Lectures: Batman vs. Robin

No vaig fer ressenya del primer volum de la col·lecció Batman and Robin, una de les que es van inaugurar després dels esdeveniments de la mort d'en Batman i Final Crisis, però em ve de gust fer la d'aquest segon recopilatori, que conté els números 7 a 12 (febrer a juliol de 2010) de la nova capçalera, que intenta coexistir amb Detective Comics, Batman, Red Robin i companyia amb la màxima coherència possible.

I dic que em ve de gust fer aquesta ressenya, perquè el primer volum em va agradar molt, però en aquest recupero la fe en el guionista Grant Morrison, que és el que duu uns anys orquestrant una revolució a les col·leccions protagonitzades pel Cavaller Fosc i els seus aliats i enemics. 

Abans de continuar vull dir que jo segueixo l'edició americana, i com que l'edició en castellà de Planeta es basa habitualment en els números que surten en format grapa, en alguns casos passa que l'edició d'aquí va per davant dels recopilatoris americans, de manera que jo de Batman and Robin he llegit fins el 12 (i m'esperaré per continuar amb el tercer volum quan surti als EUA al maig), però si algú en segueix l'edició espanyola haurà llegit fins el 16. Mala sort que he tingut, al contrari del que passa amb Red Robin, sempre per davant. 

Recupero la fe en l'escocès Grant Morrison perquè tot allò que porta tant temps mostrant de manera confusa, fins i tot críptica, per fi va agafant forma. Veiem que res no és gratuït, que el tema de la secta Black Glove o la recuperació del fill biològic d'en Bruce Wayne i la Talia al Ghul d'una novel·la gràfica de 1993 eren elements d'una mateixa història. Que la desaparició confusa d'en Bruce Wayne a la Final Crisis i la incògnita del cadàver que es va trobar amb el seu uniforme són coses que en Morrison no deixa sense lligar. En aquests sis números s'expliquen moltes coses, coses que a les altres col·leccions de l'Univers Batman només es toquen de passada, perquè l'amic Grant és el responsable de les grans línies i és ell qui les anirà destapant.

És cert que el guionista també s'ha dedicat a presentar nous personatges, amics (el duo anglès format per en Knight i la Squire, presentats fa uns anys en una història aparentment poca-solta de la sèrie regular Batman pel mateix Morrison), però sobretot enemics (per tal de modernitzar la llegendària però potser massa estancada galeria de dolents d'en Batman). Tot i així no deixa de banda aquelles preguntes que continuaven als nostres caps, com ara què se n'havia fet, d'en Jason Todd. I precisament en un combat contra ell s'acabava l'anterior volum, que deixava el nou Robin molt malferit. 

Aquest és l'enllaç amb el número 7 de la sèrie, en què en Morrison va per feina (malgrat que també presenta enemics, encara que de segona categoria): tornen a aparèixer en Knight i la Squire (que també han iniciat col·lecció pròpia), hi veiem la sempre estimada Batwoman col·laborant amb el nou Batman, i es resolen temes que quedaven a l'aire: per què no intenten ressuscitar en Bruce ficant el seu cadàver en un dels pous de Llàtzer d'en Ra's al Ghul? On és en realitat el primer home sota la màscara d'en Batman? Qui és el misteriós Oberon Sexton, el detectiu-escriptor que va debutar al 4 de Batman and Robin?  

I noves preguntes s'obren: què ha passat amb la secta Black Glove? Què amaga, en realitat, la mansió Wayne? I la història de la família? Què en pensa, la mare d'en Damian, de la seva nova identitat de Robin lluitant al costat dels bons? 

En definitiva, el volum Batman vs. Robin és encara més interessant que el primer, en bona part gràcies al fet que recupera caps sense lligar, i cada número es tanca amb un cliffhanger. S'aconsegueix una tensió constant i el final del dotzè, que tanca el volum, encara ens deixa amb més ganes de continuar llegint. 

La nota potser més negativa d'aquest llibre és el ball de dibuixants. No podíem tenir en Frank Quitely per sempre, ja ho vam veure al primer volum, que dibuixava només fins a la meitat i a partir de llavors s'encarregaria de les portades, però per molt bé que facin la seva feina els altres... que canviïn constantment no contribueix a la sensació d'unitat que seria desitjable de la part gràfica tant com de l'escrita. Això sí, s'ha de dir que la col·lecció està plantejada en arcs de tres números i que almenys durant els tres números sempre hi ha el mateix dibuixant, en el cas que ens ocupa en Cameron Stewart i l'Andy Clarke respectivament.