Visionats: Soul

Ja feia uns anys que no faltava a la tradició d'anar a veure les pel·lícules de la mai decebedora Pixar al cinema. Tanmateix, per diverses circumstàncies, entre les quals la que tots coneixem que va afectar a l'any 2020, em vaig saltar Onward -cosa que vull corregir aviat-, i la següent d'aquesta, estrenada també el 2020 però per Nadal, es va poder veure directament només a la plataforma Disney+.

Afortunadament sense formar part de la pèssima pràctica de cobrar-ne un preu a part de la subscripció -i tan alt com el de l'adaptació a imatge real de Mulan-, i també per sort amb àudio català a la selecció normal d'idiomes -i no a l'apartat d'extres com les altres 3 úniques pel·lícules de Disney doblades al català que ens ha volgut oferir la plataforma quan escric això-, així és com he pogut veure la darrera proposta de l'estudi que des de fa molts anys col·labora amb Disney. 

La pel·lícula en qüestió és Soul, que des que sabia que estava prevista vaig suposar que giraria al voltant del gènere musical del mateix nom, i més quan el seu protagonista era negre -per primer cop a la història de Pixar, per cert-, però... no és ben bé així. A partir d'aquí aviso que hi ha algun spoiler.

Dirigida per Pete Docter (Monsters, Inc., Up i Inside Out), ens trobem novament davant d'una cinta de dibuixos animats pensada més aviat per a adults, com l'esmentada Inside Out, i és que malgrat que no sigui incomprensible per al públic més jove, el cert és que el missatge arriba més a partir de certa edat, quan ens adonem que els anys cada cop volen més ràpid i que cal canviar la perspectiva sobre segons quines coses.

El protagonista és en Joe Gardner (amb veu de Jamie Foxx), un professor de música d'institut insatisfet amb la seva carrera, per molt estable que es presenti, i que aspira a tocar el piano en un quartet de jazz algun dia. Quan veu que per fi li arriba el moment... mor accidentalment. 

O això és el que es pensa i el que està previst, perquè la seva ànima va a parar a una representació de l'Altre Món, si més no al camí previ a aquest, on fa cua amb tantíssimes altres persones que han deixat el nostre món.

La frustració davant la situació en un moment en què per fi havia de fer realitat el seu somni fa que en Joe es rebel·li i s'escapi de la cua, i té la sort que va a parar al lloc on es preparen les ànimes per anar a la Terra a unir-se a cossos que neixen, i allà el prenen per un instructor d'aquestes ànimes.

Li n'assignen, però, una de molt difícil, perquè no troba la motivació per anar a la vida, i s'ha estat milers d'anys en aquest estadi. Així, en Joe l'ha d'ajudar a omplir una enganxina que li permetrà l'accés a la Terra.

Això dona lloc a un estira-i-arronsa i, finalment, a un acord: la 22 -que així es diu l'ànima tossuda, amb veu de Tina Fey- accedirà a omplir l'enganxina, però la regalarà a en Joe, que sí que vol tornar a la seva vida. 

Les coses, però, no són tan fàcils, i tots dos viuran una inesperada aventura amb moments humorístics però també reflexius, i és aquí on comença el missatge d'una pel·lícula que fins llavors ens tenia una mica desconcertats respecte al seu objectiu.

Sense entrar en més detalls de la trama, que ja n'he explicat uns quants, i sense voler rebentar tampoc el missatge amb pèls i senyals, Soul és un film sobre la percepció que tenim de la pròpia vida, els somnis personals i la passió que mostrem davant de les coses. 

L'aventura que viuran els dos protagonistes farà que es replantegin les coses i coneguin el seu interior de debò, perquè de vegades ens obsessionem amb una idea i potser no és ni el millor per a nosaltres ni allò que realment volem.

Una cinta existencialista, més aviat profunda, encara que s'adreci a tots els públics -tot i que trobo que el de menys edat es pot quedar una mica fred veient-la, com ja havia passat amb Inside Out-, i en la línia del Pixar més emotiu, sigui en films sencers o en fragments inoblidables com l'inici d'Up o el final de Toy Story 3. Ah, i amb una banda sonora senzilla però molt bonica, incloent-hi alguna actuació de jazz, que també n'hi ha un parell. Potser Soul no és de les meves pel·lícules preferides de Pixar, almenys en un primer visionat, però ha tingut una acollida tremendament bona i ho entenc.

Cinema: Inside Out (Del revés)

Fa uns mesos vam anar a l'exposició de Pixar que van fer al CaixaFòrum, una exposició dedicada al 25è aniversari d'aquesta factoria de pel·lícules (llargmetratges i curtmetratges) d'animació generada per ordinador que ha revolucionat el món dels dibuixos animats i que ha obligat la mateixa Disney, amb la qual té un acord de col·laboració, a rendir-se a l'evidència i presentar també els seus films no només amb aquesta tecnologia, sinó també amb el mateix estil narratiu, com hem pogut veure en èxits com ara En Ralph el destructor, Frozen, el regne del gel i Big Hero 6.

