Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 17

Sabent que Cinturó Negre no continuarà en català més enllà del volum 19, cada cop em resulta més dolorós llegir els volums que tinc pendents, però hem de tirar endavant i avui toca parlar del que es pot veure a la 17a entrega d'aquesta obra de l'aclamat Naoki Urasawa que, diuen, no agradava al seu propi autor (de fet, sempre s'ha negat a que s'edités a l'estranger, i només ha fet les excepcions del català i recentment l'italià), però que no es pot negar que és bona i enganxa.

A més, per als que en vam veure la sèrie animada té aquell plus de nostàlgia que per desgràcia no ha atret prou gent com per fer econòmicament viable la continuació i finalització de la seva versió en paper, més enllà de les males maneres amb què EDT en va anunciar la paralització. En fi, som-hi.

Deixàvem la Ginger, al volum anterior, amb l'enèsim desafiament del seu avi Jigorô: podrà treballar on li vingui de gust i estalviar-se anar a la Universitat Saikai si amb l'equip de judo de la seva universitat actual venç en un torneig un equip triat per ell. Altrament ho haurà de deixar córrer i seguir el programa que el seu avi ha dissenyat per tal de fer-la guanyadora de la medalla d'or a Barcelona'92.

L'equip en qüestió és el de la Universitat Seine de París, entrenat pel mestre Pornalève, que ja havia sortit fa uns quants volums. Entre les integrants del grup no hi ha cap supercampiona, però totes són joves promeses del judo francès i sobretot tenen pinta de tenir molta més força que cap de les membres de la Mitsuba, que només de veure amb qui s'hauran d'enfrontar ja comencen a tremolar.

No és la primera vegada que les protagonistes s'han d'enfrontar a equips netament superiors, i van guanyar la Copa Ajisai gràcies a una combinació de força de voluntat, sort del principiant i la presència de la Ginger, que enllestia els combats més difícils i aplanava el camí de les seves companyes, però aquest cop el combat té un format diferent. L'equip guanyador es decidirà per punts, de manera que cadascuna de les lluitadores disputarà un sol combat i per tal de guanyar caldrà aconseguir tres victòries.

La de la Ginger era més que previsible, i s'endú per a la Mitsuba el primer dels 3 punts necessaris, però com que només podrà tornar a entrar al tatami en cas que hi hagi empat a punts i calgui un combat de desempa, en principi ja l'hem vist prou i seran les altres quatre noies, molt limitades amb l'excepció de la Fujiko Itô, les que hauran de fer tot el que puguin.

La derrota de la Nanda, que havíem vist guanyar alguns combats tot imaginant que s'enfrontava a qualsevol dels molts xicots que l'han deixat plantada al llarg de la seva vida, posa el panorama molt lleig per a l'equip de la Ginger, i la cosa encara empitjora més.

Per molt que s'hi esforci, i s'ha de dir que fa un paper més que considerable, l'entranyable Kyon no aconsegueix endur-se la victòria al seu combat i deixa el marcador, momentàniament, en 1-2 a favor de la Seine. 

Contra tot pronòstic, però, la Yoshinagawa derrota la seva contrincant tot deixant-s'hi la pell i posa el marcador en un emocionant 2-2, de manera que només falta la final, que ho decidirà tot i que disputarà la Fujiko.

Però la pressió per la victòria i la preocupació pel futur de la Ginger són molt grans, i la Llargaruda es queda tota encarcarada per culpa d'això i dels crits d'ànim del públic, contraproduents sense que els espectadors ho sàpiguen. L'equip espera, només, que aconsegueixi empatar i que sigui la protagonista la que desfaci l'empat a punts.

En Jigorô ho tenia previst, ja es frega les mans juntament amb el senyor Yûtenji, de la Saikai, i ha convocat una colla de periodistes perquè té previst que recullin les declaracions de la Ginger després del combat, unes declaracions que si tot va com ell ha planejat anunciaran que es matricula a la Saikai. La determinació de la Fujiko, però, acaba fent sortir la minúscula part bondadosa del vell i li dóna el consell que necessita per tal de guanyar el combat, cosa que aconsegueix. 

Els plans de l'avi se n'han anat en orris un cop més, però encara té un as a la màniga. Mentrestant, un Matsuda que ha vist com durant tot el combat en Kazamatsuri li passava la mà per la cara i el feia quedar, un cop més, com un simple periodista interessat en la Ginger des d'un punt de vista professional, intenta reconciliar-se amb la noia que estima.

Però no és res més que nou intent frustrat, aquest cop interromput per l'aparirició, a les pantalles d'una botiga d'electrodomèstics, de l'enyorada Sayaka Hon'ami —sí, l'as a la màniga—, que torna i promet emoció en els propers volums.

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 16

Continuem amb les ressenyes dels volums en català de Cinturó Negre malgrat que ja se sap que acabaran al número 19, l'últim que s'ha publicat i es publicarà en la nostra llengua. El fet que encara me'n quedin per llegir em recorda constantment aquesta desgràcia, però em vaig comprometre a escriure'n les ressenyes i continuaré fent-les, fins i tot quan continuï llegint la història en un altre idioma, encara per determinar si el japonès o l'italià.

Al volum 15 deixàvem la Ginger i la Fujiko al Mundial de Judo de Iugoslàvia de 1989 donant una imatge sorprenentment bona en el cas de la Llargaruda i inesperadament dolenta pel que fa a la protagonista, però al 16 veiem com es resol tot plegat.

La Fujiko, com dèiem, fa un paper sorprenentment bo amb la seva barreja d'actitud covarda i una sort del principiant que ja fa massa temps que no és de principiant i on es comencen a veure els resultats dels ensenyaments del mestre Jigorô, però la finalíssima de la categoria absoluta és contra la temible Teleshikova, i la Teleshikova és molta Teleshikova.

Tot i així d'alguna manera, qui sap si per distraccions de la soviètica causades per l'enrabiada de no poder-se enfrontar a la Ginger, o si per les pròpies qualitats de la Llargaruda, el combat esdevé molt més emocionant del que ens pensàvem.

Arriba un punt que fins i tot comencem a creure que la Fujiko s'endurà la medalla d'or, perquè prop del final està guanyant per punts, però com hem dit la Teleshikova és molta Teleshikova i al final se'n surt amb un ura nage (projecció cap enrere) dels seus i s'acaba el somni de la millor amiga de la Ginger.

Curiosament, encara que aquesta derrota dóna a tot plegat el realisme que es pot esperar de qualsevol obra del mestre Naoki Urasawa (encara que diguin que Cinturó Negre l'avergonyeix una mica), ens queda un bon regust de l'actuació de la Llargaruda i esperem que com a mínim s'endugui la medalla de bronze al combat pel tercer lloc, la també coneguda com a "final de consolació", però hi fa un ridícul estrepitós i se'n va a casa amb les mans buides.

A la Ginger, que creia en la seva amiga, li sap greu, i l'actitud agressiva de la soviètica li fa tan poca gràcia que li clava una mirada severa que promet acció en el futur, suposo que als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. 

Però bé, tornant a la protagonista, ha de disputar la final de la categoria de pes per sota dels 48 kg. i hi ha arribat guanyant tots els combats pels pèls, capficada per l'absència del periodista Matsuda, com ja vam dir a l'anterior ressenya apartat de la seva feina per una malaltia del seu pare, però disposat a arribar a Belgrad a temps per a veure-la guanyar.

Tot són dificultats i ens fa patir molt el seu viatge en taxi des de Zagreb (a l'actual Croàcia), perquè fins i tot quan el conductor s'assabenta de la implicació de la Ginger, a qui admira, i enfonsa el peu a l'accelerador, el temps va passant i l'estrella japonesa del judo continua moixa.

Però només li cal veure un instant el noi, que per fi arriba a la seu del campionat, per tal de recuperar l'empenta que l'ha caracteritzat fins ara, de manera que resol el combat a la seva coneguda manera.

Un ippon seoi rapidíssim que meravella tot l'estadi i que li dóna una altra medalla d'or, que suma a la que ja tenia pels Jocs de Seül.

A ella tot això se li'n fum, ara només pensa en en Matsuda, perquè sent alguna cosa per ell encara que no ho vulgui reconèixer ni en els seus pensaments més íntims. Tant li fa que la fotògrafa Kuniko i el penques d'en Kazamatsuri hagin intentat sembrar zitzània tot parlant malament del nano: s'havia de produir aquest retrobament tard o d'hora.

Però aquesta escena pràcticament d'amor queda interrompuda i, a més, en Matsuda torna a parlar massa i donar a la protagonista la impressió que només s'interessa pel seu vessant esportiu, de manera que es tira pedres a la pròpia teulada. 

Tornant al Japó després del Mundial, un Jigorô empipat per la pobra imatge que ha donat la seva néta en tots els combats llevat de la final accedeix a permetre-li treballar a l'agència de viatges Tsurukame Travel si amb l'equip femení de judo de la universitat Mitsuba, d'on està a punt de graduar-se, venç un altre equip escollit per ell mateix. 

24 de juny

Lectures: Hokusai

Shôtarô Ishinomori (1938-1998) no és només un dels grans autors de manga clàssic, sinó que si el mestre Osamu Tezuka (1928-1989) era el Déu del Manga, el mestre Ishinomori és considerat el Rei del Manga, i a més té el rècord mundial de pàgines de còmic dibuixades per una única persona.

Tot i així a l'estat espanyol —que, reconeguem-ho, no és gaire amic del manga clàssic com sí que ho és el francès— fins ara només s'havia publicat una obra seva, Musashi, de caràcter autoconclusiu. Per al passat XVIII Saló del Manga, però, EDT ens va dur una altra obra del mestre Ishinomori, encara que també en un volum únic.

Aquest cop també era un manga biogràfic, dedicat a la figura de Hokusai Katsushika (1760-1849), probablement el pintor japonès clàssic més conegut de la història i un dels creadors de la paraula "manga", tot i que en un context diferent, ben allunyat del concepte de còmic. Només per la importància de la figura, però també perquè es tractava del segon manga del Rei que arribava traduït, valia la pena comprar-se'l, i si a més us diuen que són unes 600 pàgines per 15 euros es podria dir que la decisió està més que presa.

Potser esteu pensant "la biografia d'un pintor del segle XIX? Puf...", i us diré que tot i que entenc que no us apassioni la premissa, esteu equivocats. Hokusai, de 1987, és un manga interessantíssim malgrat que no sigui ni un shônen d'acció ni un seinen de misteri com els de Naoki Urasawa. Doneu-li una oportunitat.

Tal com explica el mestre Ishinomori en un text que trobareu al final del volum, el que volia amb aquest manga era narrar els aspectes menys coneguts de la vida del pintor, entenc que afegint-hi una mica de collita pròpia, i el resultat és, per a mi, totalment encertat.

Al manga veurem les genialitats del mestre Hokusai, que per cert va canviar de nom desenes de vegades, de la mateixa manera que va canviar d'escoles artístiques, estils i temes de les seves creacions, però també les seves manies, la seva obsessió per millorar, les seves aficions (bàsicament era un faldiller de la mida d'un campanar, per això es tracta d'un manga per a adults) i el seu caràcter fort i esquerp. 

Hokusai és interessant també per la tècnica narrativa emprada per Ishinomori, que consisteix en alternar etapes de la vida del personatge de manera cronològicament desordenada, indicant-nos sempre l'edat que tenia el protagonista quan es van produir els fets del capítol en qüestió però saltant de la vellesa extrema a la cinquantena d'anys i passant per altres dècades de la vida del pintor, sense un ordre lògic, amb el moment de la seva mort com a punt de partida, que fa que tot plegat sigui una mena de flaixbac. 

