Sèries: Pam & Tommy

Us en recordeu, del famós vídeo domèstic de la Pamela Anderson i en Tommy Lee? Jo no el vaig arribar a veure, perquè en aquella època (1995) amb prou feines tenia un PC per primer cop des de feia un any, com per a sobre tenir internet abans que es popularitzés al nostre territori... Però el cas és que recordo que se'n va parlar, del fet que s'havia filtrat. Va ser una d'aquelles coses que passen als famosos i que acaba sabent tothom.

Doncs bé, basada en un article de la revista Rolling Stone de 2014, se n'ha fet una minisèrie de 8 episodis que podeu trobar a Disney+ i que he volgut veure perquè m'agraden les històries basades en fets reals i perquè els intèrprets que la protagonitzen em cridaven l'atenció, i ara en parlaré.

Pam & Tommy va ser dirigida per Craig Gillespie (I, Tonya i Cruella) i els seus 8 episodis es van afegir a la plataforma Hulu dels Estats Units entre febrer i març d'aquest 2022, i se situa temporalment en el període entre 1995 i 1998, el que va durar el matrimoni entre la vigilant de la platja Pamela Anderson (Lily James, vista a Downton Abbey, Mamma Mia! Here We Go Again...) i el bateria de Mötley Crüe, en Tommy Lee (Sebastian Stan, el Soldat d'Hivern de l'Univers Cinematogràfic (i ara televisiu) Marvel).

No parla únicament de la turbulenta història d'aquella cinta, encara que sigui el motiu principal pel qual existeix la pròpia sèrie, sinó també de com es van enamorar els dos protagonistes i, amb la impulsivitat que els caracteritzava, van anar cremant etapes encara més ràpid del que ens tenen acostumats els estatunidencs -ella és canadenca, però se m'entén- pel que fa a les relacions sentimentals. 

Tot plegat arrenca quan el fuster Rand Gauthier (Seth Rogen, també productor executiu que havia de col·laborar amb el seu col·lega James Franco, que es va desvincular d'un projecte que també havia de protagonitzar), emprenyat legítimament amb les males maneres amb què el tracta en Tommy Lee quan li està reformant la casa, decideix robar-li una caixa forta per cobrar-se els calés que li deu, però hi troba una cosa potencialment molt més valuosa.

Resulta que la parella havia gravat en una cinta vídeos domèstics amb les seves relacions íntimes i el fuster, aficionat al porno i amb contactes en aquest sector, la mostra a un director conegut seu, l'Uncle Miltie (Nick Offerman), i junts la posen en circulació per tal de treure'n profit econòmic.

La cinta es va obrint camí al mercat clandestí dels VHS mentre internet va traient el nas i les regulacions pel que fa als drets comercials sembla que encara no existeixin, però els que la protagonitzen continuen les seves frenètiques vides i mantenen intactes els seus somnis d'èxit, que els fan fins i tot entranyables malgrat el despotisme d'ell respecte a qualsevol que no sigui la seva dona, i anem coneixent facetes de l'actriu que probablement desconeixíem per culpa de l'encasellament en el seu personatge televisiu, en el que és una construcció de personatges trobo que excel·lent.

Però les coses, amb el temps, es van complicant en tots els sentits: com tantes altres parelles d'aquell àmbit geogràfic, i especialment les de famosos, els ha faltat un període de coneixença pausada i hi ha força diferències entre ells; per altra banda, les coses per a en Rand es van emmerdant perquè voler fer diners ràpidament normalment no és bona idea, i a partir d'aquí la sèrie abandona el seu to d'humor negre -amb algun moment televisivament delirant, sobretot el de la primera trobada íntima entre la Pam i en Tommy- i passa al drama.

És probable que ens hagi atret, d'aquesta història, el morbo de conèixer la història real del que va passar amb aquell vídeo, com va circular i quines en van ser les conseqüències. Això ens ho dona, és clar, però també es parla de com afecta cadascun dels personatges implicats, i en particular una Pamela Anderson que, en ser dona en una indústria com la del cinema i la televisió, pateix més que ningú sense tenir-ne cap culpa, perquè al capdavall tot és una venjança d'un fuster envers un mal client que se surt de mare i esquitxa més gent de la que hauria d'haver patit els efectes d'aquella acció.

Veurem com la nostra simpatia inicial amb el personatge secundari ultratjat vira cap a la indiferència pel que li passi, i és que tot i que les seves víctimes són celebritats que sembla que estiguin per damunt de tot, no deixen de ser persones i tenen, com tothom, i encara que siguin rostres públics, dret a la intimitat i a fer el que vulguin en la seva vida privada sense que se n'assabenti tothom. 

