Sèries: New Girl

Em complau fer una entrada sobre una sèrie que he pogut seguir des del primer dia que es va emetre. Normalment faig cas de les recomanacions de gent del meu entorn o bé m'atrauen les bones crítiques dels entesos, però en aquest cas ho confesso des del principi: volia veure New Girl des que, estant a Nova York, vaig descobrir als cartells de Times Square que la Zooey Deschanel tindria una sèrie pròpia.

Sempre és arriscat aficionar-se a una sèrie que comença, sobretot a una sitcom, gènere que no té precisament pocs exponents, però encara que l'haguessin cancel·lat hauria valgut la pena. Però no, no només no la van cancel·lar sinó que contra tot pronòstic va funcionar i aviat es va assegurar els 22 episodis d'una temporada completa i, fa poc, la segona de cara a la propera tardor. 

De què va, New Girl? Doncs és una comèdia sobre quatre companys de pis que voregen la trentena d'anys i la seva convivència, marcada des del principi per l'arribada de la Jess Day (Zooey Deschanel), que ha trencat amb el seu xicot després d'enganxar-lo amb una altra. Repassat el punt de partida trobo que és el moment de parlar dels personatges, oi? 

La Jess és professora de primària i molt alegre i innocent. Els seus companys trigaran a estimar-se-la, perquè el seu caràcter és una barreja d'adorable i maldestre, que provoca vergonya aliena per les múltiples collonades que diu o fa i la seva capacitat sense límits de fer el ridícul. 

Aquest vídeo em fa riure cada cop que el veig. Trobo que encara que no tingués subtítols s'entén perfectament, oi? Si més no l'essencial, perquè al cap i a la fi tot gira al voltant de la paraula "penis". Doncs aquesta és la mena de coses que fa la Jess. 

La vèiem discutir amb en Nick Miller (Jake Johnson), un exestudiant de Dret que treballa de bàrman i que també ha passat per una dolorosa ruptura. És pessimista, tirant a covard i s'empipa amb facilitat. Tot i així connecta bé amb la Jess i ens fa pensar que aquests dos acabaran junts. Serà així? Ja ho anirem veient.

En Winston Bishop (Lamorne Morris) és exjugador de bàsquet i ha tornat de Letònia després que les coses allà no li hagin acabat de sortir bé. Als Estats Units té molts problemes a l'hora de trobar feina, perquè mai no havia format part d'un món laboral normal i la crisi econòmica actual no hi ajuda pas, com tampoc la seva dificultat per adaptar-se a les tasques repetitives.

Curiosament a l'episodi pilot el personatge negre (les coses com són) era el d'en Coach, interpretat pel conegut Damon Wayans, Jr., però de cara al segon episodi es va dir que havia marxat i havia cedit el seu lloc a en Winston, que era el company de pis original d'en Nick i l'Schmidt. Tot plegat responia al fet que el senyor Wayans tornava a la sèrie Happy Endings, que es renovava per a una segona temporada. Probablement en fer el pilot de New Girl no comptava amb què el pilot d'aquesta acabaria convencent la Fox com per a fer-ne una sèrie, vés a saber.

Continuem: l'Schmidt (Max Greenfield) no té nom de pila, pel que sembla, i és un metrosexual que es veu a si mateix com un seductor, mentre que els altres el veuen com un pallasso. A l'oficina, on és l'únic home, les seves companyes tampoc no se'l prenen seriosament. És l'únic dels nois que se sent realment atret per la...

Cecilia "Cece" Meyers (Hannah Simone), la millor amiga de la Jess, model professional i tot i així amb poca fortuna a l'hora d'aconseguir relacions de llarga durada. És un personatge secundari que no apareix a tots els episodis, però que cada cop passa més temps a casa del quartet protagonista.

A banda dels personatges principals New Girl també en té d'altres, amb papers més petits, que hi afegeixen diversió. És el cas d'en Paul Genzlinger (Justin Long), que és la versió masculina de la Jess, o la Tanya (Rachael Harris), la directora de l'escola de la protagonista. I fins i tot hi ha alguna cara coneguda, com la d'en Dermot Mulroney (La boda del meu millor amic).



Com podem veure al simpàtic opening de la sèrie, la Zooey Deschanel no desaprofita l'oportunitat de cantar, i és que forma part del duet musical She & Him. Ja n'havia parlat a la ressenya de (500) days of Summer.

En fi, m'ha agradat molt aquesta primera temporada de la sèrie i la recomano a tothom, perquè és una sitcom sense riures enllaunats i que té un regust diferent del que estem acostumats a veure. I el que és més important, els seus personatges estan molt ben construïts i es fan estimar ràpidament. Què més es pot demanar? Que la sèrie duri però no tant com per acabar decaient. Això és el que li demano jo, si més no.

Els meus personatges femenins preferits (sèries)

Fa tot just un any vaig escriure una entrada sobre els meus personatges femenins preferits, en aquella ocasió pel que fa al món del còmic. Avui, que també és el Dia de la Dona Treballadora (que com dic sempre hauria de ser un nom que s'acabés amb "Dona", perquè de treballadores ho han estat sempre, tant si era de manera remunerada i fora de casa com si no), faré el mateix però amb les dones fictícies que m'han captivat tot mirant sèries.

Començo amb la Debra Morgan (Jennifer Carpenter), que surt a Dexter i és policia i germana del protagonista. M'encanta perquè de cada dues paraules que diu 3 contenen la paraula fuck en alguna de les seves variants, però tot i així en el fons és un ésser fràgil i sensible que lluita per fer-se un lloc al departament de policia de Miami.

Si he de triar una de les quatre dones desesperades de Desperate Housewives em quedo amb la Lynette Scavo (Felicity Huffman), una altra lluitadora que ha criat 5 fills i té el "petit" defecte de ser excessivament controladora, però que sempre acaba mostrant el costat fràgil i, com en el cas de la Debra Morgan, és això el que m'agrada més d'ella.

L'Angela Darmody (Aleksa Palladino), el meu personatge femení preferit de Boardwalk Empire, una dona de la seva època, els anys 20 del segle XX, que va veure com es trencaven els seus somnis d'artista en quedar-se embarassada d'un noi que en el fons no coneixia gaire.

La Karen Van der Beek (Natasha McElhone) és la mare de la filla del protagonista de Californication i a banda de ser adorable és la dona amb més paciència i capacitat de perdonar que he vist mai, un autèntic tresor que s'ha de ser imbècil per deixar escapar.

Reconec que l'Alyson Hannigan em té el cor robat des d'American Pie, i tot i que no he seguit mai Buffy the vampire slayer sí que segueixo setmanalment (o al ritme que vol la programació americana de les sèries) How I met your mother, on fa de Lily Aldrin (ara Eriksen), un personatge que demostra que la capacitat de divertir i la fidelitat continuada a la parella poden funcionar perfectament en una comèdia.

Parlant de comèdies i de sitcoms no puc deixar escapar l'oportunitat de parlar de la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), el personatge femení més divertit, sens dubte (en canvi amb els tres personatges masculins no sé triar), de la llegendària Friends. Viu en un món apart, té les idees més esbojarrades i, per sobre de tot, és feliç. 

Una altra que viu al seu propi món de fantasia, la Jess Day (Zooey Deschanel), la protagonista de New Girl, una sèrie feta a la mida de l'actriu. Se'n va a compartir pis amb tres nois que voregen la trentena com servidor i els altera totalment la vida, cosa que acabaran apreciant malgrat que no serà fàcil a causa de l'estrany caràcter i l'humor d'aquesta professora de primària de tendències hippies i especialista en provocar vergonya aliena.

D'aquesta en vaig parlar fa poc en fer l'entrada sobre Mad Men: és la Joan Holloway (Christina Hendricks), la cap de secretàries de l'agència de publicitat dels anys 60 que ambienta aquesta aclamada sèrie. Una dona que atrau per les seves espectaculars proporcions però que es fa respectar i demostra dia rere dia la seva importància a l'empresa.

I acabaré amb la meva estimada Lexie Grey (Chyler Leigh) de Grey's Anatomy, que li va prendre a la Izzie Stevens (Katherine Heigl) el lloc del meu personatge femení preferit quan la segona va abandonar la sèrie, però amb la perspectiva dels anys he de dir que de totes maneres la Lexie hauria acabat en la mateixa posició, perquè és dolça, romàntica, sensible i bona en la seva feina, on almenys al principi la coneixien com a "Lexipedia" per la seva memòria fotogràfica. 

És el meu particular homenatge d'enguany a les dones, i des de 3 Botons i START també els n'he fet un, evidentment relacionat amb els videojocs.