De fet, durant la història en surten alguns, de flaixbacs, tant en forma de records i somnis com en la narració ocasional en primera persona de la seva pròpia vida, motivada per la demanda d'altres personages, així que tenim unes quantes escenes de "flaixbac dins el flaixbac" que contribueixen a fer que ens perdem en alguns moments, però després ens hi acostumem i, al cap i a la fi, com que es tracta d'escenes bastant concretes i no d'un manual d'història, no té cap importància.

Shôtarô Ishinomori va ser un dels deixebles més coneguts d'Osamu Tezuka, i això és quelcom que fa palès el seu estil de dibuix en obres anteriors com ara Cyborg 009, però a Hokusai, molt posterior, li veiem un estil més propi, si bé en alguns moments ens recorda, efectivament, el traç del Déu del Manga.

Sigui com sigui trobo que l'estil emprat és perfecte per a la narració d'aquesta història, i el detall dels paisatges i la reproducció d'imatges de l'autèntic Hokusai són de qualitat. Curiosament, però, en alguns capítols, que coincideixen amb els que ens presenten un Hokusai octogenari, sembla que el dibuix se simplifiqui (només en el cas dels personatges, no pas en els paisatges). Admeto que no he estat capaç d'entendre els motius d'aquest canvi intencionat. 

Recomano doncs aquest seinen, no com un imprescindible del catàleg de qualsevol bon lector de manga, però sí com un títol amb una relació qualitat/pàgines/preu molt atractiva i que, a més, està signat per un dels grans de la història del còmic japonès, per més desconegut que sigui a casa nostra.

Lectures: Inu-yasha

Ja he acabat de llegir l'obra més llarga de la Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Urusei Yatsura, The One Pound Gospel...), i també el manga més llarg publicat mai en català, que sembla que no serà superat per Naruto després que EDT hagi perdut els drets de les obres de Shûeisha i l'obra d'en Masashi Kishimoto hagi passat a la poc catalanista Planeta. 

Parlo d'Inu-yasha, 56 volums d'un còmic que ha estat criticat precisament per això, per la seva durada excessiva, però tot i que reconec que realment es podria haver explicat en 20 volums menys, a mi m'ha agradat molt i penso que la Princesa del Manga ha sabut com mantenir l'interès de l'obra, mentre altres autors allarguen les seves creacions d'una manera maldestra. 

No és el cas d'Inu-yasha, un títol que ens explica una història d'uns quants mesos mentre que al món real es va estar publicant de 1996 a 2008 a la revista setmanal Shônen Sunday, i que Glénat (la que ara s'anomena EDT) va publicar en català entre 2005 i 2011 sense que a mi, personalment, m'hagi arribat a cansar mai.

L'èpica història d'Inu-yasha comença quan la Kagome Higurashi, una estudiant de secundària de 15 anys del Japó modern, és absorbida per un monstre al pou que hi ha al petit temple xintoista situat als terrenys de casa seva, on per cert viu amb la seva mare, el seu germà petit i el seu avi. El monstre l'agafa i se l'endú al fons del pou, i la noia apareix al Japó de l'era Sengoku (període de guerres entre els nostres segles XV i XVII). 

Allà hi coneix l'Inu-yasha, un semidimoni amb aspecte d'humà i algunes característiques canines que la sacerdotessa Kikyô (a la imatge) va clavar en un arbre amb una fletxa 50 anys abans. La sacerdotessa va morir i es va fer incinerar amb l'Esfera dels Quatre Esperits, una bola de poder incalculable que es diu que pot concedir qualsevol desig al seu propietari, per tal d'evitar que caigués en males mans, però el cas és que va tornar a aparèixer dins el cos de la seva reencarnació, que és... exacte, la Kagome. 

Alliberat l'Inu-yasha, que salva la Kagome del monstre, l'Esfera acaba sortint del cos de la noia i en un altre atac es fa miques i els seus bocins s'escampen, de manera que els protagonistes hauran de reunir-los, ella per tal d'evitar, com la Kikyô, que caigui en males mans, i ell per tal d'aconseguir fer realitat el seu somni, que al principi no sabem si és esdevenir un dimoni complet i així superar les febleses de la seva part humana, o bé esdevenir un humà complet i complir la promesa que li havia fet a la difunta Kikyô 50 anys abans. 

El problema és que els fragments no han anat per terra, sinó que se'ls han quedat éssers, tant humans com dimonis, que n'han aprofitat el poder i s'han dedicat a fer el mal, per tant el duet protagonista s'hi haurà d'enfrontar, vèncer-los i recuperar els fragments de l'Esfera que tenen dins el cos.

És aquest el fil argumental d'Inu-yasha, i l'excusa per a les aventures, els combats i les coneixences que aniran fent la Kagome i l'Inu-yasha, que pel camí faran amics de manera que el grup anirà creixent de la mateixa manera que les amenaces a què haurà de fer front. I ara és el moment de parlar dels personatges principals de l'obra:

La Kagome és la protagonista femenina d'aquest manga, ja n'hem parlat però faltava identificar-la físicament. Duu el seu característic uniforme mariner escolar, que curiosament no es canvia mentre viatja en les seves aventures (sí quan de tant en tant passa per casa a través del pou i estudia per als exàmens), i al principi sembla fràgil, de fet l'Inu-yasha es passa els dies protegint-la dels perills, però els poders heretats de la Kikyô (una gran punteria amb la fletxa i la capacitat de percebre fragments de l'Esfera, per exemple) seran decisius en més d'un i dos combats. 

De l'Inu-yasha també n'hem parlat, i si no se li veiessin aquestes orelles de gos semblaria humà del tot, però també té unes bones urpes i un olfacte caní. És tossut, es fa el dur i oficialment és dolent, però en realitat és un tros de pa i malgrat que rondina molt es fa estimar. 

És un gran lluitador, molt fort i determinat, i amb una espasa, la Tessaiga, una arma feta a partir d'un ullal del seu pare i que mentre està en repòs sembla una katana atrotinada, però en acció es transforma i amb el temps va adquirint nous poders, sense els quals la gran majoria de combats no es podria resoldre. Un cop al mes, quan hi ha lluna nova, perd la seva força i els seus característics cabells blancs i el grup queda notablement afeblit, però les amenaces no descansen. Però a més, quan és a punt de perdre un combat perd els estreps i es transforma pràcticament en dimoni, cosa que li proporciona força però alhora fa que no distingeixi els seus aliats dels seus enemics.

En Miroku, el meu personatge masculí preferit, és un monjo budista que es dedica a exorcitzar dimonis, sovint de manera fraudulenta, per a guanyar diners. A més, és un pervertit i s'aprofita de les noies a qui se suposa que salva, i encara que al principi s'enfronta a l'Inu-yasha perquè ell també vol l'Esfera, ràpidament esdevé aliat d'ell i la Kagome i els ajuda en les seves aventures. 

Els seus poders són els propis de la seva professió, amb segells de paper tant ofensius com defensius, i el Vòrtex, el forat que té a la mà dreta per una maledicció hereditària i que ho xucla gairebé tot, però que amb el temps està destinat a devorar-lo tal com va fer amb el seu avi i el seu pare anteriorment.

La Sango, el meu personatge femení preferit, s'uneix al grup quan la gent del seu poble d'assassins de dimonis cau víctima d'una emboscada i ella n'és l'única supervivent, juntament amb el seu germà, que és precisament qui mata tots els altres a causa d'una manipulació.

Traumatitzada pels fets que va haver de viure i amb un caràcter força seriós, la Sango lluita amb el Hirai Kotsu, una mena de boomerang gegant, i té una interessant mascota, la Kirara, que normalment és petita però que multiplica la seva mida i la duu volant al seu llom.

En Shippô és un nen guineu que també vol aconseguir l'Esfera per tal d'esdevenir més fort i venjar el seu pare, però aviat s'uneix a la colla i proporciona els moments més humorístics i de distensió. A més, és l'ase dels cops de l'Inu-yasha, que no tolera el seu caràcter. La seva màgia, bastant poc desenvolupada, serà útil de manera esporàdica.

En Kohaku és el germà de la Sango, i precisament en el seu primer dia com a assassí de monstres va ser manipulat i va acabar matant els seus companys, entre els quals hi havia el seu pare. La Sango va quedar ferida, i ell mateix va morir en el combat, però el podrem veure gràcies al fet que un bocí de l'Esfera dels Quatre Esperits ha estat col·locat al seu cos i ell és, ara, una mena de titella sense records.

Aquesta és la Kikyô, la sacerdotessa reencarnada en la Kagome, que tot i que mor 50 anys abans de l'inici de la història torna a la vida, d'aquella manera, quan una bruixa pren a la Kagome una part de la seva ànima i crea una mena de segona Kikyô amb fang.

Al principi la Kikyô mostra una actitud venjativa i no li fa cap gràcia haver estat substituïda per la Kagome, però amb el temps s'anirà acostant més als protagonistes, si bé no formarà mai part del grup pròpiament dit.

En Sesshômaru forma part del grup dels enemics que acaben esdevenint personatges entranyables i pels quals és fàcil sentir simpatia. És el germanastre gran de l'Inu-yasha i és un dimoni complet (l'Inu-yasha tenia la mare humana), i al contrari que la resta de personatges no té cap interès en l'Esfera, però cada cop que es creua amb el seu germà i els amics d'aquest es produeix un combat a mort, encara que amb el temps s'anirà estovant lleugerament i fins i tot el veurem preocupar-se per la Rin, una nena a qui salva la vida amb la seva espasa, la Tenseiga, també feta a partir d'un ullal del seu pare, que inicialment guareix en comptes de matar, una gran ironia per a un personatge no tan malvat com vol semblar.

En Kôga és un altre enemic entranyable, que s'enamora de la Kagome i es passa el dia barallant-se amb l'Inu-yasha, però tampoc no forma part de la colla i el veurem aparèixer només de tant en tant. Tot i així és un dels personatges més carismàtics d'una obra on el llistó està molt amunt en aquest sentit.

I ara sí, ara hem de parlar del gran enemic de la història, en Naraku, que és al darrere de totes les coses dolentes que els han passat als altres personatges: ell va crear el malentès original entre l'Inu-yasha i la Kikyô, que s'estimaven i en canvi van creure que s'havien traït mútuament. Ell va maleir l'avi d'en Miroku i fins que no mori no es tancarà el Vòrtex de la seva mà. Ell va manipular en Kohaku i va causar la tragèdia que va desgraciar per sempre les vides del noi i de la Sango.

Un autèntic malparit que va néixer, de fet, quan el bandit Onigumo es va deixar consumir per diversos dimonis mentre jeia ferit i la Kikyô en tenia cura. A partir de llavors en Naraku s'ha dedicat a buscar l'Esfera dels Quatre Esperits tant per a aconseguir més poder (i no en té precisament poc) com per a aconseguir l'amor de la Kikyô segons la seva lògica retorçada.

 
Tot i que al principi els enfrontaments amb en Naraku, esmunyedís com ell sol, es produeixen després d'uns quants combats de dificultat menor, més endavant els seus intents de fer-se amb els trossos de l'Esfera que l'Inu-yasha i companyia reuneixen es fan més freqüents i esdevindrà el que, per a mi, és un dels millors enemics de còmic que he vist mai, encara que també hi ha gent que el considera pesadíssim pel fet que toca els dallonses durant tantíssims volums.

Jo trobo que la mestra Takahashi va fer una feina magnífica a l'hora de concebre'l, i és que té diverses maneres d'atacar: per una banda controlarà altres dimonis, i per l'altra anirà creant alter egos que esdevindran personatges carismàtics per si mateixos i que, gairebé sempre, el trairan i hauran d'acceptar el seu càstig.

És el cas de la Kagura, sense dubte la més entranyable de les creacions d'en Naraku, que domina el vent i és un dels enemics més potents de la colla protagonista, però que acaba odiant encara més el seu amo precisament perquè la controla i no li permet independitzar-se. No es pot qualificar d'aliada, però l'odi que sent per en Naraku li farà fer coses que es poden considerar clarament una ajuda als bons.

N'hi ha més, com la Kanna, en Musô, en Moryômaru, en Hakudôshi, en Byakuya o l'Akago, tots amb diferents opcions, que van des del simple atac a l'espionatge, passant pels intents d'en Naraku de desfer-se de la seva part d'Onigumo, que és el que el fa feble perquè conté l'amor per la Kikyô.

És això el que fa que en Naraku no cansi tot i que és l'enemic permanent durant tota l'obra, però de tant en tant també lluitarà personalment i demostrarà que només un intel·ligent i ben calculat atac en grup podria arribar a contrarestar el seu principal poder, que és el de la manipulació.

Durant aquesta aventura èpica que és Inu-yasha, molt més seriosa i madura que la resta d'obres de la Rumiko Takahashi, que tot i així són obres mestres, també hi ha espai per a l'humor, capítols més relaxats i quotidians i naturalment l'amor.

És obvi que l'aparició de la reencarnació de la Kikyô i la resurrecció, encara que no sigui ben bé ella, de la Kikyô, suposen un problema sentimental de primer ordre per a l'Inu-yasha. Certament no deu ser fàcil passar pàgina, tornar-se a enamorar en conèixer algú i compartir-hi centenars d'aventures, i al mateix temps veure com la persona que estimaves i que havia mort en circumstàncies injustíssimes ha tornat a la vida. Qui triarà, l'Inu-yasha?

Inu-yasha és un manga excel·lent, una aventura èpica que manté l'interès gràcies als recursos narratius que tan bé domina la mestra Takahashi i a una altra qüestió clau en totes les seves obres i que sempre ha defensat: la importància que dóna a tots els personatges, sempre clarament diferenciats i sense que cap d'ells hi sigui només per fer bonic.

A banda dels esmentats, i ja n'eren molts, podria haver parlat també del vell Myôga, el minúscul servent de l'Inu-yasha que sembla una versió miniaturitzada d'en Happôsai de Ranma 1/2, la Kaede, la germana petita de la Kikyô, ara anciana, o qualsevol dels enemics de diferent entitat que es van trobant els protagonistes en el seu llarg camí i que permeten a l'autora fer un gran desplegament d'elements del folklore japonès. Tots valen la pena i fan que l'obra es llegeixi de manera amena.

Malgrat tot suposo que no és tan amena quan es llegeix al ritme que estableix l'aparició de cada volum al mercat quan l'obra està en publicació, però en el meu cas m'ha anat bé no posar-m'hi seriosament fins que no els he tingut tots (cosa motivada especialment perquè sense ajuda en forma de regals en ocasions especials encara no me l'hauria acabat), o sigui que admeto la possibilitat que es faci llarga, però a canvi en recomano la lectura, o la relectura, més o menys seguida per tal de no perdre el fil. Val moltíssim la pena.

Una altra opció és veure'n la versió animada, en dues sèries de 167 i 26 episodis, respectivament de 2000 a 2004 i de 2009 a 2010, i 4 pel·lícules, tot plegat emès també en català, a més d'una OVA de 30 minuts anomenada La Tessaiga Negra. Evidentment també se n'ha fet molt de marxandatge, i videojocs.  

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 4

Ja ho vaig dir no fa gaire, en ressenyar el tercer volum de Cinturó Negre: no volia que passés gaire temps entre lectura i lectura i, per tant, entrada i entrada sobre les meves impressions d'aquesta obra del mestre Urasawa que els catalans vam conèixer a través de l'anime i que (almenys de moment) tenim en exclusiva en forma de còmic. Doncs bé, ja torna a ser aquí la Ginger Inokuma perquè toca parlar de la quarta entrega de les seves aventures.

