Visionats: Soul

Ja feia uns anys que no faltava a la tradició d'anar a veure les pel·lícules de la mai decebedora Pixar al cinema. Tanmateix, per diverses circumstàncies, entre les quals la que tots coneixem que va afectar a l'any 2020, em vaig saltar Onward -cosa que vull corregir aviat-, i la següent d'aquesta, estrenada també el 2020 però per Nadal, es va poder veure directament només a la plataforma Disney+.

Afortunadament sense formar part de la pèssima pràctica de cobrar-ne un preu a part de la subscripció -i tan alt com el de l'adaptació a imatge real de Mulan-, i també per sort amb àudio català a la selecció normal d'idiomes -i no a l'apartat d'extres com les altres 3 úniques pel·lícules de Disney doblades al català que ens ha volgut oferir la plataforma quan escric això-, així és com he pogut veure la darrera proposta de l'estudi que des de fa molts anys col·labora amb Disney. 

La pel·lícula en qüestió és Soul, que des que sabia que estava prevista vaig suposar que giraria al voltant del gènere musical del mateix nom, i més quan el seu protagonista era negre -per primer cop a la història de Pixar, per cert-, però... no és ben bé així. A partir d'aquí aviso que hi ha algun spoiler.

Dirigida per Pete Docter (Monsters, Inc., Up i Inside Out), ens trobem novament davant d'una cinta de dibuixos animats pensada més aviat per a adults, com l'esmentada Inside Out, i és que malgrat que no sigui incomprensible per al públic més jove, el cert és que el missatge arriba més a partir de certa edat, quan ens adonem que els anys cada cop volen més ràpid i que cal canviar la perspectiva sobre segons quines coses.

El protagonista és en Joe Gardner (amb veu de Jamie Foxx), un professor de música d'institut insatisfet amb la seva carrera, per molt estable que es presenti, i que aspira a tocar el piano en un quartet de jazz algun dia. Quan veu que per fi li arriba el moment... mor accidentalment. 

O això és el que es pensa i el que està previst, perquè la seva ànima va a parar a una representació de l'Altre Món, si més no al camí previ a aquest, on fa cua amb tantíssimes altres persones que han deixat el nostre món.

La frustració davant la situació en un moment en què per fi havia de fer realitat el seu somni fa que en Joe es rebel·li i s'escapi de la cua, i té la sort que va a parar al lloc on es preparen les ànimes per anar a la Terra a unir-se a cossos que neixen, i allà el prenen per un instructor d'aquestes ànimes.

Li n'assignen, però, una de molt difícil, perquè no troba la motivació per anar a la vida, i s'ha estat milers d'anys en aquest estadi. Així, en Joe l'ha d'ajudar a omplir una enganxina que li permetrà l'accés a la Terra.

Això dona lloc a un estira-i-arronsa i, finalment, a un acord: la 22 -que així es diu l'ànima tossuda, amb veu de Tina Fey- accedirà a omplir l'enganxina, però la regalarà a en Joe, que sí que vol tornar a la seva vida. 

Les coses, però, no són tan fàcils, i tots dos viuran una inesperada aventura amb moments humorístics però també reflexius, i és aquí on comença el missatge d'una pel·lícula que fins llavors ens tenia una mica desconcertats respecte al seu objectiu.

Sense entrar en més detalls de la trama, que ja n'he explicat uns quants, i sense voler rebentar tampoc el missatge amb pèls i senyals, Soul és un film sobre la percepció que tenim de la pròpia vida, els somnis personals i la passió que mostrem davant de les coses. 

L'aventura que viuran els dos protagonistes farà que es replantegin les coses i coneguin el seu interior de debò, perquè de vegades ens obsessionem amb una idea i potser no és ni el millor per a nosaltres ni allò que realment volem.

Una cinta existencialista, més aviat profunda, encara que s'adreci a tots els públics -tot i que trobo que el de menys edat es pot quedar una mica fred veient-la, com ja havia passat amb Inside Out-, i en la línia del Pixar més emotiu, sigui en films sencers o en fragments inoblidables com l'inici d'Up o el final de Toy Story 3. Ah, i amb una banda sonora senzilla però molt bonica, incloent-hi alguna actuació de jazz, que també n'hi ha un parell. Potser Soul no és de les meves pel·lícules preferides de Pixar, almenys en un primer visionat, però ha tingut una acollida tremendament bona i ho entenc.