Lectures: Dr. Slump vol. 2

A l'entrada dedicada al primer volum d'aquest emblemàtic manga, que per cert ha estat una de les que han obtingut, amb diferència, més visites dels últims mesos, vaig anunciar la meva intenció d'anar ressenyant-ne els volums un per un, de manera que per una banda hi hauria racions freqüents d'aquesta sèrie i per l'altra la secció Lectures no seria tan esporàdica com les meves circumstàncies vitals fan, cada cop més, que ho sigui.

Doncs bé, ha arribat l'hora de parlar del segon volum del manga Dr. Slump, que com ja deveu saber s'ha començat a publicar, i a molt bon ritme, en català per primera vegada i reparant un greuge històric.

Aquest segon recopilatori de l'edició definitiva conté històries molt mítiques, a més de primeres aparicions de personatges secundaris inoblidables i -cosa que depèn del que es fes originalment en la publicació japonesa a la revista Shônen Jump- coincideix que hi ha força pàgines a tot color o, en alguns casos, a dues tintes. 

Amb un disseny ja establert en l'Arale baixeta i rodanxona, i molt d'humor i encara alguns gags dels que trenquen la quarta paret, és un volum més dedicat a les trapelleries i idees esbojarrades de la petita ginoide que no pas a la presentació de personatges, com és natural.

Ja em perdonareu la qualitat dels escanejos, els faig amb una aplicació del mòbil sense maltractar els volums, però vull que les imatges que acompanyin aquestes ressenyes siguin de l'edició catalana. 

En fi, deia que no hi ha tanta presentació de personatges, però els nous sí que els han de presentar una mica, i és el cas de la repel·lent però en certa manera entranyable Kinoko Sarada, la nena de cinc anys que va amb tricicle i que té un alt concepte de si mateixa i la pròpia maduresa.

També se'ns presenten un malaurat atracador de bancs que es topa amb l'imparable tàndem format per l'Arale i la Gatxan, i que apareix en més d'un capítol -ara no recordo si és un personatge que anirà fent aparicions de tant en tant-, i la parella d'extraterrestres tan estimada pel públic que és la del rei Nikotxan i el seu ajudant, que sí que són recurrents a la història.

Però també hi ha lloc per a la construcció, i no tant presentació, de personatges en coses com la caracterització d'en Sembei com un pervertit integral, cosa de la qual ja vam tenir algun indici al primer volum i que aquí es veu, sobretot, en l'obsessió per comprovar l'estampat de les calcetes de la senyoreta Yamabuki com si fos una gran aspiració vital.

El protagonisme no humà, però sovint antropomòrfic, el tenen també molts dels invents d'en Sembei, coses que construeix en poques vinyetes i que de vegades fa innecessàriament complicades o poc pràctiques, però que demostren el seu geni.

Veiem la pistola transformadora, la màquina materialitzadora i també una aeronau que funciona impulsant-se amb ventalls, en un desplegament de la imaginació desbordant que tenia l'Akira Toriyama dels anys 80. El resultat de l'entrada en escena d'aquests invents, però, acostuma a ser desastrós, sobretot per al seu creador, per culpa de la innocent però imprudent intervenció de l'Arale.

El volum acaba amb un parell de capítols dedicats a una aventura de caire fantàstic que té lloc pel motiu més banal, però que ens porta a Wonder Island, escenari de la història curta amb què va debutar l'autor el 1978 i que es podria considerar un crossover, tal com anys després Bola de Drac visitaria breument l'Illa del Pingüí. Aquí hi ha tota mena d'éssers de conte i enemics d'aspecte terrorífic, però que no oblidaran que van conèixer l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, un volum farcit de bones històries, humor i situacions delirants que, ja en el segon volum, demostra com n'és, de divertida, aquesta obra, i com era el seu autor quan donava curs a la seva imaginació i el seu vessant més humorístic.