Els meus 5 moments preferits d'en Krilín

He dit més d'un cop que en Krilín és, juntament amb en Vegeta i en Cor Petit, el meu personatge preferit de Bola de Drac. Per aquest ordre, tot i que la distància entre ells és poca, em podeu ben creure.

En fi, he pensat que estaria bé fer una petita llista d'aquestes que m'agrada fer en aquest blog, amb cinc elements, com les que vaig fer sobre els meus cinc moments preferits, els meus cinc combats preferits, els cinc moments més sorprenents, les meves tècniques preferides, els cinc moments més violents o, senzillament, els meus cinc personatges preferits de Bola de Drac, però aquest cop amb els meus moments preferits protagonitzats per en Krilín -i deixo per a més endavant les llistes equivalents dels altres dos personatges esmentats-. Comencem? Ah, els comento per ordre cronològic, no pas per preferència. 

Probablement el primer moment en què vaig pensar "com mola, en Krilín!" i vaig començar a respectar-lo molt fort va ser quan va voler provar el Kame Hame Ha i, davant de la sorpresa del seu propi mestre, el Follet Tortuga, li va sortir, i va quedar clar que guanyaria el combat contra aquell misteriós i inquietant Chaoz als quarts de final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials.

A semifinals, però, es va topar amb en Goku. Ja havia dit que és el meu combat preferit de Bola de Drac, així com el meu moment preferit de l'obra. El cert és que en Krilín no hi va fer un gran paper. Els moments d'avantatge que semblava que havia tingut havien estat mitjançant joc brut -no era el primer cop que el vèiem fer-ne ús, recordem aquell entrenament de buscar la pedra amb el kanji de "tortuga"-, però sabíem que no era mal nano i ens feia gràcia i tot, i si no es devien a això eren a causa del fet que en Goku li estava donant peixet. Quan va voler, va resoldre el combat ben de pressa. Però va estar bé, i des del punt de vista d'en Krilín és un dels seus moments que més m'agraden.

Saltem al següent Gran Torneig de les Arts Marcials, el 23è, i el primer cop que en  Krilín no va passar dels quarts de final: és normal, s'enfrontava al fill-reencarnació d'en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis. 

Si en Goku li havia donat una mica de peixet, en Cor Petit directament el menyspreava, cosa que li va donar l'oportunitat de demostrar-li, posant tota la carn a la graella, tot el que sabia fer, i va tenir alguns moments sorprenents. Probablement és el combat d'en Krilín amb més mèrit, atesa l'enorme diferència de forces amb el rival.

Després d'aquella edició de la competició ja no en tornaríem a veure cap de digna. L'autor va decidir que Bola de Drac passaria a ser un manga sobre combats èpics pel destí de la Terra i l'Univers i els altres tornejos que hi van sortir van quedar interromputs o van ser una cosa totalment diferent del format que coneixíem.

I en Krilín, a mesura que el nivell dels enemics i el dels seus companys guerrers de l'espai (purs o mestissos) augmentava, anava perdent influència en aquestes batalles llegendàries. Tot i així, va tenir alguns grans moments de contribucions cabdals, com aquesta en què, amb un sol atac motivat per la ràbia per la mort d'en Yamcha, va destruir uns quants saibaimen o homes llavor. En aquella batalla també contribuiria a la derrota d'en Vegeta, tot ajudant un Goku que tècnicament va perdre perquè va quedar-se sense poder-se moure i van haver de ser els seus aliats els qui fessin fora l'invasor.

Per a l'últim moment faig una mica de trampa: no és un moment, sinó una etapa. M'agrada molt com fa el que pot durant la saga de Nàmec, com l'autor l'empra tot fent-lo créixer com a personatge però sense excedir el que es podria esperar d'ell. El repte augmenta, ell és més fort que abans i... com sempre, no és qui resol els combats, però fa petites grans aportacions a les batalles.

Tant si és derrotant uns soldats de l'exèrcit d'en Freezer al costat d'en Son Gohan, com salvant en Dende, futur Déu de la Terra, protegint les boles de drac o col·laborant amb en Vegeta per fer la guitza a les Forces Especials del Capità Ginew i després al mateix Freezer, en Krilín va tenir grans moments en aquella saga per a mi infravalorada, si bé allargassada cap al final. Després d'aquell arc argumental, però, en Krilín esdevindria pràcticament irrelevant, des del punt de vista marcial, a Bola de Drac.

Deixo fora del Top 5 moments emblemàtics com la seva presentació accidentada a cal Follet Tortuga, el pet amb què va derrotar en Bacterian al 21è Gran Torneig de les Arts Marcials, el dia que va fer de substitut de la lluna plena amb la seva calba, el ja mític petó de l'A-18 o el dia que va presentar al món la seva filla. I, si m'ho permeteu, aquell emotiu combat amistós -amb un aspecte més ancià del que li correspondria per l'edat que llavors tenia- contra en Goku que posava el punt final a Bola de Drac GT. Que serveixi d'accèssit compartit, doncs, aquest conjunt de mencions.

Aquest és el meu homenatge a un lluitador estimadíssim pel públic i que es considera el més fort del planeta... entre els humans, i sens dubte un aliat de gran valor per a en Goku, a més del seu millor amic i primer company d'estudis. Llarga vida (o llargues vides) a en Krilín! 

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Fa temps vaig dedicar una entrada als meus 5 autors de manga preferits, i em va agradar la idea de fer més rankings d'aquests en el futur. Avui, com podeu veure al títol, el Top 5 estarà format pels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, una reflexió profunda i inamovible tenint en compte que estem davant d'una obra que he consumit diverses vegades i que ja fa molts anys que es va acabar. 

I us aviso: no hi veureu pas en Goku, en aquesta llista, perquè com ja vaig explicar quan vaig parlar d'en Tsubasa Ôzora (i ho vam discutir als comentaris amb alguns lectors fidels del bloc) no sóc gaire fan dels protagonistes i menys encara quan són totpoderosos i esdevenen els únics que poden vèncer l'enemic. M'avorreix aquest esquema.

Començaré pel primer, en comptes de fer el típic llistat de la posició més baixa a la més alta: és en Krilín, el millor amic d'en Goku, possiblement l'humà més fort que apareix a l'obra del mestre Toriyama (amb el permís d'en Ten Shin Han).

M'agrada perquè, conscient de les seves limitacions —encara que de vegades faci massa el fanfarró quan és davant d'un rival manifestament inferior—, lluita constantment per superar-se, inventa tècniques noves (d'altres les imita fins i tot abans que en Goku les pugui arribar a dominar ell també) i no dubta a l'hora d'enfrontar-se a enemics clarament superiors per tal d'aportar el seu granet de sorra, que de vegades és més decisiu del que ens podríem pensar. Va ser, també, el primer personatge important que va morir, moment al que vaig dedicar també una entrada.

En segon lloc, i confesso que molt a prop del primer, trobem en Satanàs Cor Petit Júnior, o Cor Petit com l'acaben anomenant tots els altres. Una mena de fill i alhora reencarnació del seu temible pare, va néixer amb l'objectiu d'acabar amb en Goku, però després d'aquell 23è Gran Torneig de les Arts Marcials on va quedar subcampió es va veure obligat a aliar-se amb el seu rival i es va acabar fent amic tant d'ell com de la resta de la colla.

Se'ns va guanyar el cor quan, després de fer de mestre d'en Son Gohan, se'l va acabar estimant com si fos el seu propi fill i fins i tot va arribar a donar la vida (i de retruc la de Déu i les boles de drac) per tal de protegir-lo durant l'èpica batalla contra els Guerrers de l'Espai. A banda de la part emotiva és també un guerrer decisiu durant tota la història, si bé com més avança menys aportacions hi pot fer, per culpa de l'escalada de poder i protagonisme que es produeix entre els esmentats Guerrers de l'Espai.

