Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys. 

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.

Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac. 

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 

Lectures: Dr. Slump vol. 1

Normalment escric les entrades sobre obres de manga quan ja me les ha acabat de llegir, però hi ha hagut alguns casos en què les he ressenyat volum a volum, o de dos en dos. Ara, per circumstàncies personals, no llegeixo tant com voldria, de manera que la secció Lectures del blog acaba sent massa esporàdica i, a més, tinc moltes ganes de parlar d'aquesta nova lectura, així que he pensat que amb aquesta sèrie ho faré així: n'aniré parlant a mesura que la llegeixi.

Dr. Slump, el manga original, ha sortit en català. És una frase que hauria d'haver escrit l'any 1997, quan va sortir en castellà en aquell format anomenat Biblioteca Manga. Me la vaig comprar llavors, vaig llegir la història perquè en aquell moment era en castellà o res, i després, quan el 2009 va arribar l'edició definitiva, amb pàgines en color, em vaig vendre l'edició que jo tenia i donava per fet que, ara sí, sortiria també en català. Doncs no. Ha calgut esperar a 2022, un any en què, de cop, diverses editorials han decidit apostar per la nostra llengua d'una manera testimonial respecte a l'obra en castellà, sí, però decididament més satisfactòria que el panorama que teníem fins ara.

En fi, feta aquesta introducció, parlem de l'obra, i malgrat el greu retard amb què se'ns ha portat el cas és que ja tenim Dr. Slump en la llengua en què tants de nosaltres en vam veure la sèrie animada quan la van emetre, que si no vaig errat no va tenir versió castellana. En altres paraules, era una d'aquelles obres que els catalans no podem concebre en un idioma que no és el nostre. Això, per fi, s'ha començat a reparar.

La història més o menys ja la coneixem, o més aviat la premissa, perquè és una obra sense una trama subjacent i que es basa en una sèrie d'històries autoconclusives. Al primer volum es posen les bases que ens resulten tan familiars: l'Arale és una nena robot creada per en Sembei Norimaki, un inventor que encara ara no sé de què viu, perquè no l'he vist mai cobrant per la seva feina, i tots dos viuen a l'entranyable vila del Pingüí. 

Com que, com a inventor, és una mica sapastre, li surt una androide (ginoide, de fet) esbojarrada i miop, tot i que amb una força sobrehumana. A mesura que avancen els capítols coneixem els personatges secundaris que ja formen part dels nostres records de la infantesa, com l'Akane, en Tarô, en Pisuke, la senyoreta Yamabuki... 

Són personatges que no saben que l'Arale no és humana, cosa que genera un seguit de situacions d'allò més divertides i que és el combustible dels gags que farceixen l'obra. En aquest primer volum, a més, veiem com el disseny de l'Arale és més estilitzat en els primers capítols i, després, té l'aspecte d'una nena de primària, més baixeta i arrodonida, que xoca amb els 13 anys que representa que té. És una curiositat de l'evolució de Dr. Slump que fins i tot és entranyable de veure ara.

El manga es llegeix amb fruïció, tant pel que representa per als otakus catalans de certa edat -per a mi, almenys, l'idioma ha estat un bon al·licient- com pel ritme i la fluïdesa que el caracteritzen, amb referències a altres obres i bromes que trenquen la quarta paret incloses, que jo no recordava però que són habituals. 

També la traducció és exquisida, respectuosa però adaptant quan cal perquè els gags no perdin la gràcia, i he de dir que soc un públic dur quan es tracta de riure en veu alta, però Dr. Slump amb aquesta traducció m'ho ha posat difícil i reconec que alguna petita rialla se m'ha escapat.

Pel que fa a l'edició, la catalana manté el preu de la castellana Ultimate, però perd la camisa i es queda amb el mateix disseny de portada que la castellana (en català, evidentment, i amb un avís que és l'edició catalana) i les solapes de la rústica. És per l'augment del preu del paper -que ja ha fet pujar els preus de moltes obres de diverses editorials- o per minimitzar els riscos que sempre suposa editar en català -encara que ara s'hi hagin envalentit-? No ho sé, però és l'edició que tenim.

Com que és una edició basada en la kanzenban japonesa, les pàgines que originalment havien sortit en color a la revista Shônen Jump durant la publicació inicial entre 1980 i 1984 i que a l'edició en volums normals es perdien recuperen el seu gloriós color -o en alguns casos el bitò- en aquesta versió, cosa que s'agraeix. 

En fi, Dr. Slump és una obra cabdal del manga per als catalans i les catalanes que voregem o ja som a la quarantena, la primera obra llarga d'Akira Toriyama. He volgut dedicar una entrada més extensa al seu primer volum i a partir d'ara seran entrades més breus comentant més aviat els seus continguts, però per fi podem dir que ja la tenim aquí.

Lectures: Jaco, the Galactic Patrolman

Bola de Drac és segurament la responsable que s'hagi arribat a editar manga en català, i durant molts anys va ser l'única obra d'origen japonès que es podia llegir en la nostra llengua, a banda d'experiments incomplets com Doraemon, Shin-chan o Detectiu Conan. 

Passats els anys bojos de la ja desapareguda Glénat, que ens en va dur un grapat més, actualment els únics manga que podem llegir en català són reedicions de Bola de Drac o nous títols derivats d'aquesta franquícia —i no perquè Planeta sigui una editorial excessivament compromesa amb la cultura catalana, sinó perquè sap que a Catalunya és així com s'ha de fer, i prou beneficis que li aporta—. 

No va aplicar el mateix criteri a la també tradicionalment catalana Dr. Slump (una oportunitat única perduda quan va sortir l'edició definitiva només en castellà ja fa una pila d'anys), i ni tan sols els volums únics o els recopilatoris d'històries curtes del mestre Akira Toriyama han rebut aquest, per desgràcia, privilegiat tractament.

És per això que, quan es va començar a promoure Jaco, the Galactic Patrolman com una preqüela de Bola de Drac, si bé em va empipar perquè està una mica agafat pels pèls i és evident l'estratègia comercial que hi ha al darrere, val a dir que, havent llegit la història, el cert és que la idea té gràcia, encara que la manera d'encaixar les dues obres fregui el travesser. I, per sobre de tot, si això ha servit per a fer de Jaco el primer manga d'Akira Toriyama en català que no és Bola de Drac, benvinguda la idea.

Entrant en matèria, Jaco es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Jump, la mateixa que va veure en el seu dia Bola de Drac i Dr. Slump, durant el 2013, i era la primera obra d'uns quants capítols, concretament 12, que dibuixava el mestre Toriyama des de Sand Land (2000). 

No serà el primer cop que digui que el mestre Toriyama fa molts anys que demostra que és un dropo, col·labora en pocs projectes i quan ho fa tria la via fàcil. En aquest cas, que ell mateix avança que podria ser l'última vegada que dibuixa un manga, opta pel format digital a l'hora de dibuixar tant personatges com escenaris, i el resultat és millor del que podríem pensar, amb una cella alçada.

Com a mínim és millor que els últims trams de Bola de Drac, que fan una mica de vergonya i tot, i malgrat que sí que es nota alguna cosa diferent, quelcom massa net com per ser fet a mà, el resultat final és agradable i queda clar que l'autor no ha perdut ni el seu estil, ni la seva mestria a l'hora de narrar aventures de caràcter amable i amb escenes d'acció. 

Pel que fa al guió, bé, és una mena d'història a què ja ens té acostumats. Una trama senzilla protagonitzada per en Jaco, patruller galàctic (concepte que es va estrenar a les històries que va guionitzar per a Katsura Akira) que arriba a la Terra amb la nau avariada per tal d'avisar de l'arribada d'un monstre temible que ha de destruir el planeta, cosa que segons com jutgi els humans potser acaba fent el mateix Jaco.

Mentre pensa la manera de reparar la seva nau fa amistat amb el vell enginyer ermità Ômori, i també la Tights, una noia amb una feina ben curiosa i unes connexions familiars que no revelaré aquí. No se'n pot dir gaire cosa més sense rebentar la història (ja és prou spoiler que sapiguem d'entrada que és una preqüela de Bola de Drac), però els lligams, que a banda d'estar agafats pels pèls impliquen l'alteració forçada de certs elements de la història oficial de l'obra més famosa d'Akira Toriyama, ens arrenquen un somriure. 

El volum acaba amb la història extra Bola de Drac - (minus), que explica els últims dies del planeta Vegeta i ens proporciona informació sobre els progenitors d'en Goku, la mare del qual, amb el nom de Gine, apareix aquí per primera vegada. L'apartat gràfic, per cert, és obra de la Naho Ooishi, autora de Bola de Drac SD, el famós Episode of Bardock (després adaptat a OVA) i l'adaptació a manga del lamentable OVA de 2008, encara que no surt acreditada com a tal ni trobareu fàcilment la confirmació per internet d'això que estic dient (jo mateix em vaig cansar d'intentar trobar-ho), però em podeu ben creure: l'estil és clarament el seu.

En definitiva, Jaco, the Galactic Patrolman és un bon volum autoconclusiu de l'Akira Toriyama, que és incapaç de deixar de fer referències a la seva obra més popular (i fins i tot n'hi ha una a Dr. Slump, a veure si la trobeu), ardit comprensible, atès que això augmenta l'atenció que atrauen les seves noves obres. 

Tanmateix Jaco, que fuig del simple cameo (per cert, en català s'hauria de dir "camafeu") i incongruències a banda intenta donar un sentit a la connexió amb Bola de Drac —que, per cert, s'ha estès als videojocs amb la presència d'en Jaco i fins i tot a la propera pel·lícula que veurem, la de la resurrecció d'en Freezer—, resulta que és un manga que funciona per si mateix i es pot llegir des d'aquest punt de vista. És entretingut, divertit i visualment agradable. No està gens malament.

Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Lectures: Bakuman

Quan vaig saber que els autors de Death Note estaven creant un altre manga d'èxit (encara que no vaig llegir Death Note fins que la nova obra ja s'estava publicant aquí), evidentment m'hi vaig interessar, i més després de llegir-ne el primer capítol gràcies a la seva distribució gratuïta per part de Norma Editorial, fa alguns Salons del Manga. 

Però no m'ho puc fer tot i ho vaig deixar per a més endavant. Fa un any, pel XVIII Saló del Manga, en vaig adquirir uns quants volums a bon preu i llavors ja m'hi vaig posar seriosament, de manera que en aquest XIX Saló del Manga, quan ha sortit el 20è i últim volum, me l'he pogut acabar més o menys al mateix temps que la resta de lectors, que tal com gestiono jo les col·leccions és una gran fita.

Takeshi Obata (dibuix) i Tsugumi Ohba (guió) tornaven amb una nova proposta atípica però molt allunyada de la inquietant Death Note. Es tracta de Bakuman, de vegades Bakuman., amb un punt al final, una història sobre manga o, més ben dit, creadors de manga, que es va publicar al Japó a la revista Shônen Jump entre 2008 i 2012 i va generar una sèrie animada en 3 temporades de 25 episodis cadascuna i fins i tot un videojoc per a la Nintendo DS.

En aquesta obra els protagonistes són en Moritaka Mashiro, de sobrenom "Saikô", i l'Akito Takagi, també anomenat "Shûjin", i la història comença quan tots dos comparteixen aula a segon de secundària, amb 14 anys. Un dia en Mashiro, que dibuixa molt bé, està fent un retrat de la noia que li agrada, la Miho Azuki, i en Takagi, que ho veu, li proposa formar un tàndem de dibuixant i guionista i triomfar com a autors de manga.

Tot i que inicialment en Mashiro refusa la proposta, atès que el seu oncle va fracassar com a mangaka i va acabar deprimit i morint per excés de feina, una nova motivació l'empeny a acceptar-la: com que l'Azuki casualment està intentant fer carrera al doblatge, ell vol crear un manga que s'adapti a una sèrie animada on ella interpreti la protagonista femenina, i enduts per la passió de la joventut es prometen mútuament que quan això passi ell li demanarà matrimoni.

Un somni molt concret i —de manera molt agafada pels pèls— compartit per la noia, que també per casualitat havia estat enamorada en secret d'en Mashiro des de feia temps, encara que a classe no parlessin mai. Accepta la proposta del noi amb la condició que no surtin com una parella normal, i que tampoc no es vegin ni pràcticament parlin per telèfon fins que no assoleixin l'objectiu, tot pel bé de la concentració en les respectives carreres.

La premissa és clara i molt interessant, encara que com he dit hi hagi coses que no acabin de ser versemblants, però a partir d'aquí ens trobem el llarg camí que haurà de recórrer aquest duet que es farà anomenar Ashirogi Muto (una reordenació de kanjis que significa alguna cosa així com "que els somnis d'en Mashiro, l'Azuki i en Takagi es facin realitat") i, si bé pot semblar que un manga sobre creadors de manga no és el tema més apassionant del món, en realitat Bakuman enganxa de mala manera tot i les grans quantitats de text i les llargues reflexions que caracteritzen l'obra de Takeshi Obata i Tsugumi Ohba, com vam poder veure a Death Note.

Els veurem enfrontar-se a moltes dificultats: les reticències dels editors de la Shônen Jump (sí, s'ha d'escombrar cap a casa) a l'hora de permetre que uns adolescents intentin compaginar els estudis i la dura feina d'un autor de manga, la dificultat d'aconseguir prou èxit com per a ser considerats candidats a dur una sèrie setmanal, la manca d'idees trencadores, l'imprevisible grau d'acceptació del públic que pot conduir a la cancel·lació d'una obra que teòricament tenia tot el que calia per a triomfar, les dates d'entrega...

I la competència, és clar, perquè a la Shônen Jump hi publiquen diversos autors cada setmana, però els Ashirogi Muto tenen un clar rival des del principi, que és l'Eiji Niizuma, un geni que va aconseguir l'èxit abans que ells i que a sobre treballa en solitari i produeix noves obres d'enorme acceptació sense esforçar-s'hi gaire. 

L'objectiu del duet, doncs, serà no només aconseguir un anime on pugui participar l'Azuki, sinó també assolir el número 1 a la llista de popularitat i superar, en qualsevol cas, en Niizuma, que al seu torn també els admira i els considera els rivals a batre.

Bakuman és una obra plena de personatges secundaris i rivals de bon rotllo, de competència sana. Hi coneixerem molts autors, assistents i editors relacionats amb els protagonistes d'una manera o d'una altra, però no hi ha dolents ni patirem per la integritat física de cap dels personatges. Té un to completament diferent del de Death Note, aquí la gent no mor ni s'odia. Sí que hi ha un personatge, avançada la història, que trenca una mica aquesta bassa d'oli, però no es pot considerar un dolent.

Encara que els protagonistes són en Saikô i en Shûjin, els secundaris també es fan estimar molt, ens amoïnen, els animem i en alguns capítols fins i tot esdevenen protagonistes temporals. Cal destacar, entre altres (n'hi ha moltíssims), l'apassionat Fukuda (que lidera el grup de joves autors que bateja amb el seu propi nom), la inicialment freda i desconfiada Aoki, el gras i desgraciat Nakai, el mandrós Hiramaru, o els editoris Hattori i Aida. 

Esment apart es mereix la Kaya, la millor amiga de l'Azuki, que esdevé ben aviat la xicota d'en Takagi i un suport d'incalculable valor per al duet protagonista, tant en tasques de la llar (en aquest cas de l'estudi on treballen) com en senzilles missions que li encomanen i que normalment corresponen als assistents professionals de mangaka. És un personatge que sorprèn per com canvia i es fa estimar a mesura que avança l'obra, un canvi de percepció que en els primers capítols no podem ni sospitar.

Bakuman ens mostra com els Ashirogi Muto esdevenen autors de manga d'èxit i es guanyen el respecte de col·legues i superiors, com es fan grans a mesura que passen els anys, com creix també la seva amistat i sí, també hi apareixen històries d'amor, a banda de la principal. Al shônen també s'hi poden explicar sentiments romàntics, encara que sigui en un format tan extremat com el que decideixen adoptar en Mashiro i l'Azuki. 

Però un dels punts forts d'aquesta obra, atípica com les que creen els seus protagonistes (que no deixen de ser en certa manera uns alter ego dels autors de la pròpia Bakuman i Death Note), és que explica com mai no s'havia vist la indústria del manga des de dins, per molt que els autors s'hagin afanyat a declarar que les coses no passen com es descriuen a la seva obra. Si més no hi coneixem els processos de publicació d'un manga, com funcionen les enquestes que en determinen la continuïtat o la cancel·lació, i amb quina mena de problemes s'han d'enfrontar tant els dibuixants i guionistes com els editors que els supervisen i els responsables de la redacció de les revistes on se serialitza un manga al Japó abans de passar a volum recopilatori.

A mi, com a mínim, això em sembla un gran al·licient i suma interès a una història en general versemblant (si deixem de banda la relació Mashiro-Azuki), amena, que té el ritme adequat i s'acaba quan s'ha d'acabar, sense prolongacions innecessàries que podrien haver repercutit negativament en la seva qualitat (com va passar amb Death Note i aquí es denuncia en forma d'insinuació, o almenys ho sembla). Pel que fa al dibuix, té un to més informal que el de l'anterior obra del tàndem Obata-Ohba, però és perfectament adequat al tipus d'història i s'hi pot apreciar igualment una atenció als detalls que fa esgarrifar. Només un exemple: en un prestatge ple de volums de manga podrem apreciar-los individualment i fins i tot reconèixer a quina obra del món real corresponen.

Bakuman demostra que un gran shônen pot durar dues desenes de volums i no allargar-se durant anys i panys, no contenir cap nu ni tan sols parcial, ni cap mort, i tot i així triomfar entre el públic. És un dels manga amb què he gaudit més els últims anys, ho confesso. No és perfecte, però. Se m'acut que un dels seus defectes és el paper secundari i servicial que hi tenen els seus personatges femenins, però en aquest sentit Ohba i Obata han millorat respecte a Death Note. També hi ha qui no s'ha quedat satisfet amb un final que és previsible, sí, però que a mi ja m'ha agradat així. De debò, val la pena.

Si us heu quedat amb ganes de més, Norma Editorial també n'ha llançat dues guies de personatges amb informació exhaustiva, anomenades Charaman i PCP, pensades per a encabir als cofres que ha anat regalant al llarg de la col·lecció.