Sèries: After Life

Fa uns anys vaig veure i parlar sobre una sèrie creada i protagonitzada per un còmic britànic irreverent, sense pèls a la llengua i ferm defensor del missatge que les paraules no poden ser mai violència, que la violència és física, i que està molt en contra d'aquesta. 

És un paio que segueixo pel seu humor particular, càustic, groller fins i tot. Almenys als guions que escriu per als seus personatges. Un home que va cocrear The Office (l'original britànica), Extras, en solitari Derek i també ell solet la sèrie que ens ocupa avui, per a mi una obra mestra. 

After Life és la seva creació més recent, una producció de Derek Productions -el nom de la companyia no és casual- que ha distribuït Netflix i que té caràcter, localització i estructura tan britànics com el seu màxim responsable, amb tres temporades de sis capítols cadascuna, un total de 18, publicades entre 2019 i 2022.

He dit que en Ricky Gervais és un còmic, però tot i que a Derek ja havia demostrat que sabia posar-se dramàtic quan calia, podem dir que After Life, qualificada de comèdia negra i també de comèdia dramàtica, té un to molt més trist i seriós. No pretén, vaja, fer riure. O no tota l'estona, com a mínim.

En Tony és vidu i des que va morir la seva estimada Lisa (Kerry Godliman, que ja sortia a Derek), de càncer, només pensa en el suïcidi o, en el seu defecte, morir com més aviat millor. Si no s'ha suïcidat encara, i hi ha estat a punt més d'un cop, ha estat perquè va veure que la seva gossa tenia gana i tenir-ne cura va esdevenir la seva única motivació per viure.

Està enfadat amb el món des de llavors, viu amargat i no es mossega la llengua quan ha de dir el que pensa, encara que no l'hi hagin demanat, així com no s'està de res que li vingui de gust fer. Tot i així, va cada dia a treballar al diari del poble fictici on viu, el Tambury Gazette, una publicació local gratuïta on almenys ell es dedica a articles sensacionalistes sobre curiositats de la gent del poble, no necessàriament interessants.

En Tony ha deixat de tenir esperança, no creu en res i encara menys en la raça humana, però a mesura que la sèrie avança, a còpia d'interactuar amb els altres, que tenen reserves infinites de paciència amb ell, es va estovant i es proposa ser millor persona, tot i que l'absència de la Lisa és una llosa massa pesada per treure's de sobre, i això fa que en determinats aspectes li resulti impossible tirar endavant.

A la residència on visita diàriament el seu pare (David Bradley), que té Alzheimer, coneix la infermera Emma (Ashley Jensen, amb qui va coprotagonitzar Extras), i la relació que van establint tots dos és un dels punts més interessants de la història. A més, està tractada amb molt de realisme i naturalitat, res de hollywoodià, i amb un desenllaç ben plausible.

Deia més amunt que la sèrie no pretenia fer riure tota l'estona, però sí que hi ha moments que se'ns ha d'escapar el riure, i és que alguns dels personatges secundaris són d'allò més estrambòtics, especialment els que el protagonista coneix a través de la seva feina o la seva vida personal i després apareixen de manera recurrent, com el carter que no coneix els límits, el psiquiatre malparit, egoista i tremendament masclista o un home que viu envoltat de deixalles després d'una separació traumàtica.

També n'hi ha que són més normals i no formen part de la part de comèdia de la sèrie, com el cap del diari, en Matt (Tom Basden), que era el germà de la Lisa i que ha de fer malabarismes per alternar el seu paper de superior i el de cunyat comprensiu amb la situació que està vivint el vidu; en Lenny (Tony Way), el fotògraf del diari, amb qui en Tony té una relació d'amistat des de fa anys, però de qui es fum constantment a causa de la seva obesitat i l'obsessió que té amb el menjar; la Kath (Diane Morgan), la solitària i socialment poc hàbil responsable de publicitat del diari, la Roxy (Roisin Conaty), treballadora sexual de qui es fa amic després de pagar-li perquè li netegi la casa, o l'Anne (Penelope Wilton), una senyora que en Tony coneix al cementiri on va cada dia a parlar a la tomba de la Lisa perquè ella també hi va, en el seu cas a visitar el seu difunt marit, i que dona valuosíssimes lliçons de vida al protagonista, que també té algunes sortides intel·ligents que fan riure la seva nova amiga i l'ajuden a tirar endavant. 

After Life és una sèrie de to força malencònic, alguna llagrimeta ens fa deixar anar, sovint en les escenes dels records d'en Tony amb la Lisa, o amb els vídeos que ell es mira cada nit i que ella li va gravar quan s'estava morint, però també té moments d'humor, de riure's de la vida, i ens convida a relativitzar certes coses.

A més, transmet un important missatge que valida la tristesa, el dol, la ràbia, perquè tots n'hem sentit i en tornarem a sentir, i hem de trobar la manera d'expressar aquest malestar sense perjudicar els altres, però no es pot quedar dins. I és legítim estar enfadat amb el món, desanimat, i no voler córrer a tornar-nos a trobar bé.

No sé si us agrada en Ricky Gervais, potser us cau malament, potser us heu quedat amb la imatge d'ell que podem veure quan fa de presentador d'alguna gal·la d'entrega de premis televisius o fins i tot els Oscars, però sigui com sigui penso que aquesta sèrie us pot agradar i que demostra que sap fer moltes més coses, com a guionista i també com a actor, que no pas bromes que freguen (o són) l'insult i incomoden tothom. Doneu-li una oportunitat.

