Sèries: 11.22.63

Quan d'un llibre se'n fa un producte audiovisual normalment m'estimo més llegir el llibre, i si de cas més endavant veure'n la pel·lícula o la sèrie. Deixant passar un temps, és clar. Perquè encara recordo que em vaig penedir d'anar a veure El pianista després d'acabar-ne el llibre el dia anterior, i em vaig avorrir de mala manera, de tan fresca que tenia la història.

Tot i així, de vegades em passa que no coneixia un llibre, o sí que sabia que existia però no em venia de gust llegir-lo, i al final acabo veient-ne l'adaptació perquè alguna cosa me'n crida l'atenció. 

En el cas d'11.22.63, minisèrie de 8 episodis creada per la Bridget Carpenter amb la implicació d'en J. J. Abrams, la motivació va ser el protagonisme d'en James Franco, actor que m'agrada i segueixo, però recordo haver llegit la contraportada del llibre -anomenat 11/22/63- un dia que era en una botiga d'una cadena d'oci d'origen francès.

Un llibre de l'Stephen King, que també sap escriure novel·les que no són de terror, i que va sortir el 2011 amb la premissa -de ciència-ficció, això sí- d'un viatge en el temps per tal d'impedir l'assassinat d'en John Fitzgerald Kennedy, o JFK.

Perquè en comptes de recórrer al tòpic de matar en Hitler que a tothom se li acudeix quan es parla de viatges en el temps, la sèrie proposa un repte més patriòtic i idòlatra, que és salvar el president assassinat més recent de la història dels Estats Units, que va morir en circumstàncies encara no aclarides del tot, si bé hi ha consens en què l'autor material dels fets va ser en Lee Harvey Oswald, interpretat a la sèrie per en Daniel Webber.

Es tracta, doncs, d'aturar aquest personatge, que majoritàriament es creu que actuava a instàncies de la CIA, i és aquest l'objectiu del protagonista de la sèrie.

És en Jake Epping (James Franco), un professor d'anglès a Lisbon (Maine) en vies de divorci que, en un moment baix de la seva vida, rep l'encàrrec de viatjar al passat i canviar la Història per part del propietari del seu diner habitual, l'Al Templeton (Chris Cooper).

Ell mateix ho ha intentat diverses vegades, amb la intenció d'esborrar la Guerra del Vietnam que encara el traumatitza, i ho ha fet gràcies a l'element més fantàstic i inexplicat de la sèrie: una mena de portal dimensional que hi ha en un armari del local, i que duu al 21 d'octubre de 1960, època encara dominada per l'ambientació i la cultura dels anys 50 tan típicament nord-americans.

Per tant, no tenim ni màquines del temps ni poders especials, "simplement" un portal espaciotemporal invisible, però no cal que patim, que és l'única cosa que ens farà fer una ganyota.

Durant els 8 episodis de la minisèrie veiem com en Jake s'adapta sense gaires problemes a l'època que ha triat viure convençut pel seu amic, i amb l'avantatge de tenir uns profunds coneixements en Història, almenys la del seu país, a més d'un divertit mètode -que no revelaré- per finançar el projecte, tot i que acaba trobant feina en un institut.

Fora de l'horari laboral dedica tot el seu temps a investigar l'esmentat Lee Harvey Oswald, i ho fa acompanya per un col·laborador accidental, anomenat Bill Turcotte (George MacKay), que descobreix el seu secret després d'una de les escasses modificacions de la història que en Jake es permet fer a banda de la que és l'objectiu principal de la seva missió.

Sap que l'assassinat es produirà el 22 de novembre de 1963, de manera que té temps de seguir els moviments del futur franctirador, tot fent ús de l'anticipació que li permet el fet de venir del futur, però és clar, són 3 anys en què ha de fer vida normal, i fins i tot mudar-se més a prop de Dallas, on tindrà lloc l'assassinat.

És per això, i perquè a la seva època original no li quedava res, que s'hi acaba trobant a gust, tant que s'enamora de la bibliotecària de l'institut, la Sadie Dunhill (Sarah Gadon), també en procés de divorci, amb qui comença una relació de les més boniques que he vist a la ficció.

No ho pot evitar, però això és una distracció més en la seva missió, que no té pocs entrebancs, i és que, com li va advertir el seu amic Al, el passat es resisteix a ser modificat, de vegades de maneres gens naturals.

11.22.63 es desenvolupa a un ritme pausat però constant, sap mantenir el nostre interès encara que sapiguem que el moment clau no arribarà fins al vuitè i últim episodi, un episodi trepidant la part final del qual, per cert, és tremendament agredolça i trobo que encertadíssima com a tancament d'un relat sobre viatges en el temps.

A cada episodi, encara que els progressos d'en Jake siguin petits i no se'ns reveli res d'extraordinari, anem coneixent els personatges, fins i tot s'hi desenvolupa el de l'estrany Lee Harvey Oswald, i no són pocs els moments de tensió que s'hi produeixen.

M'ha agradat força, tant per la relativa originalitat de la premissa com per la manera poc fantàstica -tot i que sigui del gènere de la ciència-ficció- de tractar-ho tot plegat, a més que, de retop, esdevé una sèrie de recreació històrica, que és quelcom que sempre funciona, amb mi. Per acabar, tenim unes interpretacions de qualitat, sobretot d'en James Franco i la Sarah Gadon, sense les quals, sens dubte, la sèrie no hauria estat el mateix.



 

Freaks and Geeks

Avui parlaré d'una sèrie que vaig acabar de veure la setmana passada i que em va recomanar fa temps un noi el criteri del qual cada cop respecto més: Freaks and Geeks. Una sèrie de 1999-2000 bastant desconeguda (aquí es va emetre en un canal de pagament amb el títol d'Instituto McKinley), de només 18 capítols per allò que passa amb els productes "de culte" (molta qualitat, poca audiència) però que val la pena veure. Almenys a mi m'ha agradat moltíssim.

Freaks and Geeks és una sèrie d'institut, però no com les típiques d'humor o d'embolics sentimentals, sinó de to seriós i realista. Està ambientada a principis de la dècada dels 80 del segle XX (ho notarem per unes quantes referències a anys concrets que s'hi fan, però ens podem sentir igualment identificats amb els problemes que es toquen) i retrata les vides de dos grups d'estudiants, uns de 14 anys (els geeks) i uns altres de 16 (els freaks). Els apel·latius fan reflexionar sobre com hem canviat el significat d'aquestes paraules, sobretot a Europa: a la sèrie els freaks són els passotes, els que fan campanes, fumen porros i no estudien. Els grans, vaja. I els geeks són els que ara anomenaríem "frikis", o "nerds", que són els petits, aficionats als jocs de rol i a Star Wars i amb poques habilitats socials.

Són dos grups molt diferents, però no pas enemics. Senzillament no es relacionen, i les poques vegades que ho fan hi ha un respecte mutu. De fet, cadascun d'ells té un enemic. Els geeks són objecte de mofes i abusos diversos per parts dels seus coetanis "normals", mentre que els freaks tenen com a "enemics" uns professors i uns pares molt estrictes, massa segons ells. Ara repassarem els personatges, però abans de res s'ha de dir que la sèrie gira al voltant dels germans Weir, la Lindsay i en Sam, que vénen d'una família de classe mitjana i força carrinclona, i la seva relació amb els companys d'institut, que tenen menys protagonisme que ells.

Si hem de dir que un dels dos és més protagonista, potser guanyaria per un pèl la Lindsay (Linda Cardellini), una noia que des del principi de la sèrie veiem que intenta entrar al grup dels freaks perquè està cansada de ser la bona nena estudiosa i matatleta (atleta de les matemàtiques) que ha estat fins ara. Decideix, doncs, provar el "costat fosc", alliberar-se de tot allò que no li agrada, i això tindrà unes conseqüències en el seu entorn familiar, a més de canviar-li les amistats. Una d'aquestes conseqüències és, en realitat, positiva, perquè gràcies a la seva pertanyença al grup dels freaks, aquests respecten i de vegades fins i tot protegeixen els geeks del seu germà.

En repassem tres alhora i així estalviem espai. De dreta a esquerra tenim en Sam Weir, en Bill Haverchuck i en Neal Schweiber, els geeks. En Sam (John Francis Daley) és el germà de la Lindsay i és el més "normal" dins els geeks, però està acomplexat perquè tot i tenir 14 anys (i l'actor els tenia quan feia la sèrie) té un aspecte i una veu més infantils que els dels seus companys. Sovint es nota que voldria no ser considerat un geek, perquè està enamorat d'una companya de classe, la Cindy, i creu que tal com és no té cap possibilitat amb ella.

En Bill (Martin Starr), per la seva banda, és el més alt i desmanegat, té una manera de parlar que fa que sembli mig retardat, i és força tossut. També és el típic de les al·lèrgies que sempre hi ha als grups de geeks. I en Neal (Samm Levine) és el baixet, un nano jueu (si hi ha l'Apatow ficat, després en parlarem, sempre hi surt un jueu) que parla com un adult i que va una mica de coneixedor de la vida, però que també les diu molt grosses. Les converses entre aquests tres personatges són gairebé totes inoblidables, i de fet ja en vaig parlar un dia, fa poc.

Passem als freaks, i aquí és on hi ha els tres actors més coneguts del repartiment. En primer lloc tenim en Daniel Desario (James Franco, un actor prou conegut i que fa uns mesos va estar nominat als Oscar per la seva interpretació a 127 Hours), el guapo de la colla. Un tio guai que, en el fons i com sabrem més endavant, té problemes existencials i li agradaria ser d'una altra manera, encara que sigui el líder del grup i sempre inciti els altres a fer el brètol.

La Kim Kelly (Busy Philipps) és la xicota d'en Daniel i al principi li fa la vida impossible a la Lindsay, perquè no li agrada que hi hagi una altra noia a la colla, i és que en Daniel és força faldiller. Anirem veient que la Kim és tan humana com els altres, ve d'una llar destrossada i acaba desenvolupant una forta amistat amb la Lindsay.

En Nick Andopolis (Jason Segel, en Marshall de How I met your mother) és un fumeta, parla arrossegant les paraules per culpa d'això i somia amb ser bateria d'una banda de rock. Es penja de la Lindsay i aquest serà el tema recurrent de la seva subtrama argumental. Té un historial d'aclaparar les seves xicotes que no li fa cap favor, i un pare exmilitar molt estricte que no pot suportar la mena de vida que duu el seu fill.

En Ken Miller (Seth Rogen, l'actor que en Judd Apatow ha fet servir més de tot el repartiment en les seves posteriors produccions, per bé que en aquesta sèrie és el que té el paper més petit) és el més callat del grup, però quan en diu alguna deixa anar el seu humor àcid i cruel. Realment sembla que no tingui cor, però cap al final veurem que sí. Com que l'aprofundiment en els personatges es produïa de manera escalonada, em fa l'efecte que en el cas d'en Ken el que va fallar va ser la cancel·lació de la sèrie, perquè sí que cap al final s'hi aprofundeix una mica, però no sembla suficient.

En Harold i la Jean Weir, Joe Flaherty i Becky Ann Baker respectivament, són els carrinclons pares de la Lindsay i en Sam, una parella ben avinguda i feta a l'antiga (ell té una botiga d'esports i és un paranoic de dretes i ella és la típica mestressa de casa servicial) que provoca el riure dels seus propis fills, que sovint se n'avergonyeixen, però també l'enveja dels amics d'aquests que tenen, sense excepció, situacions molt pitjors a casa seva.

A l'institut també hi ha professors i personal no docent, però només destacaré en Jeff Rosso (Dave "Gruber" Allen), un exhippy que fa de conseller dels estudiants i els intenta ajudar sincerament, però que no acaba de guanyar-se la confiança dels nanos, que el veuen com un paio estrany. Es preocupa de debò per la Lindsay, especialment, en veure com llença per la borda tota la bona feina que havia estat fent fins llavors.

Deixo de repassar aquí els personatges, ja he tocat els principals, però evidentment n'hi ha més, encara que amb papers més petits. Hi ha els típics jugadors de l'equip de futbol americà, les animadores que sembla que no es dediquin a res més, els altres professors (que tornarem a veure de tant en tant en produccions de l'esmentat Apatow fent papers petitíssims) i els estudiants normals i corrents. També hi ha petites aparicions d'actors coneguts (als Estats Units) o que després es farien més famosos, la majoria desconeguts per a nosaltres, però no en alguns casos, com un que no puc revelar perquè perdria la gràcia i un altre que no havia detectat fins que ho he llegit avui: en Shia Laboeuf surt, per exemple, fent de mascota de l'equip de futbol americà en un episodi.

La sèrie és una creació d'en Paul Feig i als seus crèdits tenim com a productor executiu el mateix Feig i també en Judd Apatow, que és el director de 40-year-old virgin, Embolic compromès (Knocked Up) i Funny People (que, per cert, vaig veure ahir), pel·lícules on apareixen alguns dels actors d'aquesta sèrie. De fet, aquest és un dels paral·lelismes que té amb el meu admirat Kevin Smith, perquè hi ha una mena d'univers Apatow on, a través d'Apatow Productions i com a director, guionista i/o simplement productor, ha recorregut repetidament a alguns actors i els podem veure junts en més d'una pel·lícula. 

L'altre paral·lelisme és l'humor bandarra, el vocabulari pujadíssim de to (no pas a Freaks and Geeks, però) i el retrat de la vida quotidiana amb realisme i amb missatge. En fi, que ja li estic seguint la pista i ho continuaré fent, per exemple, a la sèrie Undeclared, de 17 episodis, que també va ser aclamada per la crítica (i, per desgràcia, també va durar poc), protagonitzada per en Seth Rogen i que tenia uns quants dels actors de Freaks and Geeks com a recurrents.