Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Dr. Slump vol. 9

Continuen les ressenyes individuals dels volums de Dr. Slump i he de dir que el llistó que havia deixat el volum 8 estava molt alt, de manera que tenia ganes de veure com se les empescava, el novè recopilatori d'aquesta edició en 15 entregues, per com a mínim quedar bé.

I m'alegro de poder dir que se'n surt prou bé. Hi tenim una mica de tot: històries autoconclusives, desenvolupament de personatges, trames més llargues i, segons com es miri, l'aparició d'algun nou personatge dels que es quedaran a la Vila del Pingüí. Som-hi.

El volum comença amb una història autoconclusiva, la dels motoristes "delinqüents" que venen verdures, que trobo més aviat fluixa, cosa que em feia presagiar una baixada ben forta respecte al volum anterior, però després tenim una agradable sorpresa, i és que resulta que en Sembei rep la visita del seu avi, que no coneixíem!

El ve a veure acompanyat d'un nen que és el seu net, així ho explica, però tot i que se sobreentén que això el converteix en cosí del protagonista, és una paraula que no s'arriba a fer servir mai. Ben curiós.

A banda de diversos gags que tenen a veure amb el fet que els visitant són un parell de pagerols de la mida d'un campanar, que no sabien ni el que era una televisió i han trigat dos anys a arribar des del poble, es produeix un moment de tensió quan l'avi no reconeix l'Arale, la seva suposada neta, i posa en Sembei en un compromís pel que fa a la seva explicació oficial de l'existència de la nena robot... i ho resol d'una manera ben absurda.

Tot seguit tenim una aventura espacial, o més ben dit una aventura en un altre planeta on el menys important és el trajecte, en què l'Arale i en Tsukutsun, en tres actes i aportant una  mica d'acció a la sèrie, lluiten contra els invasors d'aquest astre, que fan la vida impossible a l'espècie autòctona a la qual pertany un viatger interestel·lar que ha arribat a la Terra empaitant un delinqüent.

Parlant de cossos celestes, a continuació trobem una història autoconclusiva en què l'Arale i la Tsururin fan una excursió al passat amb el Tobogan del Temps i descobrim que influeixen en el curs de la Història. Després, un altre relat d'una sola entrega i d'aquells en què els personatges de Dr. Slump representen un paper diferent: aquesta vegada els homes de la Vila del Pingüí són les millors ballarines de ballet d'una companyia que prepara una obra, i la rivalitat entre les seves ballarines més destacades desemboca en tragèdia.

I el que deia al principi sobre un personatge nou, en realitat és una mica trampós: la Vila del Pingüí es desperta sobresaltada per una onada de robatoris que resulta que no són res més que la Gatxan descontrolada pel que fa a la gana... i és que s'està preparant per formar un capoll i transformar-se en... bé, per duplicar-se.

Ara hi ha dues Gatxans, i això implica el doble de problemes relacionats amb els seus hàbits alimentaris, com es demostrarà al llarg de dos capítols més. 

Després tenim una cosa que a mi m'agrada força: malgrat que a Dr. Slump l'humor impera i els capítols autoconclusius encaixen bé amb aquest gènere, de vegades hi ha històries que duren tres o quatre entregues, com ja hem vist, però al tram final d'aquest volum hi ha un petit fet argumental que influeix en successius episodis que no hi tenen res a veure: una frustrada invasió extraterrestre permet a en Sembei donar un cop de mà als Tsun en el seu desig d'enlairar l'avariada nau per tornar a la Xina -cosa que surt malament, per cert- i després al rei Nikotxan i el seu súbdit, que es fan creus que els regalin una nau després de tant de temps intentant aplegar els diners per poder tornar a casa.

En el viatge, l'Arale i les Gatxan els acompanyen com a polissones i això motivarà una aventura de "rescat" per part del "germà" de la nena, però és que a més, tot just acabar de conèixer el planeta Nikotxan, i per primer cop si no vaig errat, un volum d'aquest manga ens deixa amb un cliffhanger. Caldrà, doncs, llegir aviat el desè tom recopilatori, però he de dir que el novè m'ha deixat amb més bona boca que no m'esperava.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 8

Amb una freqüència menor de la que tenia prevista, continuo la lectura d'aquesta mítica obra de manga que vam conèixer en català a través de la versió animada, però que fins fa massa poc no havia aparegut en la seva versió en paper e la nostra llengua.

El volum de què parlo avui és un punt d'inflexió important. Si a l'anterior vèiem l'inesperat -almenys per a qui ho llegís per primer cop sense conèixer la història- casament del protagonista nominal, a la vuitena entrega d'aquesta edició hi ha un fet d'allò més refrescant.

El vuitè volum de Dr. Slump ens presenta nous personatges, que són, amb els seus gags, el que dona vida a la sèrie, i per si els que ja hi havia començaven a esgotar-se -que tampoc és així-, l'autor afegeix als capítols inclosos en aquest recopilatori un nou professor i una nova família.

Això coincideix amb l'inici d'una nova etapa a la Vila del Pingüí, i és que l'Arale, l'Akane i en Pisuke comencen primer de batxillerat i es traslladen d'edifici, de manera que ara aniran al mateix campus que en Tarô, que farà tercer i últim curs d'aquest cicle acadèmic previ a la universitat.

Qui també hi comença, però com a professor, és en Daigorô Kurigashira, també conegut amb el malnom de professor Cap de Castanya, que va ser, tal com s'explica en una nota de traducció, el sobrenom que li va quedar després que al principi es flirtegés amb l'opció Cap Rodó. 

Sobta, pel seu aspecte, que se sorprengui d'una manera tan visible davant del fet que al poble hi conviuen persones i animals antropomòrfics, cosa que dona lloc a divertits gags, almenys a l'època de la seva arribada.

Però les estrelles del volum són la família Tsun, uns xinesos que miraven d'arribar a la Lluna amb la seva casa-nau, però que acaben estavellant-se al costat de la casa dels Norimaki. Aviat, com a nous veïns, fan amistat i comencen a compartir àpats.

La família està formada pel pervertit inventor -de què ens sona, aquest binomi?- Tsuruten Tsun, la temible i irascible Tsuntsunodanoteiyûgô Tsun, que és la mare, la filla amb poders, la Tsururin Tsun, i el fill, l'artista marcial Tsukutsun Tsun, que té la particularitat que quan el toca una dona es transforma en tigre.

L'arribada dels Tsun, a banda de tenir lloc en un bon moment amb l'augment d'escenes escolars, revoluciona la Vila del Pingüí, i encara que al volum hi veiem també un parell de capítols autoconclusius protagonitzats respectivament per en Superman i el rei Nikotxan, bona part de les pàgines pertanyen a una trama de sis episodis en què té lloc una competició esportiva a l'institut.

És aquí on les característiques dels germans Tsun, especialment la Tsururin, donen joc, perquè la immensa força física de l'Arale ja no és garantia de victòria per al seu curs. No és la primera vegada que l'autor recorre a una competició de caire esportiu per omplir la història, i no serà l'última, ja ho anirem veient, però en aquest cas resulta interessant.

El que després de tots aquests anys ja no és tan interessant, perquè ha quedat una mica obsolet, són les trapelleries dels pervertits de la sèrie, que amb un invent d'en Sembei fan de les seves fins que acaben malament. 

No recordo si serà un tema recurrent, fa uns 20 anys que vaig llegir la primera edició d'aquest manga, en castellà, però no m'estranyaria. El que tampoc recordo ben bé és la qüestió de les possibles relacions romàntiques entre l'Akane i en Tsukutsun per una banda i en Tarô i la Tsururin -que recordo que de petit em tenia enamorat amb aquells monyos i potser allà va néixer un cert fetitxe amb els vestits qipao, abans de la Chichi de Bola de Drac i la Chun-li de Street Fighter II-, però en el segon cas ja hem pogut llegir una accidentada primera cita.

A l'obra li va molt bé aquesta ampliació de plantilla, que no s'acabarà aquí perquè han de néixer almenys dos personatges cabdals, un per la via natural i un altre en sentit figurat, atès que es tracta d'un ésser artificial, que ja deveu saber quin és. De moment, però, un volum divertidíssim i un punt d'inflexió a Dr. Slump.

Lectures: Dr. Slump vol. 7

Tant se val amb quina intensitat em proposi llegir (i ressenyar) més seguits els volums d'aquesta meravellosa obra, que sempre passa alguna cosa i no m'hi acabo de posar. En fi, què hi farem, coses de la vida adulta. 

En qualsevol cas, ja està, ja m'he llegit el setè volum de la primera obra llarga d'Akira Toriyama, gairebé soc a l'equador de la sèrie, i és el moment que comparteixi les meves impressions sobre el contingut d'aquest recopilatori.

El setè volum de Dr. Slump és un número cabdal en la història de la sèrie, i és que s'hi produeix un fet determinant, un punt d'inflexió, en la vida del protagonista, o almenys el senyor del títol.

Abans de parlar d'aquest tema, però, podem dir que és un volum no tant d'històries autoconclusives com els anteriors, i el que ens hi expliquen comencen a ser relats que s'estenen en diversos capítols. Ignoro si és quelcom que caracteritzarà l'obra a partir d'ara, no me'n recordo i ho aniré (re)descobrint, però em fa la sensació que a l'autor li començaven a venir ganes d'explicar històries de més entitat, cosa que culminaria en la creació de Bola de Drac.

Això no vol dir que no hi hagi aventures curtes i poca-soltes, és clar. Tenim l'Arale fent un ninot de neu gegant, fent desesperar la Kinoko, l'Aoi conduint per primera vegada i sembrant el terror o una versió post-apocalíptica de comèdia de la colla de l'Arale en un capítol especial.

Però el cas és que el protagonisme del tom se l'enduen bàsicament dues grans històries que duren diversos capítols, començant amb la de la Guerra de la Vila del Pingüí, en què el doctor Mashirito posa tota la carn a la graella per acabar amb la nena robot i la seva amiga alada, que són un escull per al científic boig de cara a les seves aspiracions de dominació mundial. 

Aquest cop s'ha preparat millor i s'enfronta a la nena amb el tercer Home de Caramel, més efectiu, i un petit exèrcit amb els millors membres que ha trobat, que no és dir gaire.

L'Arale tampoc està sola, però el seu grup no és gaire millor, si no hi comptem la nena robot i la seva inseparable Gatxan. En qualsevol cas, l'enemic ha estat més a prop que mai de vèncer-la, i això donarà joc per als propers intents.

I ara el fet cabdal que deia més amunt, i és que en Sembei se'ns casa amb la senyoreta Yamabuki, ara Midori Norimaki!

És, sens dubte, un fet que tots recordem de l'anime, però per alguna raó em pensava que passava més endavant. Doncs no, té lloc una mica abans de l'equador de la sèrie.

La manera com es fa realitat és força poca-solta, i no gaire coherent amb el resultat de les aproximacions que havia fet abans en Sembei, però no és cap somni, sorprèn fins i tot el nuvi, sinó que és ben veritat.

Aquest feliç canvi de l'estat civil de dos dels personatges de l'obra té un seguit d'implicacions quotidianes que donen lloc a gags domèstics, alguns en la línia del que ens podem imaginar vist l'historial de Dr. Slump, però abans d'arribar a una vida familiar més o menys normal tindrem una gran aventura de rescat de la Midori, segrestada per uns estranys éssers, en el que acaba sent una lluna de mel d'allò més accidentada i la història més llarga, amb 6 capítols, que hem llegit fins ara en aquest manga.

Així doncs, aquest volum és un dels millors que he llegit, de moment, amb la combinació ideal de l'humor absurd propi de la història i un augment de la dosi d'acció, combat i monstres, sense perdre l'essència. M'ha deixat més que satisfet.

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.

Lectures: Dr. Slump vol. 1

Normalment escric les entrades sobre obres de manga quan ja me les ha acabat de llegir, però hi ha hagut alguns casos en què les he ressenyat volum a volum, o de dos en dos. Ara, per circumstàncies personals, no llegeixo tant com voldria, de manera que la secció Lectures del blog acaba sent massa esporàdica i, a més, tinc moltes ganes de parlar d'aquesta nova lectura, així que he pensat que amb aquesta sèrie ho faré així: n'aniré parlant a mesura que la llegeixi.

Dr. Slump, el manga original, ha sortit en català. És una frase que hauria d'haver escrit l'any 1997, quan va sortir en castellà en aquell format anomenat Biblioteca Manga. Me la vaig comprar llavors, vaig llegir la història perquè en aquell moment era en castellà o res, i després, quan el 2009 va arribar l'edició definitiva, amb pàgines en color, em vaig vendre l'edició que jo tenia i donava per fet que, ara sí, sortiria també en català. Doncs no. Ha calgut esperar a 2022, un any en què, de cop, diverses editorials han decidit apostar per la nostra llengua d'una manera testimonial respecte a l'obra en castellà, sí, però decididament més satisfactòria que el panorama que teníem fins ara.

En fi, feta aquesta introducció, parlem de l'obra, i malgrat el greu retard amb què se'ns ha portat el cas és que ja tenim Dr. Slump en la llengua en què tants de nosaltres en vam veure la sèrie animada quan la van emetre, que si no vaig errat no va tenir versió castellana. En altres paraules, era una d'aquelles obres que els catalans no podem concebre en un idioma que no és el nostre. Això, per fi, s'ha començat a reparar.

La història més o menys ja la coneixem, o més aviat la premissa, perquè és una obra sense una trama subjacent i que es basa en una sèrie d'històries autoconclusives. Al primer volum es posen les bases que ens resulten tan familiars: l'Arale és una nena robot creada per en Sembei Norimaki, un inventor que encara ara no sé de què viu, perquè no l'he vist mai cobrant per la seva feina, i tots dos viuen a l'entranyable vila del Pingüí. 

Com que, com a inventor, és una mica sapastre, li surt una androide (ginoide, de fet) esbojarrada i miop, tot i que amb una força sobrehumana. A mesura que avancen els capítols coneixem els personatges secundaris que ja formen part dels nostres records de la infantesa, com l'Akane, en Tarô, en Pisuke, la senyoreta Yamabuki... 

Són personatges que no saben que l'Arale no és humana, cosa que genera un seguit de situacions d'allò més divertides i que és el combustible dels gags que farceixen l'obra. En aquest primer volum, a més, veiem com el disseny de l'Arale és més estilitzat en els primers capítols i, després, té l'aspecte d'una nena de primària, més baixeta i arrodonida, que xoca amb els 13 anys que representa que té. És una curiositat de l'evolució de Dr. Slump que fins i tot és entranyable de veure ara.

El manga es llegeix amb fruïció, tant pel que representa per als otakus catalans de certa edat -per a mi, almenys, l'idioma ha estat un bon al·licient- com pel ritme i la fluïdesa que el caracteritzen, amb referències a altres obres i bromes que trenquen la quarta paret incloses, que jo no recordava però que són habituals. 

També la traducció és exquisida, respectuosa però adaptant quan cal perquè els gags no perdin la gràcia, i he de dir que soc un públic dur quan es tracta de riure en veu alta, però Dr. Slump amb aquesta traducció m'ho ha posat difícil i reconec que alguna petita rialla se m'ha escapat.

Pel que fa a l'edició, la catalana manté el preu de la castellana Ultimate, però perd la camisa i es queda amb el mateix disseny de portada que la castellana (en català, evidentment, i amb un avís que és l'edició catalana) i les solapes de la rústica. És per l'augment del preu del paper -que ja ha fet pujar els preus de moltes obres de diverses editorials- o per minimitzar els riscos que sempre suposa editar en català -encara que ara s'hi hagin envalentit-? No ho sé, però és l'edició que tenim.

Com que és una edició basada en la kanzenban japonesa, les pàgines que originalment havien sortit en color a la revista Shônen Jump durant la publicació inicial entre 1980 i 1984 i que a l'edició en volums normals es perdien recuperen el seu gloriós color -o en alguns casos el bitò- en aquesta versió, cosa que s'agraeix. 

En fi, Dr. Slump és una obra cabdal del manga per als catalans i les catalanes que voregem o ja som a la quarantena, la primera obra llarga d'Akira Toriyama. He volgut dedicar una entrada més extensa al seu primer volum i a partir d'ara seran entrades més breus comentant més aviat els seus continguts, però per fi podem dir que ja la tenim aquí.

Els 5 moments més estranys de Bola de Drac

De Bola de Drac se'n pot parlar enfocant-la des de molts punts de vista, i he fet entrades de tota mena al respecte, des de les ressenyes dels volums fins a algun moment mític, passant per errors o incongruències de guió. Però fa un temps em van suggerir, després de publicar l'entrada sobre els meus 5 moments preferits del manga, que en fes una sobre els moments més estranys. Aquelles coses que fan pensar "però què...?", i no tant els errors o les incoherències argumentals, que com he dit ja havia tractat anteriorment.

Aquest cop també em baso en la versió còmic, que és l'original, i no tant en l'animada, tot i que és a l'animada on, als episodis i les escenes de farciment, passen coses més estranyes respecte al to de l'obra o de la saga concreta, sense anar més lluny aquell episodi de farciment en què en Goku i en Cor Petit es treuen el carnet de conduir. Però reconec que la controlo menys i em costaria parlar-ne amb adequació, així que encaro el tema dels what the fuck de Bola de Drac basant-me en el manga i prou.

Per exemple la flipada que representa el moment en què en Tao Pai Pai, sens dubte un dels personatges més forts del món en aquell moment de la història, arrenca un tros de columna i el llança amb força cap a la terra sagrada de Karin, amb la intenció d'enfilar-s'hi i emprar el cilindre rocós (o marmori, vés a saber) com a vehicle atesa la seva incapacitat per volar.

La idea és bona, i no podem entrar, en un cas com el de Bola de Drac, en discussions sobre la versemblança física de tal proesa, però sí que va ser d'aquelles coses que ens van deixar amb un pam de nas. Almenys a mi (en el meu cas, un pam extra, a més a més del que ja tinc). Per no canviar de personatge, però sense que compti com un altre dels 5 moments que he triat, vull esmentar breument l'assassinat del General Blue clavant-li la punta de la llengua a la templa. Increïble.

El primer desig que se li formula al Drac Shenron tant al manga com a l'anime són... les calces d'una noia. I el formula l'Oolong, un porc antropomòrfic que a sobre és capaç de transformar-se en calces, si vol, com queda demostrat uns capítols abans. Aquesta obsessió dels pervertits per la roba interior, sovint per sobre d'allò que amaguen, és recurrent al manga, però a Bola de Drac condueix a reflexions com la que faig ara.

Si l'Oolong és capaç de transformar-se en el que vulgui i fins que en Goku i la Bulma no el van conèixer feia el que li rotava amb aquesta habilitat, necessita que li concedeixin el desig d'unes calces? No podia demanar, per exemple, una noia formosa que estigués enamorada d'ell? D'acord, això ja entra en el camp de les incoherències i els misteris del guió, i he dit que parlaria de moments sorprenents i estranys. Doncs bé, aquest ho és: l'Oolong demanant unes calces per tal d'impedir que en Pilaf demani el seu desig.

Que en Vegeta s'acostumi a la vida a la Terra, s'estovi i es torni pacífic -sense deixar de ser esquerp- és quelcom que ens vam creure, ho vam considerar plausible i el va convertir en un personatge encara més atractiu. Aquesta combinació va fer que esdevingués un dels meus personatges preferits, juntament amb en Cor Petit i en Krilín.

Però per més que tingués l'uniforme de guerrer a la rentadora o destrossat, que s'arribés a posar aquest horrorós conjunt de camisa rosa i pantalons grocs va ser un gran impacte. I encara més que, amb l'arribada d'en Freezer a la Terra, es permetés ser vist en públic amb aquesta indumentària.

Al Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai hi han passat moltes coses sorprenents, que van més enllà de la competició intrínseca, com ara l'aparent destrucció de la Lluna o l'escampada de la 25a edició, però per a mi el moment més WTF va ser el que es va produir als quarts de final de la 23a. 

En Goku, per un malentès que l'antiquada traducció catalana -ignoro què va passar en castellà- va fer encara més incomprensible, es va veure obligat a casar-se amb la seva contrincant, la Chichi, vella coneguda. A més, l'entranyable àrbitre va anunciar que s'havia produït el casament allà mateix, en aquell moment. Un acord verbal elevat a vinculant que va ser l'únic que es va produir al manga, ja que el casament amb els vestits i la parafernàlia només va sortir als dibuixos animats, i d'una manera tangencial.

Acabo amb un dels més sorprenents i simpàtics: l'arribada d'en Goku a la Vila del Pingüí mentre persegueix el General Blue de la Cinta Vermella. 

L'Akira Toriyama no va inventar el concepte del crossover, però sens dubte el de les seves dues grans obres, Bola de Drac i Dr. Slump, amb regust a episodi de farciment però nascut a la versió original en paper, va ser tota una sorpresa i alhora una cosa ben estranya. 

En podria haver dit més, però em volia limitar a 5. En fer-ho he deixat fora escenes com la unió entre en Krilín i l'A-18, o algun atac com ara el del canvi de cos d'en Ginew. Quins són els vostres?

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 6

He dit unes quantes vegades que la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac és la que menys m'agrada, però si no recordo malament també he dit algun cop que cap a la segona meitat trobo que la cosa s'anima i ja en gaudeixo més. Doncs bé, aquesta part de la història la trobem al volum 6 de l'edició definitiva.

La portada ja indica què ens hi trobarem, però abans d'arribar a aquest punt hi ha unes quantes coses que li passen a en Goku i que considero més interessants que no pas tot el que li ha succeït des que va acabar el 21è Gran Torneig de les Arts Marcials fins ara. 

Deixàvem en Goku, en Krilín i la Bulma al volum anterior endinsant-se en aquella cova submarina on buscaven una nova bola de drac, i coneixíem el General Blue (al manga traduït com a "General Blau"), però no és fins ara que el veiem en acció. Parlant d'acció, abans d'això n'hi ha una mica amb la presència d'un interessant robot.

A més, ens permet veure en Goku i en Krilín lluitant contra un mateix enemic, colze a colze, i fora d'un torneig. Això no tornaria a passar fins a l'època de la invasió dels Guerrers de l'Espai i la lluita contra en Freezer. 

Després, mentre en Goku es dedica a buscar la bola, és en Krilín qui s'ha d'enfrontar al General Blue, que s'ha cansat d'esperar a veure què fan els seus objectius, i el cas és que aviat queda clar que el millor amic d'en Goku és netament inferior en poder a aquest personatge que és, fins ara, el més fort dels homes de la Cinta Vermella que hem conegut. 

Serà en Goku qui, com gairebé sempre (i me n'he queixat diverses vegades) tregui les castanyes del foc i venci el General Blue, que perd la batalla però no la guerra, i quan tothom és fora de la cova, que s'esfondra, aconsegueix robar-los les boles de drac i el radar gràcies als seus poders mentals paralitzadors, amb els que ja havia tingut en Krilín i en Goku contra les cordes fins la mítica escena del ratolí que l'espanta. En Goku, quan s'allibera, el persegueix i arriba a...

...la Vila del Pingüí!, en un magnífic crossover, quelcom típic del còmic nord-americà de superherois però gens del manga, malgrat que al Japó els còmics són propietat del seu autor i es podrien donar més encreuaments entre sèries d'un mateix artista, però el cas és que no és gens habitual.

Curiosament és, de moment —i pel que sembla no canviarà en un futur a curt ni mitjà termini—, l'única ocasió que tenim de veure parlar català els personatges de Dr. Slump en un còmic, encara que no sigui en el seu com seria desitjable. Malauradament, però, no sé si és un problema de la traducció però hi ha diàlegs incoherents i estúpids i es canvia el mític "hoioio" de l'Arale per un crit diferent, i diverses vegades, suposo que per una mala documentació de la traductora. 

Després que la nena robot venci el General Blue i en Goku recuperi les seves pertinences (tot i que de fet s'endú un radar nou construït per en Turbo, el fill d'en Sembei i la Midori), tenim l'autèntic final del personatge, causat per una ferida mortal de l'assassí a sou Tao Pai Pai, en la seva primera aparició on ens deixa una escena inesborrable i d'una crueltat superior a tot el que s'havia vist fins ara a Bola de Drac: el mata amb un cop de llengua a la templa. 

L'Exèrcit de la Cinta Vermella ha contractat aquest expert artista marcial per a desfer-se d'en Goku i robar-li les boles de drac, i tots dos es coneixen al minipoblat indi on també apareixen per primer cop l'Upah i el seu pare, en Bora. 

I una altra escena cruel i més violenta que mai quan en Tao Pai Pai es carrega el forçut nadiu americà clavant-li la seva pròpia llança. Tot seguit es desempallega fàcilment d'en Goku, a qui dóna per mort, i se'n va amb les boles. Totes? No, n'hi ha una que se li queda al pit i li salva la vida després de rebre el dodon-pa, atac d'energia recurrent en la col·lecció i que tornarem a veure més endavant. 

El cas és que en Goku s'ha de fer més fort per tal de continuar buscant les boles de drac, ara amb l'objectiu de ressuscitar el pare del seu nou amiguet, i s'enfila a la Torre Sagrada, on diuen que hom multiplica la força sempre que arribi al seu cim, cosa que fa generacions que no aconsegueix ningú (més endavant veurem que gairebé qualsevol que s'ho proposa ho aconsegueix, però bé, sempre s'han d'exagerar aquestes coses per tal d'impressionar els lectors).

Allà hi coneixerà un altre personatge important, que és el Follet Karín o Mixet Murri, un gat que li ofereix l'aigua sagrada, que li multiplicarà la força, si és capaç d'agafar-la. 

En resum, un volum força interessant, amb nous personatges, escenes més violentes del que fins llavors havia estat l'estàndard en la sèrie, un simpàtic crossover, una empenta a una saga que per a mi s'estava fent avorrida i massa llarga i, pel que fa a l'edició, el volum amb més pàgines en color fins ara. Ja tinc ganes d'entrar en la recta final d'aquesta trama, que ara és quan ofereix els seus moments més vibrants.