Fa uns mesos vam anar a l'exposició de Pixar que van fer al CaixaFòrum, una exposició dedicada al 25è aniversari d'aquesta factoria de pel·lícules (llargmetratges i curtmetratges) d'animació generada per ordinador que ha revolucionat el món dels dibuixos animats i que ha obligat la mateixa Disney, amb la qual té un acord de col·laboració, a rendir-se a l'evidència i presentar també els seus films no només amb aquesta tecnologia, sinó també amb el mateix estil narratiu, com hem pogut veure en èxits com ara En Ralph el destructor, Frozen, el regne del gel i Big Hero 6.
En aquella exposició, ja una mica obsoleta perquè cobria fins el 2011, no es parlava de Brave ni de Monsters University, però encara menys de la llavors inèdita Inside Out, que sense fer gaire soroll ha arribat aquest 2015 a les pantalles d'arreu del món amb direcció de Pete Docter, membre de Pixar però que no dirigia des d'Up (2009).
Amb el títol català Del revés, que no m'acaba de convèncer perquè no reflecteix del tot la idea de la pel·lícula, però que suposo que és una decisió heretada de la versió castellana, proposa una premissa que enganya força: els protagonistes són uns personatges menuts, de colors, que viuen al cervell d'una nena i que controlen les emocions bàsiques que representen cadascun d'ells.
D'aspecte infantil i amb moltes coloraines, en realitat és una de les pel·lícules més adultes de Pixar, companyia que és experta en crear llargmetratges animats per a tots els públics però que emocionen especialment els adults i, després d'uns anys de diverses seqüeles -no excessivament bones- i un any de descans durant el 2014, ara ens arriba aquesta obra mestra indiscutible.
El tràiler també enganya: és clar que és una pel·lícula d'aventures, amb gags humorístics i tot plegat, però insisteixo en què la millor lectura la faran els adults. No ho sé, es veu d'una altra manera, i hi ha seqüències que, com vaig poder constatar a la sala del cinema -gairebé buida perquè eren les quatre de la tarda d'un dimarts i, a sobre, en català-, no desperten gaire interès als nens i nenes gaire petits, i en canvi poden emocionar els adults.
Presentem, però, els personatges principals de la pel·lícula: d'esquerra a dreta tenim la Tristesa, l'Ira, en Por (al darrere), la Fàstic i la Joia, aquesta última amb més protagonisme que els altres. Des que la Riley va néixer s'han amoïnat per ella i li han permès, tot controlant les seves emocions, tirar endavant sense sobresalts considerables, tot i que la Joia, amb el seu caràcter extremament optimista, és la que mana i això ha fet que la Riley hagi tingut una vida força feliç.
El problema és que ara la nena ha fet 11 anys, s'acosta a l'adolescència i comencen els canvis -interns i del seu entorn- que fan que perdi el control sobre les emocions, aquestes es barregin i la seva propietària passi mals moments com tots nosaltres en aquesta etapa tan única de la vida.
Un tema que s'ha tocat moltes vegades en diversos formats de la ficció, però que Inside Out (Del revés) retrata d'una manera magistral a través d'aquests personatges de colors i formes estranyes i tot un sistema intel·ligent i visualment preciós que serveix per a explicar, amb un estil propi i entenedor, el funcionament de les emocions i els records del cervell humà. Si més no, és una versió de com podria ser que funcionessin.
Aquest filtre segurament està pensat per al públic més jove, però si ho és massa el més probable és que no l'acabi d'entendre, al capdavall li falten referències i coneixements que anirà adquirint al llarg de la vida. Pensem que la pel·lícula gira al voltant de l'adolescència i apel·la als que l'hem passat i als que l'estan passant, però el públic que està per sota d'aquesta etapa trobo que no seria el públic objectiu del film, desprenguin el que desprenguin tant el pòster com el tràiler.
Al marge d'aquesta petita feblesa -que els pares han de conèixer abans d'endur-se nens i nenes massa petits al cinema, perquè pot ser que s'avorreixin i molestin els altres espectadors amb comentaris en veu alta al respecte-, considero que és una de les millors produccions de Pixar, que enganya amb una presentació colorida i dissenys arrodonits però que, més enllà de l'aventura i els gags, convida a reflexionar, emociona i deixa amb un regust agredolç, entre la tristesa i la satisfacció -no oblidem que les emocions es poden combinar- els espectadors i les espectadores que hi connecten.
De moment està sent tot un èxit de públic i de crítica, i estigui on estigui entre les pel·lícules de Pixar, el que és segur és que es troba al nivell de les millors i demostra la recuperació d'una empresa que ens ha acostumat a l'excel·lència però que, de vegades, s'ha quedat en el notable. No és aquest, el cas.
A favor:
-Una de les millors pel·lícules de Pixar es miri com es miri
-De les més adultes, és el públic major d'edat el que en gaudirà més
-Original i intel·ligent en la manera de tractar una qüestió molt gastada
En contra:
-El públic més jove la pot veure enganyat i quedar-ne decebut
-Segons com la llegim ens en podem anar força tristos i nostàlgics
-No és culpa de la pel·lícula, però el curt que ens presenten abans, Lava, és dels més fluixos de Pixar (i la melodia s'enganxa de mala manera)
