. 

Repassats els personatges més importants, com sempre he de dir que també n'hi ha que no he esmentat aquí però que ajuden a donar vida a la sèrie, i com ja passava a Freaks & Geeks fins i tot hi ha aparicions estel·lars d'actors bastant importants (més ara que fa 10 anys), en algun cas fent d'ells mateixos, com ara... no, no ho diré o perdrà la gràcia. Un petit vídeo abans d'entrar a la recta final de l'article:

Segurament, si us ha cridat l'atenció el que he anat dient de la sèrie, us preguntareu com la podríeu seguir. Doncs bé, és una mica complicat. Hi ha diverses maneres de descarregar-se els capítols o de veure'ls en línia, però la primera emissió televisiva als Estats Units va ser un desastre en termes d'ordre (i això afectava la continuïtat), i també serà un desastre si la seguiu a través de segons quins llocs, perquè dependrà de si els han col·locat segons l'ordre d'emissió o de producció (el correcte i disponible al DVD, exclusiu dels Estats Units per desgràcia). 

A sobre, n'hi va haver un que no es va emetre i que només va sortir en DVD, cosa que també contribueix al caos que comento. Però en fi, si voleu seguir-la bé podeu fer-ho per Series Yonkis (on la tenen subtitulada i en format RMVB però amb una mala qualitat d'imatge gens pròpia d'aquest format) o buscant els vídeos en diferents portals (no trobareu tots els subtítols, ja us aviso), o bé a Youtube, on està penjada sencera (allà, però, l'haureu de mirar en anglès sense subtítols, que he de dir que tampoc no costa tant d'entendre, en aquest cas). 

Sigui com sigui, la meva recomanació és que us els baixeu d'on pugueu i que els mireu seguint aquesta llista. Per tal de saber si el capítol que heu obert és el bo o no, l'ordre que hi ha a Youtube és correcte, i encara que no la mireu per allà sí que hi podreu comprovar que aneu bé. I quan acabeu mireu almenys la pel·lícula Embolic Compromès (Knocked Up, 2007), molt bon film on veureu, a més, unes quantes cares conegudes d'Undeclared i Freaks & Geeks. Jo la penso tornar a veure per fixar-m'hi, ara que ja conec el grup. 

Una llàstima que s'acabés amb tan pocs capítols, entre altres coses perquè hi havia planejada l'aparició de la Linda Cardellini, protagonista de Freaks & Geeks, al que hauria estat el 18è episodi, però bé, ja se sap: de vegades les coses són encara més bones si són breus. 

Freaks and Geeks

Avui parlaré d'una sèrie que vaig acabar de veure la setmana passada i que em va recomanar fa temps un noi el criteri del qual cada cop respecto més: Freaks and Geeks. Una sèrie de 1999-2000 bastant desconeguda (aquí es va emetre en un canal de pagament amb el títol d'Instituto McKinley), de només 18 capítols per allò que passa amb els productes "de culte" (molta qualitat, poca audiència) però que val la pena veure. Almenys a mi m'ha agradat moltíssim.

Freaks and Geeks és una sèrie d'institut, però no com les típiques d'humor o d'embolics sentimentals, sinó de to seriós i realista. Està ambientada a principis de la dècada dels 80 del segle XX (ho notarem per unes quantes referències a anys concrets que s'hi fan, però ens podem sentir igualment identificats amb els problemes que es toquen) i retrata les vides de dos grups d'estudiants, uns de 14 anys (els geeks) i uns altres de 16 (els freaks). Els apel·latius fan reflexionar sobre com hem canviat el significat d'aquestes paraules, sobretot a Europa: a la sèrie els freaks són els passotes, els que fan campanes, fumen porros i no estudien. Els grans, vaja. I els geeks són els que ara anomenaríem "frikis", o "nerds", que són els petits, aficionats als jocs de rol i a Star Wars i amb poques habilitats socials.

Són dos grups molt diferents, però no pas enemics. Senzillament no es relacionen, i les poques vegades que ho fan hi ha un respecte mutu. De fet, cadascun d'ells té un enemic. Els geeks són objecte de mofes i abusos diversos per parts dels seus coetanis "normals", mentre que els freaks tenen com a "enemics" uns professors i uns pares molt estrictes, massa segons ells. Ara repassarem els personatges, però abans de res s'ha de dir que la sèrie gira al voltant dels germans Weir, la Lindsay i en Sam, que vénen d'una família de classe mitjana i força carrinclona, i la seva relació amb els companys d'institut, que tenen menys protagonisme que ells.

Si hem de dir que un dels dos és més protagonista, potser guanyaria per un pèl la Lindsay (Linda Cardellini), una noia que des del principi de la sèrie veiem que intenta entrar al grup dels freaks perquè està cansada de ser la bona nena estudiosa i matatleta (atleta de les matemàtiques) que ha estat fins ara. Decideix, doncs, provar el "costat fosc", alliberar-se de tot allò que no li agrada, i això tindrà unes conseqüències en el seu entorn familiar, a més de canviar-li les amistats. Una d'aquestes conseqüències és, en realitat, positiva, perquè gràcies a la seva pertanyença al grup dels freaks, aquests respecten i de vegades fins i tot protegeixen els geeks del seu germà.

En repassem tres alhora i així estalviem espai. De dreta a esquerra tenim en Sam Weir, en Bill Haverchuck i en Neal Schweiber, els geeks. En Sam (John Francis Daley) és el germà de la Lindsay i és el més "normal" dins els geeks, però està acomplexat perquè tot i tenir 14 anys (i l'actor els tenia quan feia la sèrie) té un aspecte i una veu més infantils que els dels seus companys. Sovint es nota que voldria no ser considerat un geek, perquè està enamorat d'una companya de classe, la Cindy, i creu que tal com és no té cap possibilitat amb ella.

En Bill (Martin Starr), per la seva banda, és el més alt i desmanegat, té una manera de parlar que fa que sembli mig retardat, i és força tossut. També és el típic de les al·lèrgies que sempre hi ha als grups de geeks. I en Neal (Samm Levine) és el baixet, un nano jueu (si hi ha l'Apatow ficat, després en parlarem, sempre hi surt un jueu) que parla com un adult i que va una mica de coneixedor de la vida, però que també les diu molt grosses. Les converses entre aquests tres personatges són gairebé totes inoblidables, i de fet ja en vaig parlar un dia, fa poc.

Passem als freaks, i aquí és on hi ha els tres actors més coneguts del repartiment. En primer lloc tenim en Daniel Desario (James Franco, un actor prou conegut i que fa uns mesos va estar nominat als Oscar per la seva interpretació a 127 Hours), el guapo de la colla. Un tio guai que, en el fons i com sabrem més endavant, té problemes existencials i li agradaria ser d'una altra manera, encara que sigui el líder del grup i sempre inciti els altres a fer el brètol.

La Kim Kelly (Busy Philipps) és la xicota d'en Daniel i al principi li fa la vida impossible a la Lindsay, perquè no li agrada que hi hagi una altra noia a la colla, i és que en Daniel és força faldiller. Anirem veient que la Kim és tan humana com els altres, ve d'una llar destrossada i acaba desenvolupant una forta amistat amb la Lindsay.

En Nick Andopolis (Jason Segel, en Marshall de How I met your mother) és un fumeta, parla arrossegant les paraules per culpa d'això i somia amb ser bateria d'una banda de rock. Es penja de la Lindsay i aquest serà el tema recurrent de la seva subtrama argumental. Té un historial d'aclaparar les seves xicotes que no li fa cap favor, i un pare exmilitar molt estricte que no pot suportar la mena de vida que duu el seu fill.

En Ken Miller (Seth Rogen, l'actor que en Judd Apatow ha fet servir més de tot el repartiment en les seves posteriors produccions, per bé que en aquesta sèrie és el que té el paper més petit) és el més callat del grup, però quan en diu alguna deixa anar el seu humor àcid i cruel. Realment sembla que no tingui cor, però cap al final veurem que sí. Com que l'aprofundiment en els personatges es produïa de manera escalonada, em fa l'efecte que en el cas d'en Ken el que va fallar va ser la cancel·lació de la sèrie, perquè sí que cap al final s'hi aprofundeix una mica, però no sembla suficient.

En Harold i la Jean Weir, Joe Flaherty i Becky Ann Baker respectivament, són els carrinclons pares de la Lindsay i en Sam, una parella ben avinguda i feta a l'antiga (ell té una botiga d'esports i és un paranoic de dretes i ella és la típica mestressa de casa servicial) que provoca el riure dels seus propis fills, que sovint se n'avergonyeixen, però també l'enveja dels amics d'aquests que tenen, sense excepció, situacions molt pitjors a casa seva.

A l'institut també hi ha professors i personal no docent, però només destacaré en Jeff Rosso (Dave "Gruber" Allen), un exhippy que fa de conseller dels estudiants i els intenta ajudar sincerament, però que no acaba de guanyar-se la confiança dels nanos, que el veuen com un paio estrany. Es preocupa de debò per la Lindsay, especialment, en veure com llença per la borda tota la bona feina que havia estat fent fins llavors.

Deixo de repassar aquí els personatges, ja he tocat els principals, però evidentment n'hi ha més, encara que amb papers més petits. Hi ha els típics jugadors de l'equip de futbol americà, les animadores que sembla que no es dediquin a res més, els altres professors (que tornarem a veure de tant en tant en produccions de l'esmentat Apatow fent papers petitíssims) i els estudiants normals i corrents. També hi ha petites aparicions d'actors coneguts (als Estats Units) o que després es farien més famosos, la majoria desconeguts per a nosaltres, però no en alguns casos, com un que no puc revelar perquè perdria la gràcia i un altre que no havia detectat fins que ho he llegit avui: en Shia Laboeuf surt, per exemple, fent de mascota de l'equip de futbol americà en un episodi.

La sèrie és una creació d'en Paul Feig i als seus crèdits tenim com a productor executiu el mateix Feig i també en Judd Apatow, que és el director de 40-year-old virgin, Embolic compromès (Knocked Up) i Funny People (que, per cert, vaig veure ahir), pel·lícules on apareixen alguns dels actors d'aquesta sèrie. De fet, aquest és un dels paral·lelismes que té amb el meu admirat Kevin Smith, perquè hi ha una mena d'univers Apatow on, a través d'Apatow Productions i com a director, guionista i/o simplement productor, ha recorregut repetidament a alguns actors i els podem veure junts en més d'una pel·lícula. 

L'altre paral·lelisme és l'humor bandarra, el vocabulari pujadíssim de to (no pas a Freaks and Geeks, però) i el retrat de la vida quotidiana amb realisme i amb missatge. En fi, que ja li estic seguint la pista i ho continuaré fent, per exemple, a la sèrie Undeclared, de 17 episodis, que també va ser aclamada per la crítica (i, per desgràcia, també va durar poc), protagonitzada per en Seth Rogen i que tenia uns quants dels actors de Freaks and Geeks com a recurrents.