Un d'aquests és en Vegeta, el príncep del planeta d'origen d'en Goku, que va arribar com l'enemic més temible que havíem vist fins aquell moment i que va costar, però al final també va passar pel mateix procés que en Cor Petit: aliança amb els bons i, per què no dir-ho, també una amistat, encara que no reconeguda obertament.

M'agrada que conservés sempre una actitud esquerpa, però que alhora fos un aliat d'una vàlua incalculable, i que en els seus combats contra en Goku sempre en sortís vencedor, encara que el segon cop fos amb males arts i que el primer, en realitat, acabés en derrota d'en Vegeta gràcies a en Krilín i en Son Gohan. Les seves morts van ser memorables, en especial la primera, que també vaig destacar en aquest bloc.

Mentre pensava en les últimes dues posicions havia decidit un altre ordre, però finalment el canvio, perquè el meu quart personatge preferit és en Cèl·lula, en totes les seves formes. M'agrada la seva original manera de matar i acumular energia, el seu aspecte extravagant i la seva evolució física al llarg de la saga que protagonitza.

Que fos capaç d'executar les millors tècniques dels personatges principals de l'obra i que absorbint els androides A-17 i A-18 multipliqués la seva força fins al punt que semblava invencible el convertien, s'ha d'admetre, en un enemic que molava moltíssim. 

I acabarem amb un d'aquests androides que absorbia, l'A-17, segurament menys popular que la seva bessona A-18 però que a mi m'agradava més. Potser perquè el vam veure menys en acció, en produir-se el primer combat entre en Vegeta i l'A-18 i quedar absorbit per en Cèl·lula abans que la seva germana i, per tant, gaudir de menys presència, però el cas és que a mi m'agradava més. 

En acabar la saga d'en Cèl·lula els bons li donen l'oportunitat de continuar vivint i això és el que fa, i si bé no es converteix en aliat —a diferència de la majoria d'enemics que surten a Bola de Drac— sí que deixa d'empipar i duu una vida solitària (o això és el que sembla que ens vulguin dir), com la Lunch, que va desaparèixer de l'obra perquè Akira Toriyama se'n va oblidar, segons ha confessat algun cop. I si aquests dos...? No, no pot ser.

 

 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 7

Ja fa temps que no publicava cap entrada sobre la lectura d'un volum de l'edició definitiva de Bola de Drac, ja tocava, i aquí teniu la de la setena entrega, on acaba la saga de la Cinta Vermella i comença el que jo anomeno "petita saga" del Torneig de la Baba la Vident.

No em cansaré de dir-ho: la part de la Cinta Vermella és la que menys m'agrada de tota l'obra del mestre Toriyama, però tot i així té coses bones que han quedat a la memòria dels fans del còmic i la sèrie animada, com ara en Tao Pai Pai, que aquí s'enfronta per segona vegada a en Goku amb resultats totalment diferents dels obtinguts a la primera "ronda", gràcies al pas del protagonista per la Torre Sagrada.

No ho recordava, però en Tao Pai Pai pujant a la torre per tal d'augmentar la seva força i baixant-ne amb un núvol Kinton blau... és quelcom exclusiu de l'anime, ja que al manga simplement rep una pallissa d'en Goku, que se'l ventila en poques pàgines. 

Després d'això, i com que li falten 3 boles de drac per a ressuscitar el pare de l'Upah, en Goku se'n va cap on el radar li diu que n'hi ha dues, que és el Quarter General de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, on té lloc el combat final entre el protagonista i aquesta organització armada il·legal contra qui, en paraules d'alguns personatges, "ni la policia pot fer res". 

Tot plegat em resulta força avorrit, però queda la imatge impactant del líder, el Capità General Red (o Vermell), mort per una bala al front que li dispara el seu número dos (que passa a ser l'u després d'aquesta acció), en Black, que "curiosament" és aquell personatge de raça negra. De fet, en aquesta traducció se l'anomena directament "Negre". Lleig... 

El cas és que l'Oficial Negre o Black es carrega el seu superior en descobrir, perquè l'altre ho diu en veu alta quan s'adona que en Goku els està vencent, que només volia les boles de drac per tal de demanar al Drac Sheron que el fes més alt.

La ira de l'oficial està més que justificada, però la seva primera tasca és enfrontar-se directament a en Goku, no sense oferir-li abans, com a bon dolent de manual, una aliança, que naturalment el protagonista refusa.

I ni tan sols amb l'ajuda d'un mecha dels típics que vénen en càpsules (per cert, s'hauria d'analitzar l'ètica de la Corporació Càpsula, perquè proporciona molt d'armament al llarg de Bola de Drac) pot fer res contra en Goku, que "assaja" amb el robot un moviment que faria servir altre cop més endavant, el de travessar l'enemic, i el fa explotar a l'aire.

Amb tot això es posa fi a la saga de la Cinta Vermella, molt gokucentrista tot i l'aparició esporàdica dels seus amics, que en aquest tram final intenten ajudar-lo debades, ja que el protagonista s'ha encarregat de tot. 

Ara, després d'aquest final tenim una saga més curta que a mi m'agrada particularment, potser perquè s'assembla a un Gran Torneig de les Arts Marcials, que com he dit més d'una vegada són les parts que més m'agraden de Bola de Drac, però també perquè m'ajuda a digerir el pesat àpat de la Cinta Vermella tot fent-li d'epíleg i, a més, dóna protagonisme a la colla d'en Goku, que durant els darrers volums ja ha xuclat prou càmera. 

Parlo, com he dit abans, de la saga del Torneig de la Baba la Vident, la germana del Follet Tortuga, que ha de dir als nostres amics on és la bola que falta i que el radar no detecta, i com que no tenen diners per a pagar-li els ofereix participar en un torneig de lluita en comptes d'afluixar la mosca. 

Allà veurem com en Krilín fa un ridícul espantós per culpa d'un excés de confiança i en Yamcha passa a la següent ronda a empentes i rodolons i deixant-s'hi la pell, com si s'haguessin invertit els papers habituals d'aquests dos personatges. Però també veurem en Puar i l'Upah lluitant, l'ús de mètodes poc ortodoxos per part de la colla protagonista i, com sempre, en Goku agafant les regnes i ventilant-se un enemic rere l'altre quan tots els altres han perdut i li toca sortir a ell. 

El volum acaba amb el quart combat i només en queda un, que es disputarà al ring rodó que s'assembla als del Gran Torneig de les Arts Marcials i on en Goku s'enfrontarà, en un combat magnífic, a un vell (literalment) conegut. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 6

He dit unes quantes vegades que la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac és la que menys m'agrada, però si no recordo malament també he dit algun cop que cap a la segona meitat trobo que la cosa s'anima i ja en gaudeixo més. Doncs bé, aquesta part de la història la trobem al volum 6 de l'edició definitiva.

La portada ja indica què ens hi trobarem, però abans d'arribar a aquest punt hi ha unes quantes coses que li passen a en Goku i que considero més interessants que no pas tot el que li ha succeït des que va acabar el 21è Gran Torneig de les Arts Marcials fins ara. 

Deixàvem en Goku, en Krilín i la Bulma al volum anterior endinsant-se en aquella cova submarina on buscaven una nova bola de drac, i coneixíem el General Blue (al manga traduït com a "General Blau"), però no és fins ara que el veiem en acció. Parlant d'acció, abans d'això n'hi ha una mica amb la presència d'un interessant robot.

A més, ens permet veure en Goku i en Krilín lluitant contra un mateix enemic, colze a colze, i fora d'un torneig. Això no tornaria a passar fins a l'època de la invasió dels Guerrers de l'Espai i la lluita contra en Freezer. 

Després, mentre en Goku es dedica a buscar la bola, és en Krilín qui s'ha d'enfrontar al General Blue, que s'ha cansat d'esperar a veure què fan els seus objectius, i el cas és que aviat queda clar que el millor amic d'en Goku és netament inferior en poder a aquest personatge que és, fins ara, el més fort dels homes de la Cinta Vermella que hem conegut. 

Serà en Goku qui, com gairebé sempre (i me n'he queixat diverses vegades) tregui les castanyes del foc i venci el General Blue, que perd la batalla però no la guerra, i quan tothom és fora de la cova, que s'esfondra, aconsegueix robar-los les boles de drac i el radar gràcies als seus poders mentals paralitzadors, amb els que ja havia tingut en Krilín i en Goku contra les cordes fins la mítica escena del ratolí que l'espanta. En Goku, quan s'allibera, el persegueix i arriba a...

...la Vila del Pingüí!, en un magnífic crossover, quelcom típic del còmic nord-americà de superherois però gens del manga, malgrat que al Japó els còmics són propietat del seu autor i es podrien donar més encreuaments entre sèries d'un mateix artista, però el cas és que no és gens habitual.

Curiosament és, de moment —i pel que sembla no canviarà en un futur a curt ni mitjà termini—, l'única ocasió que tenim de veure parlar català els personatges de Dr. Slump en un còmic, encara que no sigui en el seu com seria desitjable. Malauradament, però, no sé si és un problema de la traducció però hi ha diàlegs incoherents i estúpids i es canvia el mític "hoioio" de l'Arale per un crit diferent, i diverses vegades, suposo que per una mala documentació de la traductora. 

Després que la nena robot venci el General Blue i en Goku recuperi les seves pertinences (tot i que de fet s'endú un radar nou construït per en Turbo, el fill d'en Sembei i la Midori), tenim l'autèntic final del personatge, causat per una ferida mortal de l'assassí a sou Tao Pai Pai, en la seva primera aparició on ens deixa una escena inesborrable i d'una crueltat superior a tot el que s'havia vist fins ara a Bola de Drac: el mata amb un cop de llengua a la templa. 

L'Exèrcit de la Cinta Vermella ha contractat aquest expert artista marcial per a desfer-se d'en Goku i robar-li les boles de drac, i tots dos es coneixen al minipoblat indi on també apareixen per primer cop l'Upah i el seu pare, en Bora. 

I una altra escena cruel i més violenta que mai quan en Tao Pai Pai es carrega el forçut nadiu americà clavant-li la seva pròpia llança. Tot seguit es desempallega fàcilment d'en Goku, a qui dóna per mort, i se'n va amb les boles. Totes? No, n'hi ha una que se li queda al pit i li salva la vida després de rebre el dodon-pa, atac d'energia recurrent en la col·lecció i que tornarem a veure més endavant. 

El cas és que en Goku s'ha de fer més fort per tal de continuar buscant les boles de drac, ara amb l'objectiu de ressuscitar el pare del seu nou amiguet, i s'enfila a la Torre Sagrada, on diuen que hom multiplica la força sempre que arribi al seu cim, cosa que fa generacions que no aconsegueix ningú (més endavant veurem que gairebé qualsevol que s'ho proposa ho aconsegueix, però bé, sempre s'han d'exagerar aquestes coses per tal d'impressionar els lectors).

Allà hi coneixerà un altre personatge important, que és el Follet Karín o Mixet Murri, un gat que li ofereix l'aigua sagrada, que li multiplicarà la força, si és capaç d'agafar-la. 

En resum, un volum força interessant, amb nous personatges, escenes més violentes del que fins llavors havia estat l'estàndard en la sèrie, un simpàtic crossover, una empenta a una saga que per a mi s'estava fent avorrida i massa llarga i, pel que fa a l'edició, el volum amb més pàgines en color fins ara. Ja tinc ganes d'entrar en la recta final d'aquesta trama, que ara és quan ofereix els seus moments més vibrants.