Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.

Lectures: Dr. Slump vol. 2

A l'entrada dedicada al primer volum d'aquest emblemàtic manga, que per cert ha estat una de les que han obtingut, amb diferència, més visites dels últims mesos, vaig anunciar la meva intenció d'anar ressenyant-ne els volums un per un, de manera que per una banda hi hauria racions freqüents d'aquesta sèrie i per l'altra la secció Lectures no seria tan esporàdica com les meves circumstàncies vitals fan, cada cop més, que ho sigui.

Doncs bé, ha arribat l'hora de parlar del segon volum del manga Dr. Slump, que com ja deveu saber s'ha començat a publicar, i a molt bon ritme, en català per primera vegada i reparant un greuge històric.

Aquest segon recopilatori de l'edició definitiva conté històries molt mítiques, a més de primeres aparicions de personatges secundaris inoblidables i -cosa que depèn del que es fes originalment en la publicació japonesa a la revista Shônen Jump- coincideix que hi ha força pàgines a tot color o, en alguns casos, a dues tintes. 

Amb un disseny ja establert en l'Arale baixeta i rodanxona, i molt d'humor i encara alguns gags dels que trenquen la quarta paret, és un volum més dedicat a les trapelleries i idees esbojarrades de la petita ginoide que no pas a la presentació de personatges, com és natural.

Ja em perdonareu la qualitat dels escanejos, els faig amb una aplicació del mòbil sense maltractar els volums, però vull que les imatges que acompanyin aquestes ressenyes siguin de l'edició catalana. 

En fi, deia que no hi ha tanta presentació de personatges, però els nous sí que els han de presentar una mica, i és el cas de la repel·lent però en certa manera entranyable Kinoko Sarada, la nena de cinc anys que va amb tricicle i que té un alt concepte de si mateixa i la pròpia maduresa.

També se'ns presenten un malaurat atracador de bancs que es topa amb l'imparable tàndem format per l'Arale i la Gatxan, i que apareix en més d'un capítol -ara no recordo si és un personatge que anirà fent aparicions de tant en tant-, i la parella d'extraterrestres tan estimada pel públic que és la del rei Nikotxan i el seu ajudant, que sí que són recurrents a la història.

Però també hi ha lloc per a la construcció, i no tant presentació, de personatges en coses com la caracterització d'en Sembei com un pervertit integral, cosa de la qual ja vam tenir algun indici al primer volum i que aquí es veu, sobretot, en l'obsessió per comprovar l'estampat de les calcetes de la senyoreta Yamabuki com si fos una gran aspiració vital.

El protagonisme no humà, però sovint antropomòrfic, el tenen també molts dels invents d'en Sembei, coses que construeix en poques vinyetes i que de vegades fa innecessàriament complicades o poc pràctiques, però que demostren el seu geni.

Veiem la pistola transformadora, la màquina materialitzadora i també una aeronau que funciona impulsant-se amb ventalls, en un desplegament de la imaginació desbordant que tenia l'Akira Toriyama dels anys 80. El resultat de l'entrada en escena d'aquests invents, però, acostuma a ser desastrós, sobretot per al seu creador, per culpa de la innocent però imprudent intervenció de l'Arale.

El volum acaba amb un parell de capítols dedicats a una aventura de caire fantàstic que té lloc pel motiu més banal, però que ens porta a Wonder Island, escenari de la història curta amb què va debutar l'autor el 1978 i que es podria considerar un crossover, tal com anys després Bola de Drac visitaria breument l'Illa del Pingüí. Aquí hi ha tota mena d'éssers de conte i enemics d'aspecte terrorífic, però que no oblidaran que van conèixer l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, un volum farcit de bones històries, humor i situacions delirants que, ja en el segon volum, demostra com n'és, de divertida, aquesta obra, i com era el seu autor quan donava curs a la seva imaginació i el seu vessant més humorístic.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 1

Normalment escric les entrades sobre obres de manga quan ja me les ha acabat de llegir, però hi ha hagut alguns casos en què les he ressenyat volum a volum, o de dos en dos. Ara, per circumstàncies personals, no llegeixo tant com voldria, de manera que la secció Lectures del blog acaba sent massa esporàdica i, a més, tinc moltes ganes de parlar d'aquesta nova lectura, així que he pensat que amb aquesta sèrie ho faré així: n'aniré parlant a mesura que la llegeixi.

Dr. Slump, el manga original, ha sortit en català. És una frase que hauria d'haver escrit l'any 1997, quan va sortir en castellà en aquell format anomenat Biblioteca Manga. Me la vaig comprar llavors, vaig llegir la història perquè en aquell moment era en castellà o res, i després, quan el 2009 va arribar l'edició definitiva, amb pàgines en color, em vaig vendre l'edició que jo tenia i donava per fet que, ara sí, sortiria també en català. Doncs no. Ha calgut esperar a 2022, un any en què, de cop, diverses editorials han decidit apostar per la nostra llengua d'una manera testimonial respecte a l'obra en castellà, sí, però decididament més satisfactòria que el panorama que teníem fins ara.

En fi, feta aquesta introducció, parlem de l'obra, i malgrat el greu retard amb què se'ns ha portat el cas és que ja tenim Dr. Slump en la llengua en què tants de nosaltres en vam veure la sèrie animada quan la van emetre, que si no vaig errat no va tenir versió castellana. En altres paraules, era una d'aquelles obres que els catalans no podem concebre en un idioma que no és el nostre. Això, per fi, s'ha començat a reparar.

La història més o menys ja la coneixem, o més aviat la premissa, perquè és una obra sense una trama subjacent i que es basa en una sèrie d'històries autoconclusives. Al primer volum es posen les bases que ens resulten tan familiars: l'Arale és una nena robot creada per en Sembei Norimaki, un inventor que encara ara no sé de què viu, perquè no l'he vist mai cobrant per la seva feina, i tots dos viuen a l'entranyable vila del Pingüí. 

Com que, com a inventor, és una mica sapastre, li surt una androide (ginoide, de fet) esbojarrada i miop, tot i que amb una força sobrehumana. A mesura que avancen els capítols coneixem els personatges secundaris que ja formen part dels nostres records de la infantesa, com l'Akane, en Tarô, en Pisuke, la senyoreta Yamabuki... 

Són personatges que no saben que l'Arale no és humana, cosa que genera un seguit de situacions d'allò més divertides i que és el combustible dels gags que farceixen l'obra. En aquest primer volum, a més, veiem com el disseny de l'Arale és més estilitzat en els primers capítols i, després, té l'aspecte d'una nena de primària, més baixeta i arrodonida, que xoca amb els 13 anys que representa que té. És una curiositat de l'evolució de Dr. Slump que fins i tot és entranyable de veure ara.

El manga es llegeix amb fruïció, tant pel que representa per als otakus catalans de certa edat -per a mi, almenys, l'idioma ha estat un bon al·licient- com pel ritme i la fluïdesa que el caracteritzen, amb referències a altres obres i bromes que trenquen la quarta paret incloses, que jo no recordava però que són habituals. 

També la traducció és exquisida, respectuosa però adaptant quan cal perquè els gags no perdin la gràcia, i he de dir que soc un públic dur quan es tracta de riure en veu alta, però Dr. Slump amb aquesta traducció m'ho ha posat difícil i reconec que alguna petita rialla se m'ha escapat.

Pel que fa a l'edició, la catalana manté el preu de la castellana Ultimate, però perd la camisa i es queda amb el mateix disseny de portada que la castellana (en català, evidentment, i amb un avís que és l'edició catalana) i les solapes de la rústica. És per l'augment del preu del paper -que ja ha fet pujar els preus de moltes obres de diverses editorials- o per minimitzar els riscos que sempre suposa editar en català -encara que ara s'hi hagin envalentit-? No ho sé, però és l'edició que tenim.

Com que és una edició basada en la kanzenban japonesa, les pàgines que originalment havien sortit en color a la revista Shônen Jump durant la publicació inicial entre 1980 i 1984 i que a l'edició en volums normals es perdien recuperen el seu gloriós color -o en alguns casos el bitò- en aquesta versió, cosa que s'agraeix. 

En fi, Dr. Slump és una obra cabdal del manga per als catalans i les catalanes que voregem o ja som a la quarantena, la primera obra llarga d'Akira Toriyama. He volgut dedicar una entrada més extensa al seu primer volum i a partir d'ara seran entrades més breus comentant més aviat els seus continguts, però per fi podem dir que ja la tenim aquí.