Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.

Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.

El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.

En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.

En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 

El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.

Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.

I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 

No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.

Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 

I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 

I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 

En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 

Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 

A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".

Sèries: 24 - Live Another Day

La vuitena temporada de 24, acabada el 2010, havia de ser l'última, i els seus responsables ho tenien tan coll avall que es va promocionar (ho podeu veure a la caràtula dels DVD) com a "la temporada final". Sembla que les audiències havien baixat i es va decidir que la cosa s'acabava allà.

Va ser una decisió innecessària, la de posar-li aquell "cognom", ja que normalment les últimes temporades de les sèries duen el número i prou, però a més va ser mala idea, perquè poc després es van treure de la màniga una continuació, que havia de ser una pel·lícula i al final, quan les negociacions no van arribar a bon port, va esdevenir una nova temporada, limitada a 12 episodis en comptes de 24 i amb el nom 24: Live Another Day. Potser no s'han volgut mullar i deixen la porta oberta a una nova represa?

El cas és que va arribar un punt que es va decidir fer aquesta sèrie limitada, per no dir minisèrie, i hi va ajudar molt el fet que la sèrie Touch, protagonitzada per en Kiefer Sutherland després d'acabar la vuitena temporada de 24, fos cancel·lada. Altrament no hauria estat possible, vaja.

A Live Another Day l'acció té lloc 4 anys després dels fets de la temporada amb què ens pensàvem que havia acabat tot, un salt temporal que aquest cop ha coincidit amb el temps que ha passat de debò, però no és res que no haguéssim vist abans. El que sí que canviava, i molt, era la localització: si a la vuitena temporada l'escenari era Nova York, en aquesta novena ens n'anem a Londres, on l'encara fugitiu Jack Bauer intenta evitar un atac al President dels Estats Units, que hi és de visita.

Segurament per tal que el canvi d'escenari fos menys traumàtic i hi hagués alguns lligams més amb les trames que havien tingut lloc entre 2001 i 2010, el President aquest cop és en James Heller (William Devane), que ja coneixíem perquè l'havíem vist fer de Secretari de Defensa en temporades anteriors.

La seva missió a Londres consisteix a convèncer els britànics d'allargar l'acord per a tenir bases militars al Regne Unit, unes bases militars des d'on es llançaran atacs amb drons per tal d'acabar amb objectius de manera selectiva, quelcom que provoca polèmica i, a causa dels esdeveniments d'aquesta temporada, així continuarà.

Un altre personatge que es recupera, i per tal d'afegir-hi el component sentimental que hi ha a pràcticament totes les temporades, és el de l'Audrey (Kim Raver), exparella d'en Jack que aquí duu el cognom del seu marit, en Mark Boudreau (Tate Donovan, vist a Argo, Damages o Hostages).

Ara ella fa tasques d'assistència al seu pare, i ell és el cap de personal de la Casa Blanca, un dels assessors més propers al President. L'aparició d'en Jack els transtorna de maneres diferents, i en Mark concretament esdevé un d'aquells personatges que prenen, amb la millor de les intencions, una mala decisió rere l'altra.

També destacable (n'hi ha molts, com ara el Primer Ministre britànic, interpretat per l'Stephen Fry, però tampoc no cal repassar-los tots) és la Kate Morgan (Yvonne Strahovski, la Hannah McKay de Dexter), una agent de la CIA que comença el dia recollint les seves coses perquè, en haver estat incapaç de detectar que el seu marit era un traïdor, perd el seu lloc de feina.

Els fets de Live Another Day l'empenyen a desobeir els seus superiors —per exemple el cap de la CIA a Londres, l'Steve Navarro (Benjamin Bratt)— i intentar netejar el seu nom aportant el seu granet de sorra en la resolució de la crisi al voltant de la qual gira la temporada. Un paper que m'ha agradat força, però que queda diluït perquè, en realitat, el protagonista és en Jack Bauer.

Entre les cares més conegudes d'un repartiment potent, algunes de les quals ja hem vist, tenim també la de la Margot Al-Harazi (Michelle Fairley, la inoblidable Catelyn Stark de Game of Thrones), que és la vídua d'un terrorista assassinat pels Estats Units precisament mitjançant un dron.

El seu objectiu és piratejar el sistema de control dels drons i amenaçar Occident amb atacs. Per tal de dur-ho a terme fa servir, entre altres, els seus propis fills, un d'ells la Simone (Emily Berrington).

Tornant a les cares recuperades, un tema insisteixo que necessari per a la sensació de continuïtat amb l'etapa anterior tot i la pausa de 4 anys i el canvi d'escenari, a Live Another Day torna l'esquerpa però popular Chloe O'Brien (Mary Lynn Rajskub), que continua essent indispensable per a en Jack en l'apartat tècnic.

El final de la vuitena temporada feia que els dos personatges s'acomiadessin, i que ella hagués estat ajudant un agent rebel que esdevenia fugitiu no li va proporcionar, precisament, un final de carrera agradable treballant per al govern (als DVD hi ha una escena eliminada en què es parla d'això). Així, en aquesta novena temporada, després que en Jack la rescati de les dependències de la CIA, la veiem amb l'aspecte totalment canviat i formant part d'un grup de hackers que, per cert, permeten obrir un debat sobre la moralitat de les accions d'aquestes organitzacions.

Com podeu veure no he revelat gaires detalls de la trama, tot i que si la sèrie us interessa a aquestes alçades entenc que heu vist les temporades anteriors. El que vull dir per a acabar és que si bé no era necessari continuar 24, ja que tenia un final rodó —que no feliç—, vaig celebrar que es decidissin a fer-ho i he quedat molt satisfet amb aquesta peculiar sèrie limitada —perquè no és gens habitual que una sèrie de més de 20 episodis per temporada reaparegui uns anys després amb menys episodis—, que cobreix un dia sencer, atès que a l'últim episodi hi ha un salt de 12 hores.

L'amenaça en aquesta ocasió té a veure amb els perills de la tecnologia, però també hi ha trets amb armes més tradicionals (molt tradicionals en algun cas), molta acció, traïcions, girs argumentals, sorpreses, cops d'efecte i alguna defunció, és clar.



24: Live Another Day ha estat un conjunt d'episodis trepidants (fa la sensació, fins i tot, que les hores d'aquest particular dia estan més plenes d'esdeveniments que quan les temporades eren de 24 episodis, que ja és dir), fidels a la filosofia d'una franquícia que s'ha mantingut fresca malgrat els gairebé 13 anys que han passat des del primer episodi. En Jack Bauer ha tornat, físicament envellit però tan dur com sempre, i ha lluitat, ha tornat a fer d'heroi i ha patit com un desgraciat.

La pregunta és: continuarà, 24? Caldrà veure com analitza la Fox els resultats d'audiència, però els seus responsables continuen interessats a continuar-la d'alguna manera, no descarten una 10a temporada convencional i, ara per ara, no es pot dir que la sèrie hagi acabat del tot. I davant d'aquesta incertesa, per tal de cobrir-se les espatlles, Live Another Day acaba amb un final fàcilment interpretable però prou obert "per si de cas". Sigui com sigui, totalment recomanable.

  

Sèries: New Girl

Em complau fer una entrada sobre una sèrie que he pogut seguir des del primer dia que es va emetre. Normalment faig cas de les recomanacions de gent del meu entorn o bé m'atrauen les bones crítiques dels entesos, però en aquest cas ho confesso des del principi: volia veure New Girl des que, estant a Nova York, vaig descobrir als cartells de Times Square que la Zooey Deschanel tindria una sèrie pròpia.

Sempre és arriscat aficionar-se a una sèrie que comença, sobretot a una sitcom, gènere que no té precisament pocs exponents, però encara que l'haguessin cancel·lat hauria valgut la pena. Però no, no només no la van cancel·lar sinó que contra tot pronòstic va funcionar i aviat es va assegurar els 22 episodis d'una temporada completa i, fa poc, la segona de cara a la propera tardor. 

