Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 11

Arribem a una nova entrega de la sèrie de ressenyes dedicades a Bola de Drac i concretament a la seva edició definitiva, una entrega en què ens trobem la primera batalla realment èpica d'aquesta aventura ideada pel mestre Akira Toriyama i que pertanyia, també, a la primera etapa en què ens adonàvem que l'humor predominant de la saga donava pas a unes històries més dramàtiques i dures. 

És la saga d'en Cor Petit, iniciada al volum anterior, tot i que al final del novè vèiem la impactant mort d'en Krilín que n'era l'inici tècnicament parlant. A l'11è aquesta història s'acaba, però abans de fer-ho ens regala uns quants moments memorables.

Ja va quedar clar al desè volum que en Cor Petit, aquí ja amb el "cognom" de Gran Rei dels Dimonis però perdent el "Satanàs" de la sèrie animada, no era un enemic com els que s'havien vist fins llavors. Ni tan sols el temible Tao Pai Pai arribava amb la seva dolenteria i la seva crueltat a la sola de les sabates d'aquest paio que és capaç de fer volar una ciutat sencera i derrotar en Goku amb quatre cops.

Ara que ja ha derrocat el Rei del Món (el gos aquell amb ulleres) i ha esdevingut el nou amo i senyor del planeta anuncia que s'ha acabat la repressió de qualsevol mena i que instaurarà un regne de terror. A més, celebrarà la seva arribada al tron amb la destrucció anual d'una ciutat, la primera de les quals la Capital de l'Oest, on viuen els pares de la Bulma.

Repetint l'estructura del que s'havia vist a l'esmentada saga d'en Tao Pai Pai, corresponent a la de la Cinta Vermella, de fet, en Goku torna a la Torre Sagrada per tal de preparar la seva recuperació i el segon assalt del combat, aquest cop ajudat en la primera part de la missió (la de pujar a la torre) pel seu nou amic Iajirobai, que entra en contacte per primer cop amb el que després seria la seva llar.

Aquí el protagonista es recupera amb les mongetes màgiques però també beu l'aigua sagrada, la bona, la de debò, la que 14 homes havien begut abans sense poder sobreviure i que en Goku, pel fet de no ser humà (i en aquest volum veiem aparèixer algunes vegades el goril·la gegant, l'Oozaru, com si l'autor ens estigués donant pistes de l'origen extraterrestre d'en Goku, que veurem d'aquí a molt poc), pot consumir sense perdre-hi la vida, encara que li va d'un pèl. A més, el follet Karín li regala un nou Núvol Kínton, extret del gran núvol groc del qual forma part.

Mentre passa tot això en Ten Shin Han, el lluitador més fort del planeta si no comptem en Goku, que els seus amics consideren mort, acaba l'entrenament per a executar la tècnica temuda per en Cor Petit, la Mafuba o "Olla per tancar el dimoni", però el seu rival el rep enviant-li un nou monstre dels que treu per la boca, en Tambor.

A diferència del que passa a l'anime, on si no recordo malament en Ten Shin Han arriba a dur a terme la tècnica i en Tambor l'entoma per tal de protegir el seu pare/creador, al manga el combat té lloc sense que l'atac ni tan sols s'insinuï, i la derrota del nostre amic de tres ulls és ràpida.

Abans parlàvem d'estructures repetides i la que té lloc en aquesta saga em recorda la que després veurem amb els Guerrers de l'Espai: en Goku és mort/donat per mort, però s'entrena mentre els seus amics intenten derrotar un enemic que els supera àmpliament. En Goku arriba, tots dos cops amb el Núvol Kínton, i venç amb extrema facilitat el primer dels contrincants, meravellant tothom. A continuació té lloc la batalla èpica amb l'enemic més complicat que s'ha trobat mai. Jo hi veig paral·lelismes, penseu-hi.

Aquesta batalla èpica d'en Goku contra en Cor Petit es fa ben curta al manga, i és que si una cosa té el mestre Toriyama és que crea uns combats ben dinàmics, efecte que es perd a l'anime perquè a la televisió tot s'allarga.

El cas és que en Goku agafa en Cor Petit per sorpresa i no només li atura cops que semblaven impossibles d'esquivar, sinó que a sobre li clava uns quants mastegots que el dimoni no s'esperava.

Després d'escalfar-se, tots dos decideixen emprar les seves forces al màxim i és aquí quan la cosa s'equilibra, de manera que tenim un combat igualat i molt mogut en què en Goku fins i tot llança un kamehame-ha de trajectòria modificable que acaba al clatell d'en Cor Petit.

Però al cap i a la fi és un dimoni i no té per què jugar net, així que aprofita un moment de distracció per a amenaçar la vida d'en Ten Shin Han i en Goku s'ha de deixar fer. Ara només li queda un braç bo i l'imprudent d'en Cor Petit es disposa a atacar des de l'aire, però el protagonista s'inventa un altre kamehame-ha amb una sola mà i...

Una de les victòries més mítiques de Bola de Drac, en Goku travessant el cos d'en Cor Petit, escena violenta com n'hi ha poques i una de les poques vegades en què el protagonista ha matat explícitament el seu enemic. 

Abans de dinyar-la, però, en Cor Petit llança ben lluny un últim ou, que aquest cop no crea un monstre com els altres, sinó un fill/reencarnació que aquí veiem en una única vinyeta però que després coneixeríem com en Cor Petit, Jr. 

El món ja respira i celebra que un nen l'hagi salvat, però aquest nen no està content del tot perquè amb la mort d'en Drac Shenron (em nego a anomenar-lo "Xèron") no hi ha cap possibilitat de ressuscitar en Krilín, el Follet Tortuga i en Xaos... o sí?

Perquè el bastó màgic té una utilitat que no coneixíem: si es col·loca a la part de dalt de la Torre Sagrada condueix al palau flotant de Déu, única manera d'arribar-hi fins que més endavant a la sèrie la confiança amb els personatges fa que s'hi pugui arribar amb aparells voladors.

Al palau de Déu coneix el senyor Popo, el majordom, a qui no pot derrotar encara que el seu aspecte el dugui a confiar-se i a fer el fanfarró (quelcom totalment impropi d'en Goku, tot s'ha de dir), però la seva força de voluntat i la seva manera de ser atrauen l'ésser que havia vingut a veure, que resulta que té la mateixa cara que en Cor Petit abans de rejovenir-se amb les boles de drac. 

És un bon cop d'efecte, s'ha de reconèixer, i a més ens serveix per a conèixer la història d'en Cor Petit, lligada com ja sabem a la de Déu. Aquest, abans d'entrenar en Goku, li concedirà el favor excepcional de ressuscitar en Shenron i amb ell els amics desapareguts, però això serà al principi del 12è volum.

Voldria acabar lamentant-me un cop més de l'ocasió perduda que representa una edició batejada com a definitiva però amb una traducció amb moltes mancances i, en aquest volum concretament (encara que no és l'únic cop que ho he pensat), força castellanismes com aquest "m'avergonya" que fa tant mal a la vista.

És una llàstima que no s'aprofités per a retraduir el manga, més enllà d'arreglar quatre cosetes que sí que es van arreglar, i em faig creus que hagi sortit un producte tan poc cuidat en aquest sentit quan, si mirem els crèdits, veiem que fins i tot hi apareixen noms de correctors. També és una llàstima que no cridessin l'equip Marc Bernabé - Verònica Calafell, responsables de la magnífica traducció de l'edició especial del 20è aniversari, per a encarregar-se'n.