dilluns, 29 de juliol de 2013

Sèries: Go On

Els personatges de Friends, i els actors que els interpreten, tenen per sempre un lloc al cor de milions de seguidors de les sèries de televisió nord-americanes (i en general), i és per això que no fa gaire vaig voler veure l'obra més recent d'un d'ells, en Matt LeBlanc, l'inoblidable Joey Tribbiani. 

El cicle, però, ha de continuar i ara és el torn d'en Matthew Perry, en Chandler Bing a Friends, que l'estiu de 2012 estrenava i protagonitzava nova sèrie després de petits papers en unes quantes produccions. 


La sèrie en qüestió era Go On, les crítiques inicials la deixaven prou bé i les audiències van acompanyar com perquè la cadena NBC, curiosament on s'havia emès Friends, prorrogués els 13 episodis previstos al principi i la convertís en una sèrie de 22 episodis per temporada... que al final és el còmput total de capítols, perquè va ser cancel·lada probablement per la davallada brutal de les audiències, si bé en general la crítica la recomanava prou.

M'emprenya seguir una sèrie i que la cancel·lin prematurament, però aquest cas era diferent, perquè la vaig començar a veure quan això ja havia passat i vaig deduir, encertadament, que per les seves característiques tampoc no em quedaria penjat després de veure'n el darrer episodi, un problema habitual en diversos gèneres televisius, però que no és tan evident en una sitcom com la que ens ocupa. I sí, evidentment em va cridar l'atenció la possibilitat de veure el senyor Perry en una nova sèrie. 


Com que es tracta d'una producció molt centrada en els seus personatges i no tant en la trama, en parlaré alhora que en presento els personatges, si us sembla bé. Com a mínim penso que és la millor manera de parlar de Go On, ja que no va acompanyada d'una trama especialment profunda ni s'entendria sense les històries personals de cadascun dels seus membres.


He dit "membres"? Bé, en realitat gira molt al voltant del seu protagonista, en Ryan King (Matthew Perry), un locutor de ràdio que presenta un programa esportiu d'èxit i que va perdre la dona en un accident de trànsit fa uns mesos. 

Ell actua amb normalitat i considera que ja pot tornar a la feina, però el seu cap, l'Steven (John Cho, l'altra cara coneguda del repartiment), no hi està d'acord i el fa anar a teràpia de grup, fet que dóna lloc a les escenes que representen la columna vertebral de la sèrie.


En aquestes sessions coneix un grup de personatges que també han patit pèrdues, no en tots els casos de la mateixa naturalesa que la seva, però malgrat el que pugui semblar no és pas una sèrie dramàtica, sinó d'humor. Un humor molt basat en les maneres de ser, pensar i parlar d'un grup de personatges d'allò més divers (i fins i tot sembla que forçadament representatiu d'ètnies i orientacions sexuals).


Tenim per exemple el misteriós senyor K (Brett Gelman), un paio que està sonat i que sempre es comporta d'una manera que incomoda els altres. Tot i així, se'l veu bona persona i és evident que té un cor molt gran. El seu trauma, bàsicament, és desconegut. 


L'Owen (Tyler James Williams) és un nano molt tímid que s'anirà obrint des de l'arribada d'en Ryan al grup i que pateix perquè el seu germà va tenir un accident d'esquí i des de llavors està en coma. La brevetat de l'existència de la sèrie va impedir que s'aprofundís més en ell, una llàstima.


No és el cas de la Sonia (Sarah Baker), una boja dels gats que assisteix a les sessions del grup perquè no ha pogut superar la mort d'una de les seves gates. Durant la sèrie veiem com els seus interessos es mouen entre el món felí i el sexe.


Es porta força bé amb la Yolanda Mitsawa (Suzy Nakamura), una nord-americana d'ascendència japonesa que està traumatitzada perquè el seu promès la va deixar pràcticament a l'altar, i que a més troba que tot és massa "sexual". De vegades, però, és ella la que sexualitza coses i situacions que no ho eren.


L'Anne (Julie White), la meva preferida, va a teràpia per la mort de la seva dona i aviat connecta força amb en Ryan, de manera que tots dos formen un petit equip i una bonica amistat que és, segurament, el motiu pel qual m'agrada el seu personatge. Avançada la sèrie arribaran fins i tot a competir per una dona, una convidada especial de la sèrie que no revelaré perquè és més divertit si és sorpresa.


La Fausta (Tonita Castro) és una dona aparentment alegre, feliç de la vida, que no domina gaire l'anglès i que fa veure que no entén el que és el lesbianisme, però darrere d'aquesta capa d'alegria trobem una persona afectada per les morts del seu pare i el seu germà.


Ens en falten dos i els trobem junts en aquesta foto, de manera que perfecte: a l'esquerra tenim en George (Bill Cobbs), que és cec però que no sabem ben bé per què assisteix a les reunions (un altre afectat per la cancel·lació de la sèrie). Encara que no hi veu físicament, hi veu força en un altre sentit i és un pou de saviesa.

A la dreta tenim en Danny (Seth Morris), veterà de l'Iraq amb seqüeles que quan va tornar es va trobar que la seva dona estava amb un altre i fins i tot hi havia tingut un fill. Per a acabar-ho d'adobar, viu amb ella i el seu nou home, però tot i que va a teràpia se'l veu molt feliç i no s'empipa mai.


I evidentment la teràpia la condueix algú, que és la Lauren Bennett (Laura Benanti, nom sospitosament semblant), una dona que en el passat havia tingut els seus propis traumes, en el seu cas relacionats amb el pes, i que els altres veuen com si fos perfecta, però no ho és pas. 

Malgrat que en Ryan és vidu des de fa poc, al llarg de la sèrie el veiem lligar no poques vegades, però tot apunta a que en el futur acabarà amb la Lauren. Si més no, és inevitable pensar-ho. Malauradament aquesta qüestió quedarà sempre sense resoldre perquè no hi haurà més temporades de Go On.



M'ha fet gràcia aquesta divertida promoció de la sèrie, incidint en el passat televisiu d'en Matthew Perry tal com a Episodes s'insisteix molt en el pas d'en Matt LeBlanc per la sèrie on tots dos van coincidir. Sembla que els seus personatges de Friends, igual que a la resta del repartiment, els perseguiran per sempre.

Tornant a Go On, ara que hem vist els personatges (esmentaré també, sense foto, la becària Carrie (Allison Miller)) només queda dir que és una llàstima que no durés una mica més, però que val la pena, no ens quedem amb la sensació que ens han pres el pèl i és un cas excepcional en què, malgrat la prematura cancel·lació, recomano veure-la. No us en penedireu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails