Sèries: Pam & Tommy

Us en recordeu, del famós vídeo domèstic de la Pamela Anderson i en Tommy Lee? Jo no el vaig arribar a veure, perquè en aquella època (1995) amb prou feines tenia un PC per primer cop des de feia un any, com per a sobre tenir internet abans que es popularitzés al nostre territori... Però el cas és que recordo que se'n va parlar, del fet que s'havia filtrat. Va ser una d'aquelles coses que passen als famosos i que acaba sabent tothom.

Doncs bé, basada en un article de la revista Rolling Stone de 2014, se n'ha fet una minisèrie de 8 episodis que podeu trobar a Disney+ i que he volgut veure perquè m'agraden les històries basades en fets reals i perquè els intèrprets que la protagonitzen em cridaven l'atenció, i ara en parlaré.

Pam & Tommy va ser dirigida per Craig Gillespie (I, Tonya i Cruella) i els seus 8 episodis es van afegir a la plataforma Hulu dels Estats Units entre febrer i març d'aquest 2022, i se situa temporalment en el període entre 1995 i 1998, el que va durar el matrimoni entre la vigilant de la platja Pamela Anderson (Lily James, vista a Downton Abbey, Mamma Mia! Here We Go Again...) i el bateria de Mötley Crüe, en Tommy Lee (Sebastian Stan, el Soldat d'Hivern de l'Univers Cinematogràfic (i ara televisiu) Marvel).

No parla únicament de la turbulenta història d'aquella cinta, encara que sigui el motiu principal pel qual existeix la pròpia sèrie, sinó també de com es van enamorar els dos protagonistes i, amb la impulsivitat que els caracteritzava, van anar cremant etapes encara més ràpid del que ens tenen acostumats els estatunidencs -ella és canadenca, però se m'entén- pel que fa a les relacions sentimentals. 

Tot plegat arrenca quan el fuster Rand Gauthier (Seth Rogen, també productor executiu que havia de col·laborar amb el seu col·lega James Franco, que es va desvincular d'un projecte que també havia de protagonitzar), emprenyat legítimament amb les males maneres amb què el tracta en Tommy Lee quan li està reformant la casa, decideix robar-li una caixa forta per cobrar-se els calés que li deu, però hi troba una cosa potencialment molt més valuosa.

Resulta que la parella havia gravat en una cinta vídeos domèstics amb les seves relacions íntimes i el fuster, aficionat al porno i amb contactes en aquest sector, la mostra a un director conegut seu, l'Uncle Miltie (Nick Offerman), i junts la posen en circulació per tal de treure'n profit econòmic.

La cinta es va obrint camí al mercat clandestí dels VHS mentre internet va traient el nas i les regulacions pel que fa als drets comercials sembla que encara no existeixin, però els que la protagonitzen continuen les seves frenètiques vides i mantenen intactes els seus somnis d'èxit, que els fan fins i tot entranyables malgrat el despotisme d'ell respecte a qualsevol que no sigui la seva dona, i anem coneixent facetes de l'actriu que probablement desconeixíem per culpa de l'encasellament en el seu personatge televisiu, en el que és una construcció de personatges trobo que excel·lent.

Però les coses, amb el temps, es van complicant en tots els sentits: com tantes altres parelles d'aquell àmbit geogràfic, i especialment les de famosos, els ha faltat un període de coneixença pausada i hi ha força diferències entre ells; per altra banda, les coses per a en Rand es van emmerdant perquè voler fer diners ràpidament normalment no és bona idea, i a partir d'aquí la sèrie abandona el seu to d'humor negre -amb algun moment televisivament delirant, sobretot el de la primera trobada íntima entre la Pam i en Tommy- i passa al drama.

És probable que ens hagi atret, d'aquesta història, el morbo de conèixer la història real del que va passar amb aquell vídeo, com va circular i quines en van ser les conseqüències. Això ens ho dona, és clar, però també es parla de com afecta cadascun dels personatges implicats, i en particular una Pamela Anderson que, en ser dona en una indústria com la del cinema i la televisió, pateix més que ningú sense tenir-ne cap culpa, perquè al capdavall tot és una venjança d'un fuster envers un mal client que se surt de mare i esquitxa més gent de la que hauria d'haver patit els efectes d'aquella acció.

Veurem com la nostra simpatia inicial amb el personatge secundari ultratjat vira cap a la indiferència pel que li passi, i és que tot i que les seves víctimes són celebritats que sembla que estiguin per damunt de tot, no deixen de ser persones i tenen, com tothom, i encara que siguin rostres públics, dret a la intimitat i a fer el que vulguin en la seva vida privada sense que se n'assabenti tothom. 

Recomano aquesta sèrie per la història real que explica i també, no volia estar-me d'esmentar-ho, les interpretacions de la parella protagonista -no tant la d'un Seth Rogen que, tot i ser un actor que segueixo, aquí no m'ha convençut com a personatge dramàtic-, que a més va passar per un procés de caracterització brutal per assemblar-se al màxim a les persones reals que encarnaven, ell amb un munt de tatuatges col·locats i ella amb pròtesis dentals, mamàries i fins i tot al front. Però que aquest aspecte no ens distregui: les seves actuacions valen molt la pena. 

Cinema: Cruella

Confesso que no m'hauria pensat mai que faria una entrada sobre aquesta pel·lícula. No tenia present la seva producció, ja no pensava en el cinema com a escenari per veure films perquè, com en tantes altres coses que podem atribuir a la pandèmia, ens hem acostumat força a no tenir-lo en compte, i a sobre era una història relacionada amb un clàssic de l'animació que no havia vist mai. No, a casa de petits no anàvem gairebé mai al cine, i de Disney coneixíem les 3 o 4 coses que teníem en VHS, i en el meu cas parlem de mitjan anys 90. 

Però davant la proposta d'anar a veure la nova pel·lícula d'imatge real pensada per netejar la reputació de les dolentes de Disney, encara que fos com a acompanyant i per la gràcia de tornar a seure en una butaca d'una sala de cine, vaig dir que sí, i sense tenir-ne gaires expectatives, el cas és que em va agradar força i he decidit parlar-ne aquí, ves per on. 

Cruella, d'aquest mateix 2021 i estrenada tant als cinemes -a aquesta, a diferència de Raya i l'últim drac, no se li ha fet boicot per castigar Disney- com a Disney+ (pagant aquell abominable i polèmic extra, és clar) és un film de Craig Gillespie (I, Tonya) que ens proposa una mirada al passat de la dolenta de 101 Dàlmates, la Cruella de Vil, que a la pel·lícula de 1961 tenia fixació amb els gossos d'aquesta raça, però una de negativa, perquè els volia morts i fer-se'n un abric amb les pells. 

A la pel·lícula coneixem l'Estella Miller (Billie Gadson als cinc anys i Tipper Seifert-Cleveland als dotze), una nena aficionada a la moda i amb alguns rampells de crueltat per culpa dels quals la seva mare li posa el sobrenom, tot i que atribuint-lo a aquesta personalitat gairebé independent, de "Cruella". 

És una nena que incomoda la gent del seu entorn, començant pel seu misteriós color de cabells, inexplicat, que fa que tingui exactament una meitat de color negre i l'altra de color blanc, i com que no es deixa trepitjar per ningú dona més d'un maldecap a la seva patidora mare, que a més l'està pujant sola. 

Una tragèdia fa que hagi de començar a viure al carrer, on coneix dos nens que a partir de llavors seran la seva família, i que gràcies als seus noms sabem de seguida que són els futurs dolents babaus de la 17a pel·lícula animada de Disney. 

Són en Horace (Paul Walter Hauser, vist a Kingdom i a Cobra Kai), a l'esquerra, i en Jasper (Joel Fry, que entre altres coses va sortir en 8 episodis de Game of Thrones), a la dreta, germans i a 101 Dàlmates esbirros de la Cruella.

Aquí l'acullen i tots tres junts duen a terme una vida de lladregots a mesura que van creixent (i pren el relleu la protagonista adulta del film, l'Emma Stone, també el gran atractiu per a mi a l'hora de voler veure la pel·lícula), fins que ella decideix fer realitat els seus somnis i posar-se a treballar en el món de la moda, cosa que aconsegueix gràcies al seu talent natural i l'ajuda de la casualitat, i és que la reina del sector la descobreix en un moment d'esclat creatiu i rebel que resulta que li agrada.

Aquest personatge, la baronessa Von Hellman, és interpretat per la gran Emma Thompson, i li proporciona un tracte especial, dins el despotisme i el narcicisme que la caracteritzen, perquè veu que li pot fer molt de servei.

Tanmateix, l'eix del film té a veure amb la relació entre tots dos personatges i uns fets del passat que només coneix la Cruella, però que provocaran l'allargat clímax d'una història molt més interessant que no em pensava.  

Cruella comença com una pel·lícula d'explicació dels motius d'un personatge que coneixem com a malvat en el seu futur -un futur ambientat als anys seixanta, mentre que en aquesta reinterpretació passa a estar ambientat a la Londres setantera de la revolució punk dels 70, no passa res, coses de les actualitzacions-, però que lluny de redimir-lo ens l'acaba presentant com a cool, empoderat i atractiu fins al punt que ja se n'ha anunciat una seqüela. 

Hi ha picades d'ullet a la pel·lícula de dibuixos -quedeu-vos també per a l'escena durant els crèdits- que podrem reconèixer si ens la sabem de memòria o l'acabem de veure (el meu cas), un bon ritme i una música punk britànica excel·lent, però potser haurem d'esperar a la segona part per veure cap on va tot això dels dàlmates, perquè en aquesta reinterpretació costa veure la llavor d'aquella assassina de gossos en aquesta noia que, malgrat les injustícies de què ha estat víctima i una fortíssima personalitat, l'únic que volia era triomfar com a dissenyadora de moda. Continuarem atents.