Lectures: La mort del comanador - Llibre 2

Fa exactament 3 mesos -quan escric aquesta entrada- publicava la meva ressenya del primer llibre de La mort del comanador, l'última obra d'en Haruki Murakami que ha aparegut en format butxaca i que vaig rebre, juntament amb la segona part, en aquest Sant Jordi edició especial 2020.

En fi, a l'entrada sobre la primera part vaig dir que el que havia llegit era una "ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic" de l'autor, i és ben bé que en aquesta segona part la trama, evidentment, avança, i té el seu desenllaç, però els elements fantàstics, onírics o com es vulguin anomenar prenen importància.

A La mort del comanador - Llibre 2, Murakami ens parla cel procés del retrat de la nena Marie, encàrrec del misteriós veí Menshiki, que sospita que podria ser la seva filla biològica, i com tot plegat és alhora una tasca agradable per al pintor protagonista i una situació incòmoda per les circumstàncies en què s'ha produït. 

Ell sent, però, una connexió especial amb aquella adolescent de 13 anys i s'adona que s'entenen perfectament, sovint sense necessitat de paraules -ella és, a més, poc parladora, i només es deixa anar una mica en aquestes sessions del retrat-. Això és important, perquè arriba un moment que la noia desapareix i, per fer que torni, el protagonista -recordem que sense nom, per això no el faig servir- s'ha d'endinsar en una mena d'altra dimensió i viure una història tan estranya que ningú se la creuria... llevat de la Marie.

Amb el títol original de Utsurô metafâ hen ("la metàfora canviant"), aquesta segona part conté, com deia, una proporció més gran d'elements fantàstics, sense abandonar el realisme i la profusió d'escenes quotidianes -continuen els àpats senzills, les galetes rosegades, els gots de whisky i l'òpera el tocadiscs de la casa-, però... funciona?

Sense ser en absolut un bon crític, i menys encara de literatura, em fa l'efecte que malgrat la cura amb què s'havien anat desplegant els elements misteriosos, la resolució de tot plegat és una mica massa simple i directa. I ho dic jo, que m'empipo quan una història que m'agrada molt acaba abruptament amb algun esdeveniment sobtat i incomprensible. 

Per a mi això no fa que estiguem davant d'una mala història -hi ha qui ho diu-, però hi ha alguna cosa que no m'ha acabat de girar rodona, i la part del periple del protagonista a l'altra dimensió se m'ha fet feixuga, repetitiva. Tanmateix, la sensació global que me n'enduc és satisfactòria, i suposo que es deu a uns personatges que m'han sabut atrapar, m'identifiqués o no amb ells, i aquell ritme típic de l'autor, suau però no excessivament, i les seves descripcions del dia a dia dels protagonistes. És el de sempre, però quan m'agrada un autor ja és això, el que n'espero.

La mort del comanador combina el Haruki Murakami més realista amb el més fantàstic, trobo que en proporcions adequades, però sí que és cert que semblava que el clímax del relat havia de ser més elaborat, i en canvi deixa amb algun dubte pel que fa al destí d'algun personatge secundari o, més ben dit, els seus rerefons. També ho podem veure d'una altra manera: a la vida no sempre acabem sabent el final de les històries de la gent, o les seves motivacions. I hem d'aprendre a viure amb això.

 
 

Lectures: Hokusai

Shôtarô Ishinomori (1938-1998) no és només un dels grans autors de manga clàssic, sinó que si el mestre Osamu Tezuka (1928-1989) era el Déu del Manga, el mestre Ishinomori és considerat el Rei del Manga, i a més té el rècord mundial de pàgines de còmic dibuixades per una única persona.

Tot i així a l'estat espanyol —que, reconeguem-ho, no és gaire amic del manga clàssic com sí que ho és el francès— fins ara només s'havia publicat una obra seva, Musashi, de caràcter autoconclusiu. Per al passat XVIII Saló del Manga, però, EDT ens va dur una altra obra del mestre Ishinomori, encara que també en un volum únic.

Aquest cop també era un manga biogràfic, dedicat a la figura de Hokusai Katsushika (1760-1849), probablement el pintor japonès clàssic més conegut de la història i un dels creadors de la paraula "manga", tot i que en un context diferent, ben allunyat del concepte de còmic. Només per la importància de la figura, però també perquè es tractava del segon manga del Rei que arribava traduït, valia la pena comprar-se'l, i si a més us diuen que són unes 600 pàgines per 15 euros es podria dir que la decisió està més que presa.

Potser esteu pensant "la biografia d'un pintor del segle XIX? Puf...", i us diré que tot i que entenc que no us apassioni la premissa, esteu equivocats. Hokusai, de 1987, és un manga interessantíssim malgrat que no sigui ni un shônen d'acció ni un seinen de misteri com els de Naoki Urasawa. Doneu-li una oportunitat.

Tal com explica el mestre Ishinomori en un text que trobareu al final del volum, el que volia amb aquest manga era narrar els aspectes menys coneguts de la vida del pintor, entenc que afegint-hi una mica de collita pròpia, i el resultat és, per a mi, totalment encertat.

Al manga veurem les genialitats del mestre Hokusai, que per cert va canviar de nom desenes de vegades, de la mateixa manera que va canviar d'escoles artístiques, estils i temes de les seves creacions, però també les seves manies, la seva obsessió per millorar, les seves aficions (bàsicament era un faldiller de la mida d'un campanar, per això es tracta d'un manga per a adults) i el seu caràcter fort i esquerp. 

Hokusai és interessant també per la tècnica narrativa emprada per Ishinomori, que consisteix en alternar etapes de la vida del personatge de manera cronològicament desordenada, indicant-nos sempre l'edat que tenia el protagonista quan es van produir els fets del capítol en qüestió però saltant de la vellesa extrema a la cinquantena d'anys i passant per altres dècades de la vida del pintor, sense un ordre lògic, amb el moment de la seva mort com a punt de partida, que fa que tot plegat sigui una mena de flaixbac. 

De fet, durant la història en surten alguns, de flaixbacs, tant en forma de records i somnis com en la narració ocasional en primera persona de la seva pròpia vida, motivada per la demanda d'altres personages, així que tenim unes quantes escenes de "flaixbac dins el flaixbac" que contribueixen a fer que ens perdem en alguns moments, però després ens hi acostumem i, al cap i a la fi, com que es tracta d'escenes bastant concretes i no d'un manual d'història, no té cap importància.

Shôtarô Ishinomori va ser un dels deixebles més coneguts d'Osamu Tezuka, i això és quelcom que fa palès el seu estil de dibuix en obres anteriors com ara Cyborg 009, però a Hokusai, molt posterior, li veiem un estil més propi, si bé en alguns moments ens recorda, efectivament, el traç del Déu del Manga.

Sigui com sigui trobo que l'estil emprat és perfecte per a la narració d'aquesta història, i el detall dels paisatges i la reproducció d'imatges de l'autèntic Hokusai són de qualitat. Curiosament, però, en alguns capítols, que coincideixen amb els que ens presenten un Hokusai octogenari, sembla que el dibuix se simplifiqui (només en el cas dels personatges, no pas en els paisatges). Admeto que no he estat capaç d'entendre els motius d'aquest canvi intencionat. 

Recomano doncs aquest seinen, no com un imprescindible del catàleg de qualsevol bon lector de manga, però sí com un títol amb una relació qualitat/pàgines/preu molt atractiva i que, a més, està signat per un dels grans de la història del còmic japonès, per més desconegut que sigui a casa nostra.