De què va, New Girl? Doncs és una comèdia sobre quatre companys de pis que voregen la trentena d'anys i la seva convivència, marcada des del principi per l'arribada de la Jess Day (Zooey Deschanel), que ha trencat amb el seu xicot després d'enganxar-lo amb una altra. Repassat el punt de partida trobo que és el moment de parlar dels personatges, oi? 

La Jess és professora de primària i molt alegre i innocent. Els seus companys trigaran a estimar-se-la, perquè el seu caràcter és una barreja d'adorable i maldestre, que provoca vergonya aliena per les múltiples collonades que diu o fa i la seva capacitat sense límits de fer el ridícul. 

Aquest vídeo em fa riure cada cop que el veig. Trobo que encara que no tingués subtítols s'entén perfectament, oi? Si més no l'essencial, perquè al cap i a la fi tot gira al voltant de la paraula "penis". Doncs aquesta és la mena de coses que fa la Jess. 

La vèiem discutir amb en Nick Miller (Jake Johnson), un exestudiant de Dret que treballa de bàrman i que també ha passat per una dolorosa ruptura. És pessimista, tirant a covard i s'empipa amb facilitat. Tot i així connecta bé amb la Jess i ens fa pensar que aquests dos acabaran junts. Serà així? Ja ho anirem veient.

En Winston Bishop (Lamorne Morris) és exjugador de bàsquet i ha tornat de Letònia després que les coses allà no li hagin acabat de sortir bé. Als Estats Units té molts problemes a l'hora de trobar feina, perquè mai no havia format part d'un món laboral normal i la crisi econòmica actual no hi ajuda pas, com tampoc la seva dificultat per adaptar-se a les tasques repetitives.

Curiosament a l'episodi pilot el personatge negre (les coses com són) era el d'en Coach, interpretat pel conegut Damon Wayans, Jr., però de cara al segon episodi es va dir que havia marxat i havia cedit el seu lloc a en Winston, que era el company de pis original d'en Nick i l'Schmidt. Tot plegat responia al fet que el senyor Wayans tornava a la sèrie Happy Endings, que es renovava per a una segona temporada. Probablement en fer el pilot de New Girl no comptava amb què el pilot d'aquesta acabaria convencent la Fox com per a fer-ne una sèrie, vés a saber.

Continuem: l'Schmidt (Max Greenfield) no té nom de pila, pel que sembla, i és un metrosexual que es veu a si mateix com un seductor, mentre que els altres el veuen com un pallasso. A l'oficina, on és l'únic home, les seves companyes tampoc no se'l prenen seriosament. És l'únic dels nois que se sent realment atret per la...

Cecilia "Cece" Meyers (Hannah Simone), la millor amiga de la Jess, model professional i tot i així amb poca fortuna a l'hora d'aconseguir relacions de llarga durada. És un personatge secundari que no apareix a tots els episodis, però que cada cop passa més temps a casa del quartet protagonista.

A banda dels personatges principals New Girl també en té d'altres, amb papers més petits, que hi afegeixen diversió. És el cas d'en Paul Genzlinger (Justin Long), que és la versió masculina de la Jess, o la Tanya (Rachael Harris), la directora de l'escola de la protagonista. I fins i tot hi ha alguna cara coneguda, com la d'en Dermot Mulroney (La boda del meu millor amic).



Com podem veure al simpàtic opening de la sèrie, la Zooey Deschanel no desaprofita l'oportunitat de cantar, i és que forma part del duet musical She & Him. Ja n'havia parlat a la ressenya de (500) days of Summer.

En fi, m'ha agradat molt aquesta primera temporada de la sèrie i la recomano a tothom, perquè és una sitcom sense riures enllaunats i que té un regust diferent del que estem acostumats a veure. I el que és més important, els seus personatges estan molt ben construïts i es fan estimar ràpidament. Què més es pot demanar? Que la sèrie duri però no tant com per acabar decaient. Això és el que li demano jo, si més no.