Visionats: Dragon Ball Z - Battle of Gods

Ara que ja ha sortit en format domèstic al Japó, després d'haver-se estrenat el 30 de març, he vist en la qualitat adequada el darrer llargmetratge de Bola de Drac, la 18a pel·lícula i la primera el contingut de la qual es considera oficial, canònic o com ho vulgueu anomenar. 

Amb moltes expectatives creades i l'al·licient, sempre important, de la implicació directa del mestre Akira Toriyama en el guió (que no sempre és garantia de qualitat, tal com vam veure el 2008 amb la darrera OVA de Bola de Drac, sense comptar l'episodi especial d'en Bardock, on el creador de la franquícia només feia funcions de supervisió), és l'hora de veure si ha valgut la pena la primera pel·lícula en 17 anys.



Naturalment hem de començar amb el tràiler, que és el que ens va fer caure la bava des que es va anunciar el projecte. I he de dir que, en la meva humil opinió, promet més coses de les que després ens trobem. Comencem (compte, spoilers!):

A Dragon Ball Z: Kami to Kami (Dragon Ball Z: Battle of Gods internacionalment), que se situa poc després del final de la saga d'en Bu, en aquell lapse de temps que el manga s'estalvia per tal de passar al torneig interromput en què es presenta l'Ub, en Goku s'entrena al planeta d'en Kaito (sense més explicacions, ja que recordem que torna a ser viu) i al mateix temps es desperta després de 39 anys dormint en Birus (o Bills), un déu de la destrucció més fort i temible, amb diferència, que qualsevol altre personatge que hagi sortit mai a Bola de Drac.

 
En aquest llarg son ha tingut la premonició que s'enfrontarà al Déu dels Superguerrers, un ésser llegendari del qual els supervivents de la destrucció del Planeta Vegeta no havien sentit a parlar mai, i el vol trobar començant, és clar, per aquell que va derrotar en Freezer, l'ésser més poderós de l'Univers quan en Birus es va posar a dormir.

En Goku, però, ni tan sols rasca bola en el combat d'entrenament que li concedeix aquest ésser que fins i tot en Kaito tem, i en dos cops és fora de combat, de manera que aquesta mena de déu d'aspecte egipci se'n va a buscar el seu Déu dels Superguerrers entre la resta de guerrers de l'espai, com ja sabem residents a la Terra.

I són tots junts, celebrant al costat dels humans i altres éssers poc poderosos el 38è aniversari de la Bulma, que és l'excusa per a l'aparició d'uns personatges que pel nivell de poder que tenen els autèntics protagonistes només podíem veure en una ocasió així.

Es tracta d'una manera humorística, amb el "dolent" i el seu company Uis acoblant-se a la festa i passant-s'ho tan bé com qualsevol altre personatge, sobretot en termes gastronòmics. Tot plegat ens permet veure les actualitzacions fisiques o quant a indumentària dels nostres vells amics, molts dels quals ni tan sols obren la boca. I per desgràcia també veiem fer el ridícul tant en Cor Petit com en Vegeta, que ja no és ni de lluny el que era i aquí va amb peus de plom per no fer enfadar en Birus, cosa impensable si coneixem (perquè el coneixem) el seu caràcter.

Es mereixen un esment especial aquest 3 personatges que sempre han estat més aviat llastimosos, però que han anat apareixent de tant en tant a la llarga història de Bola de Drac i en certa manera desperten la nostra nostàlgia.

Es tracta d'en Pilaf i els seus esbirros, que es colen a la festa a la recerca de les boles de drac, el primer premi del bingo (de curiós sistema, per cert) que organitza la Corporació Càpsula, amb l'objectiu de demanar al drac Shenron que els faci una mica més grans, ja que representa que abans dels esdeveniments de la pel·lícula les van fer servir un cop per a rejovenir-se i es van transformar en versions infantils de si mateixos. En veure'ls m'han fet fins i tot mandra, però al final han proporcionat alguns dels millors moments de la pel·lícula, sobretot per la particular relació entre la Mai i en Trunks.

Deixant de banda els moments humorístics i festius, en Birus ha vingut a buscar un oponent que ha vist en somnis, i no sembla que siguin ni en Vegeta, ni en Son Gohan, ni en Goten ni en Trunks, però quan la cosa es descontrola es produeixen els enfrontaments i el príncep dels Guerrers de l'Espai és l'únic que arriba a tenir el seu petit moment de glòria.

Com sempre, és en Goku el que ha de venir a solucionar el problema, però abans han de saber qui és aquest Déu dels Superguerrers i com invocar-lo. Se suposa que és l'únic que pot aturar en Birus, que certament és força simpàtic però al cap i a la fi és un déu de la destrucció i si no troba el seu rival està disposat a destruir la Terra.

I aprofitant que les boles de drac estan reunides convoquen el Drac Sheron per a demanar-li el desig més estrany que hem vist mai, superant fins i tot el de les calces de l'Oolong: només li demanen informació sobre aquest misteriós lluitador, i davant la intimidatòria presència d'en Birus el drac accedeix a donar-la.

El que cal és que 5 guerrers de l'espai uneixin les seves energies i les transfereixin a una sisena persona, cosa que fa que no ens surtin els números fins que es revela que la Videl està embarassada i, com que té la Pan dins, gestant-se, en un gir agafadíssim pels pèls (tot i que a la pel·lícula hi ha coses més inversemblants) resulta que serveix i en Goku pot ser el 6è i, per tant, el recipient.

Així que coneixem una transformació d'en Goku que va més enllà del nivell 3 de superguerrer, però que d'aspecte és menys exagerat del que podíem esperar: és com en Goku en estat normal però amb una resplendor vermella, el mateix color que tenen els seus ulls en aquesta transformació.

Ara ja està en condicions de lluitar contra en Birus en el combat més esperat de tot el film, que aviat es trasllada a l'espai per tal de protegir l'entorn, però resulta que tant d'enrenou amb el Déu dels Superguerrers i és una transformació molt limitada temporalment, de manera que al final en Goku ha de continuar el combat en superguerrer de nivell 2 (no sé per què, però el tercer nivell ni el prova), i per més inversemblant que sembli continua en condicions d'aguantar el tipus davant de l'enemic, coses del ràpid aprenentatge del protagonista.

És una pel·lícula estranya, aquesta, però en un sentit és molt original i ja m'agrada: en Goku perd el combat, no és a l'alçada d'en Birus, que considera el Déu dels Superguerrers molt inferior al que deia el seu somni premonitori (provocat, per cert, per un peix oracle) i només perdona la vida de la Terra i els seus habitants perquè està cansat, o si més no és el que diu.

Reconec que m'esperava més d'un film que, com deia abans, per primera vegada se situava en la cronologia oficial de l'obra (si podem oblidar la referència al germà petit d'en Vegeta, que era un invent incoherent de l'OVA de 2008), però no deixa de ser un llarg episodi de farciment, que no aporta gaire i on apareix un enemic que no sabem com prendre'ns. Per a acabar-ho d'adobar té aquest final que sí, m'agrada perquè per una vegada no acaba d'una manera previsible, però que també ens deixa amb un pam de nas, com si tot plegat hagués estat una gran broma.

 
Continuant amb les coses dolentes de Dragon Ball Z: Battle of Gods, l'animació no és pas dolenta, però el disseny de personatges és més senzill, menys treballat que en d'altres ocasions.

S'han fet pel·lícules i OVA de Bola de Drac on es notava una clara millora respecte a la sèrie, al cap i a la fi es treballa amb més temps i pressupost, però no és el cas d'aquest film, per més que s'esforci en emprar l'animació generada per ordinador, les 3D, sempre que en té l'ocasió. En els plans més llunyans, a més, es percep deixadesa, ho podeu veure en aquesta imatge que he posat si la feu gran, sobretot en el cas d'en Cor Petit.

Però en fi, és un llargmetratge entretingut, feia molt que no teníem res nou de Bola de Drac (llevat de l'Episodi d'en Bardock, és clar) i ha estat bé tornar a veure els personatges, encara que hagi estat en una història més aviat humorística que no pas important i èpica, si podem oblidar el fet que veurem un Vegeta irreconeixible, poruc i ridícul, que és oblidar molt.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 6

He dit unes quantes vegades que la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac és la que menys m'agrada, però si no recordo malament també he dit algun cop que cap a la segona meitat trobo que la cosa s'anima i ja en gaudeixo més. Doncs bé, aquesta part de la història la trobem al volum 6 de l'edició definitiva.

La portada ja indica què ens hi trobarem, però abans d'arribar a aquest punt hi ha unes quantes coses que li passen a en Goku i que considero més interessants que no pas tot el que li ha succeït des que va acabar el 21è Gran Torneig de les Arts Marcials fins ara. 

Deixàvem en Goku, en Krilín i la Bulma al volum anterior endinsant-se en aquella cova submarina on buscaven una nova bola de drac, i coneixíem el General Blue (al manga traduït com a "General Blau"), però no és fins ara que el veiem en acció. Parlant d'acció, abans d'això n'hi ha una mica amb la presència d'un interessant robot.

A més, ens permet veure en Goku i en Krilín lluitant contra un mateix enemic, colze a colze, i fora d'un torneig. Això no tornaria a passar fins a l'època de la invasió dels Guerrers de l'Espai i la lluita contra en Freezer. 

Després, mentre en Goku es dedica a buscar la bola, és en Krilín qui s'ha d'enfrontar al General Blue, que s'ha cansat d'esperar a veure què fan els seus objectius, i el cas és que aviat queda clar que el millor amic d'en Goku és netament inferior en poder a aquest personatge que és, fins ara, el més fort dels homes de la Cinta Vermella que hem conegut. 

Serà en Goku qui, com gairebé sempre (i me n'he queixat diverses vegades) tregui les castanyes del foc i venci el General Blue, que perd la batalla però no la guerra, i quan tothom és fora de la cova, que s'esfondra, aconsegueix robar-los les boles de drac i el radar gràcies als seus poders mentals paralitzadors, amb els que ja havia tingut en Krilín i en Goku contra les cordes fins la mítica escena del ratolí que l'espanta. En Goku, quan s'allibera, el persegueix i arriba a...

...la Vila del Pingüí!, en un magnífic crossover, quelcom típic del còmic nord-americà de superherois però gens del manga, malgrat que al Japó els còmics són propietat del seu autor i es podrien donar més encreuaments entre sèries d'un mateix artista, però el cas és que no és gens habitual.

Curiosament és, de moment —i pel que sembla no canviarà en un futur a curt ni mitjà termini—, l'única ocasió que tenim de veure parlar català els personatges de Dr. Slump en un còmic, encara que no sigui en el seu com seria desitjable. Malauradament, però, no sé si és un problema de la traducció però hi ha diàlegs incoherents i estúpids i es canvia el mític "hoioio" de l'Arale per un crit diferent, i diverses vegades, suposo que per una mala documentació de la traductora. 

Després que la nena robot venci el General Blue i en Goku recuperi les seves pertinences (tot i que de fet s'endú un radar nou construït per en Turbo, el fill d'en Sembei i la Midori), tenim l'autèntic final del personatge, causat per una ferida mortal de l'assassí a sou Tao Pai Pai, en la seva primera aparició on ens deixa una escena inesborrable i d'una crueltat superior a tot el que s'havia vist fins ara a Bola de Drac: el mata amb un cop de llengua a la templa. 

L'Exèrcit de la Cinta Vermella ha contractat aquest expert artista marcial per a desfer-se d'en Goku i robar-li les boles de drac, i tots dos es coneixen al minipoblat indi on també apareixen per primer cop l'Upah i el seu pare, en Bora. 

I una altra escena cruel i més violenta que mai quan en Tao Pai Pai es carrega el forçut nadiu americà clavant-li la seva pròpia llança. Tot seguit es desempallega fàcilment d'en Goku, a qui dóna per mort, i se'n va amb les boles. Totes? No, n'hi ha una que se li queda al pit i li salva la vida després de rebre el dodon-pa, atac d'energia recurrent en la col·lecció i que tornarem a veure més endavant. 

El cas és que en Goku s'ha de fer més fort per tal de continuar buscant les boles de drac, ara amb l'objectiu de ressuscitar el pare del seu nou amiguet, i s'enfila a la Torre Sagrada, on diuen que hom multiplica la força sempre que arribi al seu cim, cosa que fa generacions que no aconsegueix ningú (més endavant veurem que gairebé qualsevol que s'ho proposa ho aconsegueix, però bé, sempre s'han d'exagerar aquestes coses per tal d'impressionar els lectors).

Allà hi coneixerà un altre personatge important, que és el Follet Karín o Mixet Murri, un gat que li ofereix l'aigua sagrada, que li multiplicarà la força, si és capaç d'agafar-la. 

En resum, un volum força interessant, amb nous personatges, escenes més violentes del que fins llavors havia estat l'estàndard en la sèrie, un simpàtic crossover, una empenta a una saga que per a mi s'estava fent avorrida i massa llarga i, pel que fa a l'edició, el volum amb més pàgines en color fins ara. Ja tinc ganes d'entrar en la recta final d'aquesta trama, que ara és quan ofereix els seus moments més vibrants. 

Big Culo Day 2012

Com alguns de vosaltres potser ja sabeu, el 15 de febrer és el Big Culo Day, i l'any passat vaig començar a participar d'aquesta gens masclista (ans al contrari, és adoració al cos femení) iniciativa que va començar el 2007 a la blogosfera, un homenatge als culs de ficció que més ens han cridat l'atenció. Enguany faré una petita selecció diferent, és clar, de la de l'any passat. Comencem?

Aquí tenim el pompis de la Druuna, protagonista d'una saga d'àlbums del dibuixant italià Serpieri, uns còmics eròtics que han fet que hagués de seleccionar bé la mostra per tal de no ensenyar més del que es considera estrictament cul. Una senyora de les de debò, amb corbes i tot plegat.

Tampoc no va ser estrictament cul el que va veure el Follet Tortuga quan la Bulma li volia ensenyar, en realitat, unes calces que no sabia que ja no duia, però això és un bloc per a tots els públics i ja està bé que nosaltres ho veiéssim tot plegat des del darrere, una de les escenes més famoses de Bola de Drac i mereixedora de ser esmentada avui aquí per això mateix.

Acabem amb un altre de manga, i l'únic de tots tres que surt més tapadet, que pertany a la Iori Yoshizuki d'I"s, obra d'en Masakazu Katsura, conegut precisament per aquests plans i les excuses que troba per tal de mostrar les seves noies amb poca o cap roba. Això sí, sempre amb realisme.