Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: Dr. Slump vol. 9

Continuen les ressenyes individuals dels volums de Dr. Slump i he de dir que el llistó que havia deixat el volum 8 estava molt alt, de manera que tenia ganes de veure com se les empescava, el novè recopilatori d'aquesta edició en 15 entregues, per com a mínim quedar bé.

I m'alegro de poder dir que se'n surt prou bé. Hi tenim una mica de tot: històries autoconclusives, desenvolupament de personatges, trames més llargues i, segons com es miri, l'aparició d'algun nou personatge dels que es quedaran a la Vila del Pingüí. Som-hi.

El volum comença amb una història autoconclusiva, la dels motoristes "delinqüents" que venen verdures, que trobo més aviat fluixa, cosa que em feia presagiar una baixada ben forta respecte al volum anterior, però després tenim una agradable sorpresa, i és que resulta que en Sembei rep la visita del seu avi, que no coneixíem!

El ve a veure acompanyat d'un nen que és el seu net, així ho explica, però tot i que se sobreentén que això el converteix en cosí del protagonista, és una paraula que no s'arriba a fer servir mai. Ben curiós.

A banda de diversos gags que tenen a veure amb el fet que els visitant són un parell de pagerols de la mida d'un campanar, que no sabien ni el que era una televisió i han trigat dos anys a arribar des del poble, es produeix un moment de tensió quan l'avi no reconeix l'Arale, la seva suposada neta, i posa en Sembei en un compromís pel que fa a la seva explicació oficial de l'existència de la nena robot... i ho resol d'una manera ben absurda.

Tot seguit tenim una aventura espacial, o més ben dit una aventura en un altre planeta on el menys important és el trajecte, en què l'Arale i en Tsukutsun, en tres actes i aportant una  mica d'acció a la sèrie, lluiten contra els invasors d'aquest astre, que fan la vida impossible a l'espècie autòctona a la qual pertany un viatger interestel·lar que ha arribat a la Terra empaitant un delinqüent.

Parlant de cossos celestes, a continuació trobem una història autoconclusiva en què l'Arale i la Tsururin fan una excursió al passat amb el Tobogan del Temps i descobrim que influeixen en el curs de la Història. Després, un altre relat d'una sola entrega i d'aquells en què els personatges de Dr. Slump representen un paper diferent: aquesta vegada els homes de la Vila del Pingüí són les millors ballarines de ballet d'una companyia que prepara una obra, i la rivalitat entre les seves ballarines més destacades desemboca en tragèdia.

I el que deia al principi sobre un personatge nou, en realitat és una mica trampós: la Vila del Pingüí es desperta sobresaltada per una onada de robatoris que resulta que no són res més que la Gatxan descontrolada pel que fa a la gana... i és que s'està preparant per formar un capoll i transformar-se en... bé, per duplicar-se.

Ara hi ha dues Gatxans, i això implica el doble de problemes relacionats amb els seus hàbits alimentaris, com es demostrarà al llarg de dos capítols més. 

Després tenim una cosa que a mi m'agrada força: malgrat que a Dr. Slump l'humor impera i els capítols autoconclusius encaixen bé amb aquest gènere, de vegades hi ha històries que duren tres o quatre entregues, com ja hem vist, però al tram final d'aquest volum hi ha un petit fet argumental que influeix en successius episodis que no hi tenen res a veure: una frustrada invasió extraterrestre permet a en Sembei donar un cop de mà als Tsun en el seu desig d'enlairar l'avariada nau per tornar a la Xina -cosa que surt malament, per cert- i després al rei Nikotxan i el seu súbdit, que es fan creus que els regalin una nau després de tant de temps intentant aplegar els diners per poder tornar a casa.

En el viatge, l'Arale i les Gatxan els acompanyen com a polissones i això motivarà una aventura de "rescat" per part del "germà" de la nena, però és que a més, tot just acabar de conèixer el planeta Nikotxan, i per primer cop si no vaig errat, un volum d'aquest manga ens deixa amb un cliffhanger. Caldrà, doncs, llegir aviat el desè tom recopilatori, però he de dir que el novè m'ha deixat amb més bona boca que no m'esperava.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 4

Continuo amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump de manera individual, que ja he vist per la quantitat de visites que no tenen el mateix èxit -que tampoc no era gaire- que les de Bola de Drac que vaig fer fa uns anys, però ja m'agrada escriure-les, de manera que avui hi tornem.

He llegit, doncs, el quart volum d'aquesta obra per fi publicada en català -i a hores d'ara a punt d'acabar d'editar-se en la nostra llengua-, i toca comentar-lo. 

Com passava al volum anterior, aquí hi tenim un seguit d'històries d'allò més diverses, amb protagonisme per a l'Arale però també per als personatges secundaris, algun retorn de personatge amb paper petit i l'aparició d'altres que, un cop conclosa la seva història, se'n van. 

Fidel al seu estil, hi trobem més gags escatològics, i n'hi ha que estan ben trobats i tot. Per exemple, aquest que veiem en una de les històries trobo que més emblemàtiques de la sèrie animada, o almenys jo la recordo així, en què en Sembei instal·la un dispositiu per veure el mateix que veu l'Arale...

...I ho fa amb l'objectiu que, ara que el coneixem bé, ens podem imaginar. Al capdavall, no oblidem que és un home que amb veure unes calcetes ja fa -i al llarg del volum en veurà un parell-, però que en aquest sentit té una ambició sense mesura.

Són escenes com aquesta, encara que sigui en forma d'intencions frustrades, les que identifiquen Dr. Slump com un manga per a nens i preadolescents d'una altra època, en què la correcció política era diferent i l'autocensura era gairebé inexistent. 

Però també hi ha humor més tradicional i innocent, gags que veus venir com acabaran i que remeten més aviat a un estil de Mortadel·lo i Filemó, també quan l'Arale, una mica com el Núñez del Crackòvia, diu malament certes paraules perquè les té mal enteses, i que la traducció al català ha traslladat de manera excel·lent. 

També tenim un parell d'històries podríem dir que especials, com la d'una vampira que surt a alimentar-se a la Vila del Pingüí i tria la pitjor casa que podria triar, una en què alguns dels personatges principals de l'obra representen una curiosa versió de La caputxeta vermella o un especial policial amb l'Arale i companyia.

Entre les altres històries trobem monstres, el cop de porta de la Kinoko, la canina mascota de l'Arale i la Gatxan, un mecha que fomenta la vagància d'en Sembei, el primer amor d'en Pisuke, la visita d'un nou company de classe tret directament d'una popular sèrie televisiva espacial, la particular versió d'en Sembei del Pare Noel, l'intent d'assassinat de la protagonista o la incursió de l'Arale al món de les bandes de motoristes. 

En conjunt, doncs, es tracta d'un volum d'allò més variat pel que fa als continguts, en general força interessants, i on la sèrie continua fidel a la seva filosofia, que és el que la fa tan mítica, i espero que en gaudim tant els que la recordem de la tele com les noves generacions que s'hi vulguin acostar.

 

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.

Lectures: Dr. Slump vol. 2

A l'entrada dedicada al primer volum d'aquest emblemàtic manga, que per cert ha estat una de les que han obtingut, amb diferència, més visites dels últims mesos, vaig anunciar la meva intenció d'anar ressenyant-ne els volums un per un, de manera que per una banda hi hauria racions freqüents d'aquesta sèrie i per l'altra la secció Lectures no seria tan esporàdica com les meves circumstàncies vitals fan, cada cop més, que ho sigui.

Doncs bé, ha arribat l'hora de parlar del segon volum del manga Dr. Slump, que com ja deveu saber s'ha començat a publicar, i a molt bon ritme, en català per primera vegada i reparant un greuge històric.

Aquest segon recopilatori de l'edició definitiva conté històries molt mítiques, a més de primeres aparicions de personatges secundaris inoblidables i -cosa que depèn del que es fes originalment en la publicació japonesa a la revista Shônen Jump- coincideix que hi ha força pàgines a tot color o, en alguns casos, a dues tintes. 

Amb un disseny ja establert en l'Arale baixeta i rodanxona, i molt d'humor i encara alguns gags dels que trenquen la quarta paret, és un volum més dedicat a les trapelleries i idees esbojarrades de la petita ginoide que no pas a la presentació de personatges, com és natural.

Ja em perdonareu la qualitat dels escanejos, els faig amb una aplicació del mòbil sense maltractar els volums, però vull que les imatges que acompanyin aquestes ressenyes siguin de l'edició catalana. 

En fi, deia que no hi ha tanta presentació de personatges, però els nous sí que els han de presentar una mica, i és el cas de la repel·lent però en certa manera entranyable Kinoko Sarada, la nena de cinc anys que va amb tricicle i que té un alt concepte de si mateixa i la pròpia maduresa.

També se'ns presenten un malaurat atracador de bancs que es topa amb l'imparable tàndem format per l'Arale i la Gatxan, i que apareix en més d'un capítol -ara no recordo si és un personatge que anirà fent aparicions de tant en tant-, i la parella d'extraterrestres tan estimada pel públic que és la del rei Nikotxan i el seu ajudant, que sí que són recurrents a la història.

Però també hi ha lloc per a la construcció, i no tant presentació, de personatges en coses com la caracterització d'en Sembei com un pervertit integral, cosa de la qual ja vam tenir algun indici al primer volum i que aquí es veu, sobretot, en l'obsessió per comprovar l'estampat de les calcetes de la senyoreta Yamabuki com si fos una gran aspiració vital.

El protagonisme no humà, però sovint antropomòrfic, el tenen també molts dels invents d'en Sembei, coses que construeix en poques vinyetes i que de vegades fa innecessàriament complicades o poc pràctiques, però que demostren el seu geni.

Veiem la pistola transformadora, la màquina materialitzadora i també una aeronau que funciona impulsant-se amb ventalls, en un desplegament de la imaginació desbordant que tenia l'Akira Toriyama dels anys 80. El resultat de l'entrada en escena d'aquests invents, però, acostuma a ser desastrós, sobretot per al seu creador, per culpa de la innocent però imprudent intervenció de l'Arale.

El volum acaba amb un parell de capítols dedicats a una aventura de caire fantàstic que té lloc pel motiu més banal, però que ens porta a Wonder Island, escenari de la història curta amb què va debutar l'autor el 1978 i que es podria considerar un crossover, tal com anys després Bola de Drac visitaria breument l'Illa del Pingüí. Aquí hi ha tota mena d'éssers de conte i enemics d'aspecte terrorífic, però que no oblidaran que van conèixer l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, un volum farcit de bones històries, humor i situacions delirants que, ja en el segon volum, demostra com n'és, de divertida, aquesta obra, i com era el seu autor quan donava curs a la seva imaginació i el seu vessant més humorístic.