En aquella exposició, ja una mica obsoleta perquè cobria fins el 2011, no es parlava de Brave ni de Monsters University, però encara menys de la llavors inèdita Inside Out, que sense fer gaire soroll ha arribat aquest 2015 a les pantalles d'arreu del món amb direcció de Pete Docter, membre de Pixar però que no dirigia des d'Up (2009).

Amb el títol català Del revés, que no m'acaba de convèncer perquè no reflecteix del tot la idea de la pel·lícula, però que suposo que és una decisió heretada de la versió castellana, proposa una premissa que enganya força: els protagonistes són uns personatges menuts, de colors, que viuen al cervell d'una nena i que controlen les emocions bàsiques que representen cadascun d'ells. 

D'aspecte infantil i amb moltes coloraines, en realitat és una de les pel·lícules més adultes de Pixar, companyia que és experta en crear llargmetratges animats per a tots els públics però que emocionen especialment els adults i, després d'uns anys de diverses seqüeles -no excessivament bones- i un any de descans durant el 2014, ara ens arriba aquesta obra mestra indiscutible.

El tràiler també enganya: és clar que és una pel·lícula d'aventures, amb gags humorístics i tot plegat, però insisteixo en què la millor lectura la faran els adults. No ho sé, es veu d'una altra manera, i hi ha seqüències que, com vaig poder constatar a la sala del cinema -gairebé buida perquè eren les quatre de la tarda d'un dimarts i, a sobre, en català-, no desperten gaire interès als nens i nenes gaire petits, i en canvi poden emocionar els adults.

Presentem, però, els personatges principals de la pel·lícula: d'esquerra a dreta tenim la Tristesa, l'Ira, en Por (al darrere), la Fàstic i la Joia, aquesta última amb més protagonisme que els altres. Des que la Riley va néixer s'han amoïnat per ella i li han permès, tot controlant les seves emocions, tirar endavant sense sobresalts considerables, tot i que la Joia, amb el seu caràcter extremament optimista, és la que mana i això ha fet que la Riley hagi tingut una vida força feliç.

El problema és que ara la nena ha fet 11 anys, s'acosta a l'adolescència i comencen els canvis -interns i del seu entorn- que fan que perdi el control sobre les emocions, aquestes es barregin i la seva propietària passi mals moments com tots nosaltres en aquesta etapa tan única de la vida.

Un tema que s'ha tocat moltes vegades en diversos formats de la ficció, però que Inside Out (Del revés) retrata d'una manera magistral a través d'aquests personatges de colors i formes estranyes i tot un sistema intel·ligent i visualment preciós que serveix per a explicar, amb un estil propi i entenedor, el funcionament de les emocions i els records del cervell humà. Si més no, és una versió de com podria ser que funcionessin.

Aquest filtre segurament està pensat per al públic més jove, però si ho és massa el més probable és que no l'acabi d'entendre, al capdavall li falten referències i coneixements que anirà adquirint al llarg de la vida. Pensem que la pel·lícula gira al voltant de l'adolescència i apel·la als que l'hem passat i als que l'estan passant, però el públic que està per sota d'aquesta etapa trobo que no seria el públic objectiu del film, desprenguin el que desprenguin tant el pòster com el tràiler.

Al marge d'aquesta petita feblesa -que els pares han de conèixer abans d'endur-se nens i nenes massa petits al cinema, perquè pot ser que s'avorreixin i molestin els altres espectadors amb comentaris en veu alta al respecte-, considero que és una de les millors produccions de Pixar, que enganya amb una presentació colorida i dissenys arrodonits però que, més enllà de l'aventura i els gags, convida a reflexionar, emociona i deixa amb un regust agredolç, entre la tristesa i la satisfacció -no oblidem que les emocions es poden combinar- els espectadors i les espectadores que hi connecten. 

De moment està sent tot un èxit de públic i de crítica, i estigui on estigui entre les pel·lícules de Pixar, el que és segur és que es troba al nivell de les millors i demostra la recuperació d'una empresa que ens ha acostumat a l'excel·lència però que, de vegades, s'ha quedat en el notable. No és aquest, el cas.

A favor:

-Una de les millors pel·lícules de Pixar es miri com es miri

-De les més adultes, és el públic major d'edat el que en gaudirà més

-Original i intel·ligent en la manera de tractar una qüestió molt gastada

En contra:

-El públic més jove la pot veure enganyat i quedar-ne decebut

-Segons com la llegim ens en podem anar força tristos i nostàlgics

-No és culpa de la pel·lícula, però el curt que ens presenten abans, Lava, és dels més fluixos de Pixar (i la melodia s'enganxa de mala manera)