dimarts, 12 de novembre de 2013

Lectures: Bakuman

Quan vaig saber que els autors de Death Note estaven creant un altre manga d'èxit (encara que no vaig llegir Death Note fins que la nova obra ja s'estava publicant aquí), evidentment m'hi vaig interessar, i més després de llegir-ne el primer capítol gràcies a la seva distribució gratuïta per part de Norma Editorial, fa alguns Salons del Manga. 

Però no m'ho puc fer tot i ho vaig deixar per a més endavant. Fa un any, pel XVIII Saló del Manga, en vaig adquirir uns quants volums a bon preu i llavors ja m'hi vaig posar seriosament, de manera que en aquest XIX Saló del Manga, quan ha sortit el 20è i últim volum, me l'he pogut acabar més o menys al mateix temps que la resta de lectors, que tal com gestiono jo les col·leccions és una gran fita.


Takeshi Obata (dibuix) i Tsugumi Ohba (guió) tornaven amb una nova proposta atípica però molt allunyada de la inquietant Death Note. Es tracta de Bakuman, de vegades Bakuman., amb un punt al final, una història sobre manga o, més ben dit, creadors de manga, que es va publicar al Japó a la revista Shônen Jump entre 2008 i 2012 i va generar una sèrie animada en 3 temporades de 25 episodis cadascuna i fins i tot un videojoc per a la Nintendo DS.

En aquesta obra els protagonistes són en Moritaka Mashiro, de sobrenom "Saikô", i l'Akito Takagi, també anomenat "Shûjin", i la història comença quan tots dos comparteixen aula a segon de secundària, amb 14 anys. Un dia en Mashiro, que dibuixa molt bé, està fent un retrat de la noia que li agrada, la Miho Azuki, i en Takagi, que ho veu, li proposa formar un tàndem de dibuixant i guionista i triomfar com a autors de manga.


Tot i que inicialment en Mashiro refusa la proposta, atès que el seu oncle va fracassar com a mangaka i va acabar deprimit i morint per excés de feina, una nova motivació l'empeny a acceptar-la: com que l'Azuki casualment està intentant fer carrera al doblatge, ell vol crear un manga que s'adapti a una sèrie animada on ella interpreti la protagonista femenina, i enduts per la passió de la joventut es prometen mútuament que quan això passi ell li demanarà matrimoni.

Un somni molt concret i —de manera molt agafada pels pèls— compartit per la noia, que també per casualitat havia estat enamorada en secret d'en Mashiro des de feia temps, encara que a classe no parlessin mai. Accepta la proposta del noi amb la condició que no surtin com una parella normal, i que tampoc no es vegin ni pràcticament parlin per telèfon fins que no assoleixin l'objectiu, tot pel bé de la concentració en les respectives carreres.


La premissa és clara i molt interessant, encara que com he dit hi hagi coses que no acabin de ser versemblants, però a partir d'aquí ens trobem el llarg camí que haurà de recórrer aquest duet que es farà anomenar Ashirogi Muto (una reordenació de kanjis que significa alguna cosa així com "que els somnis d'en Mashiro, l'Azuki i en Takagi es facin realitat") i, si bé pot semblar que un manga sobre creadors de manga no és el tema més apassionant del món, en realitat Bakuman enganxa de mala manera tot i les grans quantitats de text i les llargues reflexions que caracteritzen l'obra de Takeshi Obata i Tsugumi Ohba, com vam poder veure a Death Note.

Els veurem enfrontar-se a moltes dificultats: les reticències dels editors de la Shônen Jump (sí, s'ha d'escombrar cap a casa) a l'hora de permetre que uns adolescents intentin compaginar els estudis i la dura feina d'un autor de manga, la dificultat d'aconseguir prou èxit com per a ser considerats candidats a dur una sèrie setmanal, la manca d'idees trencadores, l'imprevisible grau d'acceptació del públic que pot conduir a la cancel·lació d'una obra que teòricament tenia tot el que calia per a triomfar, les dates d'entrega...


I la competència, és clar, perquè a la Shônen Jump hi publiquen diversos autors cada setmana, però els Ashirogi Muto tenen un clar rival des del principi, que és l'Eiji Niizuma, un geni que va aconseguir l'èxit abans que ells i que a sobre treballa en solitari i produeix noves obres d'enorme acceptació sense esforçar-s'hi gaire. 

L'objectiu del duet, doncs, serà no només aconseguir un anime on pugui participar l'Azuki, sinó també assolir el número 1 a la llista de popularitat i superar, en qualsevol cas, en Niizuma, que al seu torn també els admira i els considera els rivals a batre.


Bakuman és una obra plena de personatges secundaris i rivals de bon rotllo, de competència sana. Hi coneixerem molts autors, assistents i editors relacionats amb els protagonistes d'una manera o d'una altra, però no hi ha dolents ni patirem per la integritat física de cap dels personatges. Té un to completament diferent del de Death Note, aquí la gent no mor ni s'odia. Sí que hi ha un personatge, avançada la història, que trenca una mica aquesta bassa d'oli, però no es pot considerar un dolent.

Encara que els protagonistes són en Saikô i en Shûjin, els secundaris també es fan estimar molt, ens amoïnen, els animem i en alguns capítols fins i tot esdevenen protagonistes temporals. Cal destacar, entre altres (n'hi ha moltíssims), l'apassionat Fukuda (que lidera el grup de joves autors que bateja amb el seu propi nom), la inicialment freda i desconfiada Aoki, el gras i desgraciat Nakai, el mandrós Hiramaru, o els editoris Hattori i Aida

Esment apart es mereix la Kaya, la millor amiga de l'Azuki, que esdevé ben aviat la xicota d'en Takagi i un suport d'incalculable valor per al duet protagonista, tant en tasques de la llar (en aquest cas de l'estudi on treballen) com en senzilles missions que li encomanen i que normalment corresponen als assistents professionals de mangaka. És un personatge que sorprèn per com canvia i es fa estimar a mesura que avança l'obra, un canvi de percepció que en els primers capítols no podem ni sospitar.


Bakuman ens mostra com els Ashirogi Muto esdevenen autors de manga d'èxit i es guanyen el respecte de col·legues i superiors, com es fan grans a mesura que passen els anys, com creix també la seva amistat i sí, també hi apareixen històries d'amor, a banda de la principal. Al shônen també s'hi poden explicar sentiments romàntics, encara que sigui en un format tan extremat com el que decideixen adoptar en Mashiro i l'Azuki. 

Però un dels punts forts d'aquesta obra, atípica com les que creen els seus protagonistes (que no deixen de ser en certa manera uns alter ego dels autors de la pròpia Bakuman i Death Note), és que explica com mai no s'havia vist la indústria del manga des de dins, per molt que els autors s'hagin afanyat a declarar que les coses no passen com es descriuen a la seva obra. Si més no hi coneixem els processos de publicació d'un manga, com funcionen les enquestes que en determinen la continuïtat o la cancel·lació, i amb quina mena de problemes s'han d'enfrontar tant els dibuixants i guionistes com els editors que els supervisen i els responsables de la redacció de les revistes on se serialitza un manga al Japó abans de passar a volum recopilatori.


A mi, com a mínim, això em sembla un gran al·licient i suma interès a una història en general versemblant (si deixem de banda la relació Mashiro-Azuki), amena, que té el ritme adequat i s'acaba quan s'ha d'acabar, sense prolongacions innecessàries que podrien haver repercutit negativament en la seva qualitat (com va passar amb Death Note i aquí es denuncia en forma d'insinuació, o almenys ho sembla). Pel que fa al dibuix, té un to més informal que el de l'anterior obra del tàndem Obata-Ohba, però és perfectament adequat al tipus d'història i s'hi pot apreciar igualment una atenció als detalls que fa esgarrifar. Només un exemple: en un prestatge ple de volums de manga podrem apreciar-los individualment i fins i tot reconèixer a quina obra del món real corresponen.

Bakuman demostra que un gran shônen pot durar dues desenes de volums i no allargar-se durant anys i panys, no contenir cap nu ni tan sols parcial, ni cap mort, i tot i així triomfar entre el públic. És un dels manga amb què he gaudit més els últims anys, ho confesso. No és perfecte, però. Se m'acut que un dels seus defectes és el paper secundari i servicial que hi tenen els seus personatges femenins, però en aquest sentit Ohba i Obata han millorat respecte a Death Note. També hi ha qui no s'ha quedat satisfet amb un final que és previsible, sí, però que a mi ja m'ha agradat així. De debò, val la pena.

Si us heu quedat amb ganes de més, Norma Editorial també n'ha llançat dues guies de personatges amb informació exhaustiva, anomenades Charaman i PCP, pensades per a encabir als cofres que ha anat regalant al llarg de la col·lecció.




2 comentaris:

  1. Molt bona ressenya =)
    Estic prou d'acord amb quasi tot el que has dit tot i que quan has comentat el tema de la "integritat física" (que, òbviament, si es compara amb Death Note és molt cert) no he pogut evitar fer un repàs mental de tots els cops de puny i bufetades diverses que apareixen al llarg d'aquest manga i Déu n'hi do.
    Sobre el rol dels personatges femenins... sincerament, crec que no és més que un reflex de la societat japonesa actual. I tampoc em sembla gens masclista si es compara amb els típics shonen de lluites... aquí l'Azuki lluita pels seus somnis igual que els Ashirogi Muto encara que no ho ensenyin gaire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, sí que hi ha hòsties, però són humorístiques xD

      Pel que fa al paper de les noies, ja dic que és un pas endavant respecte a Death Note, però continua semblant-me una llàstima que tinguin funcions secundàries, submises i sempre dependents de, o relacionades amb, el que fan els nois.

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails