divendres, 18 de febrer de 2011

Lectures: Death Note

Ahir vaig acabar la lectura d'aquest manga que fa uns anys va assolir una popularitat destacable, un dels de més èxit dels últims anys, dit d'una altra manera. I afortunadament l'he pogut fer bastant seguida, perquè no la vaig començar a llegir fins que la vaig tenir sencera, cosa que per altra banda no em va costar gaire perquè me n'havien regalat la meitat.


I aquesta matinada l'he acabat. No m'hi estendré gaire, més o menys tothom deu saber de què va Death Note, del guionista Tsugumi Ohba i el dibuixant Takeshi Obata, autors d'una altra obra que  actualment està triomfant tant al Japó com aquí i que es diu Bakuman

Death Note és la història d'en Light Yagami, un adolescent que es troba una llibreta que serveix ni més ni menys que per a acabar amb la vida de qualsevol persona de qui escriguem el nom, sempre que tinguem present també la seva cara. Les complicades normes de funcionament de l'artilugi són explicades a en Light per en Ryuk, el shinigami (déu de la mort) que n'és el propietari original.


I què fa, en Light, davant de les possibilitats que se li ofereixen? Doncs decideix fer servir la llibreta per a una "bona causa", que consisteix en carregar-se criminals i aconseguir d'aquesta manera un món millor, lliure de delictes i males accions. 

Naturalment, això genera polèmica, no és un tema fàcil ni ens hi podem posicionar a favor o en contra d'una manera clara i sense dubtar, perquè tant fer una cosa així com no fer-la té coses positives i d'altres de negatives. Al cap i a la fi, constitueix una mena de dictadura. Així és com s'ho prenen les autoritats al principi, que decideixen acabar amb el que es bateja com a "Kira", i curiosament qui s'encarrega de liderar la policia japonesa en aquest cas és el pare del mateix Light. 


Però de seguida es troben amb la necessitat d'acceptar l'ajuda del misteriós L, un altre adolescent considerat el millor detectiu del món (que no era en Batman?), de manera que es produeix un interessant i trepidant estira i arronsa intel·lectual entre en Kira (Light) i l'L, en què el segon intenta acorralar el primer i el primer sempre troba la manera de sortir-se'n. Un duel que, personalment, m'ha fet sentir bastant curt de gambals. No és com quan no sé anticipar-me a una novel·la, un còmic o una pel·lícula de detectius, sinó que directament em perdia en molts dels seus raonaments. I deu ser cosa meva, perquè confio plenament en la traducció d'en Marc Bernabé, precisament qui em va donar la meitat dels còmics. 

Death Note es va publicar originalment a la Shônen Jump entre 2003 i 2006, amb un total de 12  volums recopilatoris (aquí publicats per Glénat), i va ser adaptada a una sèrie animada de 37 episodis (emesa en català al canal 3XL), dues novel·les (també publicades per Glénat), videojocs per a la Nintendo DS i diverses pel·lícules d'imatge real. 


El seu èxit és indiscutible, i la seva influència també (fins i tot hi ha hagut polèmiques per la possessió de rèpliques de la llibreta per part d'estudiants, que hi havien escrit noms de companys seus i el ridícul pànic davant la irreal amenaça ha dut a nombroses expulsions). Però tornant als motius de l'èxit, no és per a menys. S'ha de dir que és una obra molt interessant, amb un punt de partida molt morbós, uns personatges secundaris amb carisma (tot i que no m'agrada com els minimitzen els autors un cop han fet la funció que havien de fer), com la Misa, en Near, en Mello i d'altres que aniran circulant; i té girs bastant emocionants. 

Però sempre hi ha un "però". Crec, i ja m'ho havien advertit, que durant la primera meitat hi ha una escalada que manté l'interès, però després baixa de cop i jo, a banda de poder seguir menys que mai els raonaments (i mira que n'hi ha, en aquest manga, que té més text que cap altre que hagi llegit mai), em vaig avorrir una mica durant tres o quatre volums de la segona meitat. Cap al final, però, i sobretot al darrer tom, hi ha un clímax que com a mínim ens deixa amb bon gust de boca. En recomano la lectura, com me la van recomanar a mi, però també aviso que la sensació que transmet és que es va estirar massa. També m'ho havien dit. 




3 comentaris:

  1. Jo seguixo la seva versió animada pel 3XL, i la veritat els duels mentals Kira vs L són molt bons.

    Si un pensa una cosa, jo penso una altra i així sempre.

    ResponElimina
  2. Un post genial!
    Com dius, a la meitat decau una mica.

    Jo no he llegit el manga, només he vist l'anime, pero es veu que només cambia substancialment el final.

    Com diu en Lupus, els duels Kira - L son realmente brutal, enganxa molt.

    Es una de les millors series dels últims anys i ara amb Bakuman (que si que llegeixo el manga) ho estàn tornant a conseguir.

    No se si t'ho havia dit en algun comentari, pero vam recomanar aquest blog al podcast de Soy Friki. S'ho mereix!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Jaume. No sabia això del podcast, ara l'escolto! :)

    El bloc té molt pocs lectors, i el que més m'agrada és que encara que siguin pocs deixin comentaris, per saber que el que escric arriba a algú. Això no passa tan sovint com m'agradaria, però que t'elogiïn la feina és el millor premi que ho pot haver, encara que escriguem per amor a l'art. Dóna forces per continuar. :)

    Ah, i el nick ve de l'Ataru Moroboshi, protagonista d'Urusei Yatsura (Lamu).

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails