El temps no perdona: 24

Una de les sèries més excitants i trepidants que he vist mai, de les que més nerviós posen gràcies tant a la trama com al format en què es presenta, va acabar fa gairebé 10 anys, amb un breu retorn el 2014, i m'he adonat que era una candidata totalment vàlida per a aquestes entrades que escric esporàdicament per veure què se n'ha fet, dels seus intèrprets, com els ha tractat el temps pel que fa a físic i també a feina. 

24, i no "24 hores" com alguna (massa) gent l'anomena, era la història de l'agent Jack Bauer de la Unitat Antiterrorista de l'FBI explicada en capítols que corresponien a una hora d'un dia que s'allargava durant una temporada. Crec que encara s'aguanta, i m'agradaria tornar-la a veure algun dia -és la primera sèrie que em vaig comprar en DVD, quan hi havia febre per comprar les coses en format físic-, però també tinc curiositat per saber com estan, ara, els homes i les dones que interpretaven els seus personatges principals.

Evidentment començarem amb en Kiefer Sutherland, que feia del protagonista Jack Bauer, un personatge inoblidable de la història moderna de les sèries de televisió.

Ara l'actor té 53 anys i després de la sèrie se l'ha vist sobretot a Touch, que va durar dues temporades (2012-13), just abans del retorn a 24 amb la minisèrie 24: Live Another Day (2014), i protagonitzant Designated Survivor (2016-19), on feia de President dels Estats Units en un producte d'estil similar precisament a 24, i amb part del mateix equip implicat. La imatge pertany a The Fugitive, una sèrie que s'ha d'estrenar aquest any.

La Sarah Clarke, que interpretava la Nina Myers, té 48 anys i se la va poder veure al cinema a la saga Twilight (2008-2012) després del seu pas per la sèrie.

En televisió ha destacat sobretot per The Tomorrow People (2013-14) i un paper més important a Bosch entre 2015 i 2018, d'on surt la foto.

El meu personatge preferit era en Tony Almeida, interpretat per en Carlos Bernard, que ara té 57 anys.

Després del seu paper més conegut en va tenir de recurrents a CSI: Miami (2011-12), i Dallas (2012-13), a més d'un de secundari habitual a The Inspectors (2015-17), i va aparèixer també en un episodi de Supergirl, que esmento perquè és l'origen de la imatge.

En Jack tenia una filla, la Kim, que tenia la cara i la veu de l'Elisha Cuthbert. Va anar perdent importància a mesura que avançava la sèrie, però al capdavall era una Bauer, així que vegem com li va anar a l'actriu, que ara té 37 anys, després d'allò.

Bàsicament va tenir un paper protagonista a Happy Endings (2011-13) i actualment en té un altre a la sèrie The Ranch (2016-20), a la qual pertany la foto on la veiem a la dreta.

L'entranyable senador i després president David Palmer era interpretat per en Dennis Haysbert, que actualment té 65 anys i que ja era veterà com a actor, però després de deixar 24 tampoc no li va faltar la feina.

Entre els seus papers des de llavors destaquen un de protagonista a The Unit (2006-09), un de recurrent a Incorporated (2016-17) i properament se'l veurà fent ni més ni menys que de Déu a l'última temporada de Lucifer.

La Kim Raver, de 51 anys, feia d'Audrey Raines, el que sens dubte va ser el gran amor d'en Jack avançada la sèrie.

Durant l'últim any de la sèrie original va ser una de les protagonistes de The Nine (2006-07), després va sortir a Lipstick Jungle (2008-09), Revolution (2012-14), la tercera temporada de Full Circle (2015) i actualment és una de les protagonistes de Grey's Anatomy, sèrie on ha anat entrant i sortint.

Com a curiositat, el 2018 va sortir en 6 episodis de Designated Survivor, on es va retrobar amb en Kiefer Sutherland, moment que va ser una bona picada d'ullet.

El corrupte president Charles Logan era un paper ideal per a en Gregory Itzin, que almenys llavors s'assemblava físicament a en Richard Nixon (ell mateix ho reconeix).

Ara té 72 anys i després de la sèrie original va fer 9 episodis de Big Love (2011), 15 de The Mentalist (2008-2012) i com a feina més destacada 25 episodis de Covert Affairs (2010-13). A més, com tothom, petits papers en moltes produccions, i properament se'l veurà a la pel·lícula Quantum Theory.

La Michelle Dessler era interpretada per la Reiko Aylesworth, que ara té 47 anys, va tenir força papers recurrents després del seu pas per la sèrie.

Se la va poder veure, per exemple, a ER (2007), Lost (2009), Damages (2010), Hawaii Five-0 (2011-14) o Scorpion (2016-17), a més de petits papers com el de The Good Doctor (2018), a la foto.

Acabem amb la Mary Lynn Rajskub, l'aparentment antipàtica Chloe O'Brian.

Amb 48 anys ha anat fent estades curtes en sèries com How to Be a Gentleman (2011), 2 Broke Girls (2013-14), Californication (2014), Brooklyn Nine-Nine (2015-16) o un de més important a The Girlfriend Experience (2016).

Hem vist com els va a alguns dels intèrprets més destacats de la sèrie, no hi cabia tothom, però trobo que ja  ha quedat prou llarga, l'entrada, i aquests són els més importants.

Sèries: Designated Survivor

Hi ha sèries que decidim veure per qui hi surt, o pel tema, o perquè ens n'han parlat bé, o perquè formen part d'una franquícia que coneixem d'altres formats. I hi ha sèries que ens enganxen pel seu tràiler. 

El cas de la que avui comento és dels últims, suposo que per la introducció ja es podia suposar. Una premissa efectista que semblava que s'havia de desinflar de pressa en els següents episodis, però no ha estat així. 

Ens agradi o no la política, en especial l'estatunidenca, cal reconèixer que crida molt l'atenció un panorama en què ha explotat el Capitol i han mort tots els representants del poble.

Tots? No, se n'ha salvat un, que era el successor designat, figura que existeix a la realitat i que consisteix en una persona que obté la presidència dels Estats Units en cas que morin el o la comandant en cap actual, qui ostenti la vicepresidència i la resta de membres del gabinet o que formin part de la línia de successió presidencial, i que quan això passi ha de ser lluny i estar fortament protegida, tot plegat per assegurar la continuïtat del govern.

Aquesta persona ha de jurar el càrrec de seguida i assumir les funcions de "la persona més poderosa del món" sense haver tingut temps de pair-ho, encara que les ocasions en què es pot activar aquesta funció són poques (bàsicament els debats de l'estat de la nació, inauguracions i coses així).

I és el que li toca fer al protagonista de la sèrie, en Tom Kirkman, secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà que en esclatar el Capitoli amb els seus companys dins esdevé President dels Estats Units en funcions sense tenir gaire experiència política, i de fet el president li acabava d'oferir un càrrec inferior en una mena d'acomiadament encobert.

L'agafa per sorpresa i en xandall, i aquí el veiem jurant el càrrec amb l'aspecte d'en Kiefer Sutherland, que òbviament és el protagonista d'aquesta producció que per diversos motius recorda 24, sèrie a la qual no podrem evitar associar-lo per sempre més.

Sense que sigui una història creada ni conduïda pels mateixos responsables, Designated Survivor, creada per en David Guggenheim, fa pensar una mica en aquella mítica producció en part per la banda sonora d'en Sean Callery, que sí que ha treballat a les dues, però sobretot perquè hi tenen lloc situacions de tensió i intrigues que almenys a mi m'han recordat les de 24. Però deixem les comparacions...

...O no, perquè és curiós veure en Kiefer Sutherland fent un paper igualment patriòtic, però tan diferent alhora del Jack Bauer que va immortalitzar.

Aquí, en Tom Kirkman és un polític que en realitat no ho és, i de fet no pertany al sistema bipartidista que domina la política dels Estats Units, sinó que és un independent, i és tremendament honrat. President accidental, s'espera d'ell que faci massa coses, que encari un repte massa gran, mentre la situació es normalitza i es convoquen noves eleccions.

Només començar haurà de fer front a les tasques ordinàries d'un President dels Estats Units qualsevol, però també investigar l'atemptat que va acabar amb la vida dels seus col·legues i, sobretot, esquivar atacs no físics, però de tota mena, que venen dels seus rivals i de tots aquells que, en definitiva, el volen fer caure i reemplaçar-lo per algú amb més experiència, amb més o menys interessos personals implicats.

El "Jack Bauer" de Designated Survivor, i ja paro amb les comparacions -però hi haurà una altra referència el final, ja ho avanço-, aquí és la Hannah Wells (Maggie Q), una agent de l'FBI que ha vist morir el seu amant a l'atemptat i que fa la feina de camp, sovint la feina bruta, contra les ordres dels seus superiors o cometent actes il·legals si és necessari -tal com feia el protagonista de 24- amb la millor de les intencions, gràcies al -o per culpa del- seu caràcter determinat i de vegades insubordinat.

Aquella frase tan típica que diu que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona és el que podria definir l'Alex, la dona d'en Tom, interpretada per la Natasha McElhone.

Val a dir que considero que és un personatge una mica desaprofitat, perquè es limita a fer de Primera Dama donant suport moral al seu marit, al principi -i durant molt de temps- ple dels lògics dubtes provocats per la seva situació.

L'Aaron Shore (Adan Canto) fa diversos papers a la Casa Blanca, començant pel de Cap de Personal, però la seva idoneïtat és posada en dubte durant la investigació dels atemptats i el seu paper a la sèrie va canviant al llarg dels episodis i sobretot a la segona temporada, on queda potser una mica relegat a un segon pla.

El càrrec de Cap de Personal l'aconseguirà al final l'Emily Rhodes (Italia Ricci), que ja ho era per al senyor Kirkman quan aquest feia de secretari, tot i que a la nova etapa comença com a "assessora especial".

És un personatge una mica inexpressiu -el somriure de la foto el veurem poques vegades- i addicta a la feina, cosa que de vegades la duu a excedir-se i provocar més d'un problema al President malgrat les bones intencions que té.

En Seth Wright (Kal Penn, actor que, curiosament, durant uns anys va treballar també a la Casa Blanca, com el seu personatge) és redactor de discursos i a l'accidental administració Kirkman obté el càrrec de Secretari de Premsa, és a dir la persona que s'ha d'enfrontar diàriament a l'exèrcit de periodistes assignats a la Casa Blanca.

És una persona íntegra, bon jan i trobo que és possiblement el personatge que cau més bé de tot el repartiment.

Els personatges més importants ja han estat descrits, encara que naturalment n'hi ha de secundaris com en Lyor Boon (Paul Costanzo), la Kendra Daynes (Zoe McLellan) o en Mike Ritter (LaMonica Garrett), i alguns convidats especials com la Virginia Madsen o un de la segona temporada que m'estimo més no revelar, però volia destacar, i ara sí que ja acabo amb les referències a 24, la presència de la doctora Andrea Frost, enginyera i emprenedora espacial que esdevé amiga personal del nou president avançada la sèrie.

I ho faig perquè la interpreta la Kim Raver, que feia d'Audrey, el gran amor d'en Jack Bauer al llarg de diverses temporades de la sèrie que ja he esmentat més vegades que no pas la que protagonitza l'entrada d'avui. No hi ha dubte que la bonica relació d'amistat que els uneix és una picada d'ullet als fans d'aquella producció, o dit d'una altra manera, pur fanservice.

A banda de tot això, la trama comença centrada en la resolució de la qüestió dels atemptats mentre el President i el seu equip s'enfronten alhora a problemes quotidians de la política estatunidenca -que potser seria recomanable conèixer d'una manera molt bàsica per seguir-los millor-, però la sèrie va evolucionant cap a una estructura d'episodis autoconclusius, un format que he d'admetre que cada vegada em molesta menys.

I que també augmenta la sensació de tensió, perquè els conflictes es resolen amb un compte enrere -que a Designated Survivor no surt a la pantalla- i no s'allarguen, i n'hi ha de tota mena: des de problemes diplomàtics fins a intervencions militars, amb casos que sovint estan agafats de la realitat, però canviant -de manera una mica ridícula, però que acceptem perquè entenem les precaucions preses- els noms d'alguns països (no tots).

No és que desapareguin les subtrames, i cap al final de la segona temporada el tema més important és una nova conspiració per fer caure en Tom Kirkman, però el cas és que, malgrat que l'episodi pilot prometia un nivell que no es podia mantenir de cap manera, és una sèrie amena, una manera desenfadada d'enfocar un gènere, el de la política, que sense les escenes d'acció que hi ha podria haver fet que Designated Survivor fos més pesada i, per tant, no recomanable per a tots els públics.

Sigui com sigui, després de dues temporades va ser cancel·lada amb un cliffhanger, però he trigat prou en veure-la com perquè, pocs dies després de veure'n l'últim capítol, i en realitat un dia abans que es publiqués aquesta entrada, s'hagi anunciat que Netflix la rescata per a una tercera temporada, aquest cop de només 10 episodis.

Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.

Sèries: 24 - Live Another Day

La vuitena temporada de 24, acabada el 2010, havia de ser l'última, i els seus responsables ho tenien tan coll avall que es va promocionar (ho podeu veure a la caràtula dels DVD) com a "la temporada final". Sembla que les audiències havien baixat i es va decidir que la cosa s'acabava allà.

Va ser una decisió innecessària, la de posar-li aquell "cognom", ja que normalment les últimes temporades de les sèries duen el número i prou, però a més va ser mala idea, perquè poc després es van treure de la màniga una continuació, que havia de ser una pel·lícula i al final, quan les negociacions no van arribar a bon port, va esdevenir una nova temporada, limitada a 12 episodis en comptes de 24 i amb el nom 24: Live Another Day. Potser no s'han volgut mullar i deixen la porta oberta a una nova represa?

El cas és que va arribar un punt que es va decidir fer aquesta sèrie limitada, per no dir minisèrie, i hi va ajudar molt el fet que la sèrie Touch, protagonitzada per en Kiefer Sutherland després d'acabar la vuitena temporada de 24, fos cancel·lada. Altrament no hauria estat possible, vaja.

A Live Another Day l'acció té lloc 4 anys després dels fets de la temporada amb què ens pensàvem que havia acabat tot, un salt temporal que aquest cop ha coincidit amb el temps que ha passat de debò, però no és res que no haguéssim vist abans. El que sí que canviava, i molt, era la localització: si a la vuitena temporada l'escenari era Nova York, en aquesta novena ens n'anem a Londres, on l'encara fugitiu Jack Bauer intenta evitar un atac al President dels Estats Units, que hi és de visita.

Segurament per tal que el canvi d'escenari fos menys traumàtic i hi hagués alguns lligams més amb les trames que havien tingut lloc entre 2001 i 2010, el President aquest cop és en James Heller (William Devane), que ja coneixíem perquè l'havíem vist fer de Secretari de Defensa en temporades anteriors.

La seva missió a Londres consisteix a convèncer els britànics d'allargar l'acord per a tenir bases militars al Regne Unit, unes bases militars des d'on es llançaran atacs amb drons per tal d'acabar amb objectius de manera selectiva, quelcom que provoca polèmica i, a causa dels esdeveniments d'aquesta temporada, així continuarà.

Un altre personatge que es recupera, i per tal d'afegir-hi el component sentimental que hi ha a pràcticament totes les temporades, és el de l'Audrey (Kim Raver), exparella d'en Jack que aquí duu el cognom del seu marit, en Mark Boudreau (Tate Donovan, vist a Argo, Damages o Hostages).

Ara ella fa tasques d'assistència al seu pare, i ell és el cap de personal de la Casa Blanca, un dels assessors més propers al President. L'aparició d'en Jack els transtorna de maneres diferents, i en Mark concretament esdevé un d'aquells personatges que prenen, amb la millor de les intencions, una mala decisió rere l'altra.

També destacable (n'hi ha molts, com ara el Primer Ministre britànic, interpretat per l'Stephen Fry, però tampoc no cal repassar-los tots) és la Kate Morgan (Yvonne Strahovski, la Hannah McKay de Dexter), una agent de la CIA que comença el dia recollint les seves coses perquè, en haver estat incapaç de detectar que el seu marit era un traïdor, perd el seu lloc de feina.

Els fets de Live Another Day l'empenyen a desobeir els seus superiors —per exemple el cap de la CIA a Londres, l'Steve Navarro (Benjamin Bratt)— i intentar netejar el seu nom aportant el seu granet de sorra en la resolució de la crisi al voltant de la qual gira la temporada. Un paper que m'ha agradat força, però que queda diluït perquè, en realitat, el protagonista és en Jack Bauer.

Entre les cares més conegudes d'un repartiment potent, algunes de les quals ja hem vist, tenim també la de la Margot Al-Harazi (Michelle Fairley, la inoblidable Catelyn Stark de Game of Thrones), que és la vídua d'un terrorista assassinat pels Estats Units precisament mitjançant un dron.

El seu objectiu és piratejar el sistema de control dels drons i amenaçar Occident amb atacs. Per tal de dur-ho a terme fa servir, entre altres, els seus propis fills, un d'ells la Simone (Emily Berrington).

Tornant a les cares recuperades, un tema insisteixo que necessari per a la sensació de continuïtat amb l'etapa anterior tot i la pausa de 4 anys i el canvi d'escenari, a Live Another Day torna l'esquerpa però popular Chloe O'Brien (Mary Lynn Rajskub), que continua essent indispensable per a en Jack en l'apartat tècnic.

El final de la vuitena temporada feia que els dos personatges s'acomiadessin, i que ella hagués estat ajudant un agent rebel que esdevenia fugitiu no li va proporcionar, precisament, un final de carrera agradable treballant per al govern (als DVD hi ha una escena eliminada en què es parla d'això). Així, en aquesta novena temporada, després que en Jack la rescati de les dependències de la CIA, la veiem amb l'aspecte totalment canviat i formant part d'un grup de hackers que, per cert, permeten obrir un debat sobre la moralitat de les accions d'aquestes organitzacions.

Com podeu veure no he revelat gaires detalls de la trama, tot i que si la sèrie us interessa a aquestes alçades entenc que heu vist les temporades anteriors. El que vull dir per a acabar és que si bé no era necessari continuar 24, ja que tenia un final rodó —que no feliç—, vaig celebrar que es decidissin a fer-ho i he quedat molt satisfet amb aquesta peculiar sèrie limitada —perquè no és gens habitual que una sèrie de més de 20 episodis per temporada reaparegui uns anys després amb menys episodis—, que cobreix un dia sencer, atès que a l'últim episodi hi ha un salt de 12 hores.

L'amenaça en aquesta ocasió té a veure amb els perills de la tecnologia, però també hi ha trets amb armes més tradicionals (molt tradicionals en algun cas), molta acció, traïcions, girs argumentals, sorpreses, cops d'efecte i alguna defunció, és clar.



24: Live Another Day ha estat un conjunt d'episodis trepidants (fa la sensació, fins i tot, que les hores d'aquest particular dia estan més plenes d'esdeveniments que quan les temporades eren de 24 episodis, que ja és dir), fidels a la filosofia d'una franquícia que s'ha mantingut fresca malgrat els gairebé 13 anys que han passat des del primer episodi. En Jack Bauer ha tornat, físicament envellit però tan dur com sempre, i ha lluitat, ha tornat a fer d'heroi i ha patit com un desgraciat.

La pregunta és: continuarà, 24? Caldrà veure com analitza la Fox els resultats d'audiència, però els seus responsables continuen interessats a continuar-la d'alguna manera, no descarten una 10a temporada convencional i, ara per ara, no es pot dir que la sèrie hagi acabat del tot. I davant d'aquesta incertesa, per tal de cobrir-se les espatlles, Live Another Day acaba amb un final fàcilment interpretable però prou obert "per si de cas". Sigui com sigui, totalment recomanable.

  

Sèries: 24

Feia temps que no parlava de cap sèrie, i avui que és dia 24 trobo que és el moment de parlar d'una que vaig acabar de veure fa poc, 24, erròniament coneguda per algunes persones com a 24 Hores, quan no s'ha dit mai així. 

És una sèrie especial per a mi perquè va ser la primera que em vaig comprar en DVD sense haver-ne vist cap capítol abans, el que s'anomena una "compra a cegues", i en aquest format n'he vist les 8 temporades. A més, va ser la primera sèrie que vaig decidir veure en versió original subtitulada, cosa que a partir de llavors va esdevenir un sa costum per a mi. 

Així s'anunciava amb un tràiler la primera temporada de la sèrie als Estats Units, amb una escena final que, curiosament, va ser eliminada del muntatge definitiu. Ja sabeu que allà el tema de les explosions d'avions encara cou, i de fet 24 es va estrenar el 6 de novembre de 2001.

El que la diferencia de les altres sèries d'acció és l'original idea de fer que cada temporada representi un sol dia de la vida dels seus personatges, un dia que esprem al màxim les seves 24 hores (per tant ja podeu suposar que cada temporada té 24 episodis) fins a un punt que ens fa plantejar-nos si, per molt frenètic que sigui un dia, realment no hi hauria ni una sola hora desaprofitada. Doncs no, a 24 a cada hora passa alguna cosa que ens té en tensió i que ens enganxa.

És per això que 24 és una de les poques sèries de l'ampli gènere policíac que m'agraden, perquè no em solen atraure les sèries procedimentals, de trames autoconclusives o que duren, com a màxim, un parell de capítols o tres. En aquesta producció cada temporada gira al voltant d'una amenaça terrorista concreta i dels esforços de la CTU (Counter Terrorist Unit, en castellà UAT o Unidad Anti Terrorista) per tal d'impedir-ne l'execució o, en el pitjor dels casos, minimitzar-ne els efectes.

En episodis que cobreixen una hora del dia cadascun (tot i que amb pauses que devien coincidir amb els anuncis i que fan que l'acció salti uns minuts endavant), cada temporada va des d'una hora concreta d'un dia a la mateixa hora del dia següent, i en aquest temps veiem com es desenvolupa un atac o un intent d'atac contra els Estats Units en si mateixos o contra una persona rellevant, encara que de vegades al cap d'uns episodis la trama fa un gir i ens adonem que l'amenaça més important encara no s'havia revelat. 

Hi trobarem intents d'assassinat, amenaces amb armes atòmiques o biològiques, virus, segrestos i atacs contra la pròpia CTU, tot plegat en 8 temporades que es van emetre de 2001 a 2010 (amb una pel·lícula que se situa entre la 6a i la 7a) i que són plenes d'acció, conspiracions, girs argumentals, traïcions, moments d'alta tensió i també, per què no, relacions sentimentals entre alguns personatges, tot i que aquest últim ingredient hi té molt poc pes.

 

I, com sempre, hem de parlar dels personatges de la sèrie, que en aquest cas tenen un claríssim protagonista, un superagent conegut com a Jack Bauer i interpretat per en Kiefer Sutherland, que particularment no m'acaba de convèncer en l'aspecte de les expressions facials però que fa una bona feina en tots els altres i, de fet, així se li ha reconegut al llarg d'uns anys en què l'hem vist envellir i perdre una mica de cabell. 

En Jack Bauer, dèiem, és un superagent, capaç de fer qualsevol cosa i disposat a fer-la per tal de fer complir no la Llei, sinó la Justícia. El problema és que sovint són dos conceptes que no van junts i en més d'una temporada el veurem anar en contra de les ordres dels seus superiors i fins i tot torturar persones per tal d'acabar amb una amenaça que, d'una altra manera, s'hauria complert. És un personatge torturat en si mateix, que arrossega la tragèdia allà on va i que per més que ho intenti no sap mirar cap a una altra banda, encara que la seva feina, o el que ell considera que és la seva feina, el perjudiqui a nivell personal.

Si en Jack Bauer és una mena de superheroi jo, que sóc home de personatges secundaris, em decanto més per en Tony Almeida (Carlos Bernard), un pes pesant de la CTU que al principi de la sèrie no s'acaba de portar massa bé amb en Jack perquè es veu amb la Nina Myers, que anteriorment havia tingut amb en Jack una relació semiadúltera (mentre en Jack estava separat de la seva dona, amb qui va tornar).

M'agrada l'evolució d'aquest personatge al llarg de la sèrie i malgrat que no és un home gaire alegre és tan vàlid i defensor de la Justícia com el protagonista, a banda de bon paio. 

I per al·lusions ara hem de parlar de la Nina Myers (Sarah Clarke), una altra membre de la CTU que a més és la número 2 de l'agència. Un personatge molt interessant del que val més no revelar gaires coses més, perquè tenen repercussions en altres personatges i no voldria fer cap spoiler. 

Aquest és en David Palmer (Dennis Haysbert), un senador candidat a la presidència dels Estats Units, cosa que el convertiria en el primer president negre d'aquell país (sí, l'actual ho és, però estem parlant de 2001). Ell és l'objectiu dels terroristes a la primera temporada de la sèrie. 

La Kim Bauer (Elisha Cuthbert) és la filla d'en Jack Bauer, una adolescent segrestada per imprudent i desobedient al principi de la sèrie per la mateixa gent que està involucrada en la conspiració contra el senador Palmer. Per si el dia del seu pare no era prou complicat sense els problemes causats per una filla rebel.

En Bill Buchanan (James Morrison) és el cap de la CTU a partir de la 4a temporada, i destaca per la seva calma, el seu seny i l'encert de les seves decisions. Tot i així hi ha crisis que superarien qualsevol, i fins i tot els persones més tranquil·les poden tenir moments explosius. Més endavant tindrà una evolució interessant.

La Michelle Dessler (Reiko Aylesworth) comença la seva participació a 24 a la segona temporada com a responsable de protocol d'internet a la CTU, però després va adquirint importància i el seu paper tindrà una gran influència en altres personatges, com anirem veient. 

La Chloe O'Brian (Mary Lynn Rajskub) debuta a la tercera temporada i és analista de la CTU, però malgrat el seu caràcter esquerp i el seu posat sorrut es fa estimar, és una crac de la informàtica i la gestió de dades i, sobretot, la gran aliada d'en Jack quan aquest desobeeix ordres i fins i tot és perseguit per les autoritats en alguna de les seves missions.

La Renee Walker (Annie Wersching) no apareix fins a la 7a temporada de la sèrie, però és un personatge molt interessant perquè, treballant per a l'FBI, passa de respectar al màxim la llei a entendre els mètodes d'en Jack Bauer, amb qui al principi xoca, i començar a posar-los en pràctica per tal de fer el que sigui necessari, legal o no, pel bé del país. 

No podem deixar d'esmentar l'entranyable Aaron Pierce (Glenn Morshower), agent especial dels Serveis Secrets que podem veure liderant els equips de protecció de diversos presidents. Un home íntegre que no es pren la Justícia per la seva mà com en Jack Bauer, però sí que és capaç de denunciar un superior, que en aquest cas seria la persona protegida per ell i el seu equip, en cas que incomplís la Llei.

De presidents dels Estats Units en veiem uns quants, durant la sèrie, perquè després de cada temporada hi ha un salt d'uns anys, però un dels més destacats és en Charles Logan (Gregory Itzin), un paio menyspreable, covard i corrupte que tant per aquest motiu com pel seu aspecte recorda inevitablement Richard Nixon (1913-1994), president que va ser el primer de la història d'aquell país en dimitir per haver estat involucrat en l'escàndol del cas Watergate.

I un altre de destacat és l'Allison Taylor (Cherry Johnson), la primera presidenta dels Estats Units, una dona amb un altíssim sentit de la Justícia que és capaç de fer processar qualsevol persona, per molt propera que sigui, si ha violat alguna llei. Una idealista que descobrirà que no és gens fàcil mantenir determinats valors quan hom seu a la cadira més important del planeta.

Penso que ja he repassat els personatges més importants, i com sempre me n'he hagut de deixar uns quants. Alguns d'ells apareixen a la sèrie durant poc temps per diversos motius (no necessàriament la mort), d'altres són estrelles conegudes com ara el difunt Dennis Hopper, en Joaquim de Almeida, la Shohreh Aghdashloo, la Stana Katic, en Peter Weller, en James Cromwell, en Michael Madsen, en Jon Voight o en Sean Astin, però no els podia repassar tots, per motius d'espai però també per tal d'evitar spoilers.

La sèrie ha estat criticada per algunes coses que tenen a veure amb els temes que s'hi retraten. Per exemple, la tortura com a mitjà per a aconseguir informació que condueixi a la resolució d'una crisi hi ha aparegut diverses vegades i això, naturalment, ha fet empipar els defensors dels Drets Humans, però també ha rebut queixes perquè en moltes temporades l'amenaça ve de l'exterior i acostumen a ser els tradicionals enemics dels Estats Units, des de Rússia fins a països islàmics ficticis (cal anar amb compte), passant per la Xina.

Ara, si us agraden les sèries d'acció i suspens i podeu digerir el marcat to patriòtic d'aquesta història no heu de deixar escapar 24, una producció aclamada pel públic i la crítica que es considera una de les millors sèries de la història de la televisió, que us garanteixo que us tindrà en tensió més d'un cop per temporada, si bé és cert que no totes tenen la mateixa qualitat argumental i alguns temes, cap al final, sonen a repetits. Per cert, se'n va fer un videojoc del qual vaig parlar en aquesta entrada.