Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Sèries: Penny Dreadful

Vaig descobrir l'existència d'aquesta sèrie poc abans que s'estrenés, per casualitat, quan me'n van parlar dient-me que reunia diversos monstres clàssics de l'imaginari popular, nascuts en la literatura del segle XIX, i en veure el seu repartiment vaig quedar-ne convençut.

Ara que ja s'han emès els 8 episodis de la seva primera temporada (ha renovat per a una segona, de 10), em ve de gust parlar-ne i intentar que, si no l'heu vist o no la coneixeu, li doneu una oportunitat. 

Estrenada a la cadena Showtime (cosa que vol dir que, igual que a l'HBO, no hi ha cap mena de censura pel que fa als nus i la paraula fuck en totes les seves variants morfològiques), Penny Dreadful és un homenatge a les novel·les barates i adreçades a les classes treballadores britàniques que es van serialitzar durant el segle XIX, un format que va veure néixer, per exemple, el personatge d'en Sweeney Todd. 

Curiosament els personatges que la protagonitzen no tenen l'origen en cap penny dreadful, sinó que van néixer en diversos clàssics de la literatura universal del segle XIX. La sèrie, creada per en John Logan (guionista de Gladiator, The Last Samurai, L'aviador o la pel·lícula precisament de Sweeney Todd de 2007), uneix personatges nascuts a les novel·les Dràcula (1897), El retrat de Dorian Gray (1890) o Frankenstein (1818), a més d'introduir-ne d'altres d'originals, i els situa en una trama ambientada a la Londres victoriana, que és l'època en què van aparèixer dos dels tres llibres esmentats.

La història, completament original, gira al voltant de l'operació de recerca de la Mina Murray, filla de sir Malcolm Murray, un explorador de l'Àfrica interpretat pel veterà Timothy Dalton (el James Bond d'Alta tensió i Llicència per matar) que viu traumatitzat pels que considera els seus fracassos com a pare i que reuneix al seu voltant una colla de personatges que el poden ajudar en la seva missió.

La més propera és la senyoreta Vanessa Ives (Eva Green, membre del repartiment que més em cridava, sobretot després de veure-la a 300: Rise of an Empire, però que no té una filmografia gaire extensa), una dona jove que viu amb sir Malcolm i del passat de la qual només sabem, al principi, que era la millor amiga de la desapareguda Mina. 

Deixant de banda l'espectacular interpretació de l'actriu, que no té cap problema amb enlletgir el rostre i fer de boja d'una manera molt convincent, el personatge és d'allò més interessant i ja des del primer episodi veiem que té una curiosa relació amb la religió, per dir-ho d'alguna manera. Misteriosa podria ser l'adjectiu que la defineix millor.

A les dues cares ben conegudes que ja he esmentat s'uneix la d'en Josh Hartnett —famós, però no gaire prolífic, almenys en comparació amb les grans estrelles de Hollywood—, que fa d'Ethan Chandler, un pistoler nord-americà que s'ha exiliat a Anglaterra, on es guanya la vida fent teatrets fins que és reclutat pel senyor Murray. 

Valent i amb posat de dur, en el fons és un home sensible i amb els seus traumes i secrets que, quan comencem a dubtar de la importància del seu paper, ens sorprèn amb un gir argumental que promet noves emocions a la segona temporada.

Ja entrant en els rostres menys vistos, tenim per exemple en Victor Frankenstein (Harry Treadaway), un jove científic i amant de la poesia que estudia els límits entre la vida i la mort i la reversibilitat de la segona, que com ja sabem perquè es tracta d'un personatge àmpliament conegut, arriba a demostrar. 

Cal esmentar que les seves creacions formen part dels personatges secundaris de la sèrie i, tal com acaba la primera temporada, la cosa anirà a més de cara a la segona tongada d'episodis.

El bell Dorian Gray és interpretat per en Reeve Carney (que va fer d'Spider-man al musical de Broadway fins el 2013), no pas en Bojan Krkic, i el que n'hem pogut veure en aquesta primera temporada es limita al seu amor per l'art pictòric, els plaers carnals tant amb dones com amb homes i la bellesa en general. 

Se suposa que el personatge es desenvoluparà més durant la propera temporada, però en aquests primers 8 capítols seria el que menys minuts ha tingut d'entre els personatges principals. De moment, això sí, m'ha motivat a llegir El retrat de Dorian Gray.

Entre els secundaris cal esmentar el majordom africà Sembene (Danny Sapani, vist a Misfits), el tràgic i entranyable monstre de Frankenstein (Rory Kinnear), el professor Van Helsing (David Warner) o la prostituta irlandesa Brona Croft (Billie Piper, vista a la Doctor Who moderna), que està a la frontera entre el paper protagonista i secundari, però m'inclino per considerar-la del segon grup.

La qüestió és que el grup principal, amb l'ajuda o els impediments dels secundaris, segons el cas, tira endavant la missió de trobar la Mina i rescatar-la de les urpes d'uns éssers demoníacs que es revelen com a vampirs, però que encara han de donar joc quan arribin els nous episodis. Ara bé, a banda de la missió principal a Penny Dreadful tots els personatges aniran tenint diverses escenes dedicades a aprofundir en la seva personalitat i el seu passat, i en algun cas fins i tot monopolitzaran un episodi sencer. 

He de reconèixer que, segons com, el tema dels vampirs no em crida l'atenció, segurament perquè s'ha explotat i pervertit en excés sobretot durant els darrers anys. Jo sóc més de la novel·la original de Dràcula i la pel·lícula de 1992, que l'adaptava amb certes llicències, i no m'agraden gaire els experiments.

Ara bé, la proposta de Penny Dreadful té punts molt bons i m'alegro d'haver-li donat l'oportunitat, perquè m'ha deixat molt satisfet: la idea d'unir diversos personatges de ficció en un mateix producte, i que vinguin de novel·les clàssiques de terror del segle XIX, com si es tractés d'una nova versió de The League of Extraordinary Gentlemen, còmic de l'Alan Moore i en Kevin O'Neill que va tenir una criticadíssima adaptació cinematogràfica i que comparteix algun personatge amb la sèrie; l'ambientació victoriana i la trama original que ens proposa Penny Dreadful, reservant-nos sempre sorpreses però fent-nos també picades d'ullet si coneixem els personatges que sí que existien abans de la sèrie; la fotografia, el vestuari, els diàlegs i, sobretot, les excel·lents interpretacions dels actors i les actrius, afectades intencionadament. 

Imprescindible, més que mai, veure-la en anglès, encara que algun dia l'arribi a comprar algun canal en castellà (cosa que encara no ha passat, tot i que els dos primers episodis els dirigeixi en Juan Antonio Bayona, el de The Impossible i abans El orfanato, i hi hagi un cameo de la Leticia Dolera al segon d'aquests capítols).

Unes compretes (Reis amb retard)

L'altre dia vaig fer servir una targeta de regal de la FNAC que em van regalar per Reis. Ja tocava. I el que vaig fer va ser aprofitar-la amb DVD d'anime. Repassem-los:

El DVD amb la minisèrie completa de 8 episodis d'Osamu Tezuka (basada en el seu manga original) Don Drácula. No n'he llegit el manga ni en sé res, però... és Tezuka!

Aquesta feia temps que la volia: l'única adaptació animada que ens ha arribat del clàssic de Tezuka Hi no Tori (Fénix en la seva cancel·lada edició en manga en castellà), la pel·lícula Hi no Tori 2772. 

I per acabar, l'edició de col·leccionista d'El meu veí Totoro (Tonari no Totoro), descatalogada i que he trobat perquè a la FNAC encara en quedaven algunes còpies. Surt més cara que la reedició de dos discs que n'han fet, però té coses que l'altra no té: un pòster, un calendari de 2010 (que quedarà sense tocar, doncs), i l'edició especial de 2 discs amb estoig metàl·lic que és la que s'ha reeditat ara amb caixa normal de plàstic. 

Digueu-me friki, però a l'hora de decidir-me per aquesta edició ha pesat tant aquesta collonada del tipus d'estoig com els regalets que porta. No penjaré el pòster ni faré servir el calendari, però per una vegada que em podia comprar una edició de col·leccionista de Ghibli, i més sabent que ja s'acaben i que no surten als catàlegs en línia de les botigues, ho havia d'aprofitar. Estic a punt d'acabar-me la col·lecció de llargmetrarges de l'Studio Ghibli, només em falten Kaze no tani no Nausicaä, Mononoke Hime, Omohide poro poro (Only yesterday) i Umi ga kikoeru (Puedo escuchar el mar).

Visionats: Dràcula de Bram Stoker

Quan vaig acabar de llegir Dràcula vaig decidir que ja era hora que veiés la pel·lícula de 1992 dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per en Gary Oldman, i al bloc ja vaig fer la promesa de parlar del film un cop l'hagués vist. Unes setmanes després m'han fet el favor de deixar-me-la en DVD i bé, ha arribat el moment.

Efectivament, tal com m'havien avisat, que sigui el Dràcula de Bram Stoker és una cosa relativa. S'hi basa en moltes coses, en els personatges i els fets, però també hi ha moltíssima collita pròpia, que està bé però canvia el sentit del llibre, el seu final i fins i tot hi afegeix un pròleg.

Aquest pròleg dóna molt sentit a la història i és el que justifica tota la part que és diferent, i tinc sentiments contradictoris sobre això. Crec que el llibre està molt bé i que no li calia cap canvi gaire important per adaptar-se al cinema, i que si Coppola s'hagués cenyit a la novel·la que realment va escriure en Bram Stoker hauria omplert les dues hores de metratge de la cinta (tot i que el format de cartes i diaris del llibre no hauria funcionat en cinema, és clar), però per altra banda tampoc no trobo del tot malament que sigui una altra història, que el director li doni personalitat pròpia. 

Aquí teníem el tràiler. Bé, continuem: que siguin dues històries diferents fa que es pugui llegir el llibre i després veure la pel·lícula sense tenir la sensació que la versió cinematogràfica és un reflex 100% fidel de l'escrita, com passa per exemple amb El Pianista (que vaig anar a veure al cine el dia després d'acabar-me el llibre, un error). 

Però també penso que les llicències que es pren Coppola fan que moltes de les coses que sí que hi havia a la novel·la s'expliquin massa ràpidament, en menys temps del que mereixerien. Aquest és un dels problemes del film. Un altre és que, si bé les pel·lícules de superherois no deixen mai contents tots els seguidors dels còmics perquè expliquen les coses d'una altra manera, com a mínim acostumen a respectar-ne l'esperit, però a Dràcula de Bram Stoker no crec que s'hagi aconseguit, ni tan sols sé si era la intenció o no. 

Els personatges són els de la novel·la, i he llegit que en d'altres adaptacions al cinema n'hi ha que s'havien omès. Fins aquí bé. Però estan canviats... A veure, el repartiment és espectacular en la seva majoria: tenim un Gary Oldman espectacular que crec que no només hauria d'haver estat nominat per aquest paper, sinó que hauria d'haver-se endut l'Oscar; una bellíssima Winona Ryder que imposta l'accent britànic força bé, un Anthony Hopkins que era vell ja 18 anys enrere i un Keanu Reeves insípid en una de les seves primeres pel·lícules. 

Però els personatges no són com els del llibre. Començant pel Comte Dràcula, aquí no dissimula gens i des del principi fa ostentació dels seus poders, en Van Helsing està com un llum, a la Lucy Westenra li agrada escalfar els seus tres pretendents i aquests no es tenen el respecte mutu que veiem a la novel·la. La Mina Harker es mereix un punt i seguit, en aquest cas: on és la Mina intel·ligent i pura del llibre? Aquí és gairebé tan luxuriosa com la seva amiga, i el pitjor de tot... què és aquesta relació amb en Dràcula? Al llibre no era així! 

D'acord, és coherent amb el pròleg de la pel·lícula, i amb el to sexual que li va voler donar el director (les escenes d'en Keanu Reeves amb les vampires quan a la novel·la és sempre fidel a la seva estimada Mina, la seqüència del cinematògraf i d'altres que es veu que només hi són a la versió extesa del film...), però això no respecta l'esperit de l'obra original. De tota manera, va ser un èxit de públic i crítica, tot s'ha de dir, i la feina de vestuari, decorats (tot es va rodar en un estudi) i efectes especials convincents però tradicionals també s'ha de lloar.

Per no allargar-me més, la meva conclusió és que és una història diferent, basada en una novel·la clàssica imprescindible però d'una manera lleugera, amb moltes llicències. Crec que està bé llegir el llibre i veure la pel·lícula (que d'altra banda té escenes molt boniques) sense prejudicis, entenent que són coses diferents i que probablement era aquesta la intenció. Això sí, la pel·lícula sempre en anglès, per poder gaudir com cal de la inoblidable interpretació d'en Gary Oldman.