XXII Saló del Manga de Barcelona

Ja ha passat la 22a edició de l'esdeveniment més important dedicat al còmic japonès que es fa al nostre país, i també a la Península Ibèrica, i com cada any em disposo a compartir les meves impressions sobre la cita, com sempre amb alguna cosa nova o diferent respecte a les altres vegades, altrament seria un repàs força més avorrit.

Aquest any, i per tercer cop consecutiu, també hi hem pogut anar amb acreditacions de premsa proporcionades per Ficomic.

(fotos de la Míriam Pujol - Keromi)

La idea general que m'ha quedat, però, no és gaire positiva: hi havia tantíssima gent, tot i que se suposa que la venda anticipada per internet ho hauria de regular, que la cua per a entrar al pavelló 2, el principal, recorria la plaça Univers durant gairebé tot el dia, amb un bon tap a l'entrada al pavelló, més estreta, i el personal de la fira m'imagino que fent el que podia i segurament guarint-se en salut i essent excessivament previsor per si de cas. Un cop dins s'hi estava raonablement bé.

I això diumenge, que és quan hi vam anar nosaltres. Les cues a l'exterior, al carrer, tant per a comprar entrades -quan n'hi ha de disponibles a taquilla, cosa que era impossible per a dissabte i diumenge, ja exhaurides des de molt abans- com per a entrar, són normals, sobretot quan no s'han obert portes, però dins la plaça Univers no les havia vist mai. I menys encara quan el Saló duia diverses hores obert. Diuen que s'ha tornat a batre el rècord de visitants i que aquest cop han estat 142.000 persones.

En fi, a la part de dins el cert és que aquesta vegada no hi havia de fer tantes coses, jo. Com a mínim de les que demanen una gran inversió de temps, com les signatures d'autors convidats, que aquest any no m'afectaven, les presentacions de novetats -sempre són en dissabte- o les compres, que des de fa uns anys per a mi es restringeixen a l'illa d'estands de botigues petites, on a més ja fa temps que el material de segona mà -l'únic que m'interessa, ja que el de primera l'aconsegueixo a més bon preu comprant per internet, les coses com són- no es renova gaire. 

Les exposicions que em van interessar més estaven principalment al pis superior del pavelló 2, dedicat a la cultura i, per sort o per desgràcia, precisament per això més buit que qualsevol altre espai. Era, curiosament però sense cap sorpresa en el paral·lelisme, el mateix espai on es va celebrar fa poc la quarta edició de RetroBarcelona, dins la molt més visitada i reconeguda Barcelona Games World.

La primera que vam veure va ser la dels kimonos, que no era gaire gran però explicava les diferents parts i els usos de la roba tradicional japonesa.

Després, la dedicada a la literatura i el manga, tema d'aquest Saló, perquè al capdavall el còmic agafa la inspiració de diverses fonts i una d'elles és, sens dubte, la de les novel·les i els relats. 

Un dels exemples d'això era el relat xinès del segle XVI Viatge a l'Oest, protagonitzat per en Sun Wukong o Rei Mico, que es va fer especialment popular amb la lliuríssima adaptació que coneixem com a Bola de Drac, però que també té altres referències en mangues com Naruto i directament altres adaptacions com la de l'Osamu Tezuka, publicada en castellà com a La leyenda de Son Goku, o la del tàndem Kojima-Okami Son Goku, el héroe de la ruta de la seda. 

L'altra que em va agradar va ser la protagonitzada per yôkai i kaijû, respectivament éssers sobrenaturals del folklore japonès i monstres gegants com en Godzilla, tot plegat simplificat a Occident com a fantasmes i monstres típicament japonesos que veiem aparèixer en molts productes com el manga i l'anime i les pel·lícules amb origen en aquell país.

Les compres van ser poquetes, però hi vaig anar convençut que no hi compraria res, aquest cop. A dalt tenim, per casualitat, el quatre volums de La leyenda de Son Goku, d'Osamu Tezuka. Tenia només el primer tom i no trobava mai els altres a preu reduït, però resulta que Norma en algun moment n'ha fet un pack de liquidació i hi eren tots quatre per 12,95 €, quan el preu original de cada volum era de 9,95 €. 

Està molt bé, però el podria haver aconseguit més barat per internet ja que un pack de liquidació és també un producte de primera mà i a les paradetes petites no fan descomptes, però bé, tanco una col·lecció i eren pocs diners. A la foto també es poden veure dues pel·lícules d'anime, cosa que no compro gairebé mai al Saló del Manga. 

En aquest cas, cansat d'esperar pel costum de Selecta Visión de llançar reedicions dels seus productes amb alguna petita novetat cada vegada i amb una freqüència altíssima que sempre fa pensar que hom es precipita comprant, vaig optar per adquirir en una parada que no era la de l'editora les pel·lícules Colorful i La noia que saltava a través del temps per 10 euros cadascuna, precintades i en edició "col·leccionista" (cometes perquè els extres de l'anime que ens arriba acostumen a ser pobres) i digipack, per a mi millor que el format llibre amb què les han rellançat aquest any sense cap afegit en els continguts.

Acabo amb una efemèride: precisament davant l'estand de Selecta Visión va fer, el 30 d'octubre, 5 anys que vam quedar per desvirtualitzar-nos, després d'uns dies parlant per Twitter, la Míriam i jo, que com ja sabeu els que em coneixeu ens vam casar al juliol i vam anar de viatge de noces, com no podia ser d'una altra manera, al Japó, país del que ens vam enamorar tots dos a través del manga.

Un Saló una mica estrany, per a mi. Aquest cop només hi vaig anar un dia, ja he explicat que no tenia signatures d'autors, i a més no acostumo a anar a xerrades, tallers ni activitats, que n'hi ha, i moltes. I em consta que aquest any gent que conec s'ho ha passat més bé que mai, però per a mi ha estat estrany, en bona part també perquè ha estat un any de dies poc habituals, començant dissabte (que normalment és el tercer dia de Saló) i acabant dimarts.  

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Regals frikis de les Festes 2013-2014

El Pare Noel i els Reis d'Orient s'han portat molt bé amb mi, han estat generosos com sempre i entre les coses que m'han dut n'hi ha algunes que entrarien en la categoria de "frikis" (és a dir, aquelles que les persones més grans de la família et regalen amb cara de "a veure quan et passa la ximpleria") i que, per tant, vull compartir amb les lectores i els lectors d'aquest bloc, de manera que els he fet fotos i us les vull presentar.

Al novembre l'editorial EDT, antiga Glénat, va fer una liquidació de còmics amb l'excusa d'un trasllat d'oficines que de moment encara està pendent. El cas és que hi vaig anar i em vaig endur unes quantes coses i, com que em vaig passar una mica, algunes les vaig convertir en regals de Nadal i Reis que després he rebut a diferents cases. 

Una de les coses és aquest pack format pels números 1, 2, 3, 5 i 6 (els que hi havia) de Saint Seiya en edició integral o definitiva, actualment en mans de Planeta DeAgostini. Jo havia començat l'edició anterior, en volums de gruix i mida estàndard, però em vaig desfer dels números que tenia quan es va anunciar aquesta i, com sempre em passa, els diners no van sobreviure a l'espera. 

En la mateixa categoria tenim els volums 10, 12 i 17 de Black Jack, una de les meves obres preferides d'Osamu Tezuka, amb què completo per fi la col·lecció. 

També els números 4, 5, 6, 7 i 11 de Sakura, la caçadora de cartes (en català, sí), col·lecció que tenia pendent acabar des de feia molts anys...

...I que per fi vaig completar quan per Reis em va arribar el número 3, que el dia de l'outlet d'EDT no hi era (o estava molt malmès i llavors sortia massa car per estar en unes condicions de segona mà mal cuidada).

Fora d'EDT, de Panini els Reis em van portar l'11 i el 12 de Hunter x Hunter, i com que ja tenia el 13 i el 14 em poso per fi al dia i podré llegir-ne uns quants de seguits. 

De Planeta DeAgostini em van portar el volum 6 de Master Keaton, amb el qual també em poso al dia, però no n'hi ha foto perquè hi va haver un petit error i en comptes de ser el 6 era el 7, problema que està a punt de resoldre's.

Sortim de l'àmbit estricte dels còmics, però no del paper, perquè el Pare Noel em va dur un pack de paquets de mocadors de superherois de DC Comics, que sospito que només decoren els plàstics i els mocadors en si són blancs, però que de tota manera no penso obrir i queden, així, per a funcions decoratives.

En l'àmbit del marxandatge els Reis em van portar un clauer d'en P-chan, conegut a Catalunya com a "Baconet", que és el Ryôga de Ranma 1/2 transformat per culpa de l'aigua freda. 

Fa poc vaig perdre el que tenia des de feia moltíssims anys, perquè aquests clauers tenen tendència a descargolar-se de la cadena, i tot i que vaig manifestar que no en calia un altre els Reis han decidit que volen que torni a patir per si aquest també se'm perd.

Aquest cop no havia demanat cap videojoc, perquè fa poc me'n vaig comprar alguns i els que tinc al punt de mira encara no han assolit els preus que estic disposat a pagar o a fer pagar (i parlo d'Anglaterra, on són sempre molt més barats que aquí), però vaig tenir l'agradable sorpresa de rebre El profesor Layton y la Caja de Pandora, de la Nintendo DS.

La història d'aquest regal és que el dia de Sant Esteve, quan ens reunim tots els cosins, vam dur a terme la primera edició de l'amic invisible entre cosins, amb la variant —molt diferent de l'original— de jugar-se els regals als daus i anar-ne desembolicant un a cada ronda. El cas és que ajustant-me al pressupost màxim de 10 euros que havíem establert jo vaig portar una còpia d'aquest joc, d'oferta a Opencor, i com que vaig dir que si em tocava a mi mateix no em suposaria cap desgràcia, perquè em faltava i el volia, els Reis van parar l'orella i me'n van dur una altra còpia.

Acabem amb un altre article de marxandatge, en aquest cas de videojocs, que no em podia esperar de cap manera perquè no sabia que existia. Es tracta de la figura del Koopa Troopa, la tortuga dels jocs d'en Mario, amb el seu kart.

La qüestió és que sempre l'havia volgut, perquè és el personatge que agafo més sovint als títols de la saga Mario Kart, la meva preferida, però les diverses col·leccions de ninots amb kart que havien sortit fins ara no havien inclòs mai aquest personatge, i ja no esperava veure-la mai. No sabia, i per tant va ser una sorpresa molt agradable, que a les del Mario Kart 7 (Nintendo 3DS) sí que l'havien tingut en compte. 

Unes compretes (Reis amb retard)

L'altre dia vaig fer servir una targeta de regal de la FNAC que em van regalar per Reis. Ja tocava. I el que vaig fer va ser aprofitar-la amb DVD d'anime. Repassem-los:

El DVD amb la minisèrie completa de 8 episodis d'Osamu Tezuka (basada en el seu manga original) Don Drácula. No n'he llegit el manga ni en sé res, però... és Tezuka!

Aquesta feia temps que la volia: l'única adaptació animada que ens ha arribat del clàssic de Tezuka Hi no Tori (Fénix en la seva cancel·lada edició en manga en castellà), la pel·lícula Hi no Tori 2772. 

I per acabar, l'edició de col·leccionista d'El meu veí Totoro (Tonari no Totoro), descatalogada i que he trobat perquè a la FNAC encara en quedaven algunes còpies. Surt més cara que la reedició de dos discs que n'han fet, però té coses que l'altra no té: un pòster, un calendari de 2010 (que quedarà sense tocar, doncs), i l'edició especial de 2 discs amb estoig metàl·lic que és la que s'ha reeditat ara amb caixa normal de plàstic. 

Digueu-me friki, però a l'hora de decidir-me per aquesta edició ha pesat tant aquesta collonada del tipus d'estoig com els regalets que porta. No penjaré el pòster ni faré servir el calendari, però per una vegada que em podia comprar una edició de col·leccionista de Ghibli, i més sabent que ja s'acaben i que no surten als catàlegs en línia de les botigues, ho havia d'aprofitar. Estic a punt d'acabar-me la col·lecció de llargmetrarges de l'Studio Ghibli, només em falten Kaze no tani no Nausicaä, Mononoke Hime, Omohide poro poro (Only yesterday) i Umi ga kikoeru (Puedo escuchar el mar).

Lectures: Buda, d'Osamu Tezuka

Ahir vaig acabar la lectura d'una d'aquelles col·leccions que em costa acabar de comprar, els últims volums de les quals sempre m'han d'acabar regalant, perquè sense arribar a ser excessivament cars tenen un preu proporcional al seu gruix, i sempre pica. No sé quantes vegades he llegit els primers 3 o 4 toms d'aquesta magnífica i aclamada obra, però per fi l'he llegit d'una tirada i ja puc dir que conec el Buda del mestre Osamu Tezuka. 

Una de les obres del Tezuka més madur, es va publicar originalment entre 1972 i 1983 a la revista Kibô no Yû i es va recopilar en 14 volums. L'edició de Planeta, que ja té uns quants anyets, està formada per 10 entregues d'aproximadament 300 pàgines i, per desgràcia, sentit de lectura occidental. 

Seria un error dir que Buda és la biografia d'en Siddharta Gautama. El mateix Tezuka hi insistia: no l'és pas. Buda és una història de ficció, amb moltíssims personatges inventats pel Déu del Manga, en un context històric real, amb alguns personatges reals i fets extrets d'algunes de les moltes versions de la vida del fundador del budisme que circulen. 

I va sorgir com a substituta de Hi no tori (Fénix), que s'estava publicant a la revista creada per Tezuka, la COM, fins que aquesta va haver de tancar. La Kibô no Yû, tal com explica l'autor a l'epíleg, hauria acollit la malauradament inacabada obra a canvi de rebaixar-ne la càrrega argumental, cosa que el mestre es va negar a acceptar. Però va oferir començar de zero amb un còmic que tingués alguns dels temes de Hi no tori i un marcat estil tezukià, amè i amb moments d'humor marca de la casa. 

El que deia: l'humor tezukià, intencionadament anacrònic. En plena història dramàtica, farcida de moments extremadament commovedors, tragèdia, morts, patiment sense límits... uns cameos. Em va agradar especialment veure el d'en Sakurambo o Cirera, de Lamu (Urusei Yatsura), a la dreta de la imatge. Els altres dos no necessiten absolutament cap presentació.

També hi ha l'aparició dels mítics personatges-actors coneguts com a Tezuka Star System. Cares que coneixem d'haver vist fent altres papers en moltes de les obres del mestre, fins i tot un cameo d'en Black Jack.

Aquest n'és un altre, que aquí fa del personatge Assaji però que hem vist en molts altres còmics. Probablement és el meu personatge preferit de tots els que surten a Buda, un relat tan coral, però tant, que reconec que tot i llegir-lo força seguit no he pogut retenir la història de tots i cadascun dels seus personatges. Perquè a banda dels típicament tezukians n'hi ha d'altres que tenen més importància i que debuten directament a Buda, com en Tatta, en Depa, en Bandaka, en Devadatta, la Mighera, l'Ananda, en Naradatta o el gegant Yatara, entre molts altres.

I m'he perdut amb els salts temporals endavant i endarrere, amb la quantitat de localitzacions i amb les intrigues polítiques que tenen lloc durant aquesta etapa de l'Índia del segle V a.C. en què va viure el fundador d'una religió-filosofia tan important encara als nostres dies, més de 2.000 anys després.

Però m'ha agradat moltíssim i la recomano a tothom. No és un tractat sobre els ensenyaments del Buda, sinó una bonica història de superació, d'esforç, de perdó, d'harmonia amb la natura i de respecte a tots els éssers vius, que innegablement estem connectats els uns als altres.

No m'estranyaria que s'acabés reeditant en algun moment en una edició de luxe, sentit de lectura oriental i pàgines en color, però faré cas d'un dels ensenyaments de L'Il·luminat i em conformaré amb el que tinc, sense desitjar res més, que és el que ens fa patir.