Recomano aquesta sèrie per la història real que explica i també, no volia estar-me d'esmentar-ho, les interpretacions de la parella protagonista -no tant la d'un Seth Rogen que, tot i ser un actor que segueixo, aquí no m'ha convençut com a personatge dramàtic-, que a més va passar per un procés de caracterització brutal per assemblar-se al màxim a les persones reals que encarnaven, ell amb un munt de tatuatges col·locats i ella amb pròtesis dentals, mamàries i fins i tot al front. Però que aquest aspecte no ens distregui: les seves actuacions valen molt la pena. 

Sèries: Wandavision

Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.

No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.

Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).

Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?

És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.

El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.

És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.

Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.

En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor). 

També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.

Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.

Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.

Visionats: Soul

Ja feia uns anys que no faltava a la tradició d'anar a veure les pel·lícules de la mai decebedora Pixar al cinema. Tanmateix, per diverses circumstàncies, entre les quals la que tots coneixem que va afectar a l'any 2020, em vaig saltar Onward -cosa que vull corregir aviat-, i la següent d'aquesta, estrenada també el 2020 però per Nadal, es va poder veure directament només a la plataforma Disney+.

Afortunadament sense formar part de la pèssima pràctica de cobrar-ne un preu a part de la subscripció -i tan alt com el de l'adaptació a imatge real de Mulan-, i també per sort amb àudio català a la selecció normal d'idiomes -i no a l'apartat d'extres com les altres 3 úniques pel·lícules de Disney doblades al català que ens ha volgut oferir la plataforma quan escric això-, així és com he pogut veure la darrera proposta de l'estudi que des de fa molts anys col·labora amb Disney. 

La pel·lícula en qüestió és Soul, que des que sabia que estava prevista vaig suposar que giraria al voltant del gènere musical del mateix nom, i més quan el seu protagonista era negre -per primer cop a la història de Pixar, per cert-, però... no és ben bé així. A partir d'aquí aviso que hi ha algun spoiler.

Dirigida per Pete Docter (Monsters, Inc., Up i Inside Out), ens trobem novament davant d'una cinta de dibuixos animats pensada més aviat per a adults, com l'esmentada Inside Out, i és que malgrat que no sigui incomprensible per al públic més jove, el cert és que el missatge arriba més a partir de certa edat, quan ens adonem que els anys cada cop volen més ràpid i que cal canviar la perspectiva sobre segons quines coses.

El protagonista és en Joe Gardner (amb veu de Jamie Foxx), un professor de música d'institut insatisfet amb la seva carrera, per molt estable que es presenti, i que aspira a tocar el piano en un quartet de jazz algun dia. Quan veu que per fi li arriba el moment... mor accidentalment. 

O això és el que es pensa i el que està previst, perquè la seva ànima va a parar a una representació de l'Altre Món, si més no al camí previ a aquest, on fa cua amb tantíssimes altres persones que han deixat el nostre món.

La frustració davant la situació en un moment en què per fi havia de fer realitat el seu somni fa que en Joe es rebel·li i s'escapi de la cua, i té la sort que va a parar al lloc on es preparen les ànimes per anar a la Terra a unir-se a cossos que neixen, i allà el prenen per un instructor d'aquestes ànimes.

Li n'assignen, però, una de molt difícil, perquè no troba la motivació per anar a la vida, i s'ha estat milers d'anys en aquest estadi. Així, en Joe l'ha d'ajudar a omplir una enganxina que li permetrà l'accés a la Terra.

Això dona lloc a un estira-i-arronsa i, finalment, a un acord: la 22 -que així es diu l'ànima tossuda, amb veu de Tina Fey- accedirà a omplir l'enganxina, però la regalarà a en Joe, que sí que vol tornar a la seva vida. 

Les coses, però, no són tan fàcils, i tots dos viuran una inesperada aventura amb moments humorístics però també reflexius, i és aquí on comença el missatge d'una pel·lícula que fins llavors ens tenia una mica desconcertats respecte al seu objectiu.

Sense entrar en més detalls de la trama, que ja n'he explicat uns quants, i sense voler rebentar tampoc el missatge amb pèls i senyals, Soul és un film sobre la percepció que tenim de la pròpia vida, els somnis personals i la passió que mostrem davant de les coses. 

L'aventura que viuran els dos protagonistes farà que es replantegin les coses i coneguin el seu interior de debò, perquè de vegades ens obsessionem amb una idea i potser no és ni el millor per a nosaltres ni allò que realment volem.

Una cinta existencialista, més aviat profunda, encara que s'adreci a tots els públics -tot i que trobo que el de menys edat es pot quedar una mica fred veient-la, com ja havia passat amb Inside Out-, i en la línia del Pixar més emotiu, sigui en films sencers o en fragments inoblidables com l'inici d'Up o el final de Toy Story 3. Ah, i amb una banda sonora senzilla però molt bonica, incloent-hi alguna actuació de jazz, que també n'hi ha un parell. Potser Soul no és de les meves pel·lícules preferides de Pixar, almenys en un primer visionat, però ha tingut una acollida tremendament bona i ho entenc.