Deixàvem la protagonista al final del volum anterior a punt de començar el seu primer torneig oficial, una copa creada expressament per a donar-li l'oportunitat d'obtenir palmarès oficial i que li poguessin donar una beca per a la universitat esportiva Saikai, que no és la que ella vol però que el seu avi ha decidit per a ella dins el seu pla de convertir-la en una estrella mundial del judo. Tot i així havia decidit participar-hi perquè tant la seva mare com, sobretot, el noi que li agrada, li havien dit que quan més brilla és quan practica aquest art marcial.

El seu avi i mestre, en Jigorô Inokuma, està convençut que la Ginger arrasarà, però el campionat també ens dóna l'oportunitat de veure altres lluitadores i ens promet el primer enfrontament oficial entre la protagonista i la seva odiosa i alhora entranyable rival, la Sayaka Hon'ami, que als seus 17 anys ha provat tota mena d'esports que ha abandonat tan bon punt s'ha convertit en una estrella. 

Ara prova el judo, que la motiva més que cap altra disciplina perquè hi ha trobat una rival molt forta, la Ginger, que pretén derrotar per a aconseguir el seu objectiu però també per deixar-li clar que en Kazamatsuri és seu i només seu. I el torneig ens dóna l'oportunitat de veure com ha progressat i el potencial perill que representa per a la Ginger, cosa que fa interessant aquesta rivalitat.

La Ginger, en canvi, està més interessada (i de pas també nosaltres, perquè tenim molt clar que ningú no li pot fer ombra) en la fase preliminar del campionat de judo de batxillerat que disputen els nois del club del seu institut, el Musashiyama, als quals va entrenar al volum 3 com ja vam veure. Tant és així que només vol que s'acabi el seu propi campionat per tal de poder anar a animar els seus amics, i mentre no pot fer-ho encarrega al periodista Matsuda que els porti una cinta on ha gravat uns consells per a tots ells. 

Resolt el tràmit que representa per a ella el torneig, que s'ha de dir que es pren amb una immensa modèstia tot i saber que és infinitament superior a totes les altres participants, vol ser testimoni del destí del club de judo del Musashiyama en aquesta primera fase preliminar que mai no ha aconseguit superar però que ara, gràcies als ensenyaments de la Ginger, espera poder solventar encara que sigui a empentes i rodolons.

I no ens és difícil a nosaltres tampoc, gràcies a la mestria de narrador d'en Naoki Urasawa i el seu tractament dels personatges secundaris, emocionar-nos amb la tensa disputa que té lloc en aquesta fase preliminar per part d'uns judoques molt inferiors, tots ells, a la Ginger. 

Un judo a nivell d'estudiants que no té res a veure amb el molt més prestigiós que s'ha viscut paral·lelament en aquest volum i que ha fet la Ginger famosa no només al Japó, on ja ho començava a ser gràcies als mitjans de comunicació, sinó també a l'estranger. Però els combats poden ser emocionants en qualsevol nivell de prestigi de qualsevol disciplina, i això queda ben clar en aquestes pàgines.

És per això que després de vèncer en el torneig els mitjans l'assetgen més que mai, però també s'hi uneixen les universitats, que se la disputen, i judoques famoses d'arreu del món, que volen comprovar la força de la seva nova rival, una nova rival que no té cap intenció de ser-ho. 

A partir d'aquí coneixem els noms d'algunes de les lluitadores a què s'haurà d'enfrontar la Ginger en propers volums, entre les quals destaca la Jodie Rockwell, una canadenca fortíssima i gegant però que immediatament ens cau bé i que s'allotjarà a cals Inokuma. 

Un bon quart volum on les arts marcials han tingut més pes que la part sentimental, fins ara força important, i on veiem un aprofundiment i una evolució en els personatges secundaris, a més de la introducció d'alguns de nous i el salt a la fama definitiu de la Ginger. En altres paraules, la cosa s'ha animat força, malgrat que fins ara no havia estat avorrida en cap moment.