Sèries: 11.22.63

Quan d'un llibre se'n fa un producte audiovisual normalment m'estimo més llegir el llibre, i si de cas més endavant veure'n la pel·lícula o la sèrie. Deixant passar un temps, és clar. Perquè encara recordo que em vaig penedir d'anar a veure El pianista després d'acabar-ne el llibre el dia anterior, i em vaig avorrir de mala manera, de tan fresca que tenia la història.

Tot i així, de vegades em passa que no coneixia un llibre, o sí que sabia que existia però no em venia de gust llegir-lo, i al final acabo veient-ne l'adaptació perquè alguna cosa me'n crida l'atenció. 

En el cas d'11.22.63, minisèrie de 8 episodis creada per la Bridget Carpenter amb la implicació d'en J. J. Abrams, la motivació va ser el protagonisme d'en James Franco, actor que m'agrada i segueixo, però recordo haver llegit la contraportada del llibre -anomenat 11/22/63- un dia que era en una botiga d'una cadena d'oci d'origen francès.

Un llibre de l'Stephen King, que també sap escriure novel·les que no són de terror, i que va sortir el 2011 amb la premissa -de ciència-ficció, això sí- d'un viatge en el temps per tal d'impedir l'assassinat d'en John Fitzgerald Kennedy, o JFK.

Perquè en comptes de recórrer al tòpic de matar en Hitler que a tothom se li acudeix quan es parla de viatges en el temps, la sèrie proposa un repte més patriòtic i idòlatra, que és salvar el president assassinat més recent de la història dels Estats Units, que va morir en circumstàncies encara no aclarides del tot, si bé hi ha consens en què l'autor material dels fets va ser en Lee Harvey Oswald, interpretat a la sèrie per en Daniel Webber.

Es tracta, doncs, d'aturar aquest personatge, que majoritàriament es creu que actuava a instàncies de la CIA, i és aquest l'objectiu del protagonista de la sèrie.

És en Jake Epping (James Franco), un professor d'anglès a Lisbon (Maine) en vies de divorci que, en un moment baix de la seva vida, rep l'encàrrec de viatjar al passat i canviar la Història per part del propietari del seu diner habitual, l'Al Templeton (Chris Cooper).

Ell mateix ho ha intentat diverses vegades, amb la intenció d'esborrar la Guerra del Vietnam que encara el traumatitza, i ho ha fet gràcies a l'element més fantàstic i inexplicat de la sèrie: una mena de portal dimensional que hi ha en un armari del local, i que duu al 21 d'octubre de 1960, època encara dominada per l'ambientació i la cultura dels anys 50 tan típicament nord-americans.

Per tant, no tenim ni màquines del temps ni poders especials, "simplement" un portal espaciotemporal invisible, però no cal que patim, que és l'única cosa que ens farà fer una ganyota.

Durant els 8 episodis de la minisèrie veiem com en Jake s'adapta sense gaires problemes a l'època que ha triat viure convençut pel seu amic, i amb l'avantatge de tenir uns profunds coneixements en Història, almenys la del seu país, a més d'un divertit mètode -que no revelaré- per finançar el projecte, tot i que acaba trobant feina en un institut.

Fora de l'horari laboral dedica tot el seu temps a investigar l'esmentat Lee Harvey Oswald, i ho fa acompanya per un col·laborador accidental, anomenat Bill Turcotte (George MacKay), que descobreix el seu secret després d'una de les escasses modificacions de la història que en Jake es permet fer a banda de la que és l'objectiu principal de la seva missió.

Sap que l'assassinat es produirà el 22 de novembre de 1963, de manera que té temps de seguir els moviments del futur franctirador, tot fent ús de l'anticipació que li permet el fet de venir del futur, però és clar, són 3 anys en què ha de fer vida normal, i fins i tot mudar-se més a prop de Dallas, on tindrà lloc l'assassinat.

És per això, i perquè a la seva època original no li quedava res, que s'hi acaba trobant a gust, tant que s'enamora de la bibliotecària de l'institut, la Sadie Dunhill (Sarah Gadon), també en procés de divorci, amb qui comença una relació de les més boniques que he vist a la ficció.

No ho pot evitar, però això és una distracció més en la seva missió, que no té pocs entrebancs, i és que, com li va advertir el seu amic Al, el passat es resisteix a ser modificat, de vegades de maneres gens naturals.

11.22.63 es desenvolupa a un ritme pausat però constant, sap mantenir el nostre interès encara que sapiguem que el moment clau no arribarà fins al vuitè i últim episodi, un episodi trepidant la part final del qual, per cert, és tremendament agredolça i trobo que encertadíssima com a tancament d'un relat sobre viatges en el temps.

A cada episodi, encara que els progressos d'en Jake siguin petits i no se'ns reveli res d'extraordinari, anem coneixent els personatges, fins i tot s'hi desenvolupa el de l'estrany Lee Harvey Oswald, i no són pocs els moments de tensió que s'hi produeixen.

M'ha agradat força, tant per la relativa originalitat de la premissa com per la manera poc fantàstica -tot i que sigui del gènere de la ciència-ficció- de tractar-ho tot plegat, a més que, de retop, esdevé una sèrie de recreació històrica, que és quelcom que sempre funciona, amb mi. Per acabar, tenim unes interpretacions de qualitat, sobretot d'en James Franco i la Sarah Gadon, sense les quals, sens dubte, la sèrie no hauria estat el mateix.



 

Sèries: Under the Dome

No acostumo a interessar-me per cap sèrie pel seguiment que la gent en fa a les xarxes socials. Normalment em crida l'atenció la participació d'actors concrets que he vist en d'altres produccions, o el tema, o els seus creadors. 

En el cas d'Under the Dome, però, l'impacte que va tenir en l'audiència la imatge d'una vaca partida per la meitat confesso que va fer que entrés a la pàgina de la Wikipedia dedicada a la sèrie i veiés que tenia uns quants elements que prometien força. Entre els quals, sí, algun intèrpret.

Que entre els productors executius destaqués l'Steven Spielberg i que es basés en una novel·la de l'Stephen King no va fer disminuir precisament el meu interès en aquesta sèrie, de la qual ja s'han emès 2 temporades i, per tant, puc comentar amb una visió més global que si n'hagués vist només una. I certament la meva opinió del producte ha canviat després de veure'n la segona tongada de 13 episodis.

A Under the Dome ens expliquen la història de Chester's Mill, un poble de l'estat de Maine que un bon dia, sense que se sàpiga per què, queda aïllat de l'exterior per una cúpula gegantina i transparent, que apareix (o cau, o s'alça, no ho sabem) on li sembla i provoca coses com la de la impactant imatge de sobre.

Un pilot realment espectacular, que és inevitable que recordi el de Lost, no només pel caos que es genera davant la inesperada situació, sinó també pel canvi que suposa en les vides dels protagonistes, que mentre paeixen el que ha succeït hauran d'aprendre a sobreviure alhora que intenten resoldre el misteri i sortir de la cúpula.

Es podria dir que és un subgènere televisiu, el de col·locar els personatges en una posició inesperada i fantàstica i veure com reaccionen de la manera més realista possible, encara que Under the Dome falla, com més avança més clarament, en aquest aspecte. Però bé, parlem dels personatges principals.

L'home que va fer que mirés la sèrie, en James "Big Jim" Rennie (Dean Norris, l'inoblidable cunyat Hank Schrader de Breaking Bad), és venedor de cotxes de segona mà i un dels que remenen les cireres al poble, i amb l'aparició de la cúpula ha esdevingut el càrrec polític més important d'entre les persones que romanen al municipi.

Convençut que ha estat triat com a líder dels seus conciutadans, i respectat per bona part d'aquests, fa i desfà seguint uns criteris poc ortodoxos i sovint és la figura que més s'assembla a la sempre necessària del personatge malvat, si bé en principi actua amb la millor de les intencions. Sense ell, la sèrie no seria la mateixa.

Però la presència del visitant Dale "Barbie" Barbara (Mike Vogel, el "guaperes" de la sèrie), un veterà de l'exèrcit amb passat tèrbol, li pren protagonisme i aviat es guanya el respecte d'una facció ben important dels chestersmillencs, perquè al cap i a la fi és un líder nat i, encara que ha pres decisions equivocades per tal de sobreviure, és bon paio.

Un altre dels personatges cabdals és la Julia Shumway (Rachelle Lefevre), periodista caiguda en desgràcia que intenta refer la seva carrera a Chester's Mill amb el seu marit, assassinat en circumstàncies estranyes. No triga gaire a enamorar-se d'en Barbie, sentiment mutu, i ràpidament esdevenen la parella atractiva de la sèrie.

La Linda Esquivel (Natalie Martínez) és l'ajudant del xèrif, que esdevé xèrif quan aquest mor, i és un dels meus personatges preferits. Entranyable i bona persona, potser és massa innocent per al càrrec i es deixa manipular fàcilment per part del quasi-dictador Big Jim.

Cal destacar també el grupet dels joves, que són els escollits per la cúpula, encara que no se sap ben bé per a què. Es coneixen com els Four Hands (Quatre Mans), perquè quan toquen la paret invisible es produeixen alguns miracles. Consideren que se'ls ha encarregat la custòdia d'un ou misteriós que troben al bosc.

El grup està format per l'Angie McAlister (Britt Robertson), el seu germà Joe (Colin Ford), l'Elinore "Norrie" Calvert-Hill (Mackenzie Lintz) i en James "Junior" Rennie (Alexander Koch), que és fill d'en Big Jim i provoca recel en els altres pels seus comportaments psicopàtics.

A banda del cameo del mateix Stephen King, a la sèrie apareixen evidentment molts altres personatges i actors (cal destacar, per exemple, la Natalie Zea (The Following) a la primera temporada, o l'Eddie Cahill (en uns quants capítols de Friends) i la Karla Chrome (Misfits) a la segona), però crec que ja he repassat els principals.

A Under the Dome, com deia més amunt, es tracta de veure com s'enfronten a la situació els supervivents de la misteriosa catàstrofe, com gestionen el dia a dia en un poble que ha quedat aïllat de l'exterior i que sembla que des de fora s'ha donat per perdut, perquè la cúpula és indestructible. I no només això, sinó que provoca efectes inexplicables que inclouen plagues, canvis climàtics radicals o variacions electromagnètiques, tot plegat posant en perill els que són al seu interior, alguns dels quals moren durant la sèrie tant per aquests mateixos efectes com per culpa d'altres personatges que actuen sota la pressió de les circumstàncies.

Mentre intenten sortir de la cúpula, però —i aquí hi ha el problema de la sèrie, no pas en uns elements fantàstics que estem disposats a assumir pel gènere a què ens enfrontem—, els personatges actuen d'una manera cada cop menys creïble, canviant de sobte (i sovint) aliances i motivacions i donant-nos la sensació que els guionistes perden les regnes de la història més d'una vegada, sobretot a la segona temporada.

En altres paraules, cada cop hi ha més situacions absurdes i ridícules, mancades de sentit. Per això, i els fans ho han notat i se'n queixen, i per la baixada dels índexs d'audiència, aquesta sèrie que ja duu 2 temporades —perquè la primera, que havia de ser l'única, va agradar més del que estava previst— corre el perill de quedar inacabada. Si continua jo la continuaré mirant per tal de veure'n el final, però també perquè no deixa de ser entretinguda, encara que hagi perdut qualitat.

Actualització: la sèrie ha estat oficialment renovada per a una tercera temporada!