diumenge, 17 de juliol de 2011

Freaks and Geeks

Avui parlaré d'una sèrie que vaig acabar de veure la setmana passada i que em va recomanar fa temps un noi el criteri del qual cada cop respecto més: Freaks and Geeks. Una sèrie de 1999-2000 bastant desconeguda (aquí es va emetre en un canal de pagament amb el títol d'Instituto McKinley), de només 18 capítols per allò que passa amb els productes "de culte" (molta qualitat, poca audiència) però que val la pena veure. Almenys a mi m'ha agradat moltíssim.


Freaks and Geeks és una sèrie d'institut, però no com les típiques d'humor o d'embolics sentimentals, sinó de to seriós i realista. Està ambientada a principis de la dècada dels 80 del segle XX (ho notarem per unes quantes referències a anys concrets que s'hi fan, però ens podem sentir igualment identificats amb els problemes que es toquen) i retrata les vides de dos grups d'estudiants, uns de 14 anys (els geeks) i uns altres de 16 (els freaks). Els apel·latius fan reflexionar sobre com hem canviat el significat d'aquestes paraules, sobretot a Europa: a la sèrie els freaks són els passotes, els que fan campanes, fumen porros i no estudien. Els grans, vaja. I els geeks són els que ara anomenaríem "frikis", o "nerds", que són els petits, aficionats als jocs de rol i a Star Wars i amb poques habilitats socials.

Són dos grups molt diferents, però no pas enemics. Senzillament no es relacionen, i les poques vegades que ho fan hi ha un respecte mutu. De fet, cadascun d'ells té un enemic. Els geeks són objecte de mofes i abusos diversos per parts dels seus coetanis "normals", mentre que els freaks tenen com a "enemics" uns professors i uns pares molt estrictes, massa segons ells. Ara repassarem els personatges, però abans de res s'ha de dir que la sèrie gira al voltant dels germans Weir, la Lindsay i en Sam, que vénen d'una família de classe mitjana i força carrinclona, i la seva relació amb els companys d'institut, que tenen menys protagonisme que ells.


Si hem de dir que un dels dos és més protagonista, potser guanyaria per un pèl la Lindsay (Linda Cardellini), una noia que des del principi de la sèrie veiem que intenta entrar al grup dels freaks perquè està cansada de ser la bona nena estudiosa i matatleta (atleta de les matemàtiques) que ha estat fins ara. Decideix, doncs, provar el "costat fosc", alliberar-se de tot allò que no li agrada, i això tindrà unes conseqüències en el seu entorn familiar, a més de canviar-li les amistats. Una d'aquestes conseqüències és, en realitat, positiva, perquè gràcies a la seva pertanyença al grup dels freaks, aquests respecten i de vegades fins i tot protegeixen els geeks del seu germà.


En repassem tres alhora i així estalviem espai. De dreta a esquerra tenim en Sam Weir, en Bill Haverchuck i en Neal Schweiber, els geeks. En Sam (John Francis Daley) és el germà de la Lindsay i és el més "normal" dins els geeks, però està acomplexat perquè tot i tenir 14 anys (i l'actor els tenia quan feia la sèrie) té un aspecte i una veu més infantils que els dels seus companys. Sovint es nota que voldria no ser considerat un geek, perquè està enamorat d'una companya de classe, la Cindy, i creu que tal com és no té cap possibilitat amb ella.

En Bill (Martin Starr), per la seva banda, és el més alt i desmanegat, té una manera de parlar que fa que sembli mig retardat, i és força tossut. També és el típic de les al·lèrgies que sempre hi ha als grups de geeks. I en Neal (Samm Levine) és el baixet, un nano jueu (si hi ha l'Apatow ficat, després en parlarem, sempre hi surt un jueu) que parla com un adult i que va una mica de coneixedor de la vida, però que també les diu molt grosses. Les converses entre aquests tres personatges són gairebé totes inoblidables, i de fet ja en vaig parlar un dia, fa poc.


Passem als freaks, i aquí és on hi ha els tres actors més coneguts del repartiment. En primer lloc tenim en Daniel Desario (James Franco, un actor prou conegut i que fa uns mesos va estar nominat als Oscar per la seva interpretació a 127 Hours), el guapo de la colla. Un tio guai que, en el fons i com sabrem més endavant, té problemes existencials i li agradaria ser d'una altra manera, encara que sigui el líder del grup i sempre inciti els altres a fer el brètol.


La Kim Kelly (Busy Philipps) és la xicota d'en Daniel i al principi li fa la vida impossible a la Lindsay, perquè no li agrada que hi hagi una altra noia a la colla, i és que en Daniel és força faldiller. Anirem veient que la Kim és tan humana com els altres, ve d'una llar destrossada i acaba desenvolupant una forta amistat amb la Lindsay.


En Nick Andopolis (Jason Segel, en Marshall de How I met your mother) és un fumeta, parla arrossegant les paraules per culpa d'això i somia amb ser bateria d'una banda de rock. Es penja de la Lindsay i aquest serà el tema recurrent de la seva subtrama argumental. Té un historial d'aclaparar les seves xicotes que no li fa cap favor, i un pare exmilitar molt estricte que no pot suportar la mena de vida que duu el seu fill.


En Ken Miller (Seth Rogen, l'actor que en Judd Apatow ha fet servir més de tot el repartiment en les seves posteriors produccions, per bé que en aquesta sèrie és el que té el paper més petit) és el més callat del grup, però quan en diu alguna deixa anar el seu humor àcid i cruel. Realment sembla que no tingui cor, però cap al final veurem que sí. Com que l'aprofundiment en els personatges es produïa de manera escalonada, em fa l'efecte que en el cas d'en Ken el que va fallar va ser la cancel·lació de la sèrie, perquè sí que cap al final s'hi aprofundeix una mica, però no sembla suficient.


En Harold i la Jean Weir, Joe Flaherty i Becky Ann Baker respectivament, són els carrinclons pares de la Lindsay i en Sam, una parella ben avinguda i feta a l'antiga (ell té una botiga d'esports i és un paranoic de dretes i ella és la típica mestressa de casa servicial) que provoca el riure dels seus propis fills, que sovint se n'avergonyeixen, però també l'enveja dels amics d'aquests que tenen, sense excepció, situacions molt pitjors a casa seva.


A l'institut també hi ha professors i personal no docent, però només destacaré en Jeff Rosso (Dave "Gruber" Allen), un exhippy que fa de conseller dels estudiants i els intenta ajudar sincerament, però que no acaba de guanyar-se la confiança dels nanos, que el veuen com un paio estrany. Es preocupa de debò per la Lindsay, especialment, en veure com llença per la borda tota la bona feina que havia estat fent fins llavors.

Deixo de repassar aquí els personatges, ja he tocat els principals, però evidentment n'hi ha més, encara que amb papers més petits. Hi ha els típics jugadors de l'equip de futbol americà, les animadores que sembla que no es dediquin a res més, els altres professors (que tornarem a veure de tant en tant en produccions de l'esmentat Apatow fent papers petitíssims) i els estudiants normals i corrents. També hi ha petites aparicions d'actors coneguts (als Estats Units) o que després es farien més famosos, la majoria desconeguts per a nosaltres, però no en alguns casos, com un que no puc revelar perquè perdria la gràcia i un altre que no havia detectat fins que ho he llegit avui: en Shia Laboeuf surt, per exemple, fent de mascota de l'equip de futbol americà en un episodi.


La sèrie és una creació d'en Paul Feig i als seus crèdits tenim com a productor executiu el mateix Feig i també en Judd Apatow, que és el director de 40-year-old virgin, Embolic compromès (Knocked Up) i Funny People (que, per cert, vaig veure ahir), pel·lícules on apareixen alguns dels actors d'aquesta sèrie. De fet, aquest és un dels paral·lelismes que té amb el meu admirat Kevin Smith, perquè hi ha una mena d'univers Apatow on, a través d'Apatow Productions i com a director, guionista i/o simplement productor, ha recorregut repetidament a alguns actors i els podem veure junts en més d'una pel·lícula. 

L'altre paral·lelisme és l'humor bandarra, el vocabulari pujadíssim de to (no pas a Freaks and Geeks, però) i el retrat de la vida quotidiana amb realisme i amb missatge. En fi, que ja li estic seguint la pista i ho continuaré fent, per exemple, a la sèrie Undeclared, de 17 episodis, que també va ser aclamada per la crítica (i, per desgràcia, també va durar poc), protagonitzada per en Seth Rogen i que tenia uns quants dels actors de Freaks and Geeks com a recurrents.



6 comentaris:

  1. Hola!
    DOncs al final m'he animat a veure la sèrie! La miro subtitulada així de pas repasso anglès... El personatge que més m'agrada és el Bill. És molt tendre i venen ganes d'adoptar-lo...
    M'he rigut força amb algunes coses però només he vist 2 capítols així que no puc parlar gaire. La Lindsay s'assembla a la Jennifer Connelly, no? Sobretot amb la indumentàaria que porta a Into the Labyrinth...
    Quan l'hagi vist tota torno a escriure la meva opinió!
    Merci per la recomanació!!!
    Muaks

    ResponElimina
  2. Hola! Suposo que la recomanació devia ser la que vaig fer fa temps, si ja duus 3 capítols.

    Només es troba en VOSE, va tenir molt poca difusió i les teves germanes la miraven en castellà però en un canal de pagament. Fins i tot allà als EUA la veien el productor i els seus amics, i dels 18 només se'n van emetre 12. La resta en DVD. I sempre és millor la VO. A mi em va molt bé. Jo abans no entenia les cançons en anglès i ara he notat força diferència, després d'anys mirant sèries. :)

    Ja veuràs com tots els personatges tenen el seu capítol on en coneixem la part més humana i tendra. I el final mola.

    La Lindsay (que potser sí que s'assembla a la Jennifer Connely, però potser per les celles) no ha fet pràcticament res més, i el meu preferit... mmm... no hi havia pensat encara. Potser en Sam, per afinitats.

    ResponElimina
  3. Doncs, gràcies a la recomanació que has fet vaig decidir veure l'altre dia el primer capítol i la veritat es que em va agradar bastant per ser el primer. Segurament serà pel conjunt d'actors, que m'agraden força, o bé per l'ambientació dels vuitanta, que sempre m'ha encantat.

    Això sí, com bé diéu, no hi ha nassos de trobar-la en castellà, sinó que hi ha que agafar anglés i subtítols.

    Una salutació, molt bon blog, company ;).

    ResponElimina
  4. Gràcies pel comentari i pels elogis, M2Hero! :)

    A mi també em passava una mica com a tu i al principi em tiraven sobretot els actors, però la sèrie està molt bé, també.

    Sobre el tema de la VO, a mi ja m'està bé veure les sèries i les pel·lícules així, trobo que com la interpretació original no n'hi ha cap, però els que prefereixin el doblatge, amb aquesta sèrie ho tenen clar.

    ResponElimina
  5. Encara tenim pendent mirar el capítol aquell que ens comentaves, però ho farem molt aviat! Segons expliques és una sèrie que està molt bé, però és una llàstima que tingués tan pocs capítols, no?

    I, efectivament, sempre és molt millor la VO! Jo vaig començar veient The L Word en versió original per internet, però després, quan la van fer per la tele l'havia de mirar en castellà. No tenia res a veure, perdia molt! El pitjor és que de vegades, si has vist un capítol tant en VO com doblat, te n'adones que intenten traduir algunes bromes/acudits literalment i perden tota la gràcia!

    Gràcies per la recomanació! :D

    ResponElimina
  6. Poc a poc, no cal córrer, que a sobre és tan curta...

    Mira, amb L em passa una cosa. Sempre defenso la VO i estic d'acord que un cop provada una sèrie en VO, si per casualitat n'enganxes un tros de la versió doblada de vegades fas cara de "per favor!", però amb The L Word és exagerat. La vaig haver de veure en castellà perquè no la veia sol, i ja llavors vaig trobar que el doblatge era horrible. Horrible. Sobretot el del personatge de la Mia Kirshner. Per sort a partir d'ara (4ª temporada) la miraré en VO.

    I això de les bromes i jocs de paraules és cert. Amb algunes sèries, quan les miro penso "a veure com collons resoldran això en castellà", XD

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails