dimecres, 9 de juny de 2021

Cinema: Cruella

Confesso que no m'hauria pensat mai que faria una entrada sobre aquesta pel·lícula. No tenia present la seva producció, ja no pensava en el cinema com a escenari per veure films perquè, com en tantes altres coses que podem atribuir a la pandèmia, ens hem acostumat força a no tenir-lo en compte, i a sobre era una història relacionada amb un clàssic de l'animació que no havia vist mai. No, a casa de petits no anàvem gairebé mai al cine, i de Disney coneixíem les 3 o 4 coses que teníem en VHS, i en el meu cas parlem de mitjan anys 90. 

Però davant la proposta d'anar a veure la nova pel·lícula d'imatge real pensada per netejar la reputació de les dolentes de Disney, encara que fos com a acompanyant i per la gràcia de tornar a seure en una butaca d'una sala de cine, vaig dir que sí, i sense tenir-ne gaires expectatives, el cas és que em va agradar força i he decidit parlar-ne aquí, ves per on. 

Cruella, d'aquest mateix 2021 i estrenada tant als cinemes -a aquesta, a diferència de Raya i l'últim drac, no se li ha fet boicot per castigar Disney- com a Disney+ (pagant aquell abominable i polèmic extra, és clar) és un film de Craig Gillespie (I, Tonya) que ens proposa una mirada al passat de la dolenta de 101 Dàlmates, la Cruella de Vil, que a la pel·lícula de 1961 tenia fixació amb els gossos d'aquesta raça, però una de negativa, perquè els volia morts i fer-se'n un abric amb les pells. 

A la pel·lícula coneixem l'Estella Miller (Billie Gadson als cinc anys i Tipper Seifert-Cleveland als dotze), una nena aficionada a la moda i amb alguns rampells de crueltat per culpa dels quals la seva mare li posa el sobrenom, tot i que atribuint-lo a aquesta personalitat gairebé independent, de "Cruella". 

És una nena que incomoda la gent del seu entorn, començant pel seu misteriós color de cabells, inexplicat, que fa que tingui exactament una meitat de color negre i l'altra de color blanc, i com que no es deixa trepitjar per ningú dona més d'un maldecap a la seva patidora mare, que a més l'està pujant sola. 

Una tragèdia fa que hagi de començar a viure al carrer, on coneix dos nens que a partir de llavors seran la seva família, i que gràcies als seus noms sabem de seguida que són els futurs dolents babaus de la 17a pel·lícula animada de Disney. 

Són en Horace (Paul Walter Hauser, vist a Kingdom i a Cobra Kai), a l'esquerra, i en Jasper (Joel Fry, que entre altres coses va sortir en 8 episodis de Game of Thrones), a la dreta, germans i a 101 Dàlmates esbirros de la Cruella.

Aquí l'acullen i tots tres junts duen a terme una vida de lladregots a mesura que van creixent (i pren el relleu la protagonista adulta del film, l'Emma Stone, també el gran atractiu per a mi a l'hora de voler veure la pel·lícula), fins que ella decideix fer realitat els seus somnis i posar-se a treballar en el món de la moda, cosa que aconsegueix gràcies al seu talent natural i l'ajuda de la casualitat, i és que la reina del sector la descobreix en un moment d'esclat creatiu i rebel que resulta que li agrada.

Aquest personatge, la baronessa Von Hellman, és interpretat per la gran Emma Thompson, i li proporciona un tracte especial, dins el despotisme i el narcicisme que la caracteritzen, perquè veu que li pot fer molt de servei.

Tanmateix, l'eix del film té a veure amb la relació entre tots dos personatges i uns fets del passat que només coneix la Cruella, però que provocaran l'allargat clímax d'una història molt més interessant que no em pensava.  

Cruella comença com una pel·lícula d'explicació dels motius d'un personatge que coneixem com a malvat en el seu futur -un futur ambientat als anys seixanta, mentre que en aquesta reinterpretació passa a estar ambientat a la Londres setantera de la revolució punk dels 70, no passa res, coses de les actualitzacions-, però que lluny de redimir-lo ens l'acaba presentant com a cool, empoderat i atractiu fins al punt que ja se n'ha anunciat una seqüela. 

Hi ha picades d'ullet a la pel·lícula de dibuixos -quedeu-vos també per a l'escena durant els crèdits- que podrem reconèixer si ens la sabem de memòria o l'acabem de veure (el meu cas), un bon ritme i una música punk britànica excel·lent, però potser haurem d'esperar a la segona part per veure cap on va tot això dels dàlmates, perquè en aquesta reinterpretació costa veure la llavor d'aquella assassina de gossos en aquesta noia que, malgrat les injustícies de què ha estat víctima i una fortíssima personalitat, l'únic que volia era triomfar com a dissenyadora de moda. Continuarem atents.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails