Exposició: Osamu Tezuka, el Déu del Manga

Diria que mai havia fet cap entrada sobre una exposició, però també és veritat que no hi vaig gairebé mai, i que tampoc no se'n fan tantes de relacionades amb els còmics o amb l'oci de què tracto en aquest blog.

Però no és cada dia que el Museu Nacional d'Art de Catalunya té una exposició sobre el Déu del Manga, el desaparegut mestre Osamu Tezuka, així que l'excepcionalitat és benvinguda. 

Osamu Tezuka: El Déu del Manga es va poder visitar del 31 d'octubre de 2019 fins al 6 de gener d'aquest 2020, i va ser possible gràcies a la col·laboració entre el MNAC, Ficomic (precisament s'inaugurava coincidint amb la 25a edició del Manga Barcelona), el prestigiós Festival de la Bande Dessinée d'Angulema i Tezuka Productions. 

La cosa anava més enllà del que podria haver estat una treballada però al capdavall més senzilla exposició d'un Saló del Manga qualsevol, i com a tal es mereixia un escenari a l'alçada. 

Com a admirador de la seva obra i la seva trajectòria, tampoc esperava aprendre res sobre Tezuka, però això no vol dir que no tingués moltes ganes d'anar-hi i veure els més de 200 originals de pàgines d'aquesta figura sense la qual no s'entendria el manga tal com el coneixem, l'home que va influir diverses generacions d'autores i autors de còmic japonès a partir de després de la Segona Guerra Mundial amb la seva llavors innovadora manera de narrar, dinàmica i cinematogràfica, i posteriorment amb la creació de gèneres, l'experimentació i el canvi de to per un de més adult, dramàtic i seriós, a més de les seves importantíssimes aportacions al camp de l'animació.

Uns originals que s'exposaven per primer cop a casa nostra, i per segona vegada a Europa, de fet, només s'havia pogut veure a l'esmentat festival d'Angulema, la fira del còmic de referència del Vell Continent.

S'hi podia apreciar el traç net del mestre Tezuka, entre altres coses com l'humor autorreferencial, i els rètols que acompanyaven aquests tresors -en català, i per al castellà calia recórrer a la lectura de codis QR, per fi posant la llengua de Catalunya al lloc que li correspon- s'hi podia llegir un munt d'informació de caràcter didàctic, interessantíssima per als neòfits i amè recordatori per als que ja seguíem l'autor, pel que fa a la trajectòria del mestre, les aportacions de cada títol representat i curiositats de la seva obra, com ara l'anomenat Tezuka Star System.

Evidentment hi havia lloc per a algunes de les seves obres més conegudes i populars, com Astroboy, Black Jack, Hi no tori, però també de les més dures i no tan citades -algunes de les quals igualment publicades en castellà- i, és clar, per a coses inèdites.

Però, sobretot, el millor era la sensació de ser a pocs centímetres de les pàgines originals d'un autor tan important en el còmic japonès, sí, però també mundial, un material que es mereixia ser exposat en un museu -i l'autor també se'n mereix un, i el té-, com ha estat el cas. 

Així s'ha donat a conèixer, de ben segur, a una part del públic que potser s'hi va acostar per curiositat, lectora de còmics o no, i que a partir d'ara ja sap qui és l'Osamu Tezuka. Sembla mentida, però durant massa temps ha estat un autor conegut només pels aficionats al manga, i dins d'aquests tampoc de manera general, però poc a poc, gràcies a iniciatives com aquesta i el ressorgiment de l'interès editorial en la seva obra, aquest problema es va solucionant.

No era una exposició gaire gran, però com a punt negatiu he de dir que em va saber greu que en comprar l'entrada no avisessin que quedava aproximadament una hora per al tancament, així que el darrer tros, precisament el que coneixia menys, el del Tezuka experimental, el vaig haver de veure per sobre, ben ràpidament. Tanmateix, el regust final va ser ben bo i espero que qualsevol que tingués un mínim interès en aquesta llegenda del còmic tingués l'ocasió d'anar a l'exposició.

Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de pelegrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...

Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.

En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.

I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.

Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.

En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 

Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.

Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...

El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.

La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.

La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.

En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.

25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.

Unes compretes (Reis amb retard)

L'altre dia vaig fer servir una targeta de regal de la FNAC que em van regalar per Reis. Ja tocava. I el que vaig fer va ser aprofitar-la amb DVD d'anime. Repassem-los:

El DVD amb la minisèrie completa de 8 episodis d'Osamu Tezuka (basada en el seu manga original) Don Drácula. No n'he llegit el manga ni en sé res, però... és Tezuka!

Aquesta feia temps que la volia: l'única adaptació animada que ens ha arribat del clàssic de Tezuka Hi no Tori (Fénix en la seva cancel·lada edició en manga en castellà), la pel·lícula Hi no Tori 2772. 

I per acabar, l'edició de col·leccionista d'El meu veí Totoro (Tonari no Totoro), descatalogada i que he trobat perquè a la FNAC encara en quedaven algunes còpies. Surt més cara que la reedició de dos discs que n'han fet, però té coses que l'altra no té: un pòster, un calendari de 2010 (que quedarà sense tocar, doncs), i l'edició especial de 2 discs amb estoig metàl·lic que és la que s'ha reeditat ara amb caixa normal de plàstic. 

Digueu-me friki, però a l'hora de decidir-me per aquesta edició ha pesat tant aquesta collonada del tipus d'estoig com els regalets que porta. No penjaré el pòster ni faré servir el calendari, però per una vegada que em podia comprar una edició de col·leccionista de Ghibli, i més sabent que ja s'acaben i que no surten als catàlegs en línia de les botigues, ho havia d'aprofitar. Estic a punt d'acabar-me la col·lecció de llargmetrarges de l'Studio Ghibli, només em falten Kaze no tani no Nausicaä, Mononoke Hime, Omohide poro poro (Only yesterday) i Umi ga kikoeru (Puedo escuchar el mar).