Sèries: Derek

Confesso que tenia dubtes respecte a aquesta sèrie. D'en Ricky Gervais, que aquí un altre cop escriu, dirigeix i protagonitza, n'havia vist Extras, i m'havia agradat, i sabia que tenia un humor particular i hi estava preparat. Però algunes crítiques no acabaven de deixar gaire bé la seva nova sèrie, i vaig fer ben fet en veure-la igualment, perquè de seguida vaig esdevenir un dels seus defensors més acèrrims.

Ara que ja ha acabat, amb un especial després de la seva segona i última temporada (fórmula, la de l'especial final, molt utilitzada a les sèries britàniques), em disposo a dedicar-li aquesta entrada.

Derek és la història del personatge que dóna nom a la sèrie, treballador de la residència de la tercera edat Broad Hill on campen diverses persones en un dia a dia que es retrata amb el format de mockumentary o fals documental, sovint amb declaracions a càmera i referències al fet que s'està gravant tot allò que passa.

La sèrie, de dues temporades de 6 capítols cadascuna i un especial, emesa entre 2013 i 2014, pertany al subgènere de la dramèdia o comèdia dramàtica, i és que passem de l'humor, de vegades negre i gairebé sempre incòmode, a moments d'autèntic drama. No podem oblidar que té lloc en una residència d'ancians.

El seu protagonista és en Derek Noakes (Ricky Gervais, que a banda de creador i intèrpret també és el director i guionista de tots els episodis), un home de 50 anys que és un tros de pa, la bondat personificada i també tan innocent, naïf i sense cap mena de picardia que ens plantegem si no voreja el retard mental, extrem que el mateix Ricky Gervais ha negat.

Li agraden sobretot els vídeos de gats de YouTube, els animals en general, els programes de telerealitat i creu que tothom té coses bones i és incapaç d'enfadar-se amb ningú, faci el que faci. És un personatge commovedor, perquè amb les seves constants i absurdes preguntes de nen petit i la seva manca d'inhibicions fa sentir els altres incòmodes o els provoca compassió, però té cops de saviesa que els deixen, sovint, astorats.

La Hannah (Kerry Godliman) és la responsable del centre, on treballa des de fa 15 anys de manera vocacional després de deixar enrere un passat de fracàs escolar i decisions equivocades. És pacient, treballa més hores de les que hauria de treballar i fa mans i mànigues per a tirar endavant el projecte tot i la insuficiència de recursos econòmics. És com una germana gran d'en Derek, encara que és més jove que ell.

En Dougie (Karl Pilkington) és el manetes de la residència, i per tant s'encarrega de reparar tot allò que s'hi espatlla, instal·lar el que calgui i donar un cop de mà en general. És de caràcter nerviós, cínic i fa comentaris força durs a en Derek, però amb la intenció d'ajudar-lo a perdre la de vegades irritant innocència que té. Al cap i a la fi viuen junts en un pis de protecció oficial.

A la segona temporada marxa emprenyat i el substitueix el desagradable i torracollons Geoff (Colin Hoult), i per la informació que es troba al respecte sembla que l'actor estava tip del funcionament de la sèrie, es posava massa nerviós. Val a dir, però, que és un col·laborador i entenc que amic d'en Ricky Gervais des de sempre. Curiós.

En Kev (David Earl) és un sense sostre alcohòlic que viu, per decisió pròpia i en contra de la voluntat de la Hannah, en una caravana a l'aparcament de la residència. Passa el dia allà sense fer res més que beure cervesa i fer comentaris grollers, de pervertit irremeiable, que posen els pèls de punta fins i tot als que no s'acostumen a escandalitzar.

Finalment tenim la Vicky (Holli Dempsey), una mena de choni en versió britànica que comença a treballar a la residència com a servei comunitari després de robar unes sabates. Al principi no fa cap esforç per a dissimular que això la fastigueja, i es passa el dia mirant Twitter (twi'a, pronuncia en accent cockney), però poc a poc li troba la gràcia i esdevé una ajudant exemplar.

Tot i que no m'estranyaria que la intenció inicial era que fos un personatge de pas, devia agradar força, perquè es va quedar fins al final. I no m'estranya: el rebuig inicial que pot provocar la seva actitud esdevé acceptació a mesura que evoluciona, i personalment la vaig trobar entranyable en molt poc temps.

Evidentment els ancians de la residència també són personatges, però anomenar-los tots no tindria gaire sentit, perquè tampoc no s'hi aprofundeix gaire. Són essencials, és clar, però pocs destaquen per sobre dels altres i no acostumen a donar gaires problemes.

Derek és una sèrie divertida que, de vegades, ens pot provocar un nus a la gola amb determinades escenes, però el que en destacaria més són les interpretacions, molt naturals (tot i que és cert que al personatge d'en Derek, com s'ha criticat alguna vegada, se li escapen coses del Ricky Gervais real, el que té plenes facultats mentals).

Fins i tot en el cas dels personatges caracteritzats d'una manera intencionadament ridícula i exagerada, com en Kev i en Dougie, sembla talment com si els actors i les actrius es limitessin a ser ells mateixos davant la càmera del fals documental. I és creïble. No són gaires episodis, doneu-li una oportunitat.