Sèries: Under the Dome

No acostumo a interessar-me per cap sèrie pel seguiment que la gent en fa a les xarxes socials. Normalment em crida l'atenció la participació d'actors concrets que he vist en d'altres produccions, o el tema, o els seus creadors. 

En el cas d'Under the Dome, però, l'impacte que va tenir en l'audiència la imatge d'una vaca partida per la meitat confesso que va fer que entrés a la pàgina de la Wikipedia dedicada a la sèrie i veiés que tenia uns quants elements que prometien força. Entre els quals, sí, algun intèrpret.

Que entre els productors executius destaqués l'Steven Spielberg i que es basés en una novel·la de l'Stephen King no va fer disminuir precisament el meu interès en aquesta sèrie, de la qual ja s'han emès 2 temporades i, per tant, puc comentar amb una visió més global que si n'hagués vist només una. I certament la meva opinió del producte ha canviat després de veure'n la segona tongada de 13 episodis.

A Under the Dome ens expliquen la història de Chester's Mill, un poble de l'estat de Maine que un bon dia, sense que se sàpiga per què, queda aïllat de l'exterior per una cúpula gegantina i transparent, que apareix (o cau, o s'alça, no ho sabem) on li sembla i provoca coses com la de la impactant imatge de sobre.

Un pilot realment espectacular, que és inevitable que recordi el de Lost, no només pel caos que es genera davant la inesperada situació, sinó també pel canvi que suposa en les vides dels protagonistes, que mentre paeixen el que ha succeït hauran d'aprendre a sobreviure alhora que intenten resoldre el misteri i sortir de la cúpula.

Es podria dir que és un subgènere televisiu, el de col·locar els personatges en una posició inesperada i fantàstica i veure com reaccionen de la manera més realista possible, encara que Under the Dome falla, com més avança més clarament, en aquest aspecte. Però bé, parlem dels personatges principals.

L'home que va fer que mirés la sèrie, en James "Big Jim" Rennie (Dean Norris, l'inoblidable cunyat Hank Schrader de Breaking Bad), és venedor de cotxes de segona mà i un dels que remenen les cireres al poble, i amb l'aparició de la cúpula ha esdevingut el càrrec polític més important d'entre les persones que romanen al municipi.

Convençut que ha estat triat com a líder dels seus conciutadans, i respectat per bona part d'aquests, fa i desfà seguint uns criteris poc ortodoxos i sovint és la figura que més s'assembla a la sempre necessària del personatge malvat, si bé en principi actua amb la millor de les intencions. Sense ell, la sèrie no seria la mateixa.

Però la presència del visitant Dale "Barbie" Barbara (Mike Vogel, el "guaperes" de la sèrie), un veterà de l'exèrcit amb passat tèrbol, li pren protagonisme i aviat es guanya el respecte d'una facció ben important dels chestersmillencs, perquè al cap i a la fi és un líder nat i, encara que ha pres decisions equivocades per tal de sobreviure, és bon paio.

Un altre dels personatges cabdals és la Julia Shumway (Rachelle Lefevre), periodista caiguda en desgràcia que intenta refer la seva carrera a Chester's Mill amb el seu marit, assassinat en circumstàncies estranyes. No triga gaire a enamorar-se d'en Barbie, sentiment mutu, i ràpidament esdevenen la parella atractiva de la sèrie.

La Linda Esquivel (Natalie Martínez) és l'ajudant del xèrif, que esdevé xèrif quan aquest mor, i és un dels meus personatges preferits. Entranyable i bona persona, potser és massa innocent per al càrrec i es deixa manipular fàcilment per part del quasi-dictador Big Jim.

Cal destacar també el grupet dels joves, que són els escollits per la cúpula, encara que no se sap ben bé per a què. Es coneixen com els Four Hands (Quatre Mans), perquè quan toquen la paret invisible es produeixen alguns miracles. Consideren que se'ls ha encarregat la custòdia d'un ou misteriós que troben al bosc.

El grup està format per l'Angie McAlister (Britt Robertson), el seu germà Joe (Colin Ford), l'Elinore "Norrie" Calvert-Hill (Mackenzie Lintz) i en James "Junior" Rennie (Alexander Koch), que és fill d'en Big Jim i provoca recel en els altres pels seus comportaments psicopàtics.

A banda del cameo del mateix Stephen King, a la sèrie apareixen evidentment molts altres personatges i actors (cal destacar, per exemple, la Natalie Zea (The Following) a la primera temporada, o l'Eddie Cahill (en uns quants capítols de Friends) i la Karla Chrome (Misfits) a la segona), però crec que ja he repassat els principals.

A Under the Dome, com deia més amunt, es tracta de veure com s'enfronten a la situació els supervivents de la misteriosa catàstrofe, com gestionen el dia a dia en un poble que ha quedat aïllat de l'exterior i que sembla que des de fora s'ha donat per perdut, perquè la cúpula és indestructible. I no només això, sinó que provoca efectes inexplicables que inclouen plagues, canvis climàtics radicals o variacions electromagnètiques, tot plegat posant en perill els que són al seu interior, alguns dels quals moren durant la sèrie tant per aquests mateixos efectes com per culpa d'altres personatges que actuen sota la pressió de les circumstàncies.

Mentre intenten sortir de la cúpula, però —i aquí hi ha el problema de la sèrie, no pas en uns elements fantàstics que estem disposats a assumir pel gènere a què ens enfrontem—, els personatges actuen d'una manera cada cop menys creïble, canviant de sobte (i sovint) aliances i motivacions i donant-nos la sensació que els guionistes perden les regnes de la història més d'una vegada, sobretot a la segona temporada.

En altres paraules, cada cop hi ha més situacions absurdes i ridícules, mancades de sentit. Per això, i els fans ho han notat i se'n queixen, i per la baixada dels índexs d'audiència, aquesta sèrie que ja duu 2 temporades —perquè la primera, que havia de ser l'única, va agradar més del que estava previst— corre el perill de quedar inacabada. Si continua jo la continuaré mirant per tal de veure'n el final, però també perquè no deixa de ser entretinguda, encara que hagi perdut qualitat.

Actualització: la sèrie ha estat oficialment renovada per a una tercera temporada!

Visionats: Trilogia Back to the Future

He comentat diverses vegades que tinc problemes de memòria a l'hora de recordar sèries, pel·lícules, còmics, etc. I que això té una part positiva, que és que puc tornar a gaudir d'aquestes formes d'entreteniment gairebé com si cada cop fos la primera vegada. Quan es tracta de mites de la infantesa, pel·lícules llegendàries o sèries que tothom ha vist, el "problema" s'accentua. Sí que he vist la trilogia original de Star Wars, per exemple, però no en recordo absolutament res. I el mateix em passava amb Back to the Future, però darrerament hi he posat remei repassant-la en DVD (amb extres i tot). 

Doncs bé, per si algú no ho sap, o no se'n recorda, la història comença amb la primera pel·lícula, de 1985, dirigida per en Robert Zemeckis (com tota la trilogia) i protagonitzada per en Michael J. Fox i en Christopher Lloyd, que fan de Marty McFly i Doc Emmett Brown respectivament. 

En Marty és un adolescent que viu en una família de fracassats i entre els seus amics hi ha el científic boig del Doctor Brown, que inventa una màquina del temps i la instal·la en un Delorean, un cotxe que, com ens expliquen els creadors de la saga, va ser triat per les seves portes, que s'obren cap amunt i fan la sensació de nau espacial. 

El cas és que mentre li ensenya l'aparell, en Doc mor assassinat i en Marty, que fuig, va a parar accidentalment a l'any 1955 (30 anys enrere respecte al moment en què se situa la pel·lícula). Haurà de buscar la manera d'evitar la mort del seu amic, però primer ha de fugir d'una època que no és la seva, sinó la dels seus pares adolescents. 

Aquestes circumstàncies donen lloc a divertides situacions que ja s'han convertit en clàssiques en l'imaginari cinematogràfic i que han estat parodiades sovint, i és que trobar-se amb els propis progenitors ha de ser molt curiós, però adonar-te que tu mateix podries provocar el teu no naixement ja no fa tanta gràcia, i és una de les paradoxes temporals de la trilogia. 

Quan en Robert Zemeckis i en Bob Gale escrivien el guió del film no s'imaginaven que tindria tant d'èxit (va costar 19 milions de dòlars de l'època i va obtenir més de 380 milions en ingressos), però s'equivocaven, i al final es van veure forçats a fer-ne una seqüela. Van posar com a condició que tot el repartiment tornés a formar part de l'equip i gairebé ho van aconseguir, però l'actor Crispin Glover, que feia de pare d'en Marty, es va posar exigent i al final no van poder comptar amb ell, de manera que se les van haver d'empescar perquè no aparegués a la pel·lícula, o si més no que hi sortís prou disfressat de vell com perquè la gent no s'adonés que no era el mateix actor. El mateix va passar amb la noia que feia de xicota d'en Marty, que per una malaltia de la seva mare va haver de renunciar a continuar amb la saga, de manera que la van substituir per l'Elizabeth Shue i van refilmar els instants finals de la primera part, que surt al principi de la segona.

Aquesta seqüela es va llançar el 1989. És la popularment coneguda com a "aquella en què van al futur". Sí, però no. La idea pot semblar excitant, però tal com expliquen després els seus creadors, és fàcil fer una pel·lícula sobre el passat, perquè el coneixem i hem tingut molt temps per estudiar com era exactament, però en canvi quan es tracta del futur... són figues d'un altre paner. 

És per això que el problema que descobreix el doctor Brown i que l'empeny a endur-se en Marty al futur se soluciona ràpidament, així que tornen al 1985 (representa que aquests fets passen un dia després de la primera part) i descobreixen que alguna cosa no ha anat bé i que han de tornar al passat, de manera que el metratge sobre el futur és més aviat escàs. Tot i que intenten, doncs, guarir-se en salut perquè les ficcions futuristes acostumen a sobrevalorar el progrés humà, mentre els protagonistes són al 2015 (que a prop que ens queda, eh?) hi ha una sèrie de coses que vistes des d'ara sabem que són exagerades i impossibles, i probablement el 1989 ja sabien que estaven exagerant. 

A la foto, per exemple, hi veiem una representació de la dinovena part de la saga Tauró, de l'Steven Spielberg, que de fet és productor d'aquesta trilogia. Diria que això és la clau per indicar-nos que no s'estaven equivocant amb la previsió, sinó que l'exageraven expressament. Per si els cotxes voladors no ens n'havien donat la pista. 

Doncs bé, la segona pel·lícula manté la qualitat de la primera part, i el més impressionant de tot és el que aparentment no ho havia de ser tant: han de tornar al 1955, i per tal de fer-ho aprofiten metratge del primer film però també roden escenes noves en un escenari que van haver de recrear, amb la col·laboració de tot l'equip tècnic, que s'havia d'encarregar que realment semblés que ens ficàvem a la primera pel·lícula, sense cometre errors. S'ha de dir que van fer una feina esplèndida i, tal com ens expliquen als extres, però que pel tema ja es podria deduir, això de fer que una seqüela tornés a moments de la primera part (sense que sigui un flaixbac) no s'havia fet mai.

La segona pel·lícula s'acaba d'una manera que exigeix continuació, no com la primera, i és que els productors volien anar encara més enrere, a l'època del Far West, a finals del segle XIX. La tercera part de la trilogia s'estrenava el 1990, perquè durant bona part del rodatge de la segona estaven fent, també, el tancament de la història. 

Van forçar massa les coses? En absolut. Al contrari del que passa actualment, Back to the Future és una història ben lligada, plena de detalls que es respecten d'una pel·lícula a l'altra, alguns d'aprofitats i d'altres que es deixaven anar expressament per donar pistes, i de pas permet a tot l'equip divertir-se fent una mena de western on el to humorístic de la història continua i on es poden veure els tòpics d'un gènere cinematogràfic explotat a l'extrem en el passat de la Història del Cine. 

Per repassar una mica l'argument d'aquesta tercera part, resulta que en Doc ha anat a parar al 1885 (quina casualitat, 100 anys abans del "present" de la història) i no vol que en Marty el vagi a buscar, però el nano ho ha de fer perquè descobreix que el seu amic és a punt de morir assassinat per un avantpassat del "dolent" de la franquícia, en Biff Tannen. I bé, l'aventura està servida. 

Amb la tercera part es tancava la història d'una manera que faria totalment absurda la idea d'una quarta part, i és per això que no s'ha fet ni es farà. Sí, sovint sembla que no i al final es fan seqüeles de films dècades després, però no és el cas. Amb la tercera part ja no hi ha res més a resoldre, i tocar-ho seria un error. Vaja, els creadors de la trilogia ho han deixat ben clar, i si ells ho diuen... 

Així doncs, estem davant d'una sèrie de pel·lícules que van marcar una generació, una fita cinematogràfica dels anys vuitanta que es pot veure avui dia sense trobar-la obsoleta. Els efectes especials es van dur a terme de la manera més tradicional possible, sense ordinadors i amb la mínima ajuda imprescindible de la gent d'Industrial Light & Magic (els dels efectes especials d'en George Lucas), i tot i així tenen un aspecte sorprenentment creïble i gens ingenu, la història té moltes dosis d'humor sense arribar a la paròdia, i que pocs actors interpretin diversos papers i que les caracteritzacions respecte a l'envelliment estiguin "mal fetes" forma part de l'humor de la saga. 

Personalment no hi trobo cap pega, cap punt feble, en aquesta imprescindible trilogia. La recomano a qualsevol persona a qui li agradi el cinema d'aventures ben fet, el dels anys vuitanta, i  jo mateix ja tinc ganes de tornar-la a veure.