Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.

Cinema: Boyhood

Com potser heu vist, a Cementiri de Pneumàtics normalment no hi parlo de cinema, i quan ho faig és per parlar de pel·lícules basades en còmics, però també he dedicat entrades a films "normals". El d'avui no és un llargmetratge gaire normal, però ja m'enteneu. Senzillament és prou especial com per dedicar-li una entrada i comentar les meves impressions al respecte, perquè des que en vaig conèixer l'existència tenia moltes ganes de veure'l.

Tal com ens han estat venent, Boyhood és una pel·lícula que narra la transformació de nen a adult d'un noi interpretat pel mateix actor durant els 12 anys que va durar el rodatge del film. En realitat van ser 11 anys i escaig i quan representava que tenia 6 anys en realitat tirava cap als 8 —ja m'ho havia semblat en veure les primeres escenes del film—, però aquests petits detalls no fan menys impressionant la fita.

No ha de ser gens fàcil mantenir en marxa un projecte basat en filmar una setmana a l'any durant gairebé 12 anys, amb el compromís de llarguíssima durada dels actors —sobretot els infants, l'evolució de la qualitat interpretativa dels quals és un misteri—, sense poder signar contractes tan llargs perquè una llei impedeix fer-ho, i amb uns productors al darrere que estan invertint en un producte del qual no en trauran res, si és que n'arriben a treure res, fins al cap de 12 anys.

D'històries de llarga durada captades pel cinema n'hi ha moltes. Des de les sagues amb diverses entregues i en què amb el pas dels anys veiem l'envelliment dels intèrprets (el mateix Richard Linklater, el director de Boyhood, és responsable de la saga Before, que acompanya la mateixa parella durant un sol dia els anys 1995, 2004 i 2013) fins a documentals episòdics que segueixen les vides dels seus protagonistes en entregues que apareixen cada cert temps. També hi ha hagut abans films rodats durant diversos anys, però Boyhood trenca el rècord —el duplica— pel que fa a la durada del rodatge.

Tot plegat té un pes innegablement important en l'interès que ha despertat el film, molts dels seus espectadors hem d'admetre que l'hem volgut veure principalment per aquesta curiositat morbosa, però si la pel·lícula fos dolenta no hauria tingut aquest ressò. Parlem de l'argument, doncs, ja que al cap i a la fi es tracta d'una història de ficció.

Amb un to realista i unes interpretacions d'allò més creïbles i naturals, Boyhood se centra en la vida de l'Olivia (una estupenda —com sempre— Patricia Arquette que veiem prendre algunes decisions errònies pel que fa a l'estilisme capil·lar, cosa que com a seguidor de Medium jo ja havia lamentat), mare separada, i els seus dos fills, en Mason (Ellar Coltrane) i la Samantha (Lorelei Linklater, filla del director).

Tanmateix, encara que la importància del paper de l'Olivia és evident, i en el fons la cinta també és la història de com lluita per pujar els nens i treure's una carrera en aquestes difícils circumstàncies per tal de fer un salt en la qualitat de la vida de la família, el protagonista és en Mason, un nano somiador, inconformista i observador que creix veient les relacions sentimentals i matrimonials fracassades de la seva mare i acaba esdevenint un apassionat de la fotografia més aviat solitari i meditabund.

Veiem envellir la Patricia Arquette, que passa d'actriu encara jove i atractiva a fer goig malgrat els signes evidents del pas del temps i els augments i les pèrdues de pes que ha patit en aquests anys. I l'Ethan Hawke, precisament un dels dos protagonistes de la saga Before, que fa de Mason Sr., el pare que veuen cada quinze dies i que interpreta el típic paper de col·lega i ens cau bé de seguida, però que s'estalvia les dificultats amb què s'enfronta ella per tal de tirar endavant la família, i a causa de les circumstàncies no es veu obligat a renyar mai els fills.

No ens arribem a assabentar de què va provocar la separació amb l'Olivia, amb qui manté força cordialitat, però acaba la pel·lícula i ens adonem que no té importància, que no ho hem trobat a faltar. Dit tot això, i sense restar importància a l'interès que té observar l'envelliment dels adults, el més impactant és veure créixer en Mason Jr. (i la seva germana, que queda en un segon pla però en gairebé 12 anys també canvia tant com es pot esperar d'una nena, és clar).

La història, de fet, és tan senzilla, humana i creïble —amb els tòpics de la cultura estatunidenca que hem vist tantíssimes vegades i que entenc que es basen en la realitat, com ara els balls de graduació i altres clixés— que gairebé sembla un documental. Per a ser-ho de debò només falta que els personatges parlin amb un entrevistador que queda fora de càmera. No hi ha drames excessius, girs cruels del destí ni escenes que ens facin somriure amb condescendència o exclamar "va, home, va!"

Els anys van passant d'una manera fluïda, i ho fan sense posar rètols en pantalla ni números en boca dels personatges: veiem créixer els nens, envellir els adults —sense complexos, perquè aquí es tracta de notar-ho— i fem un càlcul que queda confirmat (o rebatut) per elements com ara la música que sona a la ràdio, el llibre de la saga Harry Potter de moda a cada moment o les videoconsoles amb què juguen els personatges més joves. Per cert, durant tota la infantesa en Mason Jr. demostra més d'un cop que és seguidor de Bola de Drac. Em va agradar, aquest detall.

Probablement la història que ens expliquen a Boyhood ho és tant, de senzilla, natural, que analitzada sense tenir en compte el procés de producció i les característiques que han atret l'atenció de tantíssima gent acabaria essent un producte entretingut i prou.

Però és clar, destriar-la del fet que hi passen gairebé 12 anys de debò, oblidar que el pas del temps (que en d'altres produccions és fingit) és ben real, és pràcticament impossible. També és difícil oblidar el mèrit que té fer-la sense que canviïn l'estil o les maneres d'un director que, al capdavall, és un ésser humà i ha envellit igual que els intèrprets.

I aquest factor influeix, ens agradi o no, en la percepció que tenim del conjunt. Estic dient que no n'hi ha per tant? No, estic dient que potser no cal qualificar-la d'obra mestra absolutament commovedora, que és com ens la venen. Ara bé, èpica com a treball cinematogràfic? Sí. Única? També. Val la pena, la història, més enllà de la qüestió dels 12 anys? És clar que sí. Altrament no se'ns farien curts els 165 minuts que dura. Ni hauria acumulat aquest nombre creixent de nominacions i premis, el més destacat el de millor director al Festival de Berlín. Arribarà als propers Oscars?