XXII Saló del Manga de Barcelona

Ja ha passat la 22a edició de l'esdeveniment més important dedicat al còmic japonès que es fa al nostre país, i també a la Península Ibèrica, i com cada any em disposo a compartir les meves impressions sobre la cita, com sempre amb alguna cosa nova o diferent respecte a les altres vegades, altrament seria un repàs força més avorrit.

Aquest any, i per tercer cop consecutiu, també hi hem pogut anar amb acreditacions de premsa proporcionades per Ficomic.

(fotos de la Míriam Pujol - Keromi)

La idea general que m'ha quedat, però, no és gaire positiva: hi havia tantíssima gent, tot i que se suposa que la venda anticipada per internet ho hauria de regular, que la cua per a entrar al pavelló 2, el principal, recorria la plaça Univers durant gairebé tot el dia, amb un bon tap a l'entrada al pavelló, més estreta, i el personal de la fira m'imagino que fent el que podia i segurament guarint-se en salut i essent excessivament previsor per si de cas. Un cop dins s'hi estava raonablement bé.

I això diumenge, que és quan hi vam anar nosaltres. Les cues a l'exterior, al carrer, tant per a comprar entrades -quan n'hi ha de disponibles a taquilla, cosa que era impossible per a dissabte i diumenge, ja exhaurides des de molt abans- com per a entrar, són normals, sobretot quan no s'han obert portes, però dins la plaça Univers no les havia vist mai. I menys encara quan el Saló duia diverses hores obert. Diuen que s'ha tornat a batre el rècord de visitants i que aquest cop han estat 142.000 persones.

En fi, a la part de dins el cert és que aquesta vegada no hi havia de fer tantes coses, jo. Com a mínim de les que demanen una gran inversió de temps, com les signatures d'autors convidats, que aquest any no m'afectaven, les presentacions de novetats -sempre són en dissabte- o les compres, que des de fa uns anys per a mi es restringeixen a l'illa d'estands de botigues petites, on a més ja fa temps que el material de segona mà -l'únic que m'interessa, ja que el de primera l'aconsegueixo a més bon preu comprant per internet, les coses com són- no es renova gaire. 

Les exposicions que em van interessar més estaven principalment al pis superior del pavelló 2, dedicat a la cultura i, per sort o per desgràcia, precisament per això més buit que qualsevol altre espai. Era, curiosament però sense cap sorpresa en el paral·lelisme, el mateix espai on es va celebrar fa poc la quarta edició de RetroBarcelona, dins la molt més visitada i reconeguda Barcelona Games World.

La primera que vam veure va ser la dels kimonos, que no era gaire gran però explicava les diferents parts i els usos de la roba tradicional japonesa.

Després, la dedicada a la literatura i el manga, tema d'aquest Saló, perquè al capdavall el còmic agafa la inspiració de diverses fonts i una d'elles és, sens dubte, la de les novel·les i els relats. 

Un dels exemples d'això era el relat xinès del segle XVI Viatge a l'Oest, protagonitzat per en Sun Wukong o Rei Mico, que es va fer especialment popular amb la lliuríssima adaptació que coneixem com a Bola de Drac, però que també té altres referències en mangues com Naruto i directament altres adaptacions com la de l'Osamu Tezuka, publicada en castellà com a La leyenda de Son Goku, o la del tàndem Kojima-Okami Son Goku, el héroe de la ruta de la seda. 

L'altra que em va agradar va ser la protagonitzada per yôkai i kaijû, respectivament éssers sobrenaturals del folklore japonès i monstres gegants com en Godzilla, tot plegat simplificat a Occident com a fantasmes i monstres típicament japonesos que veiem aparèixer en molts productes com el manga i l'anime i les pel·lícules amb origen en aquell país.

Les compres van ser poquetes, però hi vaig anar convençut que no hi compraria res, aquest cop. A dalt tenim, per casualitat, el quatre volums de La leyenda de Son Goku, d'Osamu Tezuka. Tenia només el primer tom i no trobava mai els altres a preu reduït, però resulta que Norma en algun moment n'ha fet un pack de liquidació i hi eren tots quatre per 12,95 €, quan el preu original de cada volum era de 9,95 €. 

Està molt bé, però el podria haver aconseguit més barat per internet ja que un pack de liquidació és també un producte de primera mà i a les paradetes petites no fan descomptes, però bé, tanco una col·lecció i eren pocs diners. A la foto també es poden veure dues pel·lícules d'anime, cosa que no compro gairebé mai al Saló del Manga. 

En aquest cas, cansat d'esperar pel costum de Selecta Visión de llançar reedicions dels seus productes amb alguna petita novetat cada vegada i amb una freqüència altíssima que sempre fa pensar que hom es precipita comprant, vaig optar per adquirir en una parada que no era la de l'editora les pel·lícules Colorful i La noia que saltava a través del temps per 10 euros cadascuna, precintades i en edició "col·leccionista" (cometes perquè els extres de l'anime que ens arriba acostumen a ser pobres) i digipack, per a mi millor que el format llibre amb què les han rellançat aquest any sense cap afegit en els continguts.

Acabo amb una efemèride: precisament davant l'estand de Selecta Visión va fer, el 30 d'octubre, 5 anys que vam quedar per desvirtualitzar-nos, després d'uns dies parlant per Twitter, la Míriam i jo, que com ja sabeu els que em coneixeu ens vam casar al juliol i vam anar de viatge de noces, com no podia ser d'una altra manera, al Japó, país del que ens vam enamorar tots dos a través del manga.

Un Saló una mica estrany, per a mi. Aquest cop només hi vaig anar un dia, ja he explicat que no tenia signatures d'autors, i a més no acostumo a anar a xerrades, tallers ni activitats, que n'hi ha, i moltes. I em consta que aquest any gent que conec s'ho ha passat més bé que mai, però per a mi ha estat estrany, en bona part també perquè ha estat un any de dies poc habituals, començant dissabte (que normalment és el tercer dia de Saló) i acabant dimarts.  

Visionats: Un estiu amb en Coo

Durant el XVII Saló del Manga vaig anar a aconseguir la signatura d'un únic convidat, i per primera vegada era un director d'anime. Era en Keiichi Hara i la pel·lícula que volia que em signés no l'havia vist. De fet, la vaig comprar expressament al Saló. Però tenia entès que era tan bona que vaig voler la dedicatòria igualment, i n'estic content perquè ja l'he vist i m'ha agradat molt. 

Un estiu amb en Coo (el DVD, que per cert val només 6,99 €, no duu el català entre els seus idiomes però quan ja estava editat es va emetre en català a la tele) és obra d'en Keiichi Hara tant pel que fa la direcció com en la història, inventada per ell i projecte personal des de feia moltíssims anys.

Precisament durant la seva trobada amb els fans al Saló del Manga va explicar que era una idea que tenia des de sempre, però que no havia pogut dur a terme. Després de dirigir molts capítols de Doraemon durant els 80 i Shin-chan entre 1992 i 2004, a més d'unes quantes de les pel·lícules basades en aquestes sèries, entre altres coses, va aconseguir cert prestigi i els mitjans per tirar endavant el seu vell somni, i el resultat és aquesta Kappa no Kû to Natsuyasumi, de 2007.

És la història d'en Kôichi Uehara, un nen d'uns 11 anys que un bon dia es troba un kappa (ésser immensament popular del folclore japonès) i se l'endú a casa. Tota la família es queda parada, i ell mateix també, perquè en realitat el que s'havia endut era el que es pensava que era un kappa fossilitzat. Però no, és viu i, com que fa un sorollet que sona "coo", així és com el bateja.

I no en sabem el nom, perquè ni ell no el recorda. Resulta, com veiem al principi de la pel·lícula, que vivia a l'era dels samurais i que després d'una tràgica experiència va acabar caient en un forat i es va conservar amb vida, misteriosament, fins als nostres dies. 

I la família se'l queda i li agafa afecte ràpidament (no tant en el cas de la petita de la casa, que es posa gelosa i el considera un invasor, encara que també acabarà "caient"), mentre es meravella en descobrir que els mites sobre els kappa són certs i, al mateix temps, que malgrat les evidents diferències que hi ha entre els humans i aquests éssers hi pot haver una molt bona relació entre totes dues espècies. Al seu torn, en Coo al·lucinarà amb els canvis que hi ha hagut al món des de la seva època.

Però esclar, això no pot durar sempre i en Coo sent la necessitat de trobar altres membres de la seva espècie, encara que tot indica que no en queda cap, a banda d'ell mateix. I a més hi haurà un altre problema: han de mantenir en Coo amagat, perquè si algú que no fos de la família el veiés es muntaria un bon enrenou.

Per acabar de parlar de l'argument (no vull desvelar res més), tenim la Sayoko Kikuchi, una companya de classe d'en Kôichi que és víctima d'assetjament escolar per part d'alguns i algunes indesitjables, o l'Ossan, el gos de la família Uehara, que pot parlar telepàticament amb en Coo.  

Una pel·lícula llarga (138 minuts) però molt amena, tal com comentava el senyor Hara que li diu tothom, i que en certs moments es pot arribar a comparar a les de l'Studio Ghibli o a E.T.: l'extraterrestre, però que té una personalitat pròpia i moments que poden gaudir tant el públic més jove com l'adult. Rialles i alguna llàgrima en els moments més durs són coses que també es poden arribar a escapar mentre veiem la pel·lícula.

Com a curiositat, el director va respondre a aquestes comparacions dient que, encara que costi de creure, la idea per a Un estiu amb en Coo la va tenir abans de l'estrena d'E.T., i que també tenia la intenció de ser el primer director d'anime en fer una pel·lícula on es parlés del folclore japonès, perquè admirava molt la feina del mestre Hayao Miyazaki però fins llavors no havia ambientat cap pel·lícula ni sèrie al Japó... i mentre passaven els anys sense que en Hara pogués rodar el seu film va arribar El meu veí Totoro (1988). Alhora que al·lucinava amb el film, com tothom, es trobava que el gran mestre se li havia avançat en aquest sentit.

I com diuen que les comparacions són odioses, el millor que es pot fer és veure aquesta molt recomanable i bella pel·lícula sense buscar-hi semblances amb l'obra de cap altre autor. Té prou valor per si mateixa i no us deixarà indiferents.

Ja me n'oblidava: aquestes són les dedicatòries del mestre Hara, una a la caràtula del DVD (per dins del plàstic, no fos cas que se m'esborrés) i una altra en un petit pòster que es podia agafar allà mateix. L'alternativa era Colorful, la seva segona pel·lícula des que treballa per lliure, de 2010 i també aclamada per crítica i públic (en aquest cas basada en una novel·la) i disponible des del Saló en DVD i Blu-ray, però que encara no he vist.

XVII Saló del Manga: la crònica

El XVII Saló del Manga va començar dissabte i s'acaba demà, però amb tres dies n'he tingut prou per quedar-ne satisfet. La meva manera d'enfocar-lo ha canviat amb els anys, les últimes vegades hi he anat acreditat com a redactor de petits blocs i, a més, sol. És una manera diferent de viure els Salons, tant del manga com del còmic. Això sí, també aprofito per comprar-me coses, perquè encara que la situació no sigui gens bona un Saló és un Saló.

I el que m'he comprat és això que podeu veure a la foto: el pack de la sèrie completa d'Evangelion, la pel·lícula El verano de Coo (Kappa no Kû to Natsuyasumi), que en parlen molt bé i només valia 5 euros, el pack amb els OVA de Rurôni Kenshin, tant els del passat com els que conclouen la història (també 5 euros), el 45 de Naruto (de segona mà) i l'1 de Q & A, del meu estimadíssim Mitsuru Adachi. D'aquesta única novetat que m'interessava ja en vaig parlar fa un temps.

A més, no els he fet cap foto però avui he trobat en una altra botiga de segona mà els números 42, 44, 46 i 48 de Naruto, de manera que només me'n falten tres, per desgràcia saltejats, per posar-me al dia. Per la meva situació no està gens malament el que he comprat, però comparat amb l'any passat ha estat un Saló amb poc material de segona mà i poc interessant en general.

En fi, la resta del temps he passejat, he mirat les botigues, les disfresses i l'ambient, he anat a les presentacions que considerava d'interès per al bloc gràcies al qual anava acreditat, i he fet una mica el ximple:

Aquí em podeu veure amb un dels meus ídols videojoquístics, la mascota de la meva companyia preferida. No cal que us en digui el nom, oi? De cap de les dues coses. Parlant de videojoc, a l'estand de Nintendo vaig poder provar el Super Mario 3D Land i el Mario Kart 7, els dos títols que em compraré segur quan tingui la Nintendo 3DS i que encara no han sortit a la venda. També vaig aconseguir la signatura del director de la pel·lícula El verano de Coo, en Keiichi Hara:

Aquest senyor va aconseguir atraure l'atenció dirigint pel·lícules d'en Doraemon i en Shin-chan (i capítols de la sèrie d'aquest) i després va poder dur a terme el llargmetratge pel qual es va fer famós internacionalment. Enguany ha sortit la seva segona pel·lícula, Colorful, però ja me la compraré més endavant. Pel que fa als altres autors convidats, només m'interessava el veterà Hiroshi Hirata, però com que no en tenia cap còmic ni n'he trobat cap a preu de ganga ho he deixat estar.

Pel que fa a les exposicions, destacaven una de quimonos, una mostra de la qual podeu veure en aquesta foto, i també una del món dels samurais al manga:

I més o menys això seria tot. Com sempre, una quantitat enorme de gent, dissabte i diumenge costava moure's per allà sense donar empentes involuntàries a la gent, i la calor que desprenien tants cossos en un espai tan clarament insuficient era poc pròpia de finals del mes d'octubre. Per sort, a partir de la propera edició el Saló del Manga es farà a la Fira de Barcelona, a Montjuïc, molt més adequada com es pot veure a cada Saló del Còmic i com reconeix l'organització, conscient que no hi caben ni tota la gent que hi vol entrar ni tots els estands que hi voldrien exposar productes i serveis. De retruc, en podrem tornar a dir Saló del Manga de Barcelona sense cometre cap inexactitud.

Acabo amb aquesta simpàtica imatge. Tants anys reclamant amb pancartes i pintades que es tornés a emetre Bola de Drac i ara que per fi la tornem a tenir aquí, és de ben educats que hi hagi una pancarta d'agraïment al canal que ho ha fet possible. 

Un any més, content d'haver-hi anat (no tant com l'any passat, però, en què per exemple vaig aconseguir dedicatòries de dos dels grandíssims), amb ganes de poder-hi tornar l'any que ve amb més poder adquisitiu i content també d'haver-hi conegut una persona que ja coneixia, però poc i només d'internet. Un plaer, i la propera vegada espero que no hagis d'aguantar més cues per culpa meva!