Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: Dr. Slump vol. 8

Amb una freqüència menor de la que tenia prevista, continuo la lectura d'aquesta mítica obra de manga que vam conèixer en català a través de la versió animada, però que fins fa massa poc no havia aparegut en la seva versió en paper e la nostra llengua.

El volum de què parlo avui és un punt d'inflexió important. Si a l'anterior vèiem l'inesperat -almenys per a qui ho llegís per primer cop sense conèixer la història- casament del protagonista nominal, a la vuitena entrega d'aquesta edició hi ha un fet d'allò més refrescant.

El vuitè volum de Dr. Slump ens presenta nous personatges, que són, amb els seus gags, el que dona vida a la sèrie, i per si els que ja hi havia començaven a esgotar-se -que tampoc és així-, l'autor afegeix als capítols inclosos en aquest recopilatori un nou professor i una nova família.

Això coincideix amb l'inici d'una nova etapa a la Vila del Pingüí, i és que l'Arale, l'Akane i en Pisuke comencen primer de batxillerat i es traslladen d'edifici, de manera que ara aniran al mateix campus que en Tarô, que farà tercer i últim curs d'aquest cicle acadèmic previ a la universitat.

Qui també hi comença, però com a professor, és en Daigorô Kurigashira, també conegut amb el malnom de professor Cap de Castanya, que va ser, tal com s'explica en una nota de traducció, el sobrenom que li va quedar després que al principi es flirtegés amb l'opció Cap Rodó. 

Sobta, pel seu aspecte, que se sorprengui d'una manera tan visible davant del fet que al poble hi conviuen persones i animals antropomòrfics, cosa que dona lloc a divertits gags, almenys a l'època de la seva arribada.

Però les estrelles del volum són la família Tsun, uns xinesos que miraven d'arribar a la Lluna amb la seva casa-nau, però que acaben estavellant-se al costat de la casa dels Norimaki. Aviat, com a nous veïns, fan amistat i comencen a compartir àpats.

La família està formada pel pervertit inventor -de què ens sona, aquest binomi?- Tsuruten Tsun, la temible i irascible Tsuntsunodanoteiyûgô Tsun, que és la mare, la filla amb poders, la Tsururin Tsun, i el fill, l'artista marcial Tsukutsun Tsun, que té la particularitat que quan el toca una dona es transforma en tigre.

L'arribada dels Tsun, a banda de tenir lloc en un bon moment amb l'augment d'escenes escolars, revoluciona la Vila del Pingüí, i encara que al volum hi veiem també un parell de capítols autoconclusius protagonitzats respectivament per en Superman i el rei Nikotxan, bona part de les pàgines pertanyen a una trama de sis episodis en què té lloc una competició esportiva a l'institut.

És aquí on les característiques dels germans Tsun, especialment la Tsururin, donen joc, perquè la immensa força física de l'Arale ja no és garantia de victòria per al seu curs. No és la primera vegada que l'autor recorre a una competició de caire esportiu per omplir la història, i no serà l'última, ja ho anirem veient, però en aquest cas resulta interessant.

El que després de tots aquests anys ja no és tan interessant, perquè ha quedat una mica obsolet, són les trapelleries dels pervertits de la sèrie, que amb un invent d'en Sembei fan de les seves fins que acaben malament. 

No recordo si serà un tema recurrent, fa uns 20 anys que vaig llegir la primera edició d'aquest manga, en castellà, però no m'estranyaria. El que tampoc recordo ben bé és la qüestió de les possibles relacions romàntiques entre l'Akane i en Tsukutsun per una banda i en Tarô i la Tsururin -que recordo que de petit em tenia enamorat amb aquells monyos i potser allà va néixer un cert fetitxe amb els vestits qipao, abans de la Chichi de Bola de Drac i la Chun-li de Street Fighter II-, però en el segon cas ja hem pogut llegir una accidentada primera cita.

A l'obra li va molt bé aquesta ampliació de plantilla, que no s'acabarà aquí perquè han de néixer almenys dos personatges cabdals, un per la via natural i un altre en sentit figurat, atès que es tracta d'un ésser artificial, que ja deveu saber quin és. De moment, però, un volum divertidíssim i un punt d'inflexió a Dr. Slump.