dimarts, 31 de març de 2015

Sèries: Derek

Confesso que tenia dubtes respecte a aquesta sèrie. D'en Ricky Gervais, que aquí un altre cop escriu, dirigeix i protagonitza, n'havia vist Extras, i m'havia agradat, i sabia que tenia un humor particular i hi estava preparat. Però algunes crítiques no acabaven de deixar gaire bé la seva nova sèrie, i vaig fer ben fet en veure-la igualment, perquè de seguida vaig esdevenir un dels seus defensors més acèrrims.

Ara que ja ha acabat, amb un especial després de la seva segona i última temporada (fórmula, la de l'especial final, molt utilitzada a les sèries britàniques), em disposo a dedicar-li aquesta entrada.


Derek és la història del personatge que dóna nom a la sèrie, treballador de la residència de la tercera edat Broad Hill on campen diverses persones en un dia a dia que es retrata amb el format de mockumentary o fals documental, sovint amb declaracions a càmera i referències al fet que s'està gravant tot allò que passa.

La sèrie, de dues temporades de 6 capítols cadascuna i un especial, emesa entre 2013 i 2014, pertany al subgènere de la dramèdia o comèdia dramàtica, i és que passem de l'humor, de vegades negre i gairebé sempre incòmode, a moments d'autèntic drama. No podem oblidar que té lloc en una residència d'ancians.


El seu protagonista és en Derek Noakes (Ricky Gervais, que a banda de creador i intèrpret també és el director i guionista de tots els episodis), un home de 50 anys que és un tros de pa, la bondat personificada i també tan innocent, naïf i sense cap mena de picardia que ens plantegem si no voreja el retard mental, extrem que el mateix Ricky Gervais ha negat.

Li agraden sobretot els vídeos de gats de YouTube, els animals en general, els programes de telerealitat i creu que tothom té coses bones i és incapaç d'enfadar-se amb ningú, faci el que faci. És un personatge commovedor, perquè amb les seves constants i absurdes preguntes de nen petit i la seva manca d'inhibicions fa sentir els altres incòmodes o els provoca compassió, però té cops de saviesa que els deixen, sovint, astorats.


La Hannah (Kerry Godliman) és la responsable del centre, on treballa des de fa 15 anys de manera vocacional després de deixar enrere un passat de fracàs escolar i decisions equivocades. És pacient, treballa més hores de les que hauria de treballar i fa mans i mànigues per a tirar endavant el projecte tot i la insuficiència de recursos econòmics. És com una germana gran d'en Derek, encara que és més jove que ell.


En Dougie (Karl Pilkington) és el manetes de la residència, i per tant s'encarrega de reparar tot allò que s'hi espatlla, instal·lar el que calgui i donar un cop de mà en general. És de caràcter nerviós, cínic i fa comentaris força durs a en Derek, però amb la intenció d'ajudar-lo a perdre la de vegades irritant innocència que té. Al cap i a la fi viuen junts en un pis de protecció oficial.

A la segona temporada marxa emprenyat i el substitueix el desagradable i torracollons Geoff (Colin Hoult), i per la informació que es troba al respecte sembla que l'actor estava tip del funcionament de la sèrie, es posava massa nerviós. Val a dir, però, que és un col·laborador i entenc que amic d'en Ricky Gervais des de sempre. Curiós.


En Kev (David Earl) és un sense sostre alcohòlic que viu, per decisió pròpia i en contra de la voluntat de la Hannah, en una caravana a l'aparcament de la residència. Passa el dia allà sense fer res més que beure cervesa i fer comentaris grollers, de pervertit irremeiable, que posen els pèls de punta fins i tot als que no s'acostumen a escandalitzar.


Finalment tenim la Vicky (Holli Dempsey), una mena de choni en versió britànica que comença a treballar a la residència com a servei comunitari després de robar unes sabates. Al principi no fa cap esforç per a dissimular que això la fastigueja, i es passa el dia mirant Twitter (twi'a, pronuncia en accent cockney), però poc a poc li troba la gràcia i esdevé una ajudant exemplar.

Tot i que no m'estranyaria que la intenció inicial era que fos un personatge de pas, devia agradar força, perquè es va quedar fins al final. I no m'estranya: el rebuig inicial que pot provocar la seva actitud esdevé acceptació a mesura que evoluciona, i personalment la vaig trobar entranyable en molt poc temps.


Evidentment els ancians de la residència també són personatges, però anomenar-los tots no tindria gaire sentit, perquè tampoc no s'hi aprofundeix gaire. Són essencials, és clar, però pocs destaquen per sobre dels altres i no acostumen a donar gaires problemes.

Derek és una sèrie divertida que, de vegades, ens pot provocar un nus a la gola amb determinades escenes, però el que en destacaria més són les interpretacions, molt naturals (tot i que és cert que al personatge d'en Derek, com s'ha criticat alguna vegada, se li escapen coses del Ricky Gervais real, el que té plenes facultats mentals).

Fins i tot en el cas dels personatges caracteritzats d'una manera intencionadament ridícula i exagerada, com en Kev i en Dougie, sembla talment com si els actors i les actrius es limitessin a ser ells mateixos davant la càmera del fals documental. I és creïble. No són gaires episodis, doneu-li una oportunitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails