Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 11

Arribem a una nova entrega de la sèrie de ressenyes dedicades a Bola de Drac i concretament a la seva edició definitiva, una entrega en què ens trobem la primera batalla realment èpica d'aquesta aventura ideada pel mestre Akira Toriyama i que pertanyia, també, a la primera etapa en què ens adonàvem que l'humor predominant de la saga donava pas a unes històries més dramàtiques i dures. 

És la saga d'en Cor Petit, iniciada al volum anterior, tot i que al final del novè vèiem la impactant mort d'en Krilín que n'era l'inici tècnicament parlant. A l'11è aquesta història s'acaba, però abans de fer-ho ens regala uns quants moments memorables.

Ja va quedar clar al desè volum que en Cor Petit, aquí ja amb el "cognom" de Gran Rei dels Dimonis però perdent el "Satanàs" de la sèrie animada, no era un enemic com els que s'havien vist fins llavors. Ni tan sols el temible Tao Pai Pai arribava amb la seva dolenteria i la seva crueltat a la sola de les sabates d'aquest paio que és capaç de fer volar una ciutat sencera i derrotar en Goku amb quatre cops.

Ara que ja ha derrocat el Rei del Món (el gos aquell amb ulleres) i ha esdevingut el nou amo i senyor del planeta anuncia que s'ha acabat la repressió de qualsevol mena i que instaurarà un regne de terror. A més, celebrarà la seva arribada al tron amb la destrucció anual d'una ciutat, la primera de les quals la Capital de l'Oest, on viuen els pares de la Bulma.

Repetint l'estructura del que s'havia vist a l'esmentada saga d'en Tao Pai Pai, corresponent a la de la Cinta Vermella, de fet, en Goku torna a la Torre Sagrada per tal de preparar la seva recuperació i el segon assalt del combat, aquest cop ajudat en la primera part de la missió (la de pujar a la torre) pel seu nou amic Iajirobai, que entra en contacte per primer cop amb el que després seria la seva llar.

Aquí el protagonista es recupera amb les mongetes màgiques però també beu l'aigua sagrada, la bona, la de debò, la que 14 homes havien begut abans sense poder sobreviure i que en Goku, pel fet de no ser humà (i en aquest volum veiem aparèixer algunes vegades el goril·la gegant, l'Oozaru, com si l'autor ens estigués donant pistes de l'origen extraterrestre d'en Goku, que veurem d'aquí a molt poc), pot consumir sense perdre-hi la vida, encara que li va d'un pèl. A més, el follet Karín li regala un nou Núvol Kínton, extret del gran núvol groc del qual forma part.

Mentre passa tot això en Ten Shin Han, el lluitador més fort del planeta si no comptem en Goku, que els seus amics consideren mort, acaba l'entrenament per a executar la tècnica temuda per en Cor Petit, la Mafuba o "Olla per tancar el dimoni", però el seu rival el rep enviant-li un nou monstre dels que treu per la boca, en Tambor.

A diferència del que passa a l'anime, on si no recordo malament en Ten Shin Han arriba a dur a terme la tècnica i en Tambor l'entoma per tal de protegir el seu pare/creador, al manga el combat té lloc sense que l'atac ni tan sols s'insinuï, i la derrota del nostre amic de tres ulls és ràpida.

Abans parlàvem d'estructures repetides i la que té lloc en aquesta saga em recorda la que després veurem amb els Guerrers de l'Espai: en Goku és mort/donat per mort, però s'entrena mentre els seus amics intenten derrotar un enemic que els supera àmpliament. En Goku arriba, tots dos cops amb el Núvol Kínton, i venç amb extrema facilitat el primer dels contrincants, meravellant tothom. A continuació té lloc la batalla èpica amb l'enemic més complicat que s'ha trobat mai. Jo hi veig paral·lelismes, penseu-hi.

Aquesta batalla èpica d'en Goku contra en Cor Petit es fa ben curta al manga, i és que si una cosa té el mestre Toriyama és que crea uns combats ben dinàmics, efecte que es perd a l'anime perquè a la televisió tot s'allarga.

El cas és que en Goku agafa en Cor Petit per sorpresa i no només li atura cops que semblaven impossibles d'esquivar, sinó que a sobre li clava uns quants mastegots que el dimoni no s'esperava.

Després d'escalfar-se, tots dos decideixen emprar les seves forces al màxim i és aquí quan la cosa s'equilibra, de manera que tenim un combat igualat i molt mogut en què en Goku fins i tot llança un kamehame-ha de trajectòria modificable que acaba al clatell d'en Cor Petit.

Però al cap i a la fi és un dimoni i no té per què jugar net, així que aprofita un moment de distracció per a amenaçar la vida d'en Ten Shin Han i en Goku s'ha de deixar fer. Ara només li queda un braç bo i l'imprudent d'en Cor Petit es disposa a atacar des de l'aire, però el protagonista s'inventa un altre kamehame-ha amb una sola mà i...

Una de les victòries més mítiques de Bola de Drac, en Goku travessant el cos d'en Cor Petit, escena violenta com n'hi ha poques i una de les poques vegades en què el protagonista ha matat explícitament el seu enemic. 

Abans de dinyar-la, però, en Cor Petit llança ben lluny un últim ou, que aquest cop no crea un monstre com els altres, sinó un fill/reencarnació que aquí veiem en una única vinyeta però que després coneixeríem com en Cor Petit, Jr. 

El món ja respira i celebra que un nen l'hagi salvat, però aquest nen no està content del tot perquè amb la mort d'en Drac Shenron (em nego a anomenar-lo "Xèron") no hi ha cap possibilitat de ressuscitar en Krilín, el Follet Tortuga i en Xaos... o sí?

Perquè el bastó màgic té una utilitat que no coneixíem: si es col·loca a la part de dalt de la Torre Sagrada condueix al palau flotant de Déu, única manera d'arribar-hi fins que més endavant a la sèrie la confiança amb els personatges fa que s'hi pugui arribar amb aparells voladors.

Al palau de Déu coneix el senyor Popo, el majordom, a qui no pot derrotar encara que el seu aspecte el dugui a confiar-se i a fer el fanfarró (quelcom totalment impropi d'en Goku, tot s'ha de dir), però la seva força de voluntat i la seva manera de ser atrauen l'ésser que havia vingut a veure, que resulta que té la mateixa cara que en Cor Petit abans de rejovenir-se amb les boles de drac. 

És un bon cop d'efecte, s'ha de reconèixer, i a més ens serveix per a conèixer la història d'en Cor Petit, lligada com ja sabem a la de Déu. Aquest, abans d'entrenar en Goku, li concedirà el favor excepcional de ressuscitar en Shenron i amb ell els amics desapareguts, però això serà al principi del 12è volum.

Voldria acabar lamentant-me un cop més de l'ocasió perduda que representa una edició batejada com a definitiva però amb una traducció amb moltes mancances i, en aquest volum concretament (encara que no és l'únic cop que ho he pensat), força castellanismes com aquest "m'avergonya" que fa tant mal a la vista.

És una llàstima que no s'aprofités per a retraduir el manga, més enllà d'arreglar quatre cosetes que sí que es van arreglar, i em faig creus que hagi sortit un producte tan poc cuidat en aquest sentit quan, si mirem els crèdits, veiem que fins i tot hi apareixen noms de correctors. També és una llàstima que no cridessin l'equip Marc Bernabé - Verònica Calafell, responsables de la magnífica traducció de l'edició especial del 20è aniversari, per a encarregar-se'n.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 7

Ja fa temps que no publicava cap entrada sobre la lectura d'un volum de l'edició definitiva de Bola de Drac, ja tocava, i aquí teniu la de la setena entrega, on acaba la saga de la Cinta Vermella i comença el que jo anomeno "petita saga" del Torneig de la Baba la Vident.

No em cansaré de dir-ho: la part de la Cinta Vermella és la que menys m'agrada de tota l'obra del mestre Toriyama, però tot i així té coses bones que han quedat a la memòria dels fans del còmic i la sèrie animada, com ara en Tao Pai Pai, que aquí s'enfronta per segona vegada a en Goku amb resultats totalment diferents dels obtinguts a la primera "ronda", gràcies al pas del protagonista per la Torre Sagrada.

No ho recordava, però en Tao Pai Pai pujant a la torre per tal d'augmentar la seva força i baixant-ne amb un núvol Kinton blau... és quelcom exclusiu de l'anime, ja que al manga simplement rep una pallissa d'en Goku, que se'l ventila en poques pàgines. 

Després d'això, i com que li falten 3 boles de drac per a ressuscitar el pare de l'Upah, en Goku se'n va cap on el radar li diu que n'hi ha dues, que és el Quarter General de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, on té lloc el combat final entre el protagonista i aquesta organització armada il·legal contra qui, en paraules d'alguns personatges, "ni la policia pot fer res". 

Tot plegat em resulta força avorrit, però queda la imatge impactant del líder, el Capità General Red (o Vermell), mort per una bala al front que li dispara el seu número dos (que passa a ser l'u després d'aquesta acció), en Black, que "curiosament" és aquell personatge de raça negra. De fet, en aquesta traducció se l'anomena directament "Negre". Lleig... 

El cas és que l'Oficial Negre o Black es carrega el seu superior en descobrir, perquè l'altre ho diu en veu alta quan s'adona que en Goku els està vencent, que només volia les boles de drac per tal de demanar al Drac Sheron que el fes més alt.

La ira de l'oficial està més que justificada, però la seva primera tasca és enfrontar-se directament a en Goku, no sense oferir-li abans, com a bon dolent de manual, una aliança, que naturalment el protagonista refusa.

I ni tan sols amb l'ajuda d'un mecha dels típics que vénen en càpsules (per cert, s'hauria d'analitzar l'ètica de la Corporació Càpsula, perquè proporciona molt d'armament al llarg de Bola de Drac) pot fer res contra en Goku, que "assaja" amb el robot un moviment que faria servir altre cop més endavant, el de travessar l'enemic, i el fa explotar a l'aire.

Amb tot això es posa fi a la saga de la Cinta Vermella, molt gokucentrista tot i l'aparició esporàdica dels seus amics, que en aquest tram final intenten ajudar-lo debades, ja que el protagonista s'ha encarregat de tot. 

Ara, després d'aquest final tenim una saga més curta que a mi m'agrada particularment, potser perquè s'assembla a un Gran Torneig de les Arts Marcials, que com he dit més d'una vegada són les parts que més m'agraden de Bola de Drac, però també perquè m'ajuda a digerir el pesat àpat de la Cinta Vermella tot fent-li d'epíleg i, a més, dóna protagonisme a la colla d'en Goku, que durant els darrers volums ja ha xuclat prou càmera. 

Parlo, com he dit abans, de la saga del Torneig de la Baba la Vident, la germana del Follet Tortuga, que ha de dir als nostres amics on és la bola que falta i que el radar no detecta, i com que no tenen diners per a pagar-li els ofereix participar en un torneig de lluita en comptes d'afluixar la mosca. 

Allà veurem com en Krilín fa un ridícul espantós per culpa d'un excés de confiança i en Yamcha passa a la següent ronda a empentes i rodolons i deixant-s'hi la pell, com si s'haguessin invertit els papers habituals d'aquests dos personatges. Però també veurem en Puar i l'Upah lluitant, l'ús de mètodes poc ortodoxos per part de la colla protagonista i, com sempre, en Goku agafant les regnes i ventilant-se un enemic rere l'altre quan tots els altres han perdut i li toca sortir a ell. 

El volum acaba amb el quart combat i només en queda un, que es disputarà al ring rodó que s'assembla als del Gran Torneig de les Arts Marcials i on en Goku s'enfrontarà, en un combat magnífic, a un vell (literalment) conegut. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 6

He dit unes quantes vegades que la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac és la que menys m'agrada, però si no recordo malament també he dit algun cop que cap a la segona meitat trobo que la cosa s'anima i ja en gaudeixo més. Doncs bé, aquesta part de la història la trobem al volum 6 de l'edició definitiva.

La portada ja indica què ens hi trobarem, però abans d'arribar a aquest punt hi ha unes quantes coses que li passen a en Goku i que considero més interessants que no pas tot el que li ha succeït des que va acabar el 21è Gran Torneig de les Arts Marcials fins ara. 

Deixàvem en Goku, en Krilín i la Bulma al volum anterior endinsant-se en aquella cova submarina on buscaven una nova bola de drac, i coneixíem el General Blue (al manga traduït com a "General Blau"), però no és fins ara que el veiem en acció. Parlant d'acció, abans d'això n'hi ha una mica amb la presència d'un interessant robot.

A més, ens permet veure en Goku i en Krilín lluitant contra un mateix enemic, colze a colze, i fora d'un torneig. Això no tornaria a passar fins a l'època de la invasió dels Guerrers de l'Espai i la lluita contra en Freezer. 

Després, mentre en Goku es dedica a buscar la bola, és en Krilín qui s'ha d'enfrontar al General Blue, que s'ha cansat d'esperar a veure què fan els seus objectius, i el cas és que aviat queda clar que el millor amic d'en Goku és netament inferior en poder a aquest personatge que és, fins ara, el més fort dels homes de la Cinta Vermella que hem conegut. 

Serà en Goku qui, com gairebé sempre (i me n'he queixat diverses vegades) tregui les castanyes del foc i venci el General Blue, que perd la batalla però no la guerra, i quan tothom és fora de la cova, que s'esfondra, aconsegueix robar-los les boles de drac i el radar gràcies als seus poders mentals paralitzadors, amb els que ja havia tingut en Krilín i en Goku contra les cordes fins la mítica escena del ratolí que l'espanta. En Goku, quan s'allibera, el persegueix i arriba a...

...la Vila del Pingüí!, en un magnífic crossover, quelcom típic del còmic nord-americà de superherois però gens del manga, malgrat que al Japó els còmics són propietat del seu autor i es podrien donar més encreuaments entre sèries d'un mateix artista, però el cas és que no és gens habitual.

Curiosament és, de moment —i pel que sembla no canviarà en un futur a curt ni mitjà termini—, l'única ocasió que tenim de veure parlar català els personatges de Dr. Slump en un còmic, encara que no sigui en el seu com seria desitjable. Malauradament, però, no sé si és un problema de la traducció però hi ha diàlegs incoherents i estúpids i es canvia el mític "hoioio" de l'Arale per un crit diferent, i diverses vegades, suposo que per una mala documentació de la traductora. 

Després que la nena robot venci el General Blue i en Goku recuperi les seves pertinences (tot i que de fet s'endú un radar nou construït per en Turbo, el fill d'en Sembei i la Midori), tenim l'autèntic final del personatge, causat per una ferida mortal de l'assassí a sou Tao Pai Pai, en la seva primera aparició on ens deixa una escena inesborrable i d'una crueltat superior a tot el que s'havia vist fins ara a Bola de Drac: el mata amb un cop de llengua a la templa. 

L'Exèrcit de la Cinta Vermella ha contractat aquest expert artista marcial per a desfer-se d'en Goku i robar-li les boles de drac, i tots dos es coneixen al minipoblat indi on també apareixen per primer cop l'Upah i el seu pare, en Bora. 

I una altra escena cruel i més violenta que mai quan en Tao Pai Pai es carrega el forçut nadiu americà clavant-li la seva pròpia llança. Tot seguit es desempallega fàcilment d'en Goku, a qui dóna per mort, i se'n va amb les boles. Totes? No, n'hi ha una que se li queda al pit i li salva la vida després de rebre el dodon-pa, atac d'energia recurrent en la col·lecció i que tornarem a veure més endavant. 

El cas és que en Goku s'ha de fer més fort per tal de continuar buscant les boles de drac, ara amb l'objectiu de ressuscitar el pare del seu nou amiguet, i s'enfila a la Torre Sagrada, on diuen que hom multiplica la força sempre que arribi al seu cim, cosa que fa generacions que no aconsegueix ningú (més endavant veurem que gairebé qualsevol que s'ho proposa ho aconsegueix, però bé, sempre s'han d'exagerar aquestes coses per tal d'impressionar els lectors).

Allà hi coneixerà un altre personatge important, que és el Follet Karín o Mixet Murri, un gat que li ofereix l'aigua sagrada, que li multiplicarà la força, si és capaç d'agafar-la. 

En resum, un volum força interessant, amb nous personatges, escenes més violentes del que fins llavors havia estat l'estàndard en la sèrie, un simpàtic crossover, una empenta a una saga que per a mi s'estava fent avorrida i massa llarga i, pel que fa a l'edició, el volum amb més pàgines en color fins ara. Ja tinc ganes d'entrar en la recta final d'aquesta trama, que ara és quan ofereix els seus moments més vibrants.