Harry Potter i Naruto: sospitoses semblances

Ja fa molt de temps que hi penso i que havia decidit fer una entrada al respecte, i cada cop ho veia més clar, fins al punt que no m'estranyaria gens que algú ja se n'hagués adonat i n'hagués parlat. Si és així -que tampoc no em sorprendria, perquè no és que jo sigui cap llumenera-, us asseguro que ni tan sols ho he consultat, així que qualsevol semblança amb entrades de blog similars serà pura coincidència.

El que no sé si és coincidència o hi ha alguna cosa oculta al darrere és el fet que, repassant tota la història de la saga literària Harry Potter i del manga Naruto hi ha unes quantes semblances que m'han anat cridant l'atenció amb els anys i que aquí em disposo a repassar. Ja aviso que, per la naturalesa del tema, hi haurà molts spoilers i de molt importants.

Comencem pel principi de les vides dels seus protagonistes: en Naruto no va conèixer els seus pares perquè es van sacrificar per salvar-lo (i salvar la vila de Konoha) quan era un bebè. D'allò li'n va quedar una marca, en aquest cas un segell de chakra a la panxa que va permetre afeblir l'enemic.

En Harry Potter també va perdre els pares quan era un bebè, i també es van sacrificar per salvar-lo. A ell, però, la marca li va quedar al front, després de repel·lir en Voldemort sense adonar-se'n i fer-li perdre el cos i, per tant, també treure-se'l de sobre temporalment.

Tant a Naruto com a Harry Potter tenim un protagonista clar, que surt al títol de l'obra, però totes dues històries són força corals, és a dir que hi ha molts personatges i de molt pes, on de vegades els secundaris sembla que siguin gairebé protagonistes. Tanmateix, hi ha un clar trio de personatges principals.

Fomenten valors com l'amistat, l'esforç, el treball en equip... i fins i tot coincideixen en què ens mostren els anys de formació dels protagonistes, a Naruto amb l'acadèmia de ninges i els nivells i a Harry Potter amb els cursos de Hogwarts.

I què me'n dieu, de les residències de Harry Potter i els clans de Naruto? A la primera hi ha Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin, totes elles amb fundadors llegendaris. Hi veig paral·lelismes amb els clans familiars del manga d'en Masashi Kishimoto.

Sense anar més lluny, es considera que a Naruto hi ha 4 clans nobles, més importants que els altres, i un d'ells, el dels Uchiha, més fosc, aïllat i amb membres que tenien tendències malvades... que resulta que no sempre actuaven amb mala fe i, fins i tot, poden despertar moltes simpaties. Algú més veu les semblances entre Slytherin i el clan Uchiha?

Un dels seus membres, precisament, era l'Orochimaru, un ésser caracteritzat amb elements de serp que controla membres d'aquesta espècie i fins i tot s'hi transforma, li'n surten de la boca, en surt ell de dins i altres coses estranyes.

Paral·lelament, un antic membre de la residència Slytherin de Hogwarts és en Voldemort, que a la saga Harry Potter apareix de vegades amb la seva mascota, la serp gegant Nagini, i té trets facials com de rèptil, també.

Acabaré amb una nota més alegre: com acostuma a passar, a les històries comercials, per al gran públic, hi ha històries d'amor. Triangles, especulacions per part dels fans... i a Naruto i Harry Potter no podia ser diferent.

No sé quanta gent volia que en Naruto acabés amb la noia dels seus somnis, la Sakura. Almenys jo no. A mi m'agradava més la tímida Hinata Hyûga, que cada cop que el veia es moria de vergonya. Ja s'ho va fer venir bé, l'autor del manga, per fer que ens l'estiméssim alhora que la vèiem fer-se més forta i superar la seva timidesa.

És una situació i una evolució que em recorda molt la de la Ginny Weasley, que a Harry Potter té la mateixa actitud envers el protagonista -amb alguns xicots entremig, això sí-, i que no és pas la Hermione, que tothom esperava que fos la parella d'en Harry, o almenys és el que semblava que passaria al principi de la història.

Suposo que alguna semblança més hi deu haver, entre les dues històries. Com per exemple que la màgia de Harry Potter s'assembla a les jutsu o tècniques ninja de Naruto, o que tant l'obra de la J.K. Rowling com la d'en Masashi Kishimoto acaben amb un epíleg on veiem els protagonistes de grans i amb fills. Però trobo que ja ha quedat clar el que volia dir. I hi insisteixo: no he mirat si algú més ho pensa, si és tan evident que tothom ho sap o si hi ha hagut plagi en alguna de les direccions.

Lectures: Naruto Gaiden - Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki

Quan estava a punt d'agafar el vol de tornada del Japó -sí, que ja sabeu que vaig ser al Japó a l'estiu, en sóc conscient...- des de l'aeroport de Narita, vaig entrar, per fer temps, en una llibreria, i vaig veure-hi per casualitat un volum del qual no m'havia preocupat en tot el viatge. 

Ràpidament vaig buscar informació, aprofitant el wi-fi gratuït, i vaig trobar que el més recent que se n'havia dit era que Planeta Cómic no hi estava interessada. Doncs bé, pel que al canvi no arribava a 4 euros vaig pensar "per què no?", i me'l vaig comprar. Al capdavall és autoconclusiu i em feia gràcia llegir-lo, encara que fos en japonès. Per cert, si no heu llegit l'obra original, aviso que hi ha spoilers respecte a aquella -no tant respecte al volum en si-. En aquest cas és inevitable.

Això va ser a l'agost, i en vaig posposar la lectura, però ara m'he afanyat a fer-la perquè tot just al recent XXII Saló del Manga de Barcelona l'editorial que va heretar la llicència de Naruto va anunciar, ara sí, que en trauria aquest volum extra, Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki. 

No vaig voler llegir res sobre el seu argument, només sabia que se situava a l'època que ens mostraven al darrer capítol del volum 72 i final de Naruto, és a dir al cap d'uns anys de l'última batalla, amb tots els personatges ja adults i el protagonista duent a terme les seves desitjades funcions com a Setè Mestre Hokage. Ens ensenyaven, també, que el seu fill Boruto havia heretat el seu caràcter trapella i el feia anar de bòlit.

Però aquest volum extra, perquè gaiden en japonès vol dir això, "història extra" o spin-off, m'ha sorprès totalment en posar com a protagonista la Sarada, la filla de la Sakura i en Sasuke. Però també és lògic: en Boruto té una pel·lícula i una seqüela en còmic, que no crec que arribi a seguir perquè no l'ha fet en Masashi Kishimoto.

Aquest volum, en canvi, sí, i se centra en la cerca d'en Sasuke per part de la noia, que no l'ha vist des que té ús de raó perquè sempre està en alguna missió important que li impedeix anar a fer-li visites. Una premissa una mica agafada pels pèls, sobretot perquè és impossible que durant anys no es pugui agafar ni un dia, però bé.

En aquest viatge que esdevé un viatge també de cerca dels orígens, les arrels i la veritat sobre el seu passat, i que amb el mateix motiu -però d'una manera humorística- en realitat havia proposat la Chôchô, filla d'en Chôji, no només ens trobarem això, sinó que els destins dels protagonistes conflueixen perquè sorgeix un nou enemic, que assegura que es diu Shin Uchiha, vol ressuscitar els Akatsuki i se serveix de clons de si mateix per tal de viure eternament i dur a terme els seus plans.

No seria un manga d'en Naruto si no hi sortís ell, i els seus fans en poden gaudir més que mai per la superioritat que d'adult continua demostrant, ara més centrat i tranquil, i savi. És un canvi interessant que a l'últim capítol del manga original només vam poder albirar.

També s'aprofita, a través de la seva figura, per a recordar en forma de flashbacks moments emblemàtics de la història, no tants com per cansar, però sí que van bé per a refrescar la memòria i hi encaixen d'allò més bé.

La Sakura, és clar, també hi apareix, en un paper secundari però mostrant, com en Naruto, que l'impressionant progrés que li havíem vist a l'obra original l'ha dut a ser una kunoichi excel·lent i segura de si mateixa.

Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki és una mena d'epíleg extra d'un manga que per a mi ja era excel·lent. Potser no era necessari, però complementa bé i ofereix dosis de misteri, acció, drama, humor i aprofundiment en els personatges, especialment els nous.

L'únic problema, potser, és que em fa la sensació que és com una pel·lícula convertida en manga, perquè és una història autoconclusiva i la trama avança molt més ràpid del que era habitual a les sagues del còmic. Es podria haver estirat més tot plegat, i l'enemic potser té gust de poc per aquest motiu. Però en general és una lectura satisfactòria i molt recomanable per als fans de Naruto. Si en Boruto té la seva pel·lícula, aquesta és la de la Sarada.

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Situació actual del manga en català

Avui faré una entrada de les que feia fa anys, una reflexió sobre un tema en un to molt seriós. La situació del manga en català i, per tant, d'EDT, el que abans es coneixia com a Glénat. 

Sempre he estat un gran defensor de Glénat com a editorial de manga. Com a empresa és irresponsable perquè s'ha posat econòmicament en perill en apostar per productes que en una altra editorial, per no dir "Planeta DeAgostini", haurien durat 7 números, però ha fet un gran bé al nostre país en editar en català còmics que qualsevol altra empresa hauria descartat, i que són precisament els que més diners li han fet perdre. 

Aquest mes sortirà el 52 de Naruto, es va acabar de publicar Inu-yasha amb tots els seus 56 volums, s'ha editat també Sakura la caçadora de cartes, el gens comercial Ikkyû, Fushigi Yûgi directament en una edició definitiva que tot just ara arribarà també en castellà, Musculman només en català, Bleach actualment a 3 volums per any, Love Hina encara que sigui una traducció de la versió en castellà (sospito que Sakura també), Kimagure Orange Road malgrat que el nucli dels seus fans la va viure en castellà als anys 90, i una Cinturó Negre també només en català que ara es publica a un ritme semestral perquè sembla que fa perdre calés.

Fins no fa gaire la continuïtat de Glénat perillava, però sembla que se'n surt i fins i tot ha rellançat diverses col·leccions de les que no es venien gens (per desgràcia cap en català) a preu reduït, que sempre és millor que tenir-les ocupant lloc en un magatzem de lloguer. 

Tot això està molt bé, i també que els seus màxims responsables l'hagin comprat a la casa mare francesa i l'hagin fet seva en comptes de permetre que una companyia de la competència l'absorbís, amb canvi de nom inclòs. Ara es diuen Editores de Tebeos i els primers volums amb EDT al llom ja haurien de ser a les botigues, però tot plegat ha tingut una contrapartida que no m'ha agradat gens: el seu propietari, en Joan Navarro, acusat des de sempre d'independentista "radical" per apostar pel català, ara que no depèn de ningú ha decidit que el manga en català és un fracàs, que no hi haurà col·leccions noves (això ja es veia venir) i que en principi no es tallarà res que estigui en marxa, però sí que es canviaran periodicitats per tal d'assegurar aquest últim punt.

I de moment s'han vist afectades per aquesta mesura Cinturó Negre (que havia de tenir el volum 18 a l'abril i al final no serà així), Bleach i, anteriorment, Kimagure Orange Road, que va ser posada en pausa després del 7è volum i que tal com va prometre l'editorial va acabar després que finalitzés la versió en castellà (l'únic cas d'edició simultània i, fins aquell moment, al mateix ritme). 

Repeteixo que admiro l'editorial pel que ha fet per la nostra llengua, però malauradament els números són els números i ni tan sols el preu inferior del principi (5 euros per volum) i lleugerament per sota de la versió en castellà més endavant (6,50) han ajudat a aixecar les vendes. I a sobre les crítiques dels otakus espanyols amb poques simpaties per Catalunya no han parat d'arribar des que tot això va començar.

El que m'estranya és que l'editorial se'n sorprengui, però és ben senzill d'entendre: quants de nosaltres hem deixat de fer una col·lecció en castellà, ens l'hem tret de sobre i ens l'hem recomprat en català? Segur que ben pocs. I quants han decidit que a) estaven acostumats a fer-se-la en castellà, b) no quedava bé al prestatge la diferència del color del llom de les dues edicions, c) no podien esperar que l'edició catalana atrapés la castellana o si més no el punt on s'havien quedat en castellà? Ja us ho dic: gairebé tot el públic potencial. 

Llevat de casos concrets que només s'han publicat en català perquè pràcticament només eren coneguts entre el públic catalanoparlant, estava clar que tot el manga que ja s'hagués editat en castellà o s'estigués editant en castellà es vendria poc en català. Per desgràcia els dos casos exclusius en la nostra llengua no han acabat de funcionar perquè apel·laven a un públic nostàlgic que no s'ha mogut gaire, fins i tot en el cas de Cinturó Negre, que hauria d'haver tingut més sort per l'efecte Naoki Urasawa (Monster, 20th Century Boys, Pluto, Billy Bat...). 

Per acabar de rematar aquesta caiguda del manga en català, si és que mai hi ha hagut ascens, m'entristeixen encara més oportunitats perdudes com treure Ranma 1/2, una altra obra que moltíssima gent va veure en la seva versió animada en català i que no ens arriba en paper en la nostra llengua tot i que en castellà s'està reeditant (hauria tingut més sentit que Kimagure Orange Road, que també es va emetre en català però feia relativament poc i sense el mateix boom), o cagades (no vull suavitzar la paraula) com la plaga de pàgines en castellà que es van colar en diversos volums en català fa un temps. 

Pel que sembla deu ser cert que l'únic manga en català que funciona és Bola de Drac...