Sèries: Physical

M'encanta descobrir sèries que em criden l'atenció mentre navego, de vegades per pur avorriment, pel catàleg d'alguna plataforma d'streaming. Aquest cop, com ja vaig anunciar fa un temps, parlo novament d'una producció d'Apple TV, aprofitant que encara ens dura una promoció de prova gratuïta. 

I em temo que ja es van acabant. Sé quina serà la propera sèrie d'aquella plataforma de què parlaré, però de moment tenim aquesta, tota una tapada que, amb les seves tres temporades de 10 episodis cadascuna, ens ha amenitzat uns quants vespres.

Physical és una creació d'Annie Weisman per a Apple TV llançada originalment entre 2021 i 2023, i tot i que hi havia una certa urgència en veure-la sencera abans que se'ns acabés el període de prova, el cert és que personalment m'ha passat massa ràpid i trobo que hauria aguantat ben bé una temporada més.

Però no, són només tres tongades d'episodis, i cal admetre que des del punt de vista de guió té la durada justa per desenvolupar les idees amb què va néixer aquesta comèdia dramàtica protagonitzada per la Rose Byrne, una actriu de cara coneguda però que no ha tingut tants papers protagonistes a la seva no pas curta carrera. Aquest és, doncs, un dels més importants que ha fet, i ara està protagonitzant una altra sèrie.

Interpreta la Sheila D. Rubin, una mestressa de casa de San Diego (Califòrnia) avorrida del seu marit que arrossega un problema de bulímia des de l'adolescència i que ha descobert que l'aeròbic és la seva passió, allò que li proporciona la il·lusió i l'energia per passar els dies, a banda dels afartaments d'hamburgueses i les converses mentals amb si mateixa. 

Tanmateix, decideix canalitzar aquesta nova passió de manera discreta, sense comentar-ne res al seu marit, i per fer-ho és capaç de qualsevol cosa, atesa la seva gran ambició.

I dins de "qualsevol cosa" hi podem ficar, per exemple, la manera descarada amb què s'aprofita del que aprèn de la seva instructora d'aeròbic, la Bunny (Della Saba), i el xicot d'aquesta, el surfista i càmera Tyler (Lou Taylor Pucci), que són els personatges que aporten el principal toc de comèdia a la sèrie.

El marit de la Sheila, en Danny (Rory Scovel) és difícil de classificar. En els primers moments el veiem com un paio desconsiderat i infidel, i de fet sovint és així, però té una forta consciència política liberal -en el sentit estatunidenc, no en el d'aquí-, que fa que la mateixa ideologia d'esquerres que el converteix en un ferm defensor de l'ecologisme -i que l'ha despatxat de la universitat on ensenyava- li faci obrir els ulls, especialment per l'època retratada, principis dels anys 80, als drets de les dones, inclosa la seva, a qui cada cop respecta més tot i un període d'adaptació inicial davant de les noves circumstàncies.

Al final també és una mica, com la Bunny i en Tyler, l'ase dels cops, i té un concepte de si mateix més elevat del que tenen els altres, per la qual cosa es fa polític, convençut que sortirà escollit i podrà canviar les coses.

Els Rubin són amics d'un matrimoni que duu els fills a la mateixa escola on ells duen la seva. Són en Jerry i la Greta Goldman (respectivament Geoffrey Arend i Drierdre Friel), que també estan distanciats però aprenen a reconnectar i esdevenen, especialment ella, uns interessantíssims personatges secundaris que no trigarem en apreciar, tot i que al principi la relació entre la Sheila i la Greta és més aviat tibant i, al llarg de la sèrie, també viuen algunes situacions de les que ara s'anomenen tòxiques.

Acabo el repàs dels personatges amb un altre secundari que vull destacar, en John Breem (Paul Sparks, vist a Boardwalk Empire), un empresari mormó que és propietari del centre comercial de la zona de San Diego on viuen els personatges i, com a tal, "enemic" natural d'algú amb les idees ecologistes d'en Danny.

No vull revelar res de la seva subtrama, però amb el pas dels episodis esdevindrà més que un personatge de fons del qual ens van donant petites escenes, i s'entrelligarà amb els destins de la resta. 

Physical és la història d'una dona i la seva lluita per sortir de l'avorriment, però també de la seva malaltia mental i el seu trastorn alimentari, que són la part més dramàtica i seriosa del conjunt, amb una ambientació tremendament vuitantera que confesso que era el que més em va atraure de la sèrie, a més de l'aparició, més endavant, de la Zooey Deschanel (New Girl, 500 Days of Summer).

Amanida amb uns personatges secundaris que mai arriben a treure el protagonisme a la Sheila, però que funcionen bé tant amb la seva presència com sense, trobo que és una producció que valdria la pena que més gent conegués, però que per la plataforma de la qual forma part segurament passarà força desapercebuda. Si podeu, feu-li una ullada.

Sèries: New Girl (temporada final)

Fa molt de temps, més de 6 anys, vaig fer una entrada sobre una sitcom original, amb un humor molt particular, boig i no per a tots els gustos, però que si hi connectem ens captiva i ens anem empassant els seus episodis com si fossin Sunny Delight de llimona.

Es tractava de New Girl, la sèrie protagonitzada per la Zooey Deschanel i creada per l'Elizabeth Meriwether, i llavors n'havia vist la primera temporada i se n'havia anunciat una segona. Avui, després de tots aquests anys, vull dedicar-li aquesta entrada a la temporada final, encara que en aquest cas no hagi estat ressenyant les diverses temporades de la sèrie.

Assumiré que si esteu llegint això és que heu seguit la sèrie, però igualment avisaré que hi haurà spoilers, de manera que me'n rento les mans.

En fi, després de sis temporades en què la sèrie va mantenir el nivell amb el seu ja esmentat particular humor, i malgrat que la sisena temporada havia tingut un final rodó per a tots els personatges, van voler fer-ne una setena, però més curta, amb només 8 episodis en comptes dels 22-25 de les altres. 

És evident que es tracta d'un epíleg, un extra en què veiem els personatges uns anys després del moment en què ens havien deixat, i la vida els ha canviat o està a punt de fer-ho, segons el cas. 

Per exemple, l'Schmidt i la Cece ara tenen una filla, la Ruth, i mentre la Cece treballa l'Schmidt s'està a casa tenint cura de la nena, tasca que fa a la perfecció i amb la dedicació i cura que aplica a tots els àmbits de la seva vida, gairebé a un nivell obsessiu. No es dona a aquesta subtrama, però, més atenció de la necessària, ja que al capdavall eren pocs episodis.

  

En Winston, per la seva banda, continua amb les seves bogeries -segurament és el personatge més sonat del repartiment-, i en aquesta temporada descobrim que és daltònic i només veu tons de marró, però el més destacat és que viu els últims moments de l'embaràs de l'Aly, la seva dona -no en vam veure el casament, però-. 

La protagonista principal, la Jess, i en Nick, continuen la seva relació en aquesta etapa més estable que les anteriors i cap al final s'acaben casant, un final feliç previsible però no per això menyspreable, i com no podia ser d'una altra manera, molt accidentat.

Ara bé, l'últim episodi de la sèrie, que no és el del casament, és un emotiu comiat de l'apartament on abans vivien tots plegats i on últimament només residia aquesta parella, i també tenim una ullada al futur. 

No se m'acut una manera millor d'acabar la sèrie, deixant de banda que el final de la sisena temporada, com he dit més amunt, ja estava bé. La setena, doncs, ha estat un epíleg innecessari, és clar, perquè no calia, però molt ben fet i perfectament complementari de tot el que havíem vist fins ara. I es permet recuperar alguns personatges secundaris que passen a saludar abans que es tanqui la paradeta.

Segurament New Girl no serà recordada com una de les grans sitcoms de la història de la televisió, la competència és dura, però és una de les més interessants que jo he vist, per l'originalitat i la personalitat del seu humor, pels seus divertits personatges i la fidelitat a la seva essència durant tot el temps que ha durat. 

Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.

Sèries: New Girl

Em complau fer una entrada sobre una sèrie que he pogut seguir des del primer dia que es va emetre. Normalment faig cas de les recomanacions de gent del meu entorn o bé m'atrauen les bones crítiques dels entesos, però en aquest cas ho confesso des del principi: volia veure New Girl des que, estant a Nova York, vaig descobrir als cartells de Times Square que la Zooey Deschanel tindria una sèrie pròpia.

Sempre és arriscat aficionar-se a una sèrie que comença, sobretot a una sitcom, gènere que no té precisament pocs exponents, però encara que l'haguessin cancel·lat hauria valgut la pena. Però no, no només no la van cancel·lar sinó que contra tot pronòstic va funcionar i aviat es va assegurar els 22 episodis d'una temporada completa i, fa poc, la segona de cara a la propera tardor. 

De què va, New Girl? Doncs és una comèdia sobre quatre companys de pis que voregen la trentena d'anys i la seva convivència, marcada des del principi per l'arribada de la Jess Day (Zooey Deschanel), que ha trencat amb el seu xicot després d'enganxar-lo amb una altra. Repassat el punt de partida trobo que és el moment de parlar dels personatges, oi? 

La Jess és professora de primària i molt alegre i innocent. Els seus companys trigaran a estimar-se-la, perquè el seu caràcter és una barreja d'adorable i maldestre, que provoca vergonya aliena per les múltiples collonades que diu o fa i la seva capacitat sense límits de fer el ridícul. 

Aquest vídeo em fa riure cada cop que el veig. Trobo que encara que no tingués subtítols s'entén perfectament, oi? Si més no l'essencial, perquè al cap i a la fi tot gira al voltant de la paraula "penis". Doncs aquesta és la mena de coses que fa la Jess. 

La vèiem discutir amb en Nick Miller (Jake Johnson), un exestudiant de Dret que treballa de bàrman i que també ha passat per una dolorosa ruptura. És pessimista, tirant a covard i s'empipa amb facilitat. Tot i així connecta bé amb la Jess i ens fa pensar que aquests dos acabaran junts. Serà així? Ja ho anirem veient.

En Winston Bishop (Lamorne Morris) és exjugador de bàsquet i ha tornat de Letònia després que les coses allà no li hagin acabat de sortir bé. Als Estats Units té molts problemes a l'hora de trobar feina, perquè mai no havia format part d'un món laboral normal i la crisi econòmica actual no hi ajuda pas, com tampoc la seva dificultat per adaptar-se a les tasques repetitives.

Curiosament a l'episodi pilot el personatge negre (les coses com són) era el d'en Coach, interpretat pel conegut Damon Wayans, Jr., però de cara al segon episodi es va dir que havia marxat i havia cedit el seu lloc a en Winston, que era el company de pis original d'en Nick i l'Schmidt. Tot plegat responia al fet que el senyor Wayans tornava a la sèrie Happy Endings, que es renovava per a una segona temporada. Probablement en fer el pilot de New Girl no comptava amb què el pilot d'aquesta acabaria convencent la Fox com per a fer-ne una sèrie, vés a saber.

Continuem: l'Schmidt (Max Greenfield) no té nom de pila, pel que sembla, i és un metrosexual que es veu a si mateix com un seductor, mentre que els altres el veuen com un pallasso. A l'oficina, on és l'únic home, les seves companyes tampoc no se'l prenen seriosament. És l'únic dels nois que se sent realment atret per la...

Cecilia "Cece" Meyers (Hannah Simone), la millor amiga de la Jess, model professional i tot i així amb poca fortuna a l'hora d'aconseguir relacions de llarga durada. És un personatge secundari que no apareix a tots els episodis, però que cada cop passa més temps a casa del quartet protagonista.

A banda dels personatges principals New Girl també en té d'altres, amb papers més petits, que hi afegeixen diversió. És el cas d'en Paul Genzlinger (Justin Long), que és la versió masculina de la Jess, o la Tanya (Rachael Harris), la directora de l'escola de la protagonista. I fins i tot hi ha alguna cara coneguda, com la d'en Dermot Mulroney (La boda del meu millor amic).



Com podem veure al simpàtic opening de la sèrie, la Zooey Deschanel no desaprofita l'oportunitat de cantar, i és que forma part del duet musical She & Him. Ja n'havia parlat a la ressenya de (500) days of Summer.

En fi, m'ha agradat molt aquesta primera temporada de la sèrie i la recomano a tothom, perquè és una sitcom sense riures enllaunats i que té un regust diferent del que estem acostumats a veure. I el que és més important, els seus personatges estan molt ben construïts i es fan estimar ràpidament. Què més es pot demanar? Que la sèrie duri però no tant com per acabar decaient. Això és el que li demano jo, si més no.

Visionats: (500) Days of Summer

Ara feia temps que no parlava de cap pel·lícula, però de vegades em ve de gust, sobretot quan una supera les meves expectatives. Me la va recomanar un cosí meu, que sap que tinc una temporadeta de veure pel·lis romàntiques que és un no parar, i ja em va dir que (500) Days of Summer (500 días juntos en castellà) era diferent. 

Al repartiment hi tenim com a dos clars protagonistes en Joseph Gordon-Levitt (Inception, o 3rd rock from the Sun, la sèrie que van passar per TV3 com a Caiguts del Cel i anteriorment a Antena 3 en castellà com a Cosas de marcianos, i el 2012 a la tercera pel·lícula del Batman de Christopher Nolan) i la bellíssima —me n'he enamorat, ho reconec— Zooey Deschanel (amb una bona pila de pel·lícules a la seva esquena, com a secundària i com a protagonista, les més conegudes de les quals Yes Man i The Hitchhiker's Guide to the Galaxy). Una curiositat: també he sabut que el nom d'aquesta actriu (germana petita, per cert, de l'Emily Deschanel, protagonista de Bones) ve del llibre Franny i Zooey. Tornant al tema, en Joseph i la Zooey havien coincidit ja a la pel·lícula Manic, de 2001. 

Ja ens ho diuen des del principi: (500) Days of Summer és una història de "noi coneix noia". I sí, efectivament, aquest drama amb tocs d'humor (o comèdia dramàtica) i fins i tot algun moment de musical i de fals documental és una història d'amor explicada des del punt de vista del noi. I és una història escrita per despit, perquè un dels coguionistes havia patit una ruptura dolorosa feia poc i amb la pel·lícula, dirigida per en Marc Webb, es va deixar anar. 

Els 500 dies del títol són el període que retrata el film en la relació entre en Tom i la Summer, però no és un pastissot de pel·lícula. Per començar, a través d'una animació veiem córrer endavant i endarrere el temps, perquè la història està explicada de manera no lineal. No, no fa spoilers ella mateixa, perquè el final-final de la trama el deixa... per al final. Però sí que se'ns expliquen coses que només després sabrem com es van arribar a gestar. 

A més, aquests salts endavant i endarrere també ajuden a analitzar les coses. Les veiem des del punt de vista d'en Tom, com ja he dit, i no sabem gairebé mai què pensa la Summer. Només podem intentar endevinar els seus sentiments fixant-nos en els detalls i a través de les poques vegades que expressa el que sent, perquè —ja ho diu des del principi— ella és de deixar-se anar, però no vol una relació seriosa.

És molt fàcil identificar-se amb en Tom, i caure en el mateix error que ell (enamorar-nos d'ella). De fet, des del principi, en què ella arriba com la nova recepcionista de la feina d'ell (que és redactor de postals de felicitació), sabem que se'n penja. Quan ella li diu que només vol una amistat ho diu ben clar. Diu que no creu en l'amor. Però un dia li fa un petó i, sense posar-se etiquetes en cap moment, comencen a sortir. 

Diuen que aquell que avisa no és traïdor, i es pot dir el mateix de la Summer, però ja he dit abans que ens identifiquem amb en Tom i hi ha coses que no entenem, que trobem injustes i que ens deixen totalment desorientats. Com que tot sembla tan bonic arribem a oblidar que ella no ha dit en cap moment que vulgui res de seriós. 

És a dir, caiem en el mateix parany que ell. Com diu la germana adolescent d'en Tom, paradoxalment el personatge més madur de la pel·lícula, a la Summer no se li pot retreure res. Ja l'havia avisat. I sí, hi ha una ruptura (el dia 290). No és cap gran spoiler, ens ho diuen només començar el film. Com acaba tot plegat és quelcom que haureu de descobrir vosaltres mateixos, perquè de debò que us recomano la pel·lícula. Jo i la crítica, que la va considerar una de les millors de 2009.

Per què la recomano? Perquè malgrat que el títol en castellà (la vaig veure en anglès, però sé quin títol té en castellà) pot dur a la idea equivocada que estem davant l'enèsima pel·lícula tòpica d'amor, és força original. Per la narrativa, pel punt de vista obertament parcial, perquè per una vegada és el noi el que vol la relació seriosa i no la noia (sí, aquesta mena de noi també existeix, i ja és hora que es reconegui la nostra existència), i perquè és una pel·lícula que ensenya coses, que fa pensar. Ensenya a mirar-se les coses retrospectivament i a analitzar-les d'una manera serena, per tal d'adonar-nos que ni tot el que semblava tan maco ho era tant, ni el que retraiem a la nostra exparella era tan greu com ens pensàvem. 

(500) Days of Summer ens fa patir, ficar-nos a la pell del protagonista i passar-ho malament, sentir ràbia, desesperació. Però també il·lusionar-nos, aprendre coses, i dóna una lliçó força important: tant li fa si una situació és (o ens sembla) injusta, si volíem unes explicacions que crèiem que mereixíem i no ens les han volgut donar, o si hem fet tot el que calia fer i no ens ha sortit bé. De vegades ens hem de fotre, parlant clar, però sempre podrem tornar a aixecar el cap.

Es nota que és un guió coescrit per una persona que coneix de ben a prop el que és una ruptura dolorosa. Aquí hi pot haver fantasia pel que fa a noms, situacions i detalls, però es nota que és autèntic. Crec que qualsevol hi pot trobar coses semblants a experiències viscudes en la seva vida, i tot i que, com encertadament apunta el meu cosí, és una pel·lícula que arribarà més a les persones solteres, penso que no se l'hauria de perdre ningú. 

M'acomiado per avui amb un vídeo anomenat The Bank Heist que fa de complement de la pel·lícula i on surt la cançó Why do you let me stay here?, del grup musical She & Him, format per en Marc Webb (el director!) i la mateixa Zooey Deschanel (tot queda en família, doncs).

M'encanta. Va, mireu la pel·lícula. Jo me la compraré segur, que val molt pocs calés en DVD. Per això descarrego pel·lícules, per tal de veure què em semblen i, si m'agraden... comprar-me-les.