Visionats: Un estiu amb en Coo

Durant el XVII Saló del Manga vaig anar a aconseguir la signatura d'un únic convidat, i per primera vegada era un director d'anime. Era en Keiichi Hara i la pel·lícula que volia que em signés no l'havia vist. De fet, la vaig comprar expressament al Saló. Però tenia entès que era tan bona que vaig voler la dedicatòria igualment, i n'estic content perquè ja l'he vist i m'ha agradat molt. 

Un estiu amb en Coo (el DVD, que per cert val només 6,99 €, no duu el català entre els seus idiomes però quan ja estava editat es va emetre en català a la tele) és obra d'en Keiichi Hara tant pel que fa la direcció com en la història, inventada per ell i projecte personal des de feia moltíssims anys.

Precisament durant la seva trobada amb els fans al Saló del Manga va explicar que era una idea que tenia des de sempre, però que no havia pogut dur a terme. Després de dirigir molts capítols de Doraemon durant els 80 i Shin-chan entre 1992 i 2004, a més d'unes quantes de les pel·lícules basades en aquestes sèries, entre altres coses, va aconseguir cert prestigi i els mitjans per tirar endavant el seu vell somni, i el resultat és aquesta Kappa no Kû to Natsuyasumi, de 2007.

És la història d'en Kôichi Uehara, un nen d'uns 11 anys que un bon dia es troba un kappa (ésser immensament popular del folclore japonès) i se l'endú a casa. Tota la família es queda parada, i ell mateix també, perquè en realitat el que s'havia endut era el que es pensava que era un kappa fossilitzat. Però no, és viu i, com que fa un sorollet que sona "coo", així és com el bateja.

I no en sabem el nom, perquè ni ell no el recorda. Resulta, com veiem al principi de la pel·lícula, que vivia a l'era dels samurais i que després d'una tràgica experiència va acabar caient en un forat i es va conservar amb vida, misteriosament, fins als nostres dies. 

I la família se'l queda i li agafa afecte ràpidament (no tant en el cas de la petita de la casa, que es posa gelosa i el considera un invasor, encara que també acabarà "caient"), mentre es meravella en descobrir que els mites sobre els kappa són certs i, al mateix temps, que malgrat les evidents diferències que hi ha entre els humans i aquests éssers hi pot haver una molt bona relació entre totes dues espècies. Al seu torn, en Coo al·lucinarà amb els canvis que hi ha hagut al món des de la seva època.

Però esclar, això no pot durar sempre i en Coo sent la necessitat de trobar altres membres de la seva espècie, encara que tot indica que no en queda cap, a banda d'ell mateix. I a més hi haurà un altre problema: han de mantenir en Coo amagat, perquè si algú que no fos de la família el veiés es muntaria un bon enrenou.

Per acabar de parlar de l'argument (no vull desvelar res més), tenim la Sayoko Kikuchi, una companya de classe d'en Kôichi que és víctima d'assetjament escolar per part d'alguns i algunes indesitjables, o l'Ossan, el gos de la família Uehara, que pot parlar telepàticament amb en Coo.  

Una pel·lícula llarga (138 minuts) però molt amena, tal com comentava el senyor Hara que li diu tothom, i que en certs moments es pot arribar a comparar a les de l'Studio Ghibli o a E.T.: l'extraterrestre, però que té una personalitat pròpia i moments que poden gaudir tant el públic més jove com l'adult. Rialles i alguna llàgrima en els moments més durs són coses que també es poden arribar a escapar mentre veiem la pel·lícula.

Com a curiositat, el director va respondre a aquestes comparacions dient que, encara que costi de creure, la idea per a Un estiu amb en Coo la va tenir abans de l'estrena d'E.T., i que també tenia la intenció de ser el primer director d'anime en fer una pel·lícula on es parlés del folclore japonès, perquè admirava molt la feina del mestre Hayao Miyazaki però fins llavors no havia ambientat cap pel·lícula ni sèrie al Japó... i mentre passaven els anys sense que en Hara pogués rodar el seu film va arribar El meu veí Totoro (1988). Alhora que al·lucinava amb el film, com tothom, es trobava que el gran mestre se li havia avançat en aquest sentit.

I com diuen que les comparacions són odioses, el millor que es pot fer és veure aquesta molt recomanable i bella pel·lícula sense buscar-hi semblances amb l'obra de cap altre autor. Té prou valor per si mateixa i no us deixarà indiferents.

Ja me n'oblidava: aquestes són les dedicatòries del mestre Hara, una a la caràtula del DVD (per dins del plàstic, no fos cas que se m'esborrés) i una altra en un petit pòster que es podia agafar allà mateix. L'alternativa era Colorful, la seva segona pel·lícula des que treballa per lliure, de 2010 i també aclamada per crítica i públic (en aquest cas basada en una novel·la) i disponible des del Saló en DVD i Blu-ray, però que encara no he vist.