Avui he de fer una altra entrada de comiat a persones que pels meus interessos culturals han estat importants i ens han deixat en els darrers dies, i justament el passat diumenge 29 d'octubre ens despertàvem amb dues defuncions que em saben particularment greu.
Una d'elles era la d'en Jordi Vila, actor de doblatge que també havia cantat algunes cançons de dibuixos animats molt emblemàtiques, com l'opening de Bola de Drac, el de Musculman, el de Ranma 1/2o les dues cançons de Conan, el nen del futur, i fora de l'anime el recordo també per la cançó d'entrada de Garfield i els seus amics, sèrie que m'agradava molt, i Les fabuloses Tortugues Ninja, una de les meves sèries preferides fora de les japoneses.
La seva característica i inconfusible veu la tenim gravada al cervell els que vam créixer amb Bola de Drac gràcies a la seva cançó d'obertura, des de les paraules "anem-la a buscar...", però també venen al cap fragments d'altres cançons com ara "no és només un, sempre en són dos...", "els tens quan els necessites, i fins i tot quan no els vols..." o "per què el cor tremola així i els braços van cap al cel?".
I no només es dedicava a cantar cançons de sèries que ens van marcar, sinó que també doblava personatges, des del mateix protagonista de Musculman -i en Garfield- fins al monstre Bû de Bola de Drac, el vell Myôga d'Inu-yasha o diversos papers més petits en múltiples produccions, com ara pel·lícules de Bola de Drac, Doraemon o Shin-chan.
Ens ha deixat als 76 anys, però el seu llegat és innegable, i va tenir un gran moment quan es va celebrar a l'Auditori Fòrum un concert de música de Bola de Drac per part de l'Orquestra Simfònica del Vallès, amb la presència tant del cantant original japonès, Hiroki Takahashi, l'any 2019:
Com he dit al principi, però, no és l'única mort d'un famós dins de l'ampli àmbit del frikisme que hem hagut de lamentar, i és que també ens deixava, a l'encara més prematura edat de 54 anys, en Matthew Perry.
L'actor, conegudíssim sobretot, i amb molta diferència, pel seu paper de Chandler Bing a la coral i aclamada (i llegendària, i inoblidable, i tots els apel·latius positius que se li puguin dedicar) sitcomFriends, va començar bàsicament als anys 80, però va ser amb l'arribada dels 90 que va obtenir els seus primers papers importants, com ara a la comèdia Sydney (1990) o protagonitzant Home Free (1993).
Als 24 anys, però, i després que no tirés endavant el pilot d'una sèrie que s'havia de dir LAX 2194, va poder participar en el d'una altra sèrie anomenada Six for One, que després es va rebatejar com a Friends, on era el membre més jove del repartiment. Sobre aquesta llegenda de la televisió estatunidenca ja en vaig parlar en una entrada fa temps, concretament una dècada. Vegem-ne alguns grans moments del sarcàstic personatge interpretat per en Matthew Perry:
Després d'allò, que va durar fins al 2004 i va ser el seu èxit més gran, va continuar fent algunes pel·lícules i sèries, sense ni tan sols acostar-se a la fortuna que havia fet Friends, però en podem destacar igualment Studio 60 on the Sunset Strip (2006-2007), Mr. Sunshine (2011), Go On(2012-2013), The Odd Couple(2015-2017) o l'episodi especial Friends: The Reunion (2021), que no era ben bé una sèrie, sinó més aviat una celebració nostàlgica.
Les addiccions a l'alcohol i els calmants van marcar la seva carrera -va arribar a dir que no suportava veure's a Friends perquè els seus canvis notables de pes reflectien en quin tipus d'addicció es trobava en cada moment- i les seves relacions personals, a més de la seva salut. Quan escric aquesta entrada encara no s'han esclarit les causes de la seva mort, que va ser a casa seva, però tenint en compte el seu malaurat historial la cosa no pinta gaire bé. Sigui com sigui, que descansi en pau i gràcies per haver-nos fet riure tantíssimes vegades.
El cas és que gràcies als DVD he pogut veure, per fi, sencera i tota seguida una sèrie que va marcar una dècada i que va revolucionar el gènere de la comèdia de situació, la sitcom, i de la qual qui més qui menys ha vist, com a mínim, uns quants capítols alguna vegada a la vida (i hi ha moltíssima gent que els ha vist tots diverses vegades).
Friends, creada per David Crane i Marta Kauffman, es va emetre originalment a la cadena nord-americana NBC entre 1994 i 2004 amb un total de 10 temporades i 236 episodis, i va esdevenir un èxit des de la primera temporada, però el seu impacte aniria creixent i creixent al llarg dels anys fins al punt que encara ara, 9 anys després del seu final, es considera no només una de les millors sèries del seu gènere, sinó també de la televisió en general.
Si us hi fixeu, fins i tot en les sitcoms més populars de l'actualitat, en els grups de personatges sempre n'hi ha un o dos que destaquen per sobre dels altres, i és aquest un dels punts en què innovava Friends: cap dels seus personatges es pot identificar com a protagonista, sinó que tots ho són. Bé, si més no els 6 que conformen el repartiment fix, perquè naturalment també hi ha personatges habituals que són clarament secundaris.
Aquesta característica no la trobem, per citar exemples recents del gènere on també hi hagi grups d'amics, a How I met your mother, centrada en en Ted Mosby, ni a The Big Bang Theory, on destaquen sobretot en Leonard i en Sheldon.
Friends és el dia a dia d'un grup d'amics novaiorquesos —encara que no es rodava a Nova York— de vint-i-tants anys (trenta-i-tants en acabar la desena temporada), relacionats per parentesc, coneixença dels anys d'institut o proximitat de residència, que dediquen tot el temps lliure que tenen a estar junts, generalment a la cafeteria Central Perk, i a enfortir aquests lligams a través d'experiències que, paradoxalment, ens fan veure'ls més aviat com a família que com el grup d'amics que dóna nom a la sèrie. Ja els deveu conèixer, però els repassem?
La sèrie comença el dia que la Rachel Green (Jennifer Aniston) es retroba amb la seva amiga Monica després de deixar plantat el nuvi al seu propi casament, dia en què també coneix (o retroba, segons el cas) la resta del repartiment.
Una insuportable nena de casa bona amb la mà foradada, amb pocs coneixements de cultura general i que no ha treballat en sa vida, la Rachel evoluciona al llarg de la sèrie i va madurant, però li queden petites coses que a mi m'impedeixen tenir-li gaire estima, així com una obsessió pel món de la moda que, afortunadament per a ella, li acaba permetent guanyar-se les garrofes.
En Ross Geller (David Schwimmer), un paleontòleg divorciat que per més que intenta posar-se seriós no acaba d'obtenir dels altres el respecte que desitjaria, és el protagonista de les bromes recurrents dels altres per la seva afició a casar-se i divorciar-se i pel fet que la seva primera dona el va deixar per una altra dona.
Però en Ross també és el protagonista d'una altra cosa, i és la història d'amor amb múltiples interrupcions que viu amb la Rachel des que es va enamorar d'ella a l'adolescència. En retrobar-se d'adults és quan té lloc aquesta relació que enganxa els espectadors, que sempre estarem a favor de la parella encara que sovint cadascun dels seus dos membres trobi, aparentment, l'amor en una altra banda, casos en què tots dos fan el cor fort i miren d'ajudar l'altre encara que en realitat estiguin extremament gelosos.
Es van conèixer gràcies a la Monica Geller (Courteney Cox), la germana petita d'en Ross, que era la millor amiga de la Rachel a l'institut. Amb un passat com a noia molt grassa i addicta a qualsevol mena de menjar, la Monica ha aconseguit aprimar-se i lluir una bona figura, però ha fet del menjar la seva professió i treballa de xef.
A banda d'això està obsessionada amb la neteja i l'ordre, fet que exaspera els seus amics, que li tenen por i acostumen a tolerar les seves manies. Durant bona part de la sèrie viu amb la Rachel com a companya de pis, circumstància que enforteix encara més la seva relació.
A l'altra banda del passadís de la planta hi ha el pis d'en Chandler Bing (Matthew Perry), analista estadístic que té el vici de fer broma de tot, sovint amb un humor que només entén ell i en els pitjors moments possibles.
Els seus amics no saben ben bé a què es dedica, i malgrat que no té gaire experiència amb les dones sí que hi va tenir una relació que el va marcar: la de la pesada i estrident Janice, que esporàdicament se'l troba, tot exclamant el mític "Oh...my...God!" i intentant recuperar-lo.
El seu millor amic i company de pis durant bona part de la sèrie és en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc), un actor italoamericà sense gaire èxit professional, però un autèntic Casanova, que ens fa riure a cada capítol amb la seva limitada intel·ligència i els comportaments que aquesta provoca.
També se'l coneix per la seva fam insaciable i els seus pocs escrúpols a l'hora d'endur-se coses a la boca. Ara bé, tot i que no és gaire espavilat, en realitat per a ell els amics són el més important i ho demostrarà més d'un cop. Devia ser el preferit de l'audiència, perquè després de la sèrie va protagonitzar l'spin-off que duia el seu nom, Joey, que malauradament no va anar bé i va ser cancel·lat després de només una temporada i mitja. La Marta Kaufmann i en David Crane, els creadors de Friends, no hi van voler participar.
Ens queda la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), la hippy del grup, que tot i tenir un passat més aviat dramàtic és la més optimista i alegre de la colla. A la sèrie és massatgista i cantautora amateur, faceta en què destaca, però negativament, encara que els seus amics no són capaços de dir-l'hi.
Té una germana bessona, l'Ursula, que és actriu porno i que interpreta òbviament la mateixa Lisa Kudrow. Curiosament, el personatge de l'Ursula es va estrenar a la sèrie Boig per tu, emesa originalment de 1994 a 1999. Dos dels personatges d'aquesta sèrie van aparèixer a Friends i van confondre la Phoebe amb la seva amiga Ursula, en una picada d'ullet als seguidors de les dues sèries.
Repassats els 6 personatges protagonistes, com hem dit tots igual d'importants, ens queda dir que a Friends hi ha algun secundari recurrent, com el cambrer Gunther (James Michael Tyler), eternament enamorat de la Rachel en secret, els pares d'alguns dels personatges principals, en Richard (Tom Selleck), l'esporàdic David (Hank Azara) o l'esmentada Janice.
I un altre dels al·licients de la sèrie són les seves estrelles convidades, les que amb aparicions d'un o pocs episodis provoquen els udols del públic que assistia en directe a les gravacions (encara que el so de les rialles i els crits es retoqués posteriorment si no quedava bé), unes estrelles que són de més pes a mesura que avancen les temporades, i entre les quals s'han vist actors i actrius com ara la Susan Sarandon, en Sean Penn, en Brad Pitt, en Michael Rapaport, en George Clooney, la Christina Applegate, la Julia Roberts, en Jon Favreau, en Danny DeVito, l'Elle MacPherson, en Bruce Willis, la Denise Richards, la Winona Ryder, en Gary Oldman o l'Alec Baldwin, entre molts altres, a més de cameos com els de la Sarah Ferguson, en Jean-Claude Van Damme o en Ralph Lauren.
Les històries de Friends són, com és habitual a les comèdies de situació, autoconclusives, amb capítols dobles al final de cada temporada que deixaven amb l'ai al cor els que la miraven quan s'emetia per primer cop, però hi ha una continuïtat argumental en les subtrames que dóna coherència a tot plegat i fa que sigui recomanable mirar-la sencera i en ordre, si bé també és cert que veure'n capítols saltejats no farà que ens ho passem pitjor.
Friends és una d'aquelles sèries que no cansen gens, i si l'heu vist unes quantes vegades però ara la teniu en DVD (o Blu-ray, que acaba de sortir i conté, finalment, els episodis amb una qualitat d'imatge adequada) podeu aprofitar per veure-la en versió original —al cap i a la fi ja us la deveu saber de memòria— i gaudir dels matisos interpretatius que sempre es perden en els doblatges i que en el cas de Friends ens permeten conèixer un aspecte més dels personatges, concretament l'accent italià d'en Joey, els esgarips de la Phoebe quan canta, el famós i agut "I know!" de la Monica, l'entonació sarcàstica d'en Chandler, la rialla nerviosa d'en Ross o les també rialles, però forçades, de la Rachel.
I pel que sembla els actors que per a nosaltres seran sempre en Chandler, en Joey, en Ross, la Monica, la Phoebe i la Rachel tenen tan bona relació que fins i tot es van posar d'acord per a negociar col·lectivament el seu sou a partir de la tercera temporada, un sou que va anar augmentant espectacularment i que els va suposar 1 milió de dòlars per capítol a cadascun d'ells a les dues últimes temporades.
Una dècada sencera de Friends va fer que aquesta cançó, I'll be there for you, de The Rembrandts, se'ns enganxés i encara piquem de mans quan ho fan també a la cançó original cada cop que l'escoltem a l'opening d'un episodi.
No hi ha dubte que és una de les sèries més populars de la història de la televisió, i això queda clar amb el munt de nominacions i premis que va recollir al llarg de la seva emissió. A més, segons la Wikipedia és la darrera sitcom que s'ha situat com a sèrie més vista de la televisió dels Estats Units (concretament amb la mitjana de 24 milions d'espectadors de mitjana a la setena temporada), i ja han passat 12 anys des que ho va aconseguir. Us vénen de gust unes quantes preses falses?
A banda de l'èxit quantificable en audiències i diners, es veu que diversos estudis van observar que la influència de la sèrie va més enllà de les rèpliques del fictici Central Perk (n'hi ha fins i tot una franquícia) i l'arribada de sitcoms semblants com ara How I met your mother: les expressions i les entonacions dels personatges ja formen part de la manera de parlar dels nord-americans, i la idea de viure amb amics més que no pas amb la família no és pas un invent de la sèrie, però sí que va contribuir a normalitzar el model.
La clau de l'èxit de Friends, a més de l'habilitat dels actors i uns guionistes que reescrivien el capítol durant el rodatge per tal de perfeccionar-lo, va ser la facilitat amb què l'audiència es va poder identificar amb aquesta colla de gent normal, amb problemes i preocupacions normals, i l'afecte que li va agafar al llarg de 10 anys de canvis de pentinat, creixement personal i reaccions que es podien deduir gràcies a les personalitats tan ben definides que tenien, però que tot i així no feien la sèrie previsible, ans al contrari: és tan amena que es pot considerar immortal, perquè com hem dit abans no ens cansem de veure-la.
I no, no se'n farà cap pel·lícula, tal com els seus creadors han confirmat aquest mateix 2013. Si els volem tornar a veure junts (no tots, però sí de dos en dos) ens haurem de conformar amb les seves aparicions com a convidats en algunes de les sèries que han protagonitzat després de Friends.
