Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Sèries: Wandavision

Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.

No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.

Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).

Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?

És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.

El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.

És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.

Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.

En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor). 

També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.

Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.

Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.