Com ja és ben sabut per qualsevol que tingui una mica d'interès en el tema, el català està en hores molt baixes, ja no per prohibicions dictatorials, sinó per l'abandonament del seu ús per part de la població jove, causat per la minsa presència d'aquesta llengua als continguts de les plataformes de streaming -mentre que en el passat els continguts de referència eren abundants i atractius i contribuïen enormement a la normalització lingüística-, amb la connivència de les autoritats polítiques, que tenen coses més urgents per gestionar, aparentment.
Per això, per desgràcia, és notícia la rara aparició d'un contingut amb àudio en català a Netflix i companyia, i aprofitant que n'havia sentit parlar bé i que teníem la nena desperta a una hora poc habitual, vam decidir veure amb ella aquest film produït per la mateixa plataforma.
Bé, parlem de coses més alegres, de la pel·lícula en si, que es diu La família Mitchell contra les màquines, s'ha estrenat aquest mateix 2021 a Netflix i la dirigeix Mike Rianda, que també la coescriu amb Jeff Rowe i fa la veu del fill de la família, l'Aaron.
El film té com a protagonista una família típica estatunidenca -almenys des del punt de vista audiovisual- formada per un pare (Rick Mitchell, amb veu de Danny McBride), una mare (Linda Mitchell, interpretada per Maya Rudolph), l'esmentat nano Aaron i la seva germana gran, la Katie (Abbi Jacobson), que és l'autèntica protagonista de la història.
Ah, i en Monchi, el gos, els lladrucs i sorolls del qual són una "feina" d'en Doug the Pug, un gos seguit per milions de persones a la vida real, i que jo no coneixia.
He dit que era una família típica, però no he dit pas que fos ideal, de portada de revista, i és que, com totes les famílies, té defectes i problemes. El que se'ns presenta al principi, amb un to humorístic -que és el to de pràcticament tot el film-, és el que tants de nosaltres vivim: l'addicció a les pantalles, sobretot des de la generalització i l'evolució dels smartphones, i qui ho pateix més és el pare, un amant de la natura que passa de la tecnologia, amb la qual és, de fet, força sapastre.
La història comença quan la família es prepara perquè la Katie, aspirant a cineasta des de fa temps, marxi a estudiar en una escola de cinema de Califòrnia. Ja ho té tot preparat, però son pare li ha preparat una sorpresa: en comptes d'anar-hi amb avió, faran un viatge en família amb el cotxe.
A ella això no li agrada gaire, però després d'una tremenda discussió el viatge comença i esdevé una trepidant aventura quan la presentació d'uns robots domèstics per part d'un jove empresari rei de les xarxes socials (de nom Mark, ehem...) surt malament i la humanitat en ple pateix l'atac d'unes màquines reprogramades per capturar-la.
Com que és una pel·lícula d'humor per a tota la família -encara que, com és habitual a l'animació moderna, amb picades d'ullet també per als adults-, aquesta invasió no té res a veure amb la de la saga Terminator, és una cosa molt més asèptica, però dona lloc a un escenari apocalíptic en què sembla que els únics a l'altura de la situació són els Mitchell, que empesos per la valenta Katie decideixen no fugir, sinó enfrontar-se als invasors.
Sense entrar en més detalls de la trama, La família Mitchell contra les màquines és una pel·lícula molt divertida, exagerada en alguns moments i amb un humor particular, amb un intel·ligent ús de memes i recursos visuals (que inclouen imatge real) i uns dissenys molt característics que barregen elements de 2D i 3D amb colorit d'estil aquarel·la.
Malgrat els seus moments més esbojarrats, que acostumen a ser molt curtets i no saturen gens, el film conté també una bonica història de reforç dels vincles familiars durant el viatge en cotxe i la mateixa aventura de salvar el món, sobretot pel que fa a la noia i el seu pare, que s'han anat distanciant i estan en plena crisi paternofilial.
A més, sense convertir-ho en un tema de conversa dins del guió, normalitza les persones LGBTQ amb petits detalls i frases casuals amb tant d'encert i naturalitat que em sap greu fins i tot esmentar-ho, però és important que això es faci en pel·lícules d'èxit. En fi, no us la perdeu, és d'allò més recomanable.
Makoto Shinkai és un director japonès d'animació el nom del qual fa temps que sona molt, i és que crea un èxit rere un altre. Reconec, però, que m'hi vaig posar tard. Diguem que -ja ho he explicat altres vegades- en el meu limitat temps lliure hi ha coses que no puc evitar abandonar una mica, i pel que fa al manganime, m'he concentrat més en el manga que en l'anime.
Pràcticament mai miro, ja, sèries d'animació japonesa, i de pel·lícules encara menys, però és una cosa que vull arreglar i de tant en tant vaig mirant alguna coseta, i per motius de feina estic més o menys al dia del que existeix. En tot cas, jo em vaig estrenar amb el mestre Shinkai amb la seva obra més coneguda, your name., però en tinc d'altres, totes anteriors, i fa un temps vaig veure la pel·lícula que avui porto al blog, després de força temps d'haver-la vist, i és que com que de tant en tant em ve al cap he entès que això em passa perquè vol que en parli aquí, cosa que faig avui.
Amb un metratge que destaca perquè és de només 65 minuts, la pel·lícula 5 centimeters per second, en japonès Byôsoku 5 centimeetoru, es va estrenar al Japó l'any 2007, nou anys abans de your name., i va ser la setena obra dirigida pel senyor Shinkai.
Tanmateix, s'hi veuen paral·lelismes que més aviat són temes habituals del cineasta, perquè es poden veure en d'altres films dirigits per ell. Parlo de les dificultats perquè una parella enamorada pugui viure la seva relació sentimental amb normalitat, si cal amb separació física aparentment insalvable com és el cas dels protagonistes d'aquest film.
Són en Takaki i l'Akari, un nen i una nena de primària que forgen, amb la salut delicada i la preferència per quedar-se a l'edifici de l'escola en comptes de sortir al pati, a més de l'afició als cirerers en flor, una amistat que els companys interpreten d'una altra manera... i que encerten en llegir així.
Però, seguint un tòpic del manga i l'anime que sempre ens destrossa el cor, en canviar a secundària ella se n'ha d'anar a una altra ciutat perquè el trasllat a la feina dels pares els obliga a mudar-s'hi.
Inicialment en Takaki i l'Akari mantenen el contacte per carta, i queden que un dia es veuran encara que el trajecte en tren que ha de fer en Takaki és llarg i pesat -i amb una tempesta de neu que empitjora les coses fins a un punt agònic-, perquè resulta que la família d'ell també es traslladarà, i en sentit contrari, de manera que estaran encara més lluny.
Tenen moltes coses per dir-se, fins i tot se les han escrit, i malgrat tots els impediments aconsegueixen veure's una última vegada i tenen un comiat d'allò més trist, encara que tenen intenció de continuar escrivint-se cartes.
Però el temps va passant i, tot i que la tecnologia ja permet enviar e-mails des del telèfon i, per tant, una comunicació més immediata, el contacte es perd, i el protagonista -perquè, les coses com són, la pel·lícula gira al voltant d'en Takaki- va creixent mentre no es treu l'Akari del cap, tot pensant que ja és massa tard per fer-hi res (i en la seva defensa s'ha de dir que una relació a distància a l'adolescència és especialment difícil).
No vull destrossar res més de la trama, així que m'aturo aquí pel que fa a la premissa, però el que ens trobem a 5 centimeters per second és un relat construït en tres parts, l'última molt curta, de dues persones que veuen com els seus camins se separen, que hi podrien haver fet alguna cosa i que per pors, dubtes, l'edat i maneres de ser no hi posen remei.
Amb els anys veurem si es retroben, en quines circumstàncies i com són ells ara que ha passat tant de temps, però el missatge que ens transmet el senyor Shinkai és que la vida no va per on ens pensàvem o volíem, i que cal mirar endavant i no deixar-se arrossegar enrere per la nostàlgia.
Tot plegat ho explica amb la bellesa que caracteritza la seva filmografia, amb atenció extrema al detall, uns paisatges preciosos i uns cels de colors gairebé impossibles, aquest cop amb l'excusa del llançament d'un coet des d'una estació espacial que també fa de referència temporal.
Acompanyen les punyents escenes la banda sonora del compositor Tenmon, habitual col·laborador de Shinkai, i la cançó vocal One More Time, One More Chance, de Masayoshi Yamazaki, que contribueixen a crear aquest ambient trist i nostàlgic que ens deixa amb el nus a la gola.
Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.
Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.
L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.
En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.
Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.
En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.
Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrencamés d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.
És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.
Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.
De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.
És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.
Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic Worldvaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament.
La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.
Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.
Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.
I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.
Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.
Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.
En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.
Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.
El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.
Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down)o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).
En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.
I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.
Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.
A diferència del que va passar amb el debut cinematogràfic dels Avengers, el 2012, aquest cop he vist la seqüela el dia de l'estrena, i després dels nous films individuals dels personatges i les sèries de televisió que hi estan relacionades el cert és que en tenia moltes ganes.
Així, doncs, em disposo a donar la meva opinió d'un film que, ja ho avanço, no sé si trobo millor o pitjor que el primer, però que té molts punts forts especialment en aspectes que afavoreixen l'equilibri i en d'altres que s'acostumen a oblidar.
Avengers: Age of Ultron, que a casa nostra s'ha estrenat un dia abans que als Estats Units, arrenca amb l'assalt a una base de Hydra descoberta per S.H.I.E.L.D., com es podia veure a l'episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. emès immediatament abans de l'estrena de la pel·lícula.
Reprèn una situació que ve de la primera pel·lícula i alhora un tema, el de l'experimentació amb humans per part de l'agència d'inspiració nazi, que enllaça amb l'esmentada i exitosa sèrie televisiva. Aquí s'acaben les connexions, però, perquè encara que m'hauria agradat molt no hi ha cap cameo dels personatges de la cada cop menys petita pantalla, llevat del baró von Strucker i d'altres que ja fa temps que apareixen en els dos formats, com en Nick Fury (Samuel L. Jackson) i la Maria Hill (Cobie Smulders).
No és un defecte en si mateix, sinó una petita decepció personal, per tant no l'hi tindrem en compte. Deia més amunt que té molts punts forts, ja no en aspectes importants com la trama, sinó en l'increment dels moments de descans, gairebé civils, que sempre agraden als fans, o en divertits gags disseminats per la pel·lícula, aspectes que ajuden a digerir les enormes quantitats d'acció de vegades gairebé caòtica que, en el fons, són l'atractiu més gran del film.
Però tot plegat no és res més que la proverbial calma que precedeix la tempesta, cap sorpresa en aquest sentit. I la tempesta és de les bones, perquè aquesta vegada l'enemic a què s'han d'enfrontar els Avengers, superada la qüestió de Hydra, ve de dins.
Es tracta de l'Ultron (James Spader), el fallit resultat de l'experimentació amb intel·ligència artificial per part d'un Tony Stark que, en actuar pel seu compte, pràcticament destrueix el grup tot sembrant la desconfiança mútua entre els seus membres.
Si a The Avengers l'enemic venia directament de l'univers d'en Thor, aquest cop el regust és més Iron Man, amb els protagonistes lluitant contra un exèrcit de robots liderats per aquest Ultron disposat a eliminar la raça humana per tal d'aconseguir la seva versió de la pau. No és el primer dolent de còmic en proposar una cosa així, de fet.
El tràiler ens dóna una bona idea del que ens trobarem a la pel·lícula, tot i que, com sempre, no deixa gaire lloc per a les sorpreses. Tanmateix, els seguidors dels còmics del grup de superherois més poderós del món —encara que ho siguin, com jo, a un nivell molt modest— ja saben qui és qui i més o menys què acabarà passant amb determinats personatges.
Parlant de personatges, entrem en un dels punts que més m'han agradat de la pel·lícula. Se'n presenten de nous, amb uns coneixements bàsics del còmic sabem qui són, però hi ha coses interessants des del punt de vista cinematogràfic: en Quicksilver (Aaron Taylor-Johnson, protagonista de Kick-Ass) i la Scarlet Witch (Elizabeth Olsen, germana petita de les bessones Olsen, sí), dos Avengers clàssics, ja havien sortit l'any passat a X-Men: Days of Future Past!
Com ja sabem, l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) està agafant forma d'una manera més que lloable, tot surt rodat, però hi ha algunes franquícies que al cinema pertanyen a la Fox, com són Els 4 Fantàstics, l'Spider-man (que ja hi ha un acord per tal que pugui aparèixer també als films dels estudis de la Marvel) i els X-Men, i és per això que la Fox no pot tocar els personatges de Marvel Studios i viceversa. Amb els bessons Maximoff s'ha fet una excepció, ja que són de tota la vida mutants deixebles d'en Magneto... però també, posteriorment, membres dels Avengers.
A banda de la presentació d'aquests dos personatges del país fictici de Sokovia ben carismàtics, que es guanyen la simpatia de l'espectador, un altre encert de Avengers: Age of Ultron és l'aprofundiment en la història dels personatges que no han tingut pel·lícula pròpia.
Poc a poc s'han de construir, aquests personatges, per tal d'equilibrar-se amb aquells que ja coneixem bé, com són el Capità Amèrica (Chris Evans), l'Iron Man (Robert Downey, Jr.) i en Thor (Chris Hemsworth). Ho han anat fent en petites dosis, però en aquest film guanyen metratge i protagonisme la Black Widow (Scarlett Johansson), en Hawkeye (Jeremy Renner) i en Hulk (Mark Ruffalo), que sí que ha tingut pel·lícules individuals, però amb canvi d'actor cada vegada i amb una primera part gairebé considerada fora del cànon, de manera que també rep aquest tractament privilegiat en la interessant relació amb la Black Widow, tant en la seva forma verda i musculada com en la de l'introvertit físic Bruce Banner.
Pel que fa a la pel·lícula en general, en Joss Whedon ens torna a oferir espectacle en estat pur, entreteniment de més de 2 hores i 20 minuts (cal veure els crèdits, com sempre) que semblen 1 hora i mitja, i un grapat de combats tan poc respectuosos amb l'entorn —edificis, vehicles i, sobretot, població civil— que ens fan preguntar-nos, exagerant una mica, si el resultat hauria estat gaire diferent en cas que els Avengers haguessin deixat fer l'enemic.
En qualsevol cas, el ritme és l'ideal per a una pel·lícula d'aquestes característiques, i hauria de satisfer, del tot o parcialment, qualsevol que hagi gaudit amb la primera part i, naturalment, dels films individuals dels personatges que n'han tingut.
A favor:
-Més humor que a la primera part, i li va molt bé. Sovint es veu a venir, però fa gràcia de totes maneres
-En Thor i l'Iron Man fardant de xicota i, per una vegada en aquesta mena de situacions (per desgràcia ho hem de celebrar), fent referència únicament a les seves capacitats intel·lectuals
-L'aparició, encara que sigui en cameo, de diversos personatges secundaris que no esperàvem necessàriament. Es nota, per exemple, l'èxit de la sèrie Marvel's Agent Carter. Pràcticament només hi falten les esmentades xicotes del punt anterior
-Que des del punt de vista temàtic s'acosti més a d'Iron Man, pel tipus d'enemic, i es distanciï una mica de Thor, franquícia que personalment m'atrau menys
-La jugada amb en Paul Bettany, que fins ara no vèiem però sí sentíem com a veu d'en J.A.R.V.I.S. Genial.
En contra:
-És una apreciació personal, ja ho he dit al principi, però si no havien d'aparèixer físicament, almenys m'hauria agradat sentir els noms d'alguns personatges de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.
-Que calgui esperar fins al 2018 per a la seqüela, Infinity War, que a sobre es dividirà en dues parts, la segona de les quals prevista per a 2019
-La destrucció de ciutats i la implícita pèrdua de milers de vides recorda massa els esdeveniments del primer film. Sembla que, ara que ja cou menys la ferida de l'11-S, cal mostrar edificis ensorrats i gent ferida i plena de pols
Com potser heu vist, a Cementiri de Pneumàtics normalment no hi parlo de cinema, i quan ho faig és per parlar de pel·lícules basades en còmics, però també he dedicat entrades a films "normals". El d'avui no és un llargmetratge gaire normal, però ja m'enteneu. Senzillament és prou especial com per dedicar-li una entrada i comentar les meves impressions al respecte, perquè des que en vaig conèixer l'existència tenia moltes ganes de veure'l.
Tal com ens han estat venent, Boyhood és una pel·lícula que narra la transformació de nen a adult d'un noi interpretat pel mateix actor durant els 12 anys que va durar el rodatge del film. En realitat van ser 11 anys i escaig i quan representava que tenia 6 anys en realitat tirava cap als 8 —ja m'ho havia semblat en veure les primeres escenes del film—, però aquests petits detalls no fan menys impressionant la fita.
No ha de ser gens fàcil mantenir en marxa un projecte basat en filmar una setmana a l'any durant gairebé 12 anys, amb el compromís de llarguíssima durada dels actors —sobretot els infants, l'evolució de la qualitat interpretativa dels quals és un misteri—, sense poder signar contractes tan llargs perquè una llei impedeix fer-ho, i amb uns productors al darrere que estan invertint en un producte del qual no en trauran res, si és que n'arriben a treure res, fins al cap de 12 anys.
D'històries de llarga durada captades pel cinema n'hi ha moltes. Des de les sagues amb diverses entregues i en què amb el pas dels anys veiem l'envelliment dels intèrprets (el mateix Richard Linklater, el director de Boyhood, és responsable de la saga Before, que acompanya la mateixa parella durant un sol dia els anys 1995, 2004 i 2013) fins a documentals episòdics que segueixen les vides dels seus protagonistes en entregues que apareixen cada cert temps. També hi ha hagut abans films rodats durant diversos anys, però Boyhood trenca el rècord —el duplica— pel que fa a la durada del rodatge.
Tot plegat té un pes innegablement important en l'interès que ha despertat el film, molts dels seus espectadors hem d'admetre que l'hem volgut veure principalment per aquesta curiositat morbosa, però si la pel·lícula fos dolenta no hauria tingut aquest ressò. Parlem de l'argument, doncs, ja que al cap i a la fi es tracta d'una història de ficció.
Amb un to realista i unes interpretacions d'allò més creïbles i naturals, Boyhood se centra en la vida de l'Olivia (una estupenda —com sempre— Patricia Arquette que veiem prendre algunes decisions errònies pel que fa a l'estilisme capil·lar, cosa que com a seguidor de Medium jo ja havia lamentat), mare separada, i els seus dos fills, en Mason (Ellar Coltrane) i la Samantha (Lorelei Linklater, filla del director).
Tanmateix, encara que la importància del paper de l'Olivia és evident, i en el fons la cinta també és la història de com lluita per pujar els nens i treure's una carrera en aquestes difícils circumstàncies per tal de fer un salt en la qualitat de la vida de la família, el protagonista és en Mason, un nano somiador, inconformista i observador que creix veient les relacions sentimentals i matrimonials fracassades de la seva mare i acaba esdevenint un apassionat de la fotografia més aviat solitari i meditabund.
Veiem envellir la Patricia Arquette, que passa d'actriu encara jove i atractiva a fer goig malgrat els signes evidents del pas del temps i els augments i les pèrdues de pes que ha patit en aquests anys. I l'Ethan Hawke, precisament un dels dos protagonistes de la saga Before, que fa de Mason Sr., el pare que veuen cada quinze dies i que interpreta el típic paper de col·lega i ens cau bé de seguida, però que s'estalvia les dificultats amb què s'enfronta ella per tal de tirar endavant la família, i a causa de les circumstàncies no es veu obligat a renyar mai els fills.
No ens arribem a assabentar de què va provocar la separació amb l'Olivia, amb qui manté força cordialitat, però acaba la pel·lícula i ens adonem que no té importància, que no ho hem trobat a faltar. Dit tot això, i sense restar importància a l'interès que té observar l'envelliment dels adults, el més impactant és veure créixer en Mason Jr. (i la seva germana, que queda en un segon pla però en gairebé 12 anys també canvia tant com es pot esperar d'una nena, és clar).
La història, de fet, és tan senzilla, humana i creïble —amb els tòpics de la cultura estatunidenca que hem vist tantíssimes vegades i que entenc que es basen en la realitat, com ara els balls de graduació i altres clixés— que gairebé sembla un documental. Per a ser-ho de debò només falta que els personatges parlin amb un entrevistador que queda fora de càmera. No hi ha drames excessius, girs cruels del destí ni escenes que ens facin somriure amb condescendència o exclamar "va, home, va!"
Els anys van passant d'una manera fluïda, i ho fan sense posar rètols en pantalla ni números en boca dels personatges: veiem créixer els nens, envellir els adults —sense complexos, perquè aquí es tracta de notar-ho— i fem un càlcul que queda confirmat (o rebatut) per elements com ara la música que sona a la ràdio, el llibre de la saga Harry Potter de moda a cada moment o les videoconsoles amb què juguen els personatges més joves. Per cert, durant tota la infantesa en Mason Jr. demostra més d'un cop que és seguidor de Bola de Drac. Em va agradar, aquest detall.
Probablement la història que ens expliquen a Boyhood ho és tant, de senzilla, natural, que analitzada sense tenir en compte el procés de producció i les característiques que han atret l'atenció de tantíssima gent acabaria essent un producte entretingut i prou.
Però és clar, destriar-la del fet que hi passen gairebé 12 anys de debò, oblidar que el pas del temps (que en d'altres produccions és fingit) és ben real, és pràcticament impossible. També és difícil oblidar el mèrit que té fer-la sense que canviïn l'estil o les maneres d'un director que, al capdavall, és un ésser humà i ha envellit igual que els intèrprets.
I aquest factor influeix, ens agradi o no, en la percepció que tenim del conjunt. Estic dient que no n'hi ha per tant? No, estic dient que potser no cal qualificar-la d'obra mestra absolutament commovedora, que és com ens la venen. Ara bé, èpica com a treball cinematogràfic? Sí. Única? També. Val la pena, la història, més enllà de la qüestió dels 12 anys? És clar que sí. Altrament no se'ns farien curts els 165 minuts que dura. Ni hauria acumulat aquest nombre creixent de nominacions i premis, el més destacat el de millor director al Festival de Berlín. Arribarà als propers Oscars?
Potser llegint altres entrades ja ho heu sospitat, però si no és així ho diré abans de començar per tal que quedi clar: sóc molt d'en Batman, i en Superman també m'agrada, però en tinc i n'he llegit moltíssims menys còmics que no pas del Cavaller Fosc.
Tot i així estava convençut d'anar a veure la darrera pel·lícula de l'Home d'Acer, el nou intent de rellançar la franquícia després del fracàs de Superman Returns (2006) —que a mi em va semblar entretinguda— i de crear un ric Univers DC cinematogràfic, tot seguint els passos de la competència, Marvel, que ho està fent amb èxit des de fa molts anys.
Com sempre passa en aquests casos, i es podia esperar d'una pel·lícula basada en el superheroi més popular de tots els temps, que enguany ha fet els 75 anys, molta gent ha quedat descontenta de l'adaptació. És el que hi ha, sempre hi ha gent impossible de satisfer, sobretot pel que fa al cinema basat en còmics.
Per la meva banda, tot i ser una persona molt menys experta en Superman que en Batman, he percebut les llicències que la pel·lícula dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen) es pren, però no podem viure sempre de l'aclamat film de 1978, hem de reconèixer que Man of Steelestà força bé i com a mínim tothom coincideix en què és millor que la de 2006.
Potser ha estat per tràilers com aquest, que ens inflaven les expectatives des de feia mesos, unes expectatives que havien nascut quan es va saber que hi hauria una nova pel·lícula d'en Superman, dirigida pel senyor Snyder i escrita per David S. Goyer i Christopher Nolan (també productor), responsables de la trilogia més recent d'en Batman.
O potser ha estat perquè s'esperava quelcom precisament del nivell de l'esmentada trilogia del Cavaller Fosc, i és cert que des de Warner Bros. s'han encarregat de vendre'ns-ho d'aquesta manera. Fins i tot pot ser que hagi estat per això, perquè el seu to (no argumental, sinó visual) és fosc com el de Batman Begins, El Cavaller Fosc i The Dark Knight Rises. Però Man of Steel no és Batman Begins, encara que també sigui una pel·lícula d'orígens d'un personatge icònic i se n'hagi encarregat la mateixa gent. Sigui com sigui, amb defensors i detractors, ha funcionat i té prevista una seqüela per a l'any que ve, sense fer-nos esperar els habituals 3 anys de mitjana que acostumen a passar entre les entregues d'una sèrie cinematogràfica.
El cas és que, pel que percebo, ha agradat sense entusiasmar en excés. A mi també hi ha coses que no m'han agradat, i en parlaré, però em disposo a fer la meva particular ressenya de la pel·lícula defensant allò que crec que fa bé.
Començant pel protagonista, en Henry Cavill, que abans d'aquesta pel·lícula el més important que havia fet era la sèrie The Tudors, no és excessivament carismàtic però trobo que fa una bona feina, i penso que no era necessari que en Superman/Kal-El/Clark Kent estigués encarnat per una cara massa coneguda.
Aplaudeixo també el fet que sigui un Superman de pit pelut i barba en segons quins moments, i que s'hagin eliminat el ridícul rínxol rebel del front i els "calçotets per fora". És 2013 i hi ha coses que potser no calen ni tan sols en un film clarament de fantasia com el que ens ocupa.
També m'agrada la nova Lois Lane, interpretada per una Amy Adams que es conserva força bé malgrat els seus 38 anys, gairebé 39. Aporto la dada relativa a l'edat perquè en Clark representa que en té 33 (curiosament l'edat de Jesucrist quan va morir, i el seu paper de salvador ha fet que més d'un hagi trobat a la pel·lícula tot de referències religioses cristianes).
Per altra banda, quan vaig saber que seria l'Amy Adams la que faria d'eterna noia de l'Home d'Acer tenia por que la fessin tenyir de morena, al capdavall és el color dels cabells de la Lois de tota la vida, però afortunadament li han permès lluir la seva cabellera pèl-roja habitual, que no natural (tot i que passaria pel seu autèntic color).
La relació entre el seu personatge i el del protagonista, tractada durant dècades als còmics (i també als films i les sèries que se n'havien fet fins ara) com un fals triangle amorós, és revisada a Man of Steel per tal d'oferir-nos una versió més creïble i versemblant que també m'ha agradat, encara que a molts els sembli un sacrilegi i vulguin continuar creient que unes ulleres poden canviar tant el rostre d'algú que la seva presència o absència ens faci veure-hi respectivament un simple periodista o el superheroi més gran de tots els temps. No siguem criatures i acceptem que així és millor.
El que no m'agrada, però, és que per molta Lois Lane que sigui, i per molt intrèpida que sigui com a reportera, sigui testimoni de primera mà de gairebé tots els esdeveniments de la pel·lícula. En altres paraules, la seva participació en segons quines escenes em sembla forçada i injustificada, com també trobo forçat, i accelerat i poc realista, el seu enamorament de l'heroi. Per a acabar-ho d'adobar, hi ha lleis de la física que no s'apliquen a la senyoreta Lane. Si veieu o ja heu vist la pel·lícula m'entendreu.
Pel que fa a la història en si, i a la manera d'explicar-nos-la, no cal que us amoïneu perquè si bé és cert que Man of Steel explica les coses d'una altra manera, llicències incloses, tot el que hi ha d'haver, tot el que podria esperar un lector habitual dels còmics d'en Superman, hi és.
Si a algú no li agraden les adaptacions cinematogràfiques de còmics, i per desgràcia molta gent s'enorgulleix de no quedar mai satisfeta en aquest aspecte, que es quedi amb la literalitat de Sin City, però un film per a les masses ha de mirar de satisfer tota mena de públics i alhora sorprendre una mica els fans més experts, i en la meva humil opinió aquest ho aconsegueix.
Oblideu-vos d'en Lex Luthor: l'enemic aquest cop és el General Zod (interpretat per en Michael Shannon, conegut pel seu personatge de Nelson van Alden a Boardwalk Empire), el líder militar de Krypton que va intentar un cop d'estat per tal de fer front a la decadència del planeta i que va ser empresonat a la Zona Fantasma, d'on va poder escapar a causa de la destrucció del seu món. Des de llavors busca la manera de destruir el nen que va ser enviat a la Terra com a últim supervivent de Krypton, que resulta que no és pas l'últim.
No em sembla pas malament que aquest cop s'hagi optat per evitar l'enemic obvi, que segur que sortirà a la segona part, i que la nèmesi del protagonista sigui un dels enemics habituals dels còmics que, de fet, també sortia a Superman i Superman II. El paper del senyor Luthor, que als còmics consisteix bàsicament en intentar convèncer el món del perill que representa tenir entre nosaltres un extraterrestre com en Superman, era innecessari en la història que ens han explicat aquest 2013. Ja tindrem temps de veure'l, n'estic segur. I també la kryptonita, substància que com tothom sap és el punt feble del protagonista però que aquí no fa acte de presència. Al cap i a la fi, ja té prou debilitats pel simple fet de ser un superheroi novell, amb dubtes i traumes, que comet errors.
He dit que era una pel·lícula d'orígens, i ho és. Comença a Krypton, el dia del naixement d'en Kal-El, fill d'en Jor-El (el científic més important del planeta) i la seva dona Lara. Man of Steel ens ofereix una bona quantitat de metratge relatiu als últims dies de Krypton, i la presència d'en Jor-El al film va més enllà de la seva mort, tant que fins i tot em va fer la sensació que l'actor que l'interpreta, en Russell Crowe, apareixia en pantalla més del que calia.
A l'inrevés que Batman Begins, però, no tenim una pel·lícula lineal amb una primera hora o una hora i mitja sense veure el protagonista en acció, sinó que alternem el present, on en Clark descobreix el seu origen i decideix posar en pràctica les seves habilitats per tal de salvar el món, amb escenes de flaixbac on el veiem de petit i adolescent a Smallville, Kansas.
En aquestes escenes brilla en Kevin Costner en el seu paper de Jonathan Kent, que es dedica a controlar els poders del seu fill adoptiu amb l'objectiu de fer-ne un bon home, un home de profit que sàpiga esperar el moment adequat per a mostrar al món el que és capaç de fer.
I aquesta idea de fer-lo esperar la duu fins a les últimes conseqüències, encara que l'obligui a prendre decisions exagerades, com acabarem veient entrada la pel·lícula. L'acompanya la també conegudíssima Diane Lane fent de Martha Kent, la connexió constant del protagonista amb la seva infantesa terrestre.
Tot plegat durà en Superman a la seva primera missió, que és salvar la Terra entregant-se a en Zod, que amenaça amb eliminar-ne la població i transformar-la en el nou Krypton, i no està per orgues. Al contrari del que passa als còmics, i també és un canvi que m'agrada, tan bon punt el món coneix l'existència del futur superheroi es troba amenaçat precisament per la seva presència al planeta a causa dels plans d'en Zod.
I és per això que no cal que hi hagi en Luthor (que hi és, però d'una manera indirecta, fixeu-vos-hi), perquè la por al desconegut, a l'extraterrestre, és la reacció natural dels humans a tota aquesta història.
Com no podia ser d'una altra manera hi ha combats espectaculars, molt ben duts a terme per part de l'equip d'efectes especials i que fan empal·lidir la destrucció de Nova York que vam poder veure l'any passat a The Avengers, de Marvel.
Però potser el combat final s'allarga una mica massa i crida molt l'atenció que en Superman, per molt debutant que sigui en l'ofici, no intenti endur-se la batalla a alguna banda on no causi tantíssima destrucció, perquè no ens mostren morts col·laterals, però s'entén que se'n produeixen milions amb la caiguda d'edificis i tot plegat.
Sigui com sigui he dit més amunt que és un Superman novell i comet errors, i algunes decisions que la seva versió de paper no prendria mai han indignat més d'un fan, però jo trobo que estan justificades per les circumstàncies de l'argument i perquè es tracta, ho dic per tercer cop, d'un Home d'Acer que comença i té dret a equivocar-se.
No em vull allargar tant, jo, i acabaré dient que Man of Steel m'ha agradat força, tot i alguns defectes que puc detectar sense ser un gran expert en el personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster. Defectes que li perdono i que trobo que no són tants com afirmen els seus detractors. La banda sonora del meu admirat Hans Zimmer és d'allò més adequada, encara que no s'assembli gaire al seu estil habitual, de vegades massa semblant entre unes bandes sonores i les altres, ni a la feina que va fer amb la trilogia Batman.
És un Superman diferent, més modern, un bon punt d'arrencada del que espero que sigui una trilogia d'èxit i, si tot va bé, permeti veure en el futur (com és la intenció) una pel·lícula de la Lliga de la Justícia, que sorprèn negativament que Warner Bros., propietària de DC Comics, no hagi dut a terme per culpa dels fracassos que van representar Superman Returns (2006) i Green Lantern (2011). El Batman de Nolan va ser una primera passa cap a un futur millor en aquest sentit i crec que Man of Steel hi contribueix. Espero que el temps em doni la raó. Ara, però, toca esperar la seqüela de la pel·lícula l'any 2014.
Quan vaig acabar de llegir Dràcula vaig decidir que ja era hora que veiés la pel·lícula de 1992 dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per en Gary Oldman, i al bloc ja vaig fer la promesa de parlar del film un cop l'hagués vist. Unes setmanes després m'han fet el favor de deixar-me-la en DVD i bé, ha arribat el moment.
Efectivament, tal com m'havien avisat, que sigui el Dràcula de Bram Stoker és una cosa relativa. S'hi basa en moltes coses, en els personatges i els fets, però també hi ha moltíssima collita pròpia, que està bé però canvia el sentit del llibre, el seu final i fins i tot hi afegeix un pròleg.
Aquest pròleg dóna molt sentit a la història i és el que justifica tota la part que és diferent, i tinc sentiments contradictoris sobre això. Crec que el llibre està molt bé i que no li calia cap canvi gaire important per adaptar-se al cinema, i que si Coppola s'hagués cenyit a la novel·la que realment va escriure en Bram Stoker hauria omplert les dues hores de metratge de la cinta (tot i que el format de cartes i diaris del llibre no hauria funcionat en cinema, és clar), però per altra banda tampoc no trobo del tot malament que sigui una altra història, que el director li doni personalitat pròpia.
Aquí teníem el tràiler. Bé, continuem: que siguin dues històries diferents fa que es pugui llegir el llibre i després veure la pel·lícula sense tenir la sensació que la versió cinematogràfica és un reflex 100% fidel de l'escrita, com passa per exemple amb El Pianista (que vaig anar a veure al cine el dia després d'acabar-me el llibre, un error).
Però també penso que les llicències que es pren Coppola fan que moltes de les coses que sí que hi havia a la novel·la s'expliquin massa ràpidament, en menys temps del que mereixerien. Aquest és un dels problemes del film. Un altre és que, si bé les pel·lícules de superherois no deixen mai contents tots els seguidors dels còmics perquè expliquen les coses d'una altra manera, com a mínim acostumen a respectar-ne l'esperit, però a Dràcula de Bram Stoker no crec que s'hagi aconseguit, ni tan sols sé si era la intenció o no.
Els personatges són els de la novel·la, i he llegit que en d'altres adaptacions al cinema n'hi ha que s'havien omès. Fins aquí bé. Però estan canviats... A veure, el repartiment és espectacular en la seva majoria: tenim un Gary Oldman espectacular que crec que no només hauria d'haver estat nominat per aquest paper, sinó que hauria d'haver-se endut l'Oscar; una bellíssima Winona Ryder que imposta l'accent britànic força bé, un Anthony Hopkins que era vell ja 18 anys enrere i un Keanu Reeves insípid en una de les seves primeres pel·lícules.
Però els personatges no són com els del llibre. Començant pel Comte Dràcula, aquí no dissimula gens i des del principi fa ostentació dels seus poders, en Van Helsing està com un llum, a la Lucy Westenra li agrada escalfar els seus tres pretendents i aquests no es tenen el respecte mutu que veiem a la novel·la. La Mina Harker es mereix un punt i seguit, en aquest cas: on és la Mina intel·ligent i pura del llibre? Aquí és gairebé tan luxuriosa com la seva amiga, i el pitjor de tot... què és aquesta relació amb en Dràcula? Al llibre no era així!
D'acord, és coherent amb el pròleg de la pel·lícula, i amb el to sexual que li va voler donar el director (les escenes d'en Keanu Reeves amb les vampires quan a la novel·la és sempre fidel a la seva estimada Mina, la seqüència del cinematògraf i d'altres que es veu que només hi són a la versió extesa del film...), però això no respecta l'esperit de l'obra original. De tota manera, va ser un èxit de públic i crítica, tot s'ha de dir, i la feina de vestuari, decorats (tot es va rodar en un estudi) i efectes especials convincents però tradicionals també s'ha de lloar.
Per no allargar-me més, la meva conclusió és que és una història diferent, basada en una novel·la clàssica imprescindible però d'una manera lleugera, amb moltes llicències. Crec que està bé llegir el llibre i veure la pel·lícula (que d'altra banda té escenes molt boniques) sense prejudicis, entenent que són coses diferents i que probablement era aquesta la intenció. Això sí, la pel·lícula sempre en anglès, per poder gaudir com cal de la inoblidable interpretació d'en Gary Oldman.